Perquè ens mengem els cargols sí els cargols no molesten?

El gos del 1er.3a., i quan dic gos ho dic en el sentit literal de la paraula, és un veritable gos, i aquest cop ho dic en el sentit més adjectivador de la paraula, es passa tota la nit bordant. Bordant i plorant o plorant i bordant, tan se val. El cas és que en ple estiu i amb les finestres obertes, és un veritable suplici, un malson. Doncs l’altre dia, en una reunió de veïns per parlar d’alguns problemes de convivència, vaig treure, com aquell que no vol la cosa, el tema del fil musical caní i la seva cançoneta nocturna. I com que tinc el costum de no plantejar un problema sense una proposta de solució, vaig suggerir als meus estorats veïns que, aprofitant les festes majors que hi ha per tot arreu, podríem fer una gossada popular. Com altres fan una arrossada o una cargolada, nosaltres amb l’excusa d’enfortir les relacions veïnals, faríem un estofat de gos i a més podríem convidar a tot el barri.
Des de fa una setmana, és a dir, des del dia de la controvertida reunió no hi ha cap veí que em parli i tots em giren la cara quan ens creuem al replà. De res va servir el meu argument que a la Xina, a la Xina tan polida ella, que ens ensenya, un dia sí i un altre també, la tele. On tot és perfecte, on la gent és assenyada, on regne l’ordre i el senderi. En aquella Xina ideal on ara fan els Jocs Olímpics és normal el plat de gos, no el plat per donar de menjar al gos, no, sinó menjar-se directament el gos. Pensava, innocent de mi, que un costum tan avançat, d’un país modèlic seria perfectament acceptat entre els meus conciutadans. Quin gran error! Està clar que si et vols fer enemics, només has d’intentar canviar les coses. Aquesta nit tornaré a sentir “cantar” el gos mentre la pell em grogueja.