De quan Brasil va fer que Riquelme s’assemblés a Usain Bolt

Els diaris i en general tots els mitjans, parlen, i en parlen molt, de l’enorme sotragada patida per la selecció brasilenya de futbol ahir enfront el seu etern rival Argentina. Semifinals d’uns jocs Olímpics que no passaran a la història per la brillantor del joc desplegat per les seleccions participants. Malgrat tot, un partit entre Brasil i Argentina sempre és un plat fort, un espectacle de primer ordre, d’obligada visió i seguiment. Al menys ho era fins ahir, perquè durant el partit i al final, sobre tot al final, a un li queda la sensació d’haver sigut testimoni d’excepció d’un monumental frau. Insisteixen els mitjans en remarcar que Brasil va acabar el partit amb nou jugadors de camp i sent ballat per un rival que en cap moment, encara que hagués pogut, no va voler fer sang de l’enemic vençut. Sento discrepar modestament del corrent d’opinió majoritari, doncs per a mi, els brasilers ja van començar el partit amb nou jugadors i si volgués ser una mica més curós, m’atreviria a dir, que amb prou feines tenien 7 jugadors en condicions per presentar batalla a una Argentina amb molt d’ofici. Regalant el mig camp i jugant sense davanters és impossible guanyar un partit i acaben passant coses com les d’ahir. Coses tan doloroses com veure un Brasil desballestat buscant les cames dels jugadors rivals i oblidant-se de la pilota, pilota que, per cert, no van veure en tot el partit. Brasil ha estat, segurament una de les millors seleccions del món. Ha estat, en passat. Però del nom no es pot viure eternament, el futbol evoluciona i les persones que el practiquen també ho han de fer. El futbol cada cop està més professionalitzat i no admet les actituds tèbies, les mitges tintes. El futbol demana i exigeix dedicació absoluta i sacrifici constant. I els brasilers, en general, fa molt de temps que no estan per la labor. La festa està renyida amb l’exigència quotidiana i la qualitat tècnica per ella mateix no dur enlloc sinó va acompanyada d’esforç. Ahir Argentina va jugar, i mai millor dir, contra una ombra d’equip, un equip que si tingués una mica de senderi, farien com els Harlem Globetrotters en basquet, muntar unes gires pel tot el món amb un rival que els hi seguis el corrent i deixar el futbol de competició per a els equips veritablement seriosos.