Neurones mirall

Un dels factors que més incidència ha tingut en el desenvolupament del cervell humà ha estat, de llarg, la competitivitat. L’esperit competitiu de l’esser humà ha sigut un dels principals motors pel seu creixement i ha estat determinant en el salt evolutiu de l’espècie. Els essers humans, està molt clar, funcionen per emmirallament i, aquest fixar-se en el pròxim, els du a la competència. On hi ha competitivitat hi ha progrés i millora personal i, en conseqüència, col•lectiva. Les neurones mirall actuen de manera instintiva per imitació de l’altre i és en aquesta imitació d’ on neix l’empatia. Però la cosa no queda aquí, no n’hi ha prou en ser com l’altre, cal superar-lo, cal ser millor, cal competir i guanyar. La competitivitat fa avançar i aconseguir fites que d’altra manera serien inabastables i ni tan sols es plantejarien. Exemples de competitivitat els tenim arreu: a la feina, als grups d’esbarjo, al lleure, a l’esport,... És precisament a l’esport on aquesta competitivitat, sinó més agressiva, sí que es fa més evident. I és justament en el futbol, per posar un exemple, on aquesta competitivitat troba la seva raó de ser més expressiva. Hi ha, però, un aspecte complementari i determinant perquè aquesta competitivitat sigui positiva i permeti una evolució satisfactòria. Aquest aspecte tan necessari no és un altre que l’encaix de la competitivitat en un marc de cooperació. En una competició els equips competeixen entre ells. En un equip, els seus membres competeixen entre ells per aconseguir gaudir dels favors de l’entrenador de torn i l’acceptació del públic en general. Però aquesta competitivitat ha d’estar encabida dins un marc de cooperació per aconseguir l’èxit de l’equip com a conjunt. No es tracta doncs d’un èxit únicament personal sinó de tot un grup que, mitjançant la competitivitat cooperadora, aconsegueix els seus objectius. Aquest esperit és el que s’hauria d’exportar a tots els àmbits de la nostra societat perquè els èxits deixessin de ser individuals en benefici del col•lectiu.