Ma nuela
diumenge, 31 de gener del 2010
Generació prodigiosa
Alzamora 0 – Europa B 3
Sistrells 0 – Europa D 3
Lliga Cadets Primera i Segona Divisió respectivament
Tenen en comú l’edat. Tots de la mateixa fornada. Tots amb un perfil molt similar. Tant què no és fàcil distingir-los. Podrien ser perfectament intercanviables. Mateixos conceptes, mateixa predisposició, mateixos interessos, mateixes conductes, mateixos hàbits i, pel que fa al futbol, una única i clarivident manera d’entendre’l. Es comuniquen per ones i es copien per millorar explotant tots els recursos. Aprenen individualment per explicar-ho en equip. Creixen en equip per convertir-ho en identitat generacional. S’expandeixen transversalment per donar una imatge de conjunt amb trets característics que els identifica i justifica més enllà de la lletra que acompanya el nom. El B li fa tres gols a l’Alzamora i el D li en fa tres al Sistrells. Ambdós fora de casa. Ambdós conserven la porteria a zero. Ambdós guanyen amb claredat i convencen amb rotunditat. Ambdós estan a dalt i els adversaris se’ls miren des de baix. L’Europa B no va necessitar fer un gran partit davant l’Alzamora per endur-se els tres punts. Va ser un partit tranquil on descarregar i relaxar tensions desprès d’unes setmanes de sofriment. Un parèntesi a mig gas per recuperar forces per els propers compromisos i encarar la resta de la segona volta amb la moral en el seu punt més àlgid.
El D, per la seva part, ho tenia una mica més complicat. Visitava al Sistrells, un equip amb només una derrota en tota la primera volta, i del resultat en depenia el liderat. Un cop més, s’ha fet bo el pronòstic i el D no ha fallat. És més, diria què el partit no ha tingut història, o sí més no, l’única història què s’ha escrit ha estat la que l’Europa ha volgut. Ha posat l’accent a voluntat, on i quan li ha convingut, deixant l’adversari sense opcions, sense recursos ni arguments. L’Europa ha fet el què millor sap fer: jugar a futbol i això per a un rival, en aquest cas el Sistrells, amb serioses mancances d’habilitats i fonaments ha estat un handicap impossible de contrarestar. L’Europa D fa clínics. Allà on va dóna classes magistrals de com s’ha de practicar aquest joc i quines són les claus que cal respectar. L’Europa D ensenya a jugar a futbol i li treu els colors a tots aquells equips què busquen les cames del rival en lloc de buscar la pilota. De res han servit els crits d’ànim d’una part de la grada (la més assenyada) demanant a l’equip local què jugués a futbol i deixés de banda les protestes i el joc subterrani. Els costums i els hàbits rudimentàriament apressos no es poden canviar en un sol dia. Caldran milers de llunes, una altra filosofia i una educació diametralment oposada a l’actual per revertir la seva praxis futbolística. I, tot i amb això, dubto molt què l’actitud general de la grada sigui fàcil de reconduir. Molts esforços seran necessaris (i molts anys de paciència) per treure del zoo a aquesta fauna epidèmica què tant i tant de mal fan al futbol i què són, desgraciadament, un verinós exemple per als nois i noies que el practiquen. La música amanseix les feres i l’Europa D ha tocat una simfonia de joc (sense permís de la SGAE) què ha silenciat els seus grunys fent-les tornar cap a casa amb la boca oberta i la cua entre les cames. Ha guanyat el futbol!
Alzamora 0 – Europa B 3
Sistrells 0 – Europa D 3
Lliga Cadets Primera i Segona Divisió respectivament
Tenen en comú l’edat. Tots de la mateixa fornada. Tots amb un perfil molt similar. Tant què no és fàcil distingir-los. Podrien ser perfectament intercanviables. Mateixos conceptes, mateixa predisposició, mateixos interessos, mateixes conductes, mateixos hàbits i, pel que fa al futbol, una única i clarivident manera d’entendre’l. Es comuniquen per ones i es copien per millorar explotant tots els recursos. Aprenen individualment per explicar-ho en equip. Creixen en equip per convertir-ho en identitat generacional. S’expandeixen transversalment per donar una imatge de conjunt amb trets característics que els identifica i justifica més enllà de la lletra que acompanya el nom. El B li fa tres gols a l’Alzamora i el D li en fa tres al Sistrells. Ambdós fora de casa. Ambdós conserven la porteria a zero. Ambdós guanyen amb claredat i convencen amb rotunditat. Ambdós estan a dalt i els adversaris se’ls miren des de baix. L’Europa B no va necessitar fer un gran partit davant l’Alzamora per endur-se els tres punts. Va ser un partit tranquil on descarregar i relaxar tensions desprès d’unes setmanes de sofriment. Un parèntesi a mig gas per recuperar forces per els propers compromisos i encarar la resta de la segona volta amb la moral en el seu punt més àlgid.
El D, per la seva part, ho tenia una mica més complicat. Visitava al Sistrells, un equip amb només una derrota en tota la primera volta, i del resultat en depenia el liderat. Un cop més, s’ha fet bo el pronòstic i el D no ha fallat. És més, diria què el partit no ha tingut història, o sí més no, l’única història què s’ha escrit ha estat la que l’Europa ha volgut. Ha posat l’accent a voluntat, on i quan li ha convingut, deixant l’adversari sense opcions, sense recursos ni arguments. L’Europa ha fet el què millor sap fer: jugar a futbol i això per a un rival, en aquest cas el Sistrells, amb serioses mancances d’habilitats i fonaments ha estat un handicap impossible de contrarestar. L’Europa D fa clínics. Allà on va dóna classes magistrals de com s’ha de practicar aquest joc i quines són les claus que cal respectar. L’Europa D ensenya a jugar a futbol i li treu els colors a tots aquells equips què busquen les cames del rival en lloc de buscar la pilota. De res han servit els crits d’ànim d’una part de la grada (la més assenyada) demanant a l’equip local què jugués a futbol i deixés de banda les protestes i el joc subterrani. Els costums i els hàbits rudimentàriament apressos no es poden canviar en un sol dia. Caldran milers de llunes, una altra filosofia i una educació diametralment oposada a l’actual per revertir la seva praxis futbolística. I, tot i amb això, dubto molt què l’actitud general de la grada sigui fàcil de reconduir. Molts esforços seran necessaris (i molts anys de paciència) per treure del zoo a aquesta fauna epidèmica què tant i tant de mal fan al futbol i què són, desgraciadament, un verinós exemple per als nois i noies que el practiquen. La música amanseix les feres i l’Europa D ha tocat una simfonia de joc (sense permís de la SGAE) què ha silenciat els seus grunys fent-les tornar cap a casa amb la boca oberta i la cua entre les cames. Ha guanyat el futbol!
Rumb al nord
Europa A 1 – Barça 1
Lliga Nacional Juvenil
Lògica, justícia i ara..., ara la sorpresa. Així acabava el meu escrit de la setmana passada, tot just esperant el partit que havia d’enfrontar a l’Europa i al Barça. Va tornar la lògica davant el Jabac, es va fer justícia davant la Damm i avui s’ha donat la sorpresa davant un Barça, sobre el paper, molt superior i què, a priori, no havia de tenir excessives dificultats per endur-se els tres punts del Nou Sardenya. Doncs ves per on, l’únic que s’ha endut el Barça aquesta tarda ha estat una monumental sorpresa i un cabreig de dimensions considerables. Pocs s’ho pensaven, o millor dit, només aquells que han seguit a l’Europa en els darrers partits podien preveure un desenllaç com el que s’ha donat. Només aquells que han tingut la sort, diria que el privilegi, de seguir de prop l’evolució d’aquest equip tenien molt clar que un resultat favorable contra el Barça cabia dintre de lo probable i que, per tant, no havia de ser una sorpresa. A hores d’ara són suficients els senyals com per poder afirmar què aquest Europa no té res a veure amb el que va començar la lliga. Què la seva evident millora està consolidada i que no és fruit de la casualitat ni és una situació temporal o provisional. Aquest gir tan espectacular no correspon a cap canvi de protagonistes, criteris o metodologia, ans al contrari, és producte de la paciència, del treball en un marc de confiança, del convenciment en una idea i de la persistència per damunt de qualsevol adversitat. Girar aquest equip com el que gira un mitjó, donar-li la volta, extreure petroli d’on només hi havia gas, és un mèrit extraordinari a l’abast d’alguns pocs escollits. Fer reviure un grup abocat a l’abisme en les sis primeres jornades no és una tasca gens fàcil i es necessita una fortalesa de caràcter poc comuna. Ha estat llarg, feixuc i immerescudament agònic el camí fins arribar a tractar de tu a tu al Barça i fer-ho amb el convenciment que s’ha fet. S’ha deixat molta pell pels vorals i hores eternes de vetlla. Però s’ha arribat i ningú hi pot posar la més mínima objecció. Cal tenir clar, malgrat l’agradable dolçor del moment, què això només és el punt de partida i res del que s’ha aconseguit fins ara valdrà, sí s’oblida d’on es ve i on es vol anar. El Barça ha estat com la línia de l’Equador que divideix els hemisferis i ara la brúixola de l’Europa està perfectament orientada. Què no es perdi el nord.
Europa A 1 – Barça 1
Lliga Nacional Juvenil
Lògica, justícia i ara..., ara la sorpresa. Així acabava el meu escrit de la setmana passada, tot just esperant el partit que havia d’enfrontar a l’Europa i al Barça. Va tornar la lògica davant el Jabac, es va fer justícia davant la Damm i avui s’ha donat la sorpresa davant un Barça, sobre el paper, molt superior i què, a priori, no havia de tenir excessives dificultats per endur-se els tres punts del Nou Sardenya. Doncs ves per on, l’únic que s’ha endut el Barça aquesta tarda ha estat una monumental sorpresa i un cabreig de dimensions considerables. Pocs s’ho pensaven, o millor dit, només aquells que han seguit a l’Europa en els darrers partits podien preveure un desenllaç com el que s’ha donat. Només aquells que han tingut la sort, diria que el privilegi, de seguir de prop l’evolució d’aquest equip tenien molt clar que un resultat favorable contra el Barça cabia dintre de lo probable i que, per tant, no havia de ser una sorpresa. A hores d’ara són suficients els senyals com per poder afirmar què aquest Europa no té res a veure amb el que va començar la lliga. Què la seva evident millora està consolidada i que no és fruit de la casualitat ni és una situació temporal o provisional. Aquest gir tan espectacular no correspon a cap canvi de protagonistes, criteris o metodologia, ans al contrari, és producte de la paciència, del treball en un marc de confiança, del convenciment en una idea i de la persistència per damunt de qualsevol adversitat. Girar aquest equip com el que gira un mitjó, donar-li la volta, extreure petroli d’on només hi havia gas, és un mèrit extraordinari a l’abast d’alguns pocs escollits. Fer reviure un grup abocat a l’abisme en les sis primeres jornades no és una tasca gens fàcil i es necessita una fortalesa de caràcter poc comuna. Ha estat llarg, feixuc i immerescudament agònic el camí fins arribar a tractar de tu a tu al Barça i fer-ho amb el convenciment que s’ha fet. S’ha deixat molta pell pels vorals i hores eternes de vetlla. Però s’ha arribat i ningú hi pot posar la més mínima objecció. Cal tenir clar, malgrat l’agradable dolçor del moment, què això només és el punt de partida i res del que s’ha aconseguit fins ara valdrà, sí s’oblida d’on es ve i on es vol anar. El Barça ha estat com la línia de l’Equador que divideix els hemisferis i ara la brúixola de l’Europa està perfectament orientada. Què no es perdi el nord.
divendres, 29 de gener del 2010
Folsom prison
L’Àliga no és i no pot ser Folsom Prison. De cap manera. Ni Folsom, ni el penal de Santa Maria, ni el correccional l’Alsina. L’Àliga fa temps que ha deixat de ser el purgatori on redimien les penes els nois díscols del Nou Sardenya. L’Àliga en l’horitzó, era el recurs amenaçador per a tots aquells que es descarrilaven o tenien conductes impròpies o necessitaven una correcció dels seus hàbits com a darrer pas abans de l’expulsió definitiva del Club. L’Àliga era el coco on ningú hi volia anar. Era així i ho ha deixat, espero que definitivament, de ser. El camp de l’Àliga no és, i què ho sàpiga tothom, un camp de concentració, ni un abocador de deixalles, ni un dipòsit de ferralla. Així de clar i així de contundent, per sí algun desinformat en tenia el més petit dubte. He volgut començar pel final perquè el missatge no es difumini i quedi ben clar en el cap de tots els que persisteixen en l’error.
El CE Europa es mou, i a vegades es debat, entre dos espais físics on desenvolupa la seva activitat federada: el Nou Sardenya on juga el Primer Equip i els A i B de totes les categories d’edat i el Camp de l’Àliga on ho fan la resta d’equips, és a dir, els C i D. Equips de nivell superior al Sardenya i inferior a l’Àliga. I quan dic inferior m’estic referint no a la seva qualitat sinó a la divisió on estan inscrits i que a vegades no es correspon als mèrits i capacitats que atresoren. Aquesta distribució o repartició va estar motivada per, en primer lloc, la manca d’espai i en segon, per la gran quantitat d’equips (4 per categoria) que el Club té. Sí en els seus inicis l’Àliga va ser concebuda com un espai on practicar el futbol d’una manera més lúdica i menys competitiva i per tant on podien tenir cabuda nois i noies de tota mena sense prioritzar les seves qualitats tècniques, amb el temps aquest criteri ha anat canviant, donant preferència als aspectes més competitius i, per tant, treballar per millorar i augmentar el nivell dels jugadors i, en definitiva, dels equips. Equips que amb aquest plus d’exigència s’han anat equiparant amb mitjans, dinàmiques de treball, recursos humans i tècnics als que hi ha actualment al Nou Sardenya. Àliga i Sardenya ara van de la mà. Mateix patró de joc, mateixa disposició, mateixa valoració, mateixa exigència, mateixa intensitat, mateixos objectius, mateix compromís, mateix seguiment, mateixa observació, mateixa atenció, mateixos responsables,...amb l’única diferència què els equips de l’Àliga estan, i espero que per poc temps, en lligues d’inferior categoria. Corregir aquest greuge històric ha de ser l’objectiu prioritari. L’Àliga ha de ser el viver de grans jugadors i millors persones i mai més el centre penitenciari que alguns han pretès que sigui. L’Àliga ha volat sola durant molt de temps i això l’ha fet més forta. Mai més Folsom prison.
L’Àliga no és i no pot ser Folsom Prison. De cap manera. Ni Folsom, ni el penal de Santa Maria, ni el correccional l’Alsina. L’Àliga fa temps que ha deixat de ser el purgatori on redimien les penes els nois díscols del Nou Sardenya. L’Àliga en l’horitzó, era el recurs amenaçador per a tots aquells que es descarrilaven o tenien conductes impròpies o necessitaven una correcció dels seus hàbits com a darrer pas abans de l’expulsió definitiva del Club. L’Àliga era el coco on ningú hi volia anar. Era així i ho ha deixat, espero que definitivament, de ser. El camp de l’Àliga no és, i què ho sàpiga tothom, un camp de concentració, ni un abocador de deixalles, ni un dipòsit de ferralla. Així de clar i així de contundent, per sí algun desinformat en tenia el més petit dubte. He volgut començar pel final perquè el missatge no es difumini i quedi ben clar en el cap de tots els que persisteixen en l’error.
El CE Europa es mou, i a vegades es debat, entre dos espais físics on desenvolupa la seva activitat federada: el Nou Sardenya on juga el Primer Equip i els A i B de totes les categories d’edat i el Camp de l’Àliga on ho fan la resta d’equips, és a dir, els C i D. Equips de nivell superior al Sardenya i inferior a l’Àliga. I quan dic inferior m’estic referint no a la seva qualitat sinó a la divisió on estan inscrits i que a vegades no es correspon als mèrits i capacitats que atresoren. Aquesta distribució o repartició va estar motivada per, en primer lloc, la manca d’espai i en segon, per la gran quantitat d’equips (4 per categoria) que el Club té. Sí en els seus inicis l’Àliga va ser concebuda com un espai on practicar el futbol d’una manera més lúdica i menys competitiva i per tant on podien tenir cabuda nois i noies de tota mena sense prioritzar les seves qualitats tècniques, amb el temps aquest criteri ha anat canviant, donant preferència als aspectes més competitius i, per tant, treballar per millorar i augmentar el nivell dels jugadors i, en definitiva, dels equips. Equips que amb aquest plus d’exigència s’han anat equiparant amb mitjans, dinàmiques de treball, recursos humans i tècnics als que hi ha actualment al Nou Sardenya. Àliga i Sardenya ara van de la mà. Mateix patró de joc, mateixa disposició, mateixa valoració, mateixa exigència, mateixa intensitat, mateixos objectius, mateix compromís, mateix seguiment, mateixa observació, mateixa atenció, mateixos responsables,...amb l’única diferència què els equips de l’Àliga estan, i espero que per poc temps, en lligues d’inferior categoria. Corregir aquest greuge històric ha de ser l’objectiu prioritari. L’Àliga ha de ser el viver de grans jugadors i millors persones i mai més el centre penitenciari que alguns han pretès que sigui. L’Àliga ha volat sola durant molt de temps i això l’ha fet més forta. Mai més Folsom prison.
dijous, 28 de gener del 2010
Neurones mirall
Un dels factors que més incidència ha tingut en el desenvolupament del cervell humà ha estat, de llarg, la competitivitat. L’esperit competitiu de l’esser humà ha sigut un dels principals motors pel seu creixement i ha estat determinant en el salt evolutiu de l’espècie. Els essers humans, està molt clar, funcionen per emmirallament i, aquest fixar-se en el pròxim, els du a la competència. On hi ha competitivitat hi ha progrés i millora personal i, en conseqüència, col•lectiva. Les neurones mirall actuen de manera instintiva per imitació de l’altre i és en aquesta imitació d’ on neix l’empatia. Però la cosa no queda aquí, no n’hi ha prou en ser com l’altre, cal superar-lo, cal ser millor, cal competir i guanyar. La competitivitat fa avançar i aconseguir fites que d’altra manera serien inabastables i ni tan sols es plantejarien. Exemples de competitivitat els tenim arreu: a la feina, als grups d’esbarjo, al lleure, a l’esport,... És precisament a l’esport on aquesta competitivitat, sinó més agressiva, sí que es fa més evident. I és justament en el futbol, per posar un exemple, on aquesta competitivitat troba la seva raó de ser més expressiva. Hi ha, però, un aspecte complementari i determinant perquè aquesta competitivitat sigui positiva i permeti una evolució satisfactòria. Aquest aspecte tan necessari no és un altre que l’encaix de la competitivitat en un marc de cooperació. En una competició els equips competeixen entre ells. En un equip, els seus membres competeixen entre ells per aconseguir gaudir dels favors de l’entrenador de torn i l’acceptació del públic en general. Però aquesta competitivitat ha d’estar encabida dins un marc de cooperació per aconseguir l’èxit de l’equip com a conjunt. No es tracta doncs d’un èxit únicament personal sinó de tot un grup que, mitjançant la competitivitat cooperadora, aconsegueix els seus objectius. Aquest esperit és el que s’hauria d’exportar a tots els àmbits de la nostra societat perquè els èxits deixessin de ser individuals en benefici del col•lectiu.
Un dels factors que més incidència ha tingut en el desenvolupament del cervell humà ha estat, de llarg, la competitivitat. L’esperit competitiu de l’esser humà ha sigut un dels principals motors pel seu creixement i ha estat determinant en el salt evolutiu de l’espècie. Els essers humans, està molt clar, funcionen per emmirallament i, aquest fixar-se en el pròxim, els du a la competència. On hi ha competitivitat hi ha progrés i millora personal i, en conseqüència, col•lectiva. Les neurones mirall actuen de manera instintiva per imitació de l’altre i és en aquesta imitació d’ on neix l’empatia. Però la cosa no queda aquí, no n’hi ha prou en ser com l’altre, cal superar-lo, cal ser millor, cal competir i guanyar. La competitivitat fa avançar i aconseguir fites que d’altra manera serien inabastables i ni tan sols es plantejarien. Exemples de competitivitat els tenim arreu: a la feina, als grups d’esbarjo, al lleure, a l’esport,... És precisament a l’esport on aquesta competitivitat, sinó més agressiva, sí que es fa més evident. I és justament en el futbol, per posar un exemple, on aquesta competitivitat troba la seva raó de ser més expressiva. Hi ha, però, un aspecte complementari i determinant perquè aquesta competitivitat sigui positiva i permeti una evolució satisfactòria. Aquest aspecte tan necessari no és un altre que l’encaix de la competitivitat en un marc de cooperació. En una competició els equips competeixen entre ells. En un equip, els seus membres competeixen entre ells per aconseguir gaudir dels favors de l’entrenador de torn i l’acceptació del públic en general. Però aquesta competitivitat ha d’estar encabida dins un marc de cooperació per aconseguir l’èxit de l’equip com a conjunt. No es tracta doncs d’un èxit únicament personal sinó de tot un grup que, mitjançant la competitivitat cooperadora, aconsegueix els seus objectius. Aquest esperit és el que s’hauria d’exportar a tots els àmbits de la nostra societat perquè els èxits deixessin de ser individuals en benefici del col•lectiu.
dimecres, 27 de gener del 2010
El Poble Cesc
El meu barri penja de la muntanya, està prop del mar i és molt humit, per això l’anomenen Poble Sec. Al meu barri, com no podia ser d’una altre manera, hi ha un equip de futbol que, casualment, du el mateix nom que el barri. Aquest equip ha fitxat un porter, un bon porter, perquè el seu president pugui fer la feina de president i deixi d’estar a la porta ocupat i preocupat pel taquillatge. Un president caspós i gens venerable encara que es faci dir senyor Venero. Un Venero que s’associa més aviat a les malalties de transmissió sexual que no pas a la màxima autoritat d’un club de futbol històric. Doncs a aquest porter en qüestió li diuen Cesc i els que en saben li auguren un gran futur i amb moltes coses a DIR. Espero que tingui la sort, que segurament es mereix, i una llarga i profitosa carrera esportiva al club del meu barri. Tant de bo les coses funcionin i el meu poble sigui una mica menys sec i una mica més Cesc i mai més ens haguem de lamentar: pobre sec!
El meu barri penja de la muntanya, està prop del mar i és molt humit, per això l’anomenen Poble Sec. Al meu barri, com no podia ser d’una altre manera, hi ha un equip de futbol que, casualment, du el mateix nom que el barri. Aquest equip ha fitxat un porter, un bon porter, perquè el seu president pugui fer la feina de president i deixi d’estar a la porta ocupat i preocupat pel taquillatge. Un president caspós i gens venerable encara que es faci dir senyor Venero. Un Venero que s’associa més aviat a les malalties de transmissió sexual que no pas a la màxima autoritat d’un club de futbol històric. Doncs a aquest porter en qüestió li diuen Cesc i els que en saben li auguren un gran futur i amb moltes coses a DIR. Espero que tingui la sort, que segurament es mereix, i una llarga i profitosa carrera esportiva al club del meu barri. Tant de bo les coses funcionin i el meu poble sigui una mica menys sec i una mica més Cesc i mai més ens haguem de lamentar: pobre sec!
dimarts, 26 de gener del 2010
Ni massa prop ni massa lluny
Quan un guerrer de la llum pateix una injustícia, normalment procura quedar-se sol –perquè els altres no vegin el seu dolor.
És un comportament bo i dolent alhora.
Una cosa és deixar que el teu cor guareixi lentament les seves ferides. I una altra és passar-se el dia en meditació profunda, amb por de semblar feble.
Dins de cadascú, hi ha un àngel i un diable, i les seves veus s’assemblen molt. Davant de les dificultats, el diable alimenta la conversa solitària i prova de mostrar-nos que som molt vulnerables. L’àngel ens fa reflexionar sobre les nostres actituds i, de vegades necessita la boca d’una persona per a poder manifestar-se.
Un guerrer equilibra solitud i dependència.
Quan un guerrer de la llum pateix una injustícia, normalment procura quedar-se sol –perquè els altres no vegin el seu dolor.
És un comportament bo i dolent alhora.
Una cosa és deixar que el teu cor guareixi lentament les seves ferides. I una altra és passar-se el dia en meditació profunda, amb por de semblar feble.
Dins de cadascú, hi ha un àngel i un diable, i les seves veus s’assemblen molt. Davant de les dificultats, el diable alimenta la conversa solitària i prova de mostrar-nos que som molt vulnerables. L’àngel ens fa reflexionar sobre les nostres actituds i, de vegades necessita la boca d’una persona per a poder manifestar-se.
Un guerrer equilibra solitud i dependència.
dilluns, 25 de gener del 2010
Jekyll i Hyde
Te’n recordes quantes vegades hem comentat: i mira que és bona persona, però en canvi...i no acabàvem mai la frase. Perquè tal i com deia Francis Hunter: les persones no són dolentes pel que són, sinó per les seves accions. En aquest punt demano disculpes per haver esmenat al bo de Hunter , perquè allà on jo dic persones, ell va dir homes. Però penso, sincerament, que a hores d’ara les dones s’han guanyat el dret a la igualtat, fins i tot, en aquest aspecte més fosc de la naturalesa humana. De bones persones l’ infern n’és ple. Persones que aproven amb solvència la teòrica però que suspenen, una i altra vegada, la pràctica. Persones d’un peça que s’esmicolen per culpa de conductes impròpies. Quantes persones coneixem, estimat Blai, convençudes de la rectitud i oportunitat en les seves propostes i incapaces de reconèixer un error. Quantes persones que fent us de la seva moral no tenen cap escrúpol en subvertir la moral del pròxim. Persones que creuen cegament que els diners ho poden tot i que el tenir-los i exhibir-los i deixar-los els hi dóna dret a allò que als altres els hi està vetat. Persones bàsicament bones, pares de família modèlics (que no exemplars) i prohoms socials amb una exagerada i equivocada tendència a l’ intervencionisme més enllà de lo tolerable. Tan bona persona que és, llàstima que...i mai aconseguim acabar la frase.
Te’n recordes quantes vegades hem comentat: i mira que és bona persona, però en canvi...i no acabàvem mai la frase. Perquè tal i com deia Francis Hunter: les persones no són dolentes pel que són, sinó per les seves accions. En aquest punt demano disculpes per haver esmenat al bo de Hunter , perquè allà on jo dic persones, ell va dir homes. Però penso, sincerament, que a hores d’ara les dones s’han guanyat el dret a la igualtat, fins i tot, en aquest aspecte més fosc de la naturalesa humana. De bones persones l’ infern n’és ple. Persones que aproven amb solvència la teòrica però que suspenen, una i altra vegada, la pràctica. Persones d’un peça que s’esmicolen per culpa de conductes impròpies. Quantes persones coneixem, estimat Blai, convençudes de la rectitud i oportunitat en les seves propostes i incapaces de reconèixer un error. Quantes persones que fent us de la seva moral no tenen cap escrúpol en subvertir la moral del pròxim. Persones que creuen cegament que els diners ho poden tot i que el tenir-los i exhibir-los i deixar-los els hi dóna dret a allò que als altres els hi està vetat. Persones bàsicament bones, pares de família modèlics (que no exemplars) i prohoms socials amb una exagerada i equivocada tendència a l’ intervencionisme més enllà de lo tolerable. Tan bona persona que és, llàstima que...i mai aconseguim acabar la frase.
diumenge, 24 de gener del 2010
Solidesa mental
Europa B 2 – Sant Andreu 1
Lliga Cadets primera divisió
Catalònia, Sant Andreu,…Sí excloem al Pere Gol, per motius obvis, tots els partits que haurà de disputar l’Europa, fins la darrera jornada, seran autèntiques finals. Cap rival regalarà res i tots voldran posar-li les coses difícils al líder. Els de dalt per arrabassar-li la primera plaça i els de baix per salvar la temporada apuntant-se una victòria contra el que és, sense cap dubte, el millor equip del grup. Exemples com el d’ahir, on un equip al que l’Europa pràcticament dobla en punts, i que, per contra, li posa molt i molt difícils les coses, és i serà la tònica habitual fins el final de lliga. L’Europa no es podrà permetre el més mínim relaxament. El més petit descuit pot donar ales i vida als rivals què resten a l’aguait esperant la seva oportunitat. S’haurà d’estar tens, concentrat i especialment encertat sí no es volen passar angunies innecessàries. És molt perillós jugar amb foc, perquè no sempre serà possible resoldre els partits en els darrers minuts. Cal imposar-se des de l’ inici sense donar treva i, a força d’autoritat, fer veure al rival que tot esforç serà balder. Deprimir a l’adversari, desmotivar-lo, desactivar-lo i què la sensació d’impotència s’instal•li en el seu cervell. El desgast que representa portar els partits al seu extrem, portar-los al límit, és un peatge molt alt i de conseqüències imprevisibles. El caràcter d’aquest equip i la gran qualitat, sobradament contrastada, fa pensar què seran capaços de llegir correctament els senyals d’alerta i trobar la sortida de la rotonda. És cert què limitar-se a destruir, com ho va fer el Sant Andreu, és infinitament més fàcil què construir, però sí l’objectiu és guanyar la lliga i assolir la promoció, s’haurà de superar aquestes circumstàncies i buscar –i trobar- solucions imaginatives i força efectives. Tres punts més, un partit menys.
Europa B 2 – Sant Andreu 1
Lliga Cadets primera divisió
Catalònia, Sant Andreu,…Sí excloem al Pere Gol, per motius obvis, tots els partits que haurà de disputar l’Europa, fins la darrera jornada, seran autèntiques finals. Cap rival regalarà res i tots voldran posar-li les coses difícils al líder. Els de dalt per arrabassar-li la primera plaça i els de baix per salvar la temporada apuntant-se una victòria contra el que és, sense cap dubte, el millor equip del grup. Exemples com el d’ahir, on un equip al que l’Europa pràcticament dobla en punts, i que, per contra, li posa molt i molt difícils les coses, és i serà la tònica habitual fins el final de lliga. L’Europa no es podrà permetre el més mínim relaxament. El més petit descuit pot donar ales i vida als rivals què resten a l’aguait esperant la seva oportunitat. S’haurà d’estar tens, concentrat i especialment encertat sí no es volen passar angunies innecessàries. És molt perillós jugar amb foc, perquè no sempre serà possible resoldre els partits en els darrers minuts. Cal imposar-se des de l’ inici sense donar treva i, a força d’autoritat, fer veure al rival que tot esforç serà balder. Deprimir a l’adversari, desmotivar-lo, desactivar-lo i què la sensació d’impotència s’instal•li en el seu cervell. El desgast que representa portar els partits al seu extrem, portar-los al límit, és un peatge molt alt i de conseqüències imprevisibles. El caràcter d’aquest equip i la gran qualitat, sobradament contrastada, fa pensar què seran capaços de llegir correctament els senyals d’alerta i trobar la sortida de la rotonda. És cert què limitar-se a destruir, com ho va fer el Sant Andreu, és infinitament més fàcil què construir, però sí l’objectiu és guanyar la lliga i assolir la promoció, s’haurà de superar aquestes circumstàncies i buscar –i trobar- solucions imaginatives i força efectives. Tres punts més, un partit menys.
dissabte, 23 de gener del 2010
Dammnificar
Damm 1 – Europa A 2
Lliga Nacional Juvenil
Diu el diccionari de la llengua què damnificar és causar dany. Doncs això és exactament el que ha fet l’Europa amb l’equip cerveser, causar-li un dany inesperat, però absolutament just. I és què sí la setmana passada fèiem referència a que la lògica havia tornat al futbol, aquesta setmana el que ha tornat, i de manera contundent, ha estat la justícia. Justa ha estat la victòria visitant en un camp molt difícil i contra un gran equip què encara la fa més meritòria. L’Europa ha estat superior en el còmput general del partit, ha disposat de les millors ocasions i ha sabut contenir les embranzides locals sense passar angunies en cap fase del matx. Un partit molt tàctic a la primera part i un espectacular i emotiu futbol a la segona, per acabar amb els dos equips exhausts producte d’una generosa despesa física que els espectadors han sabut agrair amb una tancada i sentida ovació final. La Damm ho ha intentat, però tots els seus esforços han estat balders. Tocaven darrera sense perill, i l’Europa els deixava, per acabar diluint-se en arribar a la ratlla de mitjos. Atac darrera atac l’ofensiva cervesera s’estavellava contra una sòlida, disciplinada i intel•ligent línia defensiva. Una línia defensiva què està sent clau en la recuperació de l’equip de l’escapulari en el darrer tram de lliga. Un equip, l’Europa, fet des del darrera amb un repartiment democràtic de l’esforç i amb una solidaritat extraordinària. En un edifici cal invertir temps, bons materials i els millors coneixements en els fonaments, d’això dependrà el seu comportament i la seva estabilitat. Qui ho havia de saber i entendre ho ha tingut sempre clar i ara, l’edifici va prenent forma. Avui l’Europa ha damasquinat el futbol i la Damm, damnejada, n’ha estat testimoni privilegiat. Avui l’Europa ha estat un equip amb estrella que ha eclipsat a una Damm que s’ha estrellat. Lògica, justícia,...ara toca la sorpresa.
Damm 1 – Europa A 2
Lliga Nacional Juvenil
Diu el diccionari de la llengua què damnificar és causar dany. Doncs això és exactament el que ha fet l’Europa amb l’equip cerveser, causar-li un dany inesperat, però absolutament just. I és què sí la setmana passada fèiem referència a que la lògica havia tornat al futbol, aquesta setmana el que ha tornat, i de manera contundent, ha estat la justícia. Justa ha estat la victòria visitant en un camp molt difícil i contra un gran equip què encara la fa més meritòria. L’Europa ha estat superior en el còmput general del partit, ha disposat de les millors ocasions i ha sabut contenir les embranzides locals sense passar angunies en cap fase del matx. Un partit molt tàctic a la primera part i un espectacular i emotiu futbol a la segona, per acabar amb els dos equips exhausts producte d’una generosa despesa física que els espectadors han sabut agrair amb una tancada i sentida ovació final. La Damm ho ha intentat, però tots els seus esforços han estat balders. Tocaven darrera sense perill, i l’Europa els deixava, per acabar diluint-se en arribar a la ratlla de mitjos. Atac darrera atac l’ofensiva cervesera s’estavellava contra una sòlida, disciplinada i intel•ligent línia defensiva. Una línia defensiva què està sent clau en la recuperació de l’equip de l’escapulari en el darrer tram de lliga. Un equip, l’Europa, fet des del darrera amb un repartiment democràtic de l’esforç i amb una solidaritat extraordinària. En un edifici cal invertir temps, bons materials i els millors coneixements en els fonaments, d’això dependrà el seu comportament i la seva estabilitat. Qui ho havia de saber i entendre ho ha tingut sempre clar i ara, l’edifici va prenent forma. Avui l’Europa ha damasquinat el futbol i la Damm, damnejada, n’ha estat testimoni privilegiat. Avui l’Europa ha estat un equip amb estrella que ha eclipsat a una Damm que s’ha estrellat. Lògica, justícia,...ara toca la sorpresa.
divendres, 22 de gener del 2010
Barcelona decideix
Demà es presenta en societat a Barcelona la consulta sobiranista per la independència del meu, i què també hauria de ser el teu, país. Promoure aquesta consulta, engegar-la, posar-la dempeus, bastir-la i dur-la a bon port no només és una gran iniciativa, sinó un acte de dignitat nacional democràtic i, al meu parer, oportú i necessari. Més enllà de la pròpia valoració de la participació o els resultats, està el fet en sí. El fet que desperta consciències, regenera l’autoestima i desferma el debat. Preguntar l’opinió sempre ha estat un bon sistema per saber el que la gent en pensa. Preguntar fa que la gent es pregunti. Què reflexioni sobre aspectes aletargats per una rutina devastadora. Preguntar sacseja comoditats i sovint trenca esquemes. Preguntar o ser preguntat et fa prendre postures determinants per sortir de l’ensopiment, avançar i progressar. Per tot això, sigui benvinguda la consulta i què cadascú digui el que hagi de dir. Què ningú ens negui la festa. Què ningú ens faci callar.
Sou vosaltres qui heu fet del silenci paraules...
Demà es presenta en societat a Barcelona la consulta sobiranista per la independència del meu, i què també hauria de ser el teu, país. Promoure aquesta consulta, engegar-la, posar-la dempeus, bastir-la i dur-la a bon port no només és una gran iniciativa, sinó un acte de dignitat nacional democràtic i, al meu parer, oportú i necessari. Més enllà de la pròpia valoració de la participació o els resultats, està el fet en sí. El fet que desperta consciències, regenera l’autoestima i desferma el debat. Preguntar l’opinió sempre ha estat un bon sistema per saber el que la gent en pensa. Preguntar fa que la gent es pregunti. Què reflexioni sobre aspectes aletargats per una rutina devastadora. Preguntar sacseja comoditats i sovint trenca esquemes. Preguntar o ser preguntat et fa prendre postures determinants per sortir de l’ensopiment, avançar i progressar. Per tot això, sigui benvinguda la consulta i què cadascú digui el que hagi de dir. Què ningú ens negui la festa. Què ningú ens faci callar.
Sou vosaltres qui heu fet del silenci paraules...
dijous, 21 de gener del 2010
Tens un e.mail
Tens un e.sopo
Diògenes de viatge
Anant de viatge, Diògenes el cínic va arribar a la vora d'un riu torrencial i es va aturar perplex. Un home acostumat a fer passar a la gent el riu, veient-lo indecís, s'acostà a Diògenes, el va pujar sobre les seves espatlles i el va passar complaent a l'altra riba.
Va quedar allà Diògenes, planyent la seva pobresa que li impedia pagar al seu benfactor. I estant pensant en això va advertir que l'home, veient a un altre viatger que tampoc no podia passar el riu, va anar a buscar-lo i el va transportar igualment. Llavors Diògenes es va apropar a l'home i li va dir:
-No tinc que agrair ja el teu servei, doncs veig que no ho fas per raonament, sinó per mania.
Quan servim per igual a les persones de bon agraïment, així com a persones desagraïdes, sens dubte que ens qualificaran, no com a bona gent, sinó com ingenus o ximples. Però no ens hem de desanimar per això, tard o d'hora, el bé paga sempre amb escreix.
Tens un e.sopo
Diògenes de viatge
Anant de viatge, Diògenes el cínic va arribar a la vora d'un riu torrencial i es va aturar perplex. Un home acostumat a fer passar a la gent el riu, veient-lo indecís, s'acostà a Diògenes, el va pujar sobre les seves espatlles i el va passar complaent a l'altra riba.
Va quedar allà Diògenes, planyent la seva pobresa que li impedia pagar al seu benfactor. I estant pensant en això va advertir que l'home, veient a un altre viatger que tampoc no podia passar el riu, va anar a buscar-lo i el va transportar igualment. Llavors Diògenes es va apropar a l'home i li va dir:
-No tinc que agrair ja el teu servei, doncs veig que no ho fas per raonament, sinó per mania.
Quan servim per igual a les persones de bon agraïment, així com a persones desagraïdes, sens dubte que ens qualificaran, no com a bona gent, sinó com ingenus o ximples. Però no ens hem de desanimar per això, tard o d'hora, el bé paga sempre amb escreix.
dimecres, 20 de gener del 2010
La pols i la cendra
Encara que aparentment puguin semblar coses ( i dic coses per definir-les d’alguna manera) molt similars. La pols i la cendra són molt diferents entre sí i ho són ja des dels seus orígens. Si per obtenir la pols no cal fer res, es forma per generació espontània; en canvi, per obtenir la cendra sempre s’ha de cremar prèviament alguna cosa, sigui fusta, paper, tabac o qualsevol andròmina que se’ns passi pel cap. La pols és un element gens traumàtic i una fidel i antiga companya que acostuma a dormir damunt els llibres més estimats. Apareix sense fer soroll, està per tot arreu i s’escampa amb naturalitat gens imposada sabedora què sempre tindrà la nostra complicitat. La cendra, en canvi, necessita del foc. És el producte devaluat d’una destrucció, el que queda desprès del no res. Per arribar a la cendra sempre haurem de transitar pel camí de lo forçat, de lo abrupte per acabar en un cul de sac pestilent i brut. La cendra malviu al fons de les xemeneies, als tanatoris, a les incineradores, als boscos cremats i als cendrers més llefiscosos dels bars més impudents. Sent tant i tan diferents sí què hi ha una cosa què finalment les uneix i és, justament, la seva utilitat, en aquest cas, la seva inutilitat, perquè tant la pols com la cendra no serveixen per absolutament res. Bé, i sí molt m’apureu, potser per provocar alguna que altra al•lèrgia estacional i para de comptar.
Encara que aparentment puguin semblar coses ( i dic coses per definir-les d’alguna manera) molt similars. La pols i la cendra són molt diferents entre sí i ho són ja des dels seus orígens. Si per obtenir la pols no cal fer res, es forma per generació espontània; en canvi, per obtenir la cendra sempre s’ha de cremar prèviament alguna cosa, sigui fusta, paper, tabac o qualsevol andròmina que se’ns passi pel cap. La pols és un element gens traumàtic i una fidel i antiga companya que acostuma a dormir damunt els llibres més estimats. Apareix sense fer soroll, està per tot arreu i s’escampa amb naturalitat gens imposada sabedora què sempre tindrà la nostra complicitat. La cendra, en canvi, necessita del foc. És el producte devaluat d’una destrucció, el que queda desprès del no res. Per arribar a la cendra sempre haurem de transitar pel camí de lo forçat, de lo abrupte per acabar en un cul de sac pestilent i brut. La cendra malviu al fons de les xemeneies, als tanatoris, a les incineradores, als boscos cremats i als cendrers més llefiscosos dels bars més impudents. Sent tant i tan diferents sí què hi ha una cosa què finalment les uneix i és, justament, la seva utilitat, en aquest cas, la seva inutilitat, perquè tant la pols com la cendra no serveixen per absolutament res. Bé, i sí molt m’apureu, potser per provocar alguna que altra al•lèrgia estacional i para de comptar.
Contrastar Viquipèdia
Heu provat de penjar una entrada amb imprecisions o incerteses a Viquipèdia? Sí ho heu provat, us heu en sortit? Les imprecisions eren producte de la ignorància o bé estaven fetes amb mala llet, és a dir, intencionadament? Viquipèdia s’ha convertit, en poc temps, en l’oracle per a multitud d’internautes que no tenen el més mínim inconvenient en acceptar tot el que allà es diu, i s’escriu, com a absolutament cert. Pocs, molt pocs, dels que la consulten tenen la precaució o l’hàbit de contrastar la informació. Tenim, per una banda, l’accés lliure al major cabdal de saber que mai hagi existit. La cultura s’ha popularitzat i democratitzat fins a extrems impensables a finals de la darrera dècada. Però aquesta mateixa facilitat d’accés als continguts també es té a l’hora de penjar-los. Donant com a resultat, per l’altra banda, una informació basada en continguts populars però, en alguns casos, mancats de rigor i exactitud. Això sense tenir en compte les entrades volgudament tendencioses o directament fraudulentes. Hem passat, en poc temps, de la oficialitat dels escriptors d’Història, els homologats, a que aquesta mateixa història sigui escrita per centenars de milers d’aficionats amb vocació d’historiadors. La pregunta que ens haurem de fer és sí la quantitat d’informació i les diverses fonts que la serveixen són millors què la dels experts. Sí la quantitat va en detriment de la qualitat, la veracitat i la precisió o, al contrari, sí aquesta quantitat ens dóna una idea més exacta, plural i amplia de la realitat. Heròdot ens va començar a explicar la Història des del seu punt de vista subjectiu, limitat i condicionat. Què hagués passat sí tots i cadascun dels historiadors del passat haguessin tingut milers de repliques explicant els mateixos fets des d’altres punts de vista? Potser la història que coneixem seria molt i molt diferent. Ara, com a mínim, la podem contrastar.
Heu provat de penjar una entrada amb imprecisions o incerteses a Viquipèdia? Sí ho heu provat, us heu en sortit? Les imprecisions eren producte de la ignorància o bé estaven fetes amb mala llet, és a dir, intencionadament? Viquipèdia s’ha convertit, en poc temps, en l’oracle per a multitud d’internautes que no tenen el més mínim inconvenient en acceptar tot el que allà es diu, i s’escriu, com a absolutament cert. Pocs, molt pocs, dels que la consulten tenen la precaució o l’hàbit de contrastar la informació. Tenim, per una banda, l’accés lliure al major cabdal de saber que mai hagi existit. La cultura s’ha popularitzat i democratitzat fins a extrems impensables a finals de la darrera dècada. Però aquesta mateixa facilitat d’accés als continguts també es té a l’hora de penjar-los. Donant com a resultat, per l’altra banda, una informació basada en continguts populars però, en alguns casos, mancats de rigor i exactitud. Això sense tenir en compte les entrades volgudament tendencioses o directament fraudulentes. Hem passat, en poc temps, de la oficialitat dels escriptors d’Història, els homologats, a que aquesta mateixa història sigui escrita per centenars de milers d’aficionats amb vocació d’historiadors. La pregunta que ens haurem de fer és sí la quantitat d’informació i les diverses fonts que la serveixen són millors què la dels experts. Sí la quantitat va en detriment de la qualitat, la veracitat i la precisió o, al contrari, sí aquesta quantitat ens dóna una idea més exacta, plural i amplia de la realitat. Heròdot ens va començar a explicar la Història des del seu punt de vista subjectiu, limitat i condicionat. Què hagués passat sí tots i cadascun dels historiadors del passat haguessin tingut milers de repliques explicant els mateixos fets des d’altres punts de vista? Potser la història que coneixem seria molt i molt diferent. Ara, com a mínim, la podem contrastar.
dilluns, 18 de gener del 2010
Marcel
Hi ha una tendència generalitzada a destacar els aspectes negatius per damunt dels positius. De veure el got mig buit en comptes de veure’l mig ple. De fer servir la crítica per davant de l’elogi. D’utilitzar massa sovint el retret i fer servir molt poc el reforç. D’apreciar els defectes i passar per alt les virtuts. De silenciar els arguments i potenciar els crits. De menystenir la simplicitat i l’eficiència en front de la teatralitat i la fatxenderia. Hi ha una tendència generalitzada, i en la que sovint quedem estúpidament atrapats, a viure en el desencant i a magnificar l’accident. De veure un error i no adonar-se de cent encerts. Per això és tan necessari invertir els procediments. Donar valor a allò què té realment valor. Destacar allò digne de ser destacat. Reforçar les actituds que s’ho valen. Reconèixer l’excel•lència allà on s’exerceixi i donar les gràcies tantes vegades com calgui. Ser sensible a la feina ben feta i tenir cura de les persones extraordinàries. Tinc el privilegi de conèixer a una d’aquestes persones per la que paga la pena canviar la manera de veure les coses. Podria ser diferent però no podria ser millor.
Hi ha una tendència generalitzada a destacar els aspectes negatius per damunt dels positius. De veure el got mig buit en comptes de veure’l mig ple. De fer servir la crítica per davant de l’elogi. D’utilitzar massa sovint el retret i fer servir molt poc el reforç. D’apreciar els defectes i passar per alt les virtuts. De silenciar els arguments i potenciar els crits. De menystenir la simplicitat i l’eficiència en front de la teatralitat i la fatxenderia. Hi ha una tendència generalitzada, i en la que sovint quedem estúpidament atrapats, a viure en el desencant i a magnificar l’accident. De veure un error i no adonar-se de cent encerts. Per això és tan necessari invertir els procediments. Donar valor a allò què té realment valor. Destacar allò digne de ser destacat. Reforçar les actituds que s’ho valen. Reconèixer l’excel•lència allà on s’exerceixi i donar les gràcies tantes vegades com calgui. Ser sensible a la feina ben feta i tenir cura de les persones extraordinàries. Tinc el privilegi de conèixer a una d’aquestes persones per la que paga la pena canviar la manera de veure les coses. Podria ser diferent però no podria ser millor.
diumenge, 17 de gener del 2010
O.N.C.E.
Opus Notable dels Cadets de l’Europa
Cadet B 11 – Pere Gol 1
Cadet D 11 – Manigua 0
Lliga Cadets primera i segona divisió respectivament
Mimètics. Estètics. Atlètics. Intrèpids. Estilístics. Messiànics. Parabòlics. Didàctics. Escènics. Filharmònics. Cinètics. Neumàtics. Proclítics. Amics. Dos equips fets de la mateixa pasta. Tallats pel mateix patró. Del mateix any. Què s’admiren i es copien. Què s’interelacionen i s’interactiven. Dos equips com dues gotes d’aigua, clònics i intercanviables. Dos equips fets per a competir i aprendre de la competició. Dos equips que reneguen de la incompetència i la indolència. Dos equips que es provoquen, s’esperonen i es motiven. Ningú és la meitat de res, junts són el doble de tot. Els límits: la cal. La victòria, l’objectiu. Fer onze gols no és donar pals de cec i fer-ne 22, una satisfacció doble.
Opus Notable dels Cadets de l’Europa
Cadet B 11 – Pere Gol 1
Cadet D 11 – Manigua 0
Lliga Cadets primera i segona divisió respectivament
Mimètics. Estètics. Atlètics. Intrèpids. Estilístics. Messiànics. Parabòlics. Didàctics. Escènics. Filharmònics. Cinètics. Neumàtics. Proclítics. Amics. Dos equips fets de la mateixa pasta. Tallats pel mateix patró. Del mateix any. Què s’admiren i es copien. Què s’interelacionen i s’interactiven. Dos equips com dues gotes d’aigua, clònics i intercanviables. Dos equips fets per a competir i aprendre de la competició. Dos equips que reneguen de la incompetència i la indolència. Dos equips que es provoquen, s’esperonen i es motiven. Ningú és la meitat de res, junts són el doble de tot. Els límits: la cal. La victòria, l’objectiu. Fer onze gols no és donar pals de cec i fer-ne 22, una satisfacció doble.
Torna la lògica
Jabac 0 – Europa A 3
Lliga nacional juvenil
Sí la lògica diu, entre altres coses, que quan un equip de futbol juga millor que el seu adversari, quan és superior en totes les facetes del joc i li fa més ocasions de gol, el resultat no pot ser un altre que la victòria, direm aleshores que, avui, el futbol ha estat lògic. Tots sabem el comportament capriciós d’aquest esport. Un joc que es caracteritza, sovint, per jugar al gat i a la rata amb la lògica. Per deixar-la de banda amb més freqüència del que seria raonable. El futbol és un d’aquells àmbits on la il•lògica s’hi troba a gust i fa que aquest espai d’activitat esdevingui incert, a vegades injust, però apassionadament atractiu. Plantejar-se un partit de futbol des d’una perspectiva lògica és un error sistemàticament repetit, ho ha estat en el passat i ho serà en el futur. La lògica aquest cap de setmana ha acompanyat a l’Europa en la seva visita a Terrassa i s’hi ha quedat, a diferència del que havia passat en altres enfrontaments, a veure tot el partit. La lògica ha volgut que, des del minut 1, l’Europa anés guanyant al Jabac i no deixés de manar, clarament en el marcador, fins el minut 90. Més joc, més ocasions que el rival d’avui, però no més que la darrera setmana davant el Manlleu, això sí, amb més encert davant de porta i que han donat, en conseqüència lògica, els tres punts a l’equip de l’escapulari. Jugar a favor de la lògica no et dóna cap mèrit extraordinari, ni cap plus d’autoestima, simplement passa el que ha de passar. Però jugar contra la lògica, revertir-la, posar-la cap per avall, és excitant, et fa créixer i et dóna ales. Esperem què en els propers quatre partits aquesta lògica que diu que l’Europa ho tindrà molt i molt difícil s’equivoqui o simplement faci el que li és habitual, es relaxi.
Jabac 0 – Europa A 3
Lliga nacional juvenil
Sí la lògica diu, entre altres coses, que quan un equip de futbol juga millor que el seu adversari, quan és superior en totes les facetes del joc i li fa més ocasions de gol, el resultat no pot ser un altre que la victòria, direm aleshores que, avui, el futbol ha estat lògic. Tots sabem el comportament capriciós d’aquest esport. Un joc que es caracteritza, sovint, per jugar al gat i a la rata amb la lògica. Per deixar-la de banda amb més freqüència del que seria raonable. El futbol és un d’aquells àmbits on la il•lògica s’hi troba a gust i fa que aquest espai d’activitat esdevingui incert, a vegades injust, però apassionadament atractiu. Plantejar-se un partit de futbol des d’una perspectiva lògica és un error sistemàticament repetit, ho ha estat en el passat i ho serà en el futur. La lògica aquest cap de setmana ha acompanyat a l’Europa en la seva visita a Terrassa i s’hi ha quedat, a diferència del que havia passat en altres enfrontaments, a veure tot el partit. La lògica ha volgut que, des del minut 1, l’Europa anés guanyant al Jabac i no deixés de manar, clarament en el marcador, fins el minut 90. Més joc, més ocasions que el rival d’avui, però no més que la darrera setmana davant el Manlleu, això sí, amb més encert davant de porta i que han donat, en conseqüència lògica, els tres punts a l’equip de l’escapulari. Jugar a favor de la lògica no et dóna cap mèrit extraordinari, ni cap plus d’autoestima, simplement passa el que ha de passar. Però jugar contra la lògica, revertir-la, posar-la cap per avall, és excitant, et fa créixer i et dóna ales. Esperem què en els propers quatre partits aquesta lògica que diu que l’Europa ho tindrà molt i molt difícil s’equivoqui o simplement faci el que li és habitual, es relaxi.
Me cagu en 10
Totes les religions, grans i petites, han estat perseguides o perseguidores en algun moment de la seva història. La pròpia essència de la religió fa que aquesta vulgui ser hegemònica per damunt de qualsevol altra. La religió, per definició, és un model de conducta que té com a eix central el creure’s en poder de la veritat absoluta i, en conseqüència, rebutja i exclou altres alternatives. Un solo Dios verdadero, deien a l’escola i, encara ara, aquest dogma és llei. Alà és únic, repeteix insistentment l’ Iman. I per aquesta raó, per aquesta regla de tres tan bàsica, qualsevol altre déu ha de ser, per lògica, fals. Des de la perspectiva del practicant religiós tots els devots d’altres religions són infidels què estan equivocats i als que cal combatre. Així ha estat històricament i així és, al segle XXI. La religió, per les seves especials característiques, sempre ha estat el motor, el dinamitzador, l’excusa, el pretext, la coartada ideal per canalitzar unes demandes, en la majoria dels casos, molt poc pietoses. Amb la promesa de la vida eterna les persones es despersonalitzen i, portats a l’extrem, no dubten en privar de la vida terrenal a individus de la seva pròpia espècie en un acte de bogeria intolerable, molt lluny de l’espiritualitat què, suposadament, atresoren.
Totes les religions, grans i petites, han estat perseguides o perseguidores en algun moment de la seva història. La pròpia essència de la religió fa que aquesta vulgui ser hegemònica per damunt de qualsevol altra. La religió, per definició, és un model de conducta que té com a eix central el creure’s en poder de la veritat absoluta i, en conseqüència, rebutja i exclou altres alternatives. Un solo Dios verdadero, deien a l’escola i, encara ara, aquest dogma és llei. Alà és únic, repeteix insistentment l’ Iman. I per aquesta raó, per aquesta regla de tres tan bàsica, qualsevol altre déu ha de ser, per lògica, fals. Des de la perspectiva del practicant religiós tots els devots d’altres religions són infidels què estan equivocats i als que cal combatre. Així ha estat històricament i així és, al segle XXI. La religió, per les seves especials característiques, sempre ha estat el motor, el dinamitzador, l’excusa, el pretext, la coartada ideal per canalitzar unes demandes, en la majoria dels casos, molt poc pietoses. Amb la promesa de la vida eterna les persones es despersonalitzen i, portats a l’extrem, no dubten en privar de la vida terrenal a individus de la seva pròpia espècie en un acte de bogeria intolerable, molt lluny de l’espiritualitat què, suposadament, atresoren.
divendres, 15 de gener del 2010
Havana blues
Rebre carta de Cuba sempre ens ha fet molta il•lusió. Saber que hi tens amics en la distancia. Que la gent se’n recorda de tu i tu d’ells. Teixir complicitats i despertar solidaritats. Explicar-se històries i fer-se costat. Desitjar salut i els millors auguris. Desitjos d’un present menys auster i un dolç futur. Desitjos que es trenquen amb massa facilitat. Esperar carta de Cuba...Rebre carta de Cuba sempre ens fa molta il•lusió...La darrera carta de Cuba...la darrera carta de Cuba és un pou de desesperació.
Queridos amigos
Por aquí la cosa cada día, se pone peor, estamos siempre en camino a peor. Predominan las necesidades, el hambre, aun en los enfermos, todo es critico, duro, somos desheredados, mutilados, la esclavitud nos ha mutilado a todos. Hasta el desespero total, la desesperanza es Reina, me da tanta pena decirte, pero no es posible imaginar. Hace tanto tiempo que estamos en crisis, hemos llegado hace tanto tiempo, siempre peor, hemos llegado antes; y estamos muy cansados.
El Cerro, La Habana, Cuba enero 2010
Rebre carta de Cuba sempre ens ha fet molta il•lusió. Saber que hi tens amics en la distancia. Que la gent se’n recorda de tu i tu d’ells. Teixir complicitats i despertar solidaritats. Explicar-se històries i fer-se costat. Desitjar salut i els millors auguris. Desitjos d’un present menys auster i un dolç futur. Desitjos que es trenquen amb massa facilitat. Esperar carta de Cuba...Rebre carta de Cuba sempre ens fa molta il•lusió...La darrera carta de Cuba...la darrera carta de Cuba és un pou de desesperació.
Queridos amigos
Por aquí la cosa cada día, se pone peor, estamos siempre en camino a peor. Predominan las necesidades, el hambre, aun en los enfermos, todo es critico, duro, somos desheredados, mutilados, la esclavitud nos ha mutilado a todos. Hasta el desespero total, la desesperanza es Reina, me da tanta pena decirte, pero no es posible imaginar. Hace tanto tiempo que estamos en crisis, hemos llegado hace tanto tiempo, siempre peor, hemos llegado antes; y estamos muy cansados.
El Cerro, La Habana, Cuba enero 2010
dijous, 14 de gener del 2010
Relatari
Espriu a la tauleta de nit. Els Dagoll Dagom primerencs. Lluis Llach des de sempre i per sempre. Quasi tot Hitchcock. Groucho fent qualsevol cosa i els Marx fins que varen anar a les carreres. Sarah Mclachlan a Lilith Farm. Raimon faci o no faci vent. L’Ara mateix de Martí i Pol i altres delicadeses. La maduresa d’Alex Rigola i els seus continuats encerts. L’Homenatge a Teresa de l’ Ovidi i la Diòptria de Pau Riba. Mr. Belvedere i el seu posat irreductible. El suprem Bob Dylan. La mort de Visconti a Venècia. El batec superb de Tom Waits. La necessària One from the hart. El Barça que sempre serà el millor equip del món encara què el 2009 tingués la desgràcia de guanyar 6 títols. Roberto Bolaño per llegir 2666 vegades i compartir experiències amb els seus Detectives salvajes. Casablanca en blanc i negre. Ne me quitte pas de Brel. El te amb pinyons en un balcó de Hammamed al caure la tarda. L’Albert Pla. La Gene Tierney fent de Laura o esperant Què el cel la jutgi. Julio Manrique i la seva forma de veure les coses. Totes i cadascuna de les paraules de Mario Benedetti. Centaures del desert. Un escac amb dues reines: Billie Holiday i Ella Fitzgerald. Les visions de Joana. Waltzing Matilda. Les flors del mal de Baudelaire i l’ infern de Rimbaud. Titus Andrònic al Lliure. El Padrí de Coppola, la primera, la segona i la tercera. El Serrat de Papasseit. Pepe Rubianes abans a la terra i ara des del cel. Manhattan en primavera i Barcelona tot l’any. El Cavafis més íntim i també el seu Viatge a Itaca. Tres dies a Stromboli. Woody Allen a tot hora. La cantata Santa Maria de Iquique de Quilapayun. Joan Brossa. El jardí dels cinc arbres al TNC. Algun Molotov de tant en tant. Norma Jean. Compartir L’Apartament amb la Shirley MacLaine. Yesterday dels Beatles i Imagine de John Lennon. El cinema negre dels quaranta. John Ford, monumental. Frida Khalo. La comtessa descalça. L’Ava Gadner de Mogambo i el Bogart de El Somni etern. El llop estepari de Herman Hess. Les fulles d’herba de Walt Whitman. Maria del Mar Bonet i el seu Alenar. Els oasis de Tozeur. Istanbul sota la pluja. Els vint poemes d’amor i, evidentment, la cançó desesperada de Pablo Neruda. Mahler, el senyor Gustav Malher. Els aforismes de Joan Fuster. Robert Mulligan. Tot el que ha fet i segueix fent Leonard Cohen. L’ enyorada Janis Joplin. El espíritu de la colmena. El món imaginari de Tolkien. La rauxa esplèndida de Van Gogh. La càmera d’Oriol Maspons. Chaplin, ombres incloses. La Reina d’Àfrica. I la sensació, la dolça sensació què Qualsevol nit pot sortir el sol.
Espriu a la tauleta de nit. Els Dagoll Dagom primerencs. Lluis Llach des de sempre i per sempre. Quasi tot Hitchcock. Groucho fent qualsevol cosa i els Marx fins que varen anar a les carreres. Sarah Mclachlan a Lilith Farm. Raimon faci o no faci vent. L’Ara mateix de Martí i Pol i altres delicadeses. La maduresa d’Alex Rigola i els seus continuats encerts. L’Homenatge a Teresa de l’ Ovidi i la Diòptria de Pau Riba. Mr. Belvedere i el seu posat irreductible. El suprem Bob Dylan. La mort de Visconti a Venècia. El batec superb de Tom Waits. La necessària One from the hart. El Barça que sempre serà el millor equip del món encara què el 2009 tingués la desgràcia de guanyar 6 títols. Roberto Bolaño per llegir 2666 vegades i compartir experiències amb els seus Detectives salvajes. Casablanca en blanc i negre. Ne me quitte pas de Brel. El te amb pinyons en un balcó de Hammamed al caure la tarda. L’Albert Pla. La Gene Tierney fent de Laura o esperant Què el cel la jutgi. Julio Manrique i la seva forma de veure les coses. Totes i cadascuna de les paraules de Mario Benedetti. Centaures del desert. Un escac amb dues reines: Billie Holiday i Ella Fitzgerald. Les visions de Joana. Waltzing Matilda. Les flors del mal de Baudelaire i l’ infern de Rimbaud. Titus Andrònic al Lliure. El Padrí de Coppola, la primera, la segona i la tercera. El Serrat de Papasseit. Pepe Rubianes abans a la terra i ara des del cel. Manhattan en primavera i Barcelona tot l’any. El Cavafis més íntim i també el seu Viatge a Itaca. Tres dies a Stromboli. Woody Allen a tot hora. La cantata Santa Maria de Iquique de Quilapayun. Joan Brossa. El jardí dels cinc arbres al TNC. Algun Molotov de tant en tant. Norma Jean. Compartir L’Apartament amb la Shirley MacLaine. Yesterday dels Beatles i Imagine de John Lennon. El cinema negre dels quaranta. John Ford, monumental. Frida Khalo. La comtessa descalça. L’Ava Gadner de Mogambo i el Bogart de El Somni etern. El llop estepari de Herman Hess. Les fulles d’herba de Walt Whitman. Maria del Mar Bonet i el seu Alenar. Els oasis de Tozeur. Istanbul sota la pluja. Els vint poemes d’amor i, evidentment, la cançó desesperada de Pablo Neruda. Mahler, el senyor Gustav Malher. Els aforismes de Joan Fuster. Robert Mulligan. Tot el que ha fet i segueix fent Leonard Cohen. L’ enyorada Janis Joplin. El espíritu de la colmena. El món imaginari de Tolkien. La rauxa esplèndida de Van Gogh. La càmera d’Oriol Maspons. Chaplin, ombres incloses. La Reina d’Àfrica. I la sensació, la dolça sensació què Qualsevol nit pot sortir el sol.
dimecres, 13 de gener del 2010
Voluntari cobrant
Creieu que els clubs de futbol haurien de ser com les empreses? Què s’haurien de professionalitzar fins el punt que tots els que hi treballin cobrin per exercir les seves funcions? És a dir, creieu que tots els càrrecs haurien d’estar remunerats per així poder exigir les corresponent responsabilitats? El directiu o qualsevol altre càrrec de responsabilitat que no cobra, que no rep cap retribució econòmica per la seva feina, ha de tenir la potestat de rebre contraprestacions que compensin la seva consagració altruista? El directiu o qualsevol altre càrrec que hi dedica temps que resta del seu lleure, es mereix un tracte diferencial per part del Club respecte als socis numeraris? Ha de tenir privilegis per damunt de la resta de mortals? Sí aquest directiu o qualsevol altre càrrec, a més, té algun fill o familiar dins la disciplina del Club, pot demanar que el tracte que se li dispensi sigui diferent (millor) que a la resta de jugadors per pagar la seva dedicació? Està legitimat aquest directiu o qualsevol altre càrrec de responsabilitat, mancat de sou, a entendre com a normal i just aquest cobrament en espècies d’una tasca no retributiva? Sí la participació dins el Club de futbol no és obligatòria, sí l’accés a qualsevol càrrec de responsabilitat és voluntari, és correcte demanar res a canvi? Aquest cop no respondré a les preguntes. Haureu de ser vosaltres els que prengueu partit i us mulleu. De totes maneres penseu abans de contestar que faríeu o que no faríeu sí us trobéssiu en una situació semblant. Penseu, penseu i el que estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra.
Creieu que els clubs de futbol haurien de ser com les empreses? Què s’haurien de professionalitzar fins el punt que tots els que hi treballin cobrin per exercir les seves funcions? És a dir, creieu que tots els càrrecs haurien d’estar remunerats per així poder exigir les corresponent responsabilitats? El directiu o qualsevol altre càrrec de responsabilitat que no cobra, que no rep cap retribució econòmica per la seva feina, ha de tenir la potestat de rebre contraprestacions que compensin la seva consagració altruista? El directiu o qualsevol altre càrrec que hi dedica temps que resta del seu lleure, es mereix un tracte diferencial per part del Club respecte als socis numeraris? Ha de tenir privilegis per damunt de la resta de mortals? Sí aquest directiu o qualsevol altre càrrec, a més, té algun fill o familiar dins la disciplina del Club, pot demanar que el tracte que se li dispensi sigui diferent (millor) que a la resta de jugadors per pagar la seva dedicació? Està legitimat aquest directiu o qualsevol altre càrrec de responsabilitat, mancat de sou, a entendre com a normal i just aquest cobrament en espècies d’una tasca no retributiva? Sí la participació dins el Club de futbol no és obligatòria, sí l’accés a qualsevol càrrec de responsabilitat és voluntari, és correcte demanar res a canvi? Aquest cop no respondré a les preguntes. Haureu de ser vosaltres els que prengueu partit i us mulleu. De totes maneres penseu abans de contestar que faríeu o que no faríeu sí us trobéssiu en una situació semblant. Penseu, penseu i el que estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra.
dimarts, 12 de gener del 2010
La desraó de l’àcidEn algunes cultures el número 9 és el número de l’excel•lència. La màxima qualificació que es pot assolir i l’indicatiu del saber suprem. El número 9, en contra del què pugui semblar, és el número més alt i no pas el 10 què no és un número si no dos. Doncs, a la recerca d’aquesta excel•lència, 9 han estat les fotografies triades per Emilio Morenatti en la seva exposició al Caixa Fòrum de Barcelona sota el títol: Violència de gènere al Pakistan. 9 imatges colpidores de 9 rostres de dones atacades amb àcid per les seves parelles, amants, familiars,...9 impactes impossibles d’oblidar i d’un dramatisme insuportable. 9 expressions de denúncia militant i d’una valentia ratllant l’heroïcitat. Morenatti ens presenta aquestes 9 dones sobre un fons nu, lliure de qualsevol element que pugui distreure la força de la imatge i on només les ombres hi tenen un lleuger protagonisme. La mirada de les 9 dones és terrible i en els aqüífers dels seus ulls un hi pot veure el dolor extrem, però també una profunda determinació. Fins el 21 de febrer aquestes 9 dones us esperen penjades a la paret amb una única pregunta: perquè?
dilluns, 11 de gener del 2010
Descripció exhaustiva: Formació rocallosa, prop de les costes d’Europa, amb un taulell d’escacs al cim on es pot apreciar, a la dreta i perfectament definit, el cavall; al centre i amb corona, la silueta majestuosa del rei i una mica més endarrere i mig amagada, al menys des d’aquesta perspectiva, a la torre esperant que el vaixell doni la volta i millori la seva visió.
Et desitjo, però no t’estimo
Què tindrà l’Europa per a ser el centre d’atenció d’ambicions mal dissimulades? Què el fa ser l’obscur objecte del desig per a individus insaciables? Què fa què un Club aparentment modest sigui l’objectiu prioritari d’alpinistes socials? Què pot induir, fins i tot a màxims responsables o dirigents d’altres clubs a fer jugar al seu propi fill a l’Europa per a poder, no solament votar al cap de 2 anys, sinó poder, des de dins, formar una candidatura i presentar-se a les eleccions? “Trepas” impenitents i personatges depredadors a la caça d’un lloc al sol. Un lloc que els hi doni un prestigi i una posició personal que els hi neutralitzi, ni que sigui momentàniament, la seva insatisfacció crònica. Persones de diferents orígens i posició amb l’únic propòsit de fer-se un nom en el panorama mediàtic i aprofitar-se del Club en benefici propi. Un Club, l’Europa, què en alguns casos només serà la plataforma, el trampolí ideal per a seguir escalant posicions en la xarxa social. Altres, en canvi, tocaran sostre i es quedaran al Club, no per manca d’ambició sinó simplement per turpitud i incompetència, fins i tot, en el desplegament d’aquesta obscura conducta.
Què tindrà l’Europa per a ser el centre d’atenció d’ambicions mal dissimulades? Què el fa ser l’obscur objecte del desig per a individus insaciables? Què fa què un Club aparentment modest sigui l’objectiu prioritari d’alpinistes socials? Què pot induir, fins i tot a màxims responsables o dirigents d’altres clubs a fer jugar al seu propi fill a l’Europa per a poder, no solament votar al cap de 2 anys, sinó poder, des de dins, formar una candidatura i presentar-se a les eleccions? “Trepas” impenitents i personatges depredadors a la caça d’un lloc al sol. Un lloc que els hi doni un prestigi i una posició personal que els hi neutralitzi, ni que sigui momentàniament, la seva insatisfacció crònica. Persones de diferents orígens i posició amb l’únic propòsit de fer-se un nom en el panorama mediàtic i aprofitar-se del Club en benefici propi. Un Club, l’Europa, què en alguns casos només serà la plataforma, el trampolí ideal per a seguir escalant posicions en la xarxa social. Altres, en canvi, tocaran sostre i es quedaran al Club, no per manca d’ambició sinó simplement per turpitud i incompetència, fins i tot, en el desplegament d’aquesta obscura conducta.
diumenge, 10 de gener del 2010
Aquí pau i desprès glòria
Europa A 2 – Badalona 0
Lliga Divisió d’Honor Cadets
Redreçar una línia torçada no sempre és fàcil. Reconstruir els ponts ensorrats no sempre és possible. Sortir de situacions complicades no està a l’abast de tothom. Primer cal disposar de les persones adequades per escometre l’empresa. Desprès caldrà fer un estudi en profunditat i exhaustiu de la situació i de tots els elements que la conformen. Es continuarà per emetre un diagnòstic el més acurat possible tenint en compte tots els condicionants i les seves diferents variables. Es valorarà, aleshores, les sortides més adients i es definirà les mesures què caldrà prendre. I finalment, s’hauran d’executar. De la capacitat de les persones designades per identificar els problemes i el seu grau d’encert en el diagnòstic dependrà, en molt, què la sortida de la crisi sigui o no satisfactòria. Doncs sembla que l’Europa l’ha encertada de ple en el cas del Cadet A. Persones preparades, amb coneixement i coneixements han fet una diagnosi precisa i sembla, pels darrers resultats, què també han fet diana en les mesures correctores. De problemes i situacions difícils sempre n’hi haurà i més en un Club tan complexa com l’Europa, però és un veritable luxe poder comptar amb unes persones tan qualificades i professionals capaces de canviar qualsevol dinàmica per negativa que sigui. Vèncer el pessimisme amb lucidesa i arguments és, sens dubte, el privilegi de persones intel•ligents. Els pessimistes no són aquells que saben veure els problemes, només són aquells que no saben trobar les solucions. I els actuals responsables esportius de l’Europa no tenen res de pessimistes. Sí a totes aquestes sàvies decisions s’hi afegeix posar-hi Pau, el que dèiem: aquí pau i desprès glòria!
Europa A 2 – Badalona 0
Lliga Divisió d’Honor Cadets
Redreçar una línia torçada no sempre és fàcil. Reconstruir els ponts ensorrats no sempre és possible. Sortir de situacions complicades no està a l’abast de tothom. Primer cal disposar de les persones adequades per escometre l’empresa. Desprès caldrà fer un estudi en profunditat i exhaustiu de la situació i de tots els elements que la conformen. Es continuarà per emetre un diagnòstic el més acurat possible tenint en compte tots els condicionants i les seves diferents variables. Es valorarà, aleshores, les sortides més adients i es definirà les mesures què caldrà prendre. I finalment, s’hauran d’executar. De la capacitat de les persones designades per identificar els problemes i el seu grau d’encert en el diagnòstic dependrà, en molt, què la sortida de la crisi sigui o no satisfactòria. Doncs sembla que l’Europa l’ha encertada de ple en el cas del Cadet A. Persones preparades, amb coneixement i coneixements han fet una diagnosi precisa i sembla, pels darrers resultats, què també han fet diana en les mesures correctores. De problemes i situacions difícils sempre n’hi haurà i més en un Club tan complexa com l’Europa, però és un veritable luxe poder comptar amb unes persones tan qualificades i professionals capaces de canviar qualsevol dinàmica per negativa que sigui. Vèncer el pessimisme amb lucidesa i arguments és, sens dubte, el privilegi de persones intel•ligents. Els pessimistes no són aquells que saben veure els problemes, només són aquells que no saben trobar les solucions. I els actuals responsables esportius de l’Europa no tenen res de pessimistes. Sí a totes aquestes sàvies decisions s’hi afegeix posar-hi Pau, el que dèiem: aquí pau i desprès glòria!
Comprar la pell més cara
Catalònia 0 – Europa B 2
Lliga Cadets Primera Divisió
M’han dit que el Cadet B ha patit. Estic segur que el seu rival encara més. M’han dit que la cosa no ha sigut fàcil. Perquè ho havia de ser? M’han dit què el partit no s’ha resolt fins els darrers minuts. És què potser els darrers minuts no formen part del tot? M’han dit què les sensacions no han sigut del tot bones. Les sensacions dolentes serveixen per identificar amb més claredat les bones i retornar al camí que toca. M’han dit què el Catalònia ha venut cara la seva pell i ha estat a punt de donar la sorpresa. Estic en condicions d’afirmar que el Cadet B de l’Europa té patrimoni, i sí fa falta crèdit, per comprar totes les pells per molt alt que sigui el seu preu. I pel que fa a la sorpresa, no tinc cap dubte què treballarà fins l’extenuació per ajornar-la tant com pugui. M’han dit què tots els rivals el tenen filat i què, a hores d’ara, tothom sap que és l’equip a batre. Estic convençut què la pressió afegida de sentir-se assetjat, de saber-se l’objectiu i ser el punt de mira de tots els equips el farà madurar en el seu creixement col•lectiu i enfortirà els seus teixits. M’han dit què possiblement la sort... La sort és un animal esquerp que es cansa aviat d’ajudar a aquells que no la busquen i s’alia descaradament amb els que li donen arguments. M’han dit què el proper cap de setmana torna ha haver partit. Es cert.
Catalònia 0 – Europa B 2
Lliga Cadets Primera Divisió
M’han dit que el Cadet B ha patit. Estic segur que el seu rival encara més. M’han dit que la cosa no ha sigut fàcil. Perquè ho havia de ser? M’han dit què el partit no s’ha resolt fins els darrers minuts. És què potser els darrers minuts no formen part del tot? M’han dit què les sensacions no han sigut del tot bones. Les sensacions dolentes serveixen per identificar amb més claredat les bones i retornar al camí que toca. M’han dit què el Catalònia ha venut cara la seva pell i ha estat a punt de donar la sorpresa. Estic en condicions d’afirmar que el Cadet B de l’Europa té patrimoni, i sí fa falta crèdit, per comprar totes les pells per molt alt que sigui el seu preu. I pel que fa a la sorpresa, no tinc cap dubte què treballarà fins l’extenuació per ajornar-la tant com pugui. M’han dit què tots els rivals el tenen filat i què, a hores d’ara, tothom sap que és l’equip a batre. Estic convençut què la pressió afegida de sentir-se assetjat, de saber-se l’objectiu i ser el punt de mira de tots els equips el farà madurar en el seu creixement col•lectiu i enfortirà els seus teixits. M’han dit què possiblement la sort... La sort és un animal esquerp que es cansa aviat d’ajudar a aquells que no la busquen i s’alia descaradament amb els que li donen arguments. M’han dit què el proper cap de setmana torna ha haver partit. Es cert.
dissabte, 9 de gener del 2010
Mangreu
Europa A 0 – Manlleu 1
Lliga Nacional Juvenils
Em sap greu, molt greu, no tant haver presenciat una de les derrotes més injustes que hagi pogut veure en el que va de temporada, sinó la decepció impresa a les cares d’uns incrèduls i desconcertats protagonistes què, en cap cas, se la mereixien. De deu partits com el d’avui, l’Europa hagués estat el clar vencedor en 9 d’ells per només una derrota en contra. I justament aquest fet és el que s’ha donat per a sorpresa de propis i estranys. Ni tan sols l’empat hauria estat un resultat just en un partit dominat, en joc i ocasions, per l’equip local. Un equip què ha estat molt superior en tot menys en el marcador final i com a resultat d’una jugada aïllada i possiblement en l’única ocasió que ha disposat l’equip visitant. Un solitari gol, només començar el partit, que ha estat suficient perquè l’Europa encaixés una immerescuda i incomprensible derrota, en la que ha tingut un paper clau l’encert del porter visitant, així com el desencert dels jugadors locals que han malbaratat fins a 6 clares ocasions de gol què, en condicions normals, haurien donat una victòria gens discutible tenint en compte els mèrits d’uns i altres. Però el futbol no és una ciència exacta. Gens previsible ni lògic. En això rau una de les seves especials característiques, el tret què el defineix i l’esperit de la seva essència. Ni matemàtiques, ni física, ni química. Ni dos més dos són quatre. Ni barrejar el negre amb el blanc t’assegura el gris. La llei de la gravetat et garanteix què un got deixat caure d’una determinada alçada es farà miques en estavellar-se contra el terra. Tot previsible i sense marge per a la sorpresa ni l’emoció. Al futbol, en canvi, l’emoció està garantida. L’atzar, la sort i la conjunció dels astres solen ser aspectes determinants en el seu exercici. La pròpia llei de la gravetat té, en aquest esport, un altre significat molt diferent i acostuma a anar associada a perdre lamentablement un partit que no s’hauria d’haver perdut mai i a veure escapar uns punts que mai s’haurien d’haver escapat. Decebedor? Sí. Però només el resultat.
Europa A 0 – Manlleu 1
Lliga Nacional Juvenils
Em sap greu, molt greu, no tant haver presenciat una de les derrotes més injustes que hagi pogut veure en el que va de temporada, sinó la decepció impresa a les cares d’uns incrèduls i desconcertats protagonistes què, en cap cas, se la mereixien. De deu partits com el d’avui, l’Europa hagués estat el clar vencedor en 9 d’ells per només una derrota en contra. I justament aquest fet és el que s’ha donat per a sorpresa de propis i estranys. Ni tan sols l’empat hauria estat un resultat just en un partit dominat, en joc i ocasions, per l’equip local. Un equip què ha estat molt superior en tot menys en el marcador final i com a resultat d’una jugada aïllada i possiblement en l’única ocasió que ha disposat l’equip visitant. Un solitari gol, només començar el partit, que ha estat suficient perquè l’Europa encaixés una immerescuda i incomprensible derrota, en la que ha tingut un paper clau l’encert del porter visitant, així com el desencert dels jugadors locals que han malbaratat fins a 6 clares ocasions de gol què, en condicions normals, haurien donat una victòria gens discutible tenint en compte els mèrits d’uns i altres. Però el futbol no és una ciència exacta. Gens previsible ni lògic. En això rau una de les seves especials característiques, el tret què el defineix i l’esperit de la seva essència. Ni matemàtiques, ni física, ni química. Ni dos més dos són quatre. Ni barrejar el negre amb el blanc t’assegura el gris. La llei de la gravetat et garanteix què un got deixat caure d’una determinada alçada es farà miques en estavellar-se contra el terra. Tot previsible i sense marge per a la sorpresa ni l’emoció. Al futbol, en canvi, l’emoció està garantida. L’atzar, la sort i la conjunció dels astres solen ser aspectes determinants en el seu exercici. La pròpia llei de la gravetat té, en aquest esport, un altre significat molt diferent i acostuma a anar associada a perdre lamentablement un partit que no s’hauria d’haver perdut mai i a veure escapar uns punts que mai s’haurien d’haver escapat. Decebedor? Sí. Però només el resultat.
divendres, 8 de gener del 2010
Orfes de festa
Curiós el meu país. Mentre l’immensa majoria de països del món, per no dir la seva totalitat, celebren com a festa nacional el seu dia de la Independència, el meu país neda a contracorrent i en absència d’una data equiparable commemora l’anorreament de les seves llibertats i la submissió per les armes (sempre per les armes) a un Estat hostil. Estrany el meu país, únic del món, que en lloc de celebrar una victòria com a Festa Nacional, celebra una derrota. Dubto, sincerament, que els inductors d’aquesta data, els que la varen proposar com a Diada, fossin afins a la causa catalana, més aviat sembla que ho fessin amb la intenció de recordar-nos, any darrera any, que som un poble vençut i que així ha de seguir sent pels segles dels segles. França celebra la seva Festa Nacional el 14 de Juliol amb motiu de la presa de la Bastilla i l’ inici de la seva revolució. Estats Units celebra la seva el 4 de Juliol recordant la data de la Independència. Itàlia ho fa el 2 de Juny amb motiu del referèndum de l’any 1946 on el poble va votar majoritàriament per la república. Mèxic recorda cada 16 de setembre el seu Dia de la Independència i Argèlia el 1er. de Novembre la seva revolució. Totes elles dates en positiu que recorden els fets més significatius d’exaltació nacional i que varen representar un gran avenç en les seves respectives històries. I el meu país? El meu país celebrant cada 11 de Setembre una desfeta, una involució de la que encara no ens hem recuperat. La nostra festa nacional hauria de ser, com la de qualsevol país normal, el dia de la independència. Mentre aquest dia arriba no hauríem de tenir festa i molt menys, res a celebrar.
Curiós el meu país. Mentre l’immensa majoria de països del món, per no dir la seva totalitat, celebren com a festa nacional el seu dia de la Independència, el meu país neda a contracorrent i en absència d’una data equiparable commemora l’anorreament de les seves llibertats i la submissió per les armes (sempre per les armes) a un Estat hostil. Estrany el meu país, únic del món, que en lloc de celebrar una victòria com a Festa Nacional, celebra una derrota. Dubto, sincerament, que els inductors d’aquesta data, els que la varen proposar com a Diada, fossin afins a la causa catalana, més aviat sembla que ho fessin amb la intenció de recordar-nos, any darrera any, que som un poble vençut i que així ha de seguir sent pels segles dels segles. França celebra la seva Festa Nacional el 14 de Juliol amb motiu de la presa de la Bastilla i l’ inici de la seva revolució. Estats Units celebra la seva el 4 de Juliol recordant la data de la Independència. Itàlia ho fa el 2 de Juny amb motiu del referèndum de l’any 1946 on el poble va votar majoritàriament per la república. Mèxic recorda cada 16 de setembre el seu Dia de la Independència i Argèlia el 1er. de Novembre la seva revolució. Totes elles dates en positiu que recorden els fets més significatius d’exaltació nacional i que varen representar un gran avenç en les seves respectives històries. I el meu país? El meu país celebrant cada 11 de Setembre una desfeta, una involució de la que encara no ens hem recuperat. La nostra festa nacional hauria de ser, com la de qualsevol país normal, el dia de la independència. Mentre aquest dia arriba no hauríem de tenir festa i molt menys, res a celebrar.
dijous, 7 de gener del 2010
Carta oberta a un pare tancat
Us posaré en antecedents. Centraré el tema perquè el més hàbil el remati. Parlarem d’un Club de futbol tipus on els equips de base tenen una destacada importància, és igual el nom. Principi de Temporada. Els responsables de l’àrea esportiva fan una darrera valoració abans de començar la competició i, entre d’altres casos, decideixen parlar amb un jugador inscrit a l’equip A per dir-li, senzilla, clara i honestament què, donada la composició de la plantilla, el seu propi nivell i l’exigència de la categoria, tindrà pocs minuts de joc durant la temporada i se li recomana que comenci amb l’equip C per anar agafant experiència i fer-se com a jugador. La família, que no el nen, reacciona malament, entenent la proposta com un menyspreu al noi i decideix unilateralment que el jugador segueixi a l’equip A perquè, segons ells, el fet d’haver de guanyar-se el lloc li servirà de motivació extra i comportarà un creixement personal al que no volen renunciar. La decisió és acceptada pel Club i el noi comença la Lliga amb el seu equip. Passades només 6 jornades, en les que l’equip no acaba de funcionar, i a la vista de la poca participació del protagonista de la nostra història, el pare decideix, mitjançant una carta, queixar-se amargament del tracte al seu fill per part de l’entrenador i subsidiàriament del Club. Reclama una atenció i un tracte diferencial respecte als altres jugadors. Posa en entredit la vàlua de l’entrenador i la seva capacitat professional. I en darrer terme denuncia que aquesta situació no està afavorint el desenvolupament del seu fill i que l’està duent a un atzucac frustrant que pot perjudicar el seu creixement com a persona. Finalment demana que se’l canviï d’equip per anar a jugar al C.
Us haureu format la vostra opinió. Però això no traurà que doni la meva. Senyor paremprenyat, vostè va prendre una decisió sobirana al marge i en contra de l’opinió dels responsables esportius i que, teòricament són els que en saben, de mantenir el seu fill en un determinat equip. Vostè va argumentar què aquesta situació afavoriria el creixement i la maduració del seu fill i que no contemplava cap altra possibilitat. Vostè, i no el seu fill, va optar pel suposat prestigi de jugar (poc) en una categoria superior en comptes de jugar (molt) en una categoria inferior però més ajustada a les seves qualitats. Vostè, i només vostè, va preferir la forma al fons. Més nivell i menys felicitat en contra de més felicitat i menys nivell. Vostè va triar lliurement i ha d’assumir les conseqüències. El que no és, en cap cas formatiu, renunciar a les primeres de canvi a la decisió que s’havia pres. Abandonar davant l’adversitat no és una actitud de la que se’n pugui aprendre i va en contra del reforç moral de les persones. S’aprèn dels errors i vostè n’ha comés un. Cap problema. Però ara haurà de convèncer al seu fill i a vostè mateix que el compromís s’ha de respectar, si més no, fins a final de temporada i aprendre a superar les dificultats i a conviure amb elles. De cap manera, i per acabar, el seu error pot perjudicar a altres grups. No seria just que el seu fill ara ocupi el lloc d’un altre noi que, aquest sí, no va tenir cap problema per jugar al C des de principi de temporada, i es veies relegat a l’ostracisme pel seu canvi d’opinió.
Estic segur que us haureu adonat que el cas que he exposat, la situació i els personatges aquí descrits són producte de la imaginació, només fantasia i que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.
Us posaré en antecedents. Centraré el tema perquè el més hàbil el remati. Parlarem d’un Club de futbol tipus on els equips de base tenen una destacada importància, és igual el nom. Principi de Temporada. Els responsables de l’àrea esportiva fan una darrera valoració abans de començar la competició i, entre d’altres casos, decideixen parlar amb un jugador inscrit a l’equip A per dir-li, senzilla, clara i honestament què, donada la composició de la plantilla, el seu propi nivell i l’exigència de la categoria, tindrà pocs minuts de joc durant la temporada i se li recomana que comenci amb l’equip C per anar agafant experiència i fer-se com a jugador. La família, que no el nen, reacciona malament, entenent la proposta com un menyspreu al noi i decideix unilateralment que el jugador segueixi a l’equip A perquè, segons ells, el fet d’haver de guanyar-se el lloc li servirà de motivació extra i comportarà un creixement personal al que no volen renunciar. La decisió és acceptada pel Club i el noi comença la Lliga amb el seu equip. Passades només 6 jornades, en les que l’equip no acaba de funcionar, i a la vista de la poca participació del protagonista de la nostra història, el pare decideix, mitjançant una carta, queixar-se amargament del tracte al seu fill per part de l’entrenador i subsidiàriament del Club. Reclama una atenció i un tracte diferencial respecte als altres jugadors. Posa en entredit la vàlua de l’entrenador i la seva capacitat professional. I en darrer terme denuncia que aquesta situació no està afavorint el desenvolupament del seu fill i que l’està duent a un atzucac frustrant que pot perjudicar el seu creixement com a persona. Finalment demana que se’l canviï d’equip per anar a jugar al C.
Us haureu format la vostra opinió. Però això no traurà que doni la meva. Senyor paremprenyat, vostè va prendre una decisió sobirana al marge i en contra de l’opinió dels responsables esportius i que, teòricament són els que en saben, de mantenir el seu fill en un determinat equip. Vostè va argumentar què aquesta situació afavoriria el creixement i la maduració del seu fill i que no contemplava cap altra possibilitat. Vostè, i no el seu fill, va optar pel suposat prestigi de jugar (poc) en una categoria superior en comptes de jugar (molt) en una categoria inferior però més ajustada a les seves qualitats. Vostè, i només vostè, va preferir la forma al fons. Més nivell i menys felicitat en contra de més felicitat i menys nivell. Vostè va triar lliurement i ha d’assumir les conseqüències. El que no és, en cap cas formatiu, renunciar a les primeres de canvi a la decisió que s’havia pres. Abandonar davant l’adversitat no és una actitud de la que se’n pugui aprendre i va en contra del reforç moral de les persones. S’aprèn dels errors i vostè n’ha comés un. Cap problema. Però ara haurà de convèncer al seu fill i a vostè mateix que el compromís s’ha de respectar, si més no, fins a final de temporada i aprendre a superar les dificultats i a conviure amb elles. De cap manera, i per acabar, el seu error pot perjudicar a altres grups. No seria just que el seu fill ara ocupi el lloc d’un altre noi que, aquest sí, no va tenir cap problema per jugar al C des de principi de temporada, i es veies relegat a l’ostracisme pel seu canvi d’opinió.
Estic segur que us haureu adonat que el cas que he exposat, la situació i els personatges aquí descrits són producte de la imaginació, només fantasia i que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.
dimecres, 6 de gener del 2010
De Confuci: Confucions
Estranger: sovint es confon amb estrany
Reciclatge: sovint es confon amb un bé per a la comunitat
Polític: sovint es confon amb delinqüent potencial
Àrab: sovint es confon amb giny explosiu
Pakistanès: sovint es confon amb bombona de butà
Romanès: sovint es confon amb assaltant de joieries
Llei de la dependència: sovint es confon amb cadena perpètua
Tribunal Constitucional: sovint es confon amb un ens just, independent i eficient
Tripartit: sovint es confon amb la solució per a resoldre problemes reals
Català: sovint es confon amb anomalia
Espanya: sovint es confon amb un país avançat, obert i tolerant
Independència: sovint es confon amb viure sol
Immersió lingüística: sovint es confon amb ofegar un idioma
Bilingüisme: sovint es confon amb normalitat
Futbol: sovint es confon amb un joc
Teatre: sovint es confon amb l’escenificació de la realitat
Llibertat: sovint es confon amb fer el que es vol
Rei: sovint es confon amb persona important
Estranger: sovint es confon amb estrany
Reciclatge: sovint es confon amb un bé per a la comunitat
Polític: sovint es confon amb delinqüent potencial
Àrab: sovint es confon amb giny explosiu
Pakistanès: sovint es confon amb bombona de butà
Romanès: sovint es confon amb assaltant de joieries
Llei de la dependència: sovint es confon amb cadena perpètua
Tribunal Constitucional: sovint es confon amb un ens just, independent i eficient
Tripartit: sovint es confon amb la solució per a resoldre problemes reals
Català: sovint es confon amb anomalia
Espanya: sovint es confon amb un país avançat, obert i tolerant
Independència: sovint es confon amb viure sol
Immersió lingüística: sovint es confon amb ofegar un idioma
Bilingüisme: sovint es confon amb normalitat
Futbol: sovint es confon amb un joc
Teatre: sovint es confon amb l’escenificació de la realitat
Llibertat: sovint es confon amb fer el que es vol
Rei: sovint es confon amb persona important
dimarts, 5 de gener del 2010
El rei què tenia el nas vermell
De petit, quan estàs en aquella edat de la innocència en la que tot és possible, els meus pares em repetien fins el cansament: sí dius mentides, els reis no et portaran res. I jo m’esforçava en no dir-ne –al menys les quatre hores següents- per no donar-lis raons. Desprès les coses canvien i el pas del temps et fa veure que el món no és ben be com et volien fer creure. Acabes descobrint què els reis són ganduls i ni tan sols fan de reis. Què són indolents, displicents i egòlatres. Sí dius mentides no et portaran res els reis, em deien els meus pares. Però, què passa quan te n’adones què són els reis els que menteixen?
De petit, quan estàs en aquella edat de la innocència en la que tot és possible, els meus pares em repetien fins el cansament: sí dius mentides, els reis no et portaran res. I jo m’esforçava en no dir-ne –al menys les quatre hores següents- per no donar-lis raons. Desprès les coses canvien i el pas del temps et fa veure que el món no és ben be com et volien fer creure. Acabes descobrint què els reis són ganduls i ni tan sols fan de reis. Què són indolents, displicents i egòlatres. Sí dius mentides no et portaran res els reis, em deien els meus pares. Però, què passa quan te n’adones què són els reis els que menteixen?
dilluns, 4 de gener del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)