La guerra del francès

Abc: "Els sobiranistes estudien cedir a França la defensa de Catalunya". "Descarten crear un exèrcit propi i plantegen arribar a un acord amb el país veí o crear una unitat d'elit que s'integri en un euroexèrcit”, afegeix el diari. 

No us penseu que aquestes afirmacions són producte de la ingestió d’algun bolet tòxic. Acostumats com estan a viure en permanent al•lucinació, la micologia no té cap efecte en les seves erràtiques revelacions. M’inclinaria, més aviat, per responsabilitzar a l’estat de desconcert en el que viuen en veure com, minut a minut, dia a dia i any darrera any, tot el seu món s’esfondra. Tots els seus valors, tot allò que havien après de petits i que tanta sang va costar, tot se’n va en orris. On és el “Vigia de Occidente”? On s’amaga la “lengua del Imperio”? Qui se’n recorda de “la sagrada unidad en lo universal”?

Espanya està desorientada perquè es veu sola en la seva croada i no pot recórrer, com ho va fer a principis del segle XVIII, a la seva aliada França per sotmetre Catalunya. No hi ha cap Felip V al que lliurar la corona d’Espanya i posar-se als seus peus a canvi de que els seus exèrcits bandegin les llibertats d’un poble que es vol sobirà. 

Curiosa la manera que tenen els espanyols d’interpretar la Història. Catalunya va ser envaïda pels exercits francesos i castellans amb les conseqüències que tots (o quasi tots) coneixem. Espanya, poc desprès va ser envaïda per l’exèrcit francès de Napoleó. En el primer cas, a Catalunya se li nega la recuperació de les seves llibertats i l’assoliment de la independència. En canvi, en el segon cas, Espanya, no només va tenir el dret, sinó també el deure d’aixecar-se contra l’invasor per foragitar-los del seu territori. En el primer cas se’ns acusa de separatistes, en el segon, es lloa la sublevació. 

Catalunya no pot optar a la Independència de forma pacífica i democràtica, mentre Espanya, arribat el cas, pot declarar la guerra a França amb el vist i plau de la Història i de tots aquells que la volen interpretar. 

Per cert, a la coneguda com “guerra de la independència”, també se la coneix com a guerra del francès. I tot perquè va acabar amb una mamada.