La dona de Lot també volia la independència però va cometre un error

Són molts 300 anys? Haurien de ser suficients per acceptar una determinada realitat i deixar de banda qualsevol aspiració de canvi? Desprès de 300 anys se suposa que ja ha prescrit tota reivindicació sobiranista? La reclamació d’independència només és possible en funció del temps transcorregut? El dret dels pobles a la seva emancipació és un dret inalienable reconegut internacionalment i al que tothom hi ha de tenir accés. Tant se val sí el país en qüestió té 10, 50, 300 o 1000 anys d’història. No és homologable què, pel fet d’haver passat un determinat número d’anys, algú pugui pensar que la situació és la que és i cal acceptar-la amb normalitat; què el passat no cal remoure’l i ja forma part de la Història. La sobirania nacional no cal que sigui una reivindicació històrica, què també, sinó l’expressió lliure d’un país sobre quin ha de ser el seu futur i en quin marc el vol desplegar. En el nostre cas particular aquesta restauració té un passat històric molt concret i definit, una argumentació sòlida en la que basar-se, però el què dóna realment consistència a la reclamació d’independència i l’omple de contingut és, justament, la seva vigència, la seva actualitat i, indubtablement, la seva aposta de futur. La independència és una necessitat i un desig intemporal què tots els pobles estan legitimats a incloure-la en el seu protocol de realització col•lectiu. Hi ha pobles que han estat independents desprès de 400 anys de dependència i això no va minvar, ni un pèl, la validesa de les seves propostes. El meu país serà independent sí la majoria de ciutadans del meu país ho vol i no perquè la història ens ho justifiqui. El meu país, l’actual, té una realitat molt diferent a la de fa 300 anys, però sí s’entossudeix en la independència i en defensar-la amb arguments democràtics de present, no caldrà recórrer al passat per embolcallar una reivindicació històrica, llargament perseguida i, indiscutiblement, justa. Proposo una visió de la independència en clau de futur. No discutir ni debatre més sobre el passat, els seus motius i les seves raons, sinó definir què volem ser quan siguem grans, amb qui ho volem ser i on volem estar. Prou recordar el que varem perdre i centrem-nos, definitivament, en el que volem i podem guanyar.