CO Xina-Amy Winehouse

Diuen els gurus de la moralitat mundial, els mestres de la hipocresia, els senyors de la decència i els bons costums, els posseïdors de la veritat absoluta, els que són llum i far i reserva del Planeta, que una dona com l’Amy Winehouse és un mal exemple per a la nostra societat, que és una addicta a les drogues, als barbitúrics, a l’alcohol i que no es mereix cap reconeixement per la seva música ni pel seu talent artístic. Aquests mateixos senyors i senyores, que també n’hi ha, i que ocupen llocs de responsabilitat i rellevància en organismes de control, de poder i d’opinió arreu del món, aquests mateixos senyors/es no tenen, en canvi, cap problema per reclamar i exigir, amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics a Pequin, que no s’ha de barrejar esport i política. Tenen la immensa barra de demanar-nos que aixequem una opaca muralla xinesa entre els diferents aspectes que formen i conformen la personalitat humana i també la dels pobles. No hi ha cap activitat que es mantingui aïllada i que no estigui contaminada pel seu entorn. No hi ha cap altre àmbit com l’esportiu on la política estigui cada cop més present. A traves de l’esport els pobles lliuren les seves batalles incruentes. L’esport s’està convertint en el reflex, en la projecció, en l’aparador dels governs dels diferents països i del sentiment dels pobles. L’esport és una revàlida que ens dona i ens treu credibilitat davant el panorama internacional. Desgraciadament, desgraciadament, desgraciadament. Veieu, com a exemple no gaire llunyà, la darrera Eurocopa de futbol on l’espectacle nacional-patriòtic de molts països va fregar el més absolut i deplorable ridícul.
Si s’ha de separar política d’esport, perquè no separar vida pública de vida privada? I tornant a la pobre Amy, perquè no se li pot reconèixer els seus mèrits artístics més enllà del seu “problema” personal? Algú s’ha preguntat si tot el que li passa no és el producte d’uns pares que es passaven hores interminables davant la tele veient les insuportables cerimònies d’inauguració i de cloenda de tots els Jocs Olímpics i seguint fil per randa les consignes dels seus dirigents. Aquesta sobreexposició, aquesta sobredosi, aquests excessos no poden ser gratuïts, han de pagar un peatge, han de tenir forçosament un cost, provocant uns trastorns greus que acaben per afectar irreversiblement als idiotitzats, perdó, hipnotitzats espectadors i en conseqüència a l’educació dels seus fills.
He de confessar que avui m’he perdut la cerimònia d’inauguració dels Jocs i probablement em perdre també la cloenda. Francament m’estimo més el coit que el COI i el CO Xina (Comité Olímpic de la X), que em sona a cosa bruta. Sort en tinc de l’Amy Winehouse, entossudida en fer-me companyia, mentre em serveix-ho la segona copa d’Embruix i la lluna em pica a la porta.