Catalònia, hundred points 

Avui, ignorant de mi, m’he assabentat per la premsa, mentre em cruspia les magdalenes amb pipetes de xocolata, que el passat dissabte es va celebrar una nova edició del festival d’Eurovisió. 

Una nova edició? He de confessar el meu desconcert, doncs pensava que aquesta mena de festival feia temps que havia passat a la història. Quina ha estat la meva sorpresa en saber que no només es celebra com fa vint (i trenta i quaranta) anys, sinó que ha crescut en participació donada la fragmentació actual d’Europa. El que abans eren 20 països mostrant les seves habilitats cantaires al món, ara en són just el doble. Azerbaijan, Estònia, Bielorússia, Moldàvia,...sembla l’escenari d’una nova aventura de Tintin, on el protagonista malda per desemmascarar els pèrfids responsables que han perpetrat aquest ignominiós despropòsit. 

En el mateix article, he pogut saber que la guanyadora d’aquest any ha estat la representat de Dinamarca amb un tema que es diferenciava en ben poc a la resta de participants. La representant espanyola, una tal Raquel del Rosario (rosario/Espanya/penitència: tot lliga), ha quedat en un meritori penúltim lloc. Cedint, generosament, la darrera plaça al representant irlandès. 

El que em costa d’entendre, al marge de la mateixa celebració d’un espectacle obsolet, és el procediment de la tria. Com s’escull una cançó en lloc d’un altra i com es reparteixen els vots si totes les cançons sonen igual i tenen el mateix perfil (baix)? Quin criteri es segueix per determinar qui guanya i qui no? Qui queda en primera posició i qui en la darrera? Tot un misteri que se m’escapa i, fidel a la veritat, no estic disposat a fer res per atrapar-lo. 

Constatant la vigència d’esdeveniments d’aquesta mena i el ressò mundial que tenen, friso per veure Catalunya integrada de ple dret en aquest “festival” una vegada hagi assolit la seva independència. Us imagineu: Catalònia, hundred points. Spain, two points. Ni la mateixa Massiel ho podrà aturar. Glòria eterna a Eurovisió!