dimecres, 6 d’agost del 2008

La sala Festina

La meva mare acaba de tornar de vacances. M’explica, amb aquella alegria que li és pròpia, que la gent amb la que ha viatjat era molt simpàtica, que ha menjat molt bé -la meva mare sempre menja be- i que tot el que ha vist li ha agradat perquè tot era molt maco. M’explica que va estar a Pisa i patia per aquella torre a punt de caure i a Venècia es feia creus de com, amb tanta aigua, aquella pobre gent no estava atacada pel reuma. Però de totes les coses que ha vist la meva mare, el que més, més li ha agradat, ha sigut la sala Festina. Si, si, la sala Festina, aquella que hi ha dins el Vaticà i que va pintar aquell pintor tan famós que pintava sostres. Per a la meva mare, la majoria de persones són “aquell” i les coses són “això” o “allò” , Si la meva mare ha visitat la sala Festina no serè jo qui li tregui del cap. La meva mare va perdent sensibilitat i les coses ja no les té tan clares com abans. Diu que té uns nervis que la ataquen. La meva mare està viatjant cap el país de la desmemoria per culpa d’unes connexions que es volen jubilar abans d’hora i no volen treballar més. El dissabte quan em porti les fotos, les miraré amb curiositat i encara que em recordin lleugerament a la Capella Sixtina, per a mi, des d’ara i per sempre, seran les fotos de la sala Festina, m’ho diu la meva mare.

1 comentari:

Irene ha dit...

M´has emocionat amb aquest post....

Que collons!!
A partir d´ara, per mi tambè serà la Sala Festina.