Els pilars de la terra o Un món sense fi

M’ha arribat a les mans, be, a la pantalla de l’ordinador, un text brillant d’una persona entranyable. El text us el copio íntegre més avall i la persona en concret, es diu Àngel, Àngel Garreta. Qui és aquest Àngel? Doncs molt senzill, i per utilitzar les seves paraules, una persona/columna del CE Europa. Un veritable àngel de la guarda d’un club que s’aguanta, bàsicament, per elements estructurals com ell i que fan perdurar en el temps realitats virtuals difícils d’entendre.
Sense voler esmenar-li la plana, però, sempre he vist a l’amic Àngel més aviat com un pilar i no pas com una impersonal columna. Les columnes són sovint molestes perquè dificulten la visió –qui no n’ha tingut mai una al teatre i s’ha perdut mig espectacle, on una escena de dos acabava sent un trist monòleg?- i serveixen per a poca cosa més que suportar el sostre. En canvi els pilars, els pilars sí que ho suporten tot, són discrets i humils, però sobre les seves esquenes s’aixequen les construccions més elaborades i complexes. El pilar és, en definitiva, un element bàsic indiscutible i necessari que a més de suportar l’edifici sovint dona cobertura a les pilastres –no pillastres, que és una altra cosa- que són uns elements anàlegs –propensos a donar pel cul- amb poca feina constructiva i molta ornamental. De secció quadrada o rectangular, les anomenades pilastres estan dissenyades per a sortir a la foto –les revistes de decoració en van plenes-, en canvi els pilars/columnes són elements poc vistosos i acostumen a passar desapercebuts o simplement ignorats pels fotògrafs en busca del glamour i la filigrana estètica.A mi que particularment m’entusiasmen “les pedres”, és a dir, les ruïnes arqueològiques i us puc assegurar que n’he vist moltes i de tots els colors, doncs una de les característiques comunes de totes elles és, sense cap mena de dubte, la pervivència o supervivència de les columnes, de fet, en la majoria de jaciments és una de les poques coses que queden. Les veus allà, en la llunyania, altives, com si et volguessin explicar totes les coses que han vist. I tu tens la certesa, la profunda convicció que allí seguiran quan nosaltres ja no hi siguem.

JO SÓC COLUMNA, I TU?

L'altre dia em va venir una persona al Nou Sardenya i em va preguntar: "tu aquí què ets exactament?". Jo li vaig respondre "sóc columna". Després de dubtar dos segons, estranyat, em va dir: "columna? que és un que fa de columna?". Jo li vaig explicar que és molt senzill. Tot lloc, casa, entitat, club, estament... està construït a algun lloc on hi transcorre la seva història. Les façanes canvien de cara, de pintura, els interiors pateixen reformes, hi ha gent que entra, que surt, però el que sempre queden són les columnes. Les columnes, en un club de futbol, veuen passar entrenadors, jugadors, presidents, directius, socis que s'esborren i es tornen a donar d'alta, personatges puntuals que treuen el cap i després ja ningú els recorda, personatges històrics que el temps els oblida... però l'únic que segueix allà, intacte, són les columnes. Una columna no té veu ni vot. No fitxa, no dóna baixes, no decideix si es juga amb 4-4-2 o amb 4-2-3-1, no nomena directius, no contracta ni acomiada personal. No ordena ni mana... però sempre està allà, aguantant les persones que se li recolzen per ofegar els dubtes i penes. La persona que no ha fitxat, la que li han donat la baixa, l'entrenador que no dóna amb el sistema, el directiu nou, el que se'n va, el personal nou, l’acomiada’t. Tothom s'hi recolza. Per això estan les columnes. Una columna és cega, sorda i muda. No té cap altra funció (com si fos poc important) que aguantar tot el club al seu damunt. És el pilar. Sense columnes, la casa cau. Durant 100 anys tothom passarà, però la columna quedarà. Les columnes no surten davant la foto, ni amb l'Alcalde ni amb el President de la Generalitat. Les columnes no són ovacionades al camp. No tenim protagonisme, però quan els protagonistes estan abatuts i no saben per on tirar, es recolzen en les columnes. Som testimonis gairebé invisibles del pas del temps, un pas que no podem alterar ni decidir com ha de ser, això ho decideixen altres per nosaltres. No obstant, també tenim el nostre orgull, i com a bona columna, quan algun 'cotxe' ens molesta, ens estretem una mica més per ratllar-li la porta i tot el lateral quan passa pel nostre costat. Columnes, sí, però no idiotes. Les columnes, a més, són impossibles de derrotar. Si vols enfrontar-te directament amb una columna, et donaràs de cap contra una pedra. I això fa mal. Un mal de vegades sense retorn. Els cops contra les columnes poden ser esportivament mortals. Per tot això, jo sóc columna... i tu?

Àngel