dimarts, 5 d’agost del 2008

Arrencar cebes

Quan era petit, i d’això en fa ja uns quants anys, jugava al pati del “cole” a arrencar cebes. Per aquells que no esteu prou avesats en el tema, us diré que el joc consistia en formar dos bàndols o equips; l’un s’asseia al terra en fila india i els seus components s’agafaven per la cintura formant una cadena entrelligada del primer a l’últim. Aquest era l’equip de les cebes, cebes un pel estranyes, per ser rigorosos, ja que tenien més aviat forma de forcat d’alls que no pas de cebes. Però només era un joc i en el joc tot s’hi val. L’altre bàndol tenia com a missió arrencar el màxim de cebes possibles, és a dir, arrencar literalment dels braços del company que el tenia agafat al primer membre de la fila, i així successivament fins aconseguir fer-se amb tots els jugadors/cebes. Guanyava l’equip que assolia el seu objectiu, o bé arrencar-les totes o bé mantenir-se units com a cebes inconquistables i imbatibles.
No se per quin misteri més enllà de la meva comprensió, el cert és que, en el meu equip sempre estava el Guillem. Jo no suportava al Guillem, era un noi insolidari, mentider, buscaraons, fals, verinós,...en fi una joia que es feia “estimar”. Doncs aquest Guillem, quan érem cebes, sempre se’m asseia al davant, el que volia dir que jo l’havia d’abraçar amb totes les meves forces perquè no me’l prenguessin. Ja us imagineu la situació, dos essers antagònics fosos en una abraçada osmòtica, tant que era difícil definir on començava l’un i on acabava l’altre. Meravelles del joc que feia estranys companys de viatge més enllà dels afectes o desafectes personals, Però això no acabava aquí. Jo era molt conscient, que de la força de la meva abraçada depenia l’èxit o el fracàs de tot l’equip. En aquell moment, en aquell precís instant al llindar de l’abisme, del tot o res, jo estrenyia al Guillem amb totes les forces que el meu cos de deu anys em permetia. El Guillem era una ceba com jo, és cert que em feia plorar molt més que qualsevol altre ceba, però estava al meu bàndol, al meu cistell, a la meva fila i els rivals suarien tinta si volien prendre-me’l.

1 comentari:

Irene ha dit...

Un classic... trobar-te al teu propi equip el que fora d´ell es el teu pitjor enemic.
Això si que es ser un bon jugador.

Petons