Generació prodigiosa

Alzamora 0 – Europa B 3
Sistrells 0 – Europa D 3

Lliga Cadets Primera i Segona Divisió respectivament

Tenen en comú l’edat. Tots de la mateixa fornada. Tots amb un perfil molt similar. Tant què no és fàcil distingir-los. Podrien ser perfectament intercanviables. Mateixos conceptes, mateixa predisposició, mateixos interessos, mateixes conductes, mateixos hàbits i, pel que fa al futbol, una única i clarivident manera d’entendre’l. Es comuniquen per ones i es copien per millorar explotant tots els recursos. Aprenen individualment per explicar-ho en equip. Creixen en equip per convertir-ho en identitat generacional. S’expandeixen transversalment per donar una imatge de conjunt amb trets característics que els identifica i justifica més enllà de la lletra que acompanya el nom. El B li fa tres gols a l’Alzamora i el D li en fa tres al Sistrells. Ambdós fora de casa. Ambdós conserven la porteria a zero. Ambdós guanyen amb claredat i convencen amb rotunditat. Ambdós estan a dalt i els adversaris se’ls miren des de baix. L’Europa B no va necessitar fer un gran partit davant l’Alzamora per endur-se els tres punts. Va ser un partit tranquil on descarregar i relaxar tensions desprès d’unes setmanes de sofriment. Un parèntesi a mig gas per recuperar forces per els propers compromisos i encarar la resta de la segona volta amb la moral en el seu punt més àlgid.
El D, per la seva part, ho tenia una mica més complicat. Visitava al Sistrells, un equip amb només una derrota en tota la primera volta, i del resultat en depenia el liderat. Un cop més, s’ha fet bo el pronòstic i el D no ha fallat. És més, diria què el partit no ha tingut història, o sí més no, l’única història què s’ha escrit ha estat la que l’Europa ha volgut. Ha posat l’accent a voluntat, on i quan li ha convingut, deixant l’adversari sense opcions, sense recursos ni arguments. L’Europa ha fet el què millor sap fer: jugar a futbol i això per a un rival, en aquest cas el Sistrells, amb serioses mancances d’habilitats i fonaments ha estat un handicap impossible de contrarestar. L’Europa D fa clínics. Allà on va dóna classes magistrals de com s’ha de practicar aquest joc i quines són les claus que cal respectar. L’Europa D ensenya a jugar a futbol i li treu els colors a tots aquells equips què busquen les cames del rival en lloc de buscar la pilota. De res han servit els crits d’ànim d’una part de la grada (la més assenyada) demanant a l’equip local què jugués a futbol i deixés de banda les protestes i el joc subterrani. Els costums i els hàbits rudimentàriament apressos no es poden canviar en un sol dia. Caldran milers de llunes, una altra filosofia i una educació diametralment oposada a l’actual per revertir la seva praxis futbolística. I, tot i amb això, dubto molt què l’actitud general de la grada sigui fàcil de reconduir. Molts esforços seran necessaris (i molts anys de paciència) per treure del zoo a aquesta fauna epidèmica què tant i tant de mal fan al futbol i què són, desgraciadament, un verinós exemple per als nois i noies que el practiquen. La música amanseix les feres i l’Europa D ha tocat una simfonia de joc (sense permís de la SGAE) què ha silenciat els seus grunys fent-les tornar cap a casa amb la boca oberta i la cua entre les cames. Ha guanyat el futbol!