Crema catalana

Fahrenheit 451 

Fahrenheit 451 és una novel•la futurista de Ray Bradbury que va servir de base per a una pel•lícula de François Truffaut. El títol ve de la temperatura a la qual crema el paper, i és la base argumental que narra l’obsessió dels líders politics en cremar els llibres per controlar el que aprèn la població. 

La pregunta que m’inquieta i no em puc deixar de formular, és: coneixia Ray Bradbury en el moment d’escriure la seva novel•la l’any 1953 a José Ignacio Wert? Tenia coneixement de personatges similars? Coneixia les seves intencions o, senzillament, la novel•la és producte d’una imaginació prodigiosa que es va avançar al seu temps encertant-la de ple? 

Sigui quina sigui la resposta, el que es va concebre com un relat futurista, s’ha fet realitat. La hipòtesi del visionari Bradbury ha pres cos i ha esdevingut, al nostre país, una pràctica irracional i salvatge. Wert, al capdavant de l’enèsim govern d’Espanya, ens “crema” els llibres per controlar, no només el que aprenem, sinó perquè aprenguem només el que ells volen que aprenguem. 

Espero que siguem capaços, entre tots, de trobar una fórmula per evitar la tragèdia i proveir-nos d’extintors per fer front als incendiaris. 

Jo, per si de cas, ja he començat a memoritzar el llibre que em pertoca.

Spanish KKK

La conspiració del Barça 

Cooollons amb el Barça! Ara resulta que, amb el suport de “La Vanguardia”, obre mitjançant el futbol una via de diàleg entre Israel i Palestina. 

Ja n’hi ha prou d'aquest color! Es quedarà callat l’Español davant una provocació tan delirant? Permetrà l’Español, garant de l’equidistància, que el Barça se’n surti amb la seva? Ja n’hi ha més que prou! L’Español ha de posar fre a aquest monopoli d’iniciatives del Barça que només ens porten al descrèdit i a la banalització. 

Primer va ser aquella infàmia de la col•laboració amb Unicef sense cobrar ni un euro i ara aquesta insòlita aposta per la pau entre dos pobles històricament enfrontats. No anem bé. Davant d’uns fets tan greus, apel•lem al seny de la patum del Baix Llobregat, al sentinella d’Occident, per evitar una nova agressió judeo-masònica-marxista d’un Club que es creu el melic del món. Si no podem confiar en l’Español per aturar aquesta perversió, que ens queda?

Qui li mama al pallasso?

La guerra del francès

Abc: "Els sobiranistes estudien cedir a França la defensa de Catalunya". "Descarten crear un exèrcit propi i plantegen arribar a un acord amb el país veí o crear una unitat d'elit que s'integri en un euroexèrcit”, afegeix el diari. 

No us penseu que aquestes afirmacions són producte de la ingestió d’algun bolet tòxic. Acostumats com estan a viure en permanent al•lucinació, la micologia no té cap efecte en les seves erràtiques revelacions. M’inclinaria, més aviat, per responsabilitzar a l’estat de desconcert en el que viuen en veure com, minut a minut, dia a dia i any darrera any, tot el seu món s’esfondra. Tots els seus valors, tot allò que havien après de petits i que tanta sang va costar, tot se’n va en orris. On és el “Vigia de Occidente”? On s’amaga la “lengua del Imperio”? Qui se’n recorda de “la sagrada unidad en lo universal”?

Espanya està desorientada perquè es veu sola en la seva croada i no pot recórrer, com ho va fer a principis del segle XVIII, a la seva aliada França per sotmetre Catalunya. No hi ha cap Felip V al que lliurar la corona d’Espanya i posar-se als seus peus a canvi de que els seus exèrcits bandegin les llibertats d’un poble que es vol sobirà. 

Curiosa la manera que tenen els espanyols d’interpretar la Història. Catalunya va ser envaïda pels exercits francesos i castellans amb les conseqüències que tots (o quasi tots) coneixem. Espanya, poc desprès va ser envaïda per l’exèrcit francès de Napoleó. En el primer cas, a Catalunya se li nega la recuperació de les seves llibertats i l’assoliment de la independència. En canvi, en el segon cas, Espanya, no només va tenir el dret, sinó també el deure d’aixecar-se contra l’invasor per foragitar-los del seu territori. En el primer cas se’ns acusa de separatistes, en el segon, es lloa la sublevació. 

Catalunya no pot optar a la Independència de forma pacífica i democràtica, mentre Espanya, arribat el cas, pot declarar la guerra a França amb el vist i plau de la Història i de tots aquells que la volen interpretar. 

Per cert, a la coneguda com “guerra de la independència”, també se la coneix com a guerra del francès. I tot perquè va acabar amb una mamada.

Domesticar periquitos: primer pas

Envidia cochina

Les quatre barres i el barrut 

Suggereixo a l’Español que es queixi enèrgicament per la nova samarreta del Barça. Proposo que formuli una petició oficial, amb exigència de compliment a la Nike, perquè retiri immediatament la nova samarreta del Barça. Exigeixo a l’Español que, en defensa de la pluralitat, presenti un requeriment al Govern de la Generalitat perquè prohibeixi la nova samarreta del Barça per apropiament indegut d’un símbol que és de tots els catalans. Demano a l’Español, arribat el cas, que engegui una croada d’inspiració jesuítica per excomunicar al Barça per la gosadia de lluir a la seva samarreta les quatre barres de sang sobre fons daurat. M’agradaria que l’Español denunciés directament al Barça per avançar-se-li en el disseny d’una samarreta que havia de ser la seva per a la propera temporada i amb aquesta mesura els hi hagi aixafat la guitarra. I per últim, i no menys important, no veuria amb mals ulls que l’Español impugnés la darrera Lliga del Barça per tenir dos entrenadors que parlen català contravenint la llei Wert passant-se-la pel forro dels pantalons. 

No hi ha dret que el Barça s’erigeixi en el representat d’una catalanitat que és patrimoni de tots i monopolitzi un sentiment que comparteixen tots els Clubs del nostre país amb l’Español al capdavant.

Ha quedat clar? 

L’Español dóna l’esquena al futbol, ensenya el cul i, desprès, mostra les seves vergonyes.

Ja ho vaig avançar ahir per la nit: 0 a 2. 

Ha quedat clar quina samarreta ha de vestir Colom?
 

Perquè?

 

Aqueste dues fotos varen obtenir un premi

 

Aquesta ha estat censurada 

Perquè?

Sense títol

Cromos

Cromo 19

I ara, la veritat: i tu, admirador de Tejero, de Primo de Rivera i partidari de Francisco Franco, tu que ets un demòcrata de tota la vida, vols dir no ho pots aturar democràticament?

I allà, molt lluny, Cornellà-El Prat

El descobriment d’Amèrica

Ai Español, ai Español, com et patinen les neurones! Perquè una cosa és opinar i una altra, de molt diferent, pixar fora del test. Ja ho deien a Forrest Gump: “tonto és el que diu (i fa) tonteries” i tu, patètic Español, tens serioses opcions de guanyar la cursa dels ximples més rellevants. 

Primer, aquella història inversemblant de girar-se d’esquena per rebre al campió enlloc de reconèixer esportivament els seus mèrits. Un gest extremadament exemplar (pel que defineix) que encaixa a la perfecció amb una afició que ha nascut de cul i segueix movent-se, malgrat el pas del temps, en una pertorbadora fase anal. 

L’Español no es pot (ni vol) deslliurar-se de l’enveja en la que està ancorat i, és ella i només ella, la que guia els seus destins i determina quines han de ser les seves accions, decisions i reaccions. El que per a qualsevol ens mitjanament civilitzat seria un objectiu discutible, per a l’Español no és més que un drap vermell que cal envestir sense la mínima espurna de racionalitat. 

I ara, per reblar el clau, la reacció esperpèntica a la samarreta de Colom. És tan poc el sentit del ridícul que demostren els directius de l’Español que, fins i tot, fa una mica de vergonya aliena entrar en valoracions o caure en la temptació del comentari sarcàstic. 

Per altra banda, acostumats com estem, als estirabots de la parròquia perica (sempre en la mateixa direcció i amb el mateix destinatari), no sorprèn gens la seva obsessiva insistència. El que si sorprèn, i molt, és la ingerència en afers que no li corresponen. Què té a veure l’Español de Cornellà-El Prat amb els assumptes interns de la ciutat de Barcelona i el seu màxim exponent i/o referent esportiu? 

El Collet presideix un club del baix Llobregat i el Lara, una de les seves patums, vol traslladar el negoci de la família a Sevilla. Per quins setze ous aquests personatges qüestionen les decisions de Barcelona? 

Si Colom vol vestir del Barça té tot el dret a fer-ho i l’Español no és ningú per arrabassar-li aquesta il•lusió infantil. Ves que la iniciativa no s’estengui i els Pinzones s’apuntin a la festa. 

La gelosia, ai la gelosia! La gelosia és una mala consellera que limita l’evolució i fa créixer el desànim, la insatisfacció i la infelicitat.

le metéque

Au revoir mestre

Pluja al final del túnel

Aranzels

García-Margallo diu que molts països de la UE vetarien l' ingrés de Catalunya El ministre d'Exteriors assegura que "d'entrada" vetarien Catalunya els cinc països que no reconeixen Kosovo: Espanya, Eslovàquia, Xipre, Romania i Grècia 

Res a veure. L’única que no pinta res en aquest repòquer, és Espanya. Eslovàquia, Xipre, Romania i Grècia tenen interessos a la zona i és normal que no siguin del tot receptius a l’ ingrés de Kosovo a la Comunitat. Però només és qüestió de temps, i de negociar acords, que l’oposició es relaxi i acabi desapareixent.

Que pinta Espanya en aquest grup? Doncs clarament, és una “participació preventiva”. Per allò del que pugui passar o, directament, per la dita popular: “cuando veas las barbas de tu vecino pelar, pon las tuyas a remojar” Espanya, veient-les venir, s’apuntarà a un bombardeig per deixar clara quina és la seva posició (i oposició) davant dels drets dels pobles a la seva sobirania. Si cal, arribat el cas, votaria en contra de l’emancipació de la meva veïna María, perquè no quedi el més petit dubte sobre quina és la seva innegociable postura. 

Però, com és sabut, no hi ha res per sempre. Quan Catalunya sigui independent, Espanya serà la primera en donar-li suport perquè ingressi de ple dret a la Comunitat. Per on passarien els seus camions, les seves mercaderies, els seu turistes, els seus porcs i la seva miserable mesquinesa? Ja és prou sacrifici haver de creuar per força territori català com per, a més a més, haver de pagar aranzels. 

Espanya cedirà, com tots aquells que no tenen la raó.

Galls a mida...i per la tele!

Catalònia, hundred points 

Avui, ignorant de mi, m’he assabentat per la premsa, mentre em cruspia les magdalenes amb pipetes de xocolata, que el passat dissabte es va celebrar una nova edició del festival d’Eurovisió. 

Una nova edició? He de confessar el meu desconcert, doncs pensava que aquesta mena de festival feia temps que havia passat a la història. Quina ha estat la meva sorpresa en saber que no només es celebra com fa vint (i trenta i quaranta) anys, sinó que ha crescut en participació donada la fragmentació actual d’Europa. El que abans eren 20 països mostrant les seves habilitats cantaires al món, ara en són just el doble. Azerbaijan, Estònia, Bielorússia, Moldàvia,...sembla l’escenari d’una nova aventura de Tintin, on el protagonista malda per desemmascarar els pèrfids responsables que han perpetrat aquest ignominiós despropòsit. 

En el mateix article, he pogut saber que la guanyadora d’aquest any ha estat la representat de Dinamarca amb un tema que es diferenciava en ben poc a la resta de participants. La representant espanyola, una tal Raquel del Rosario (rosario/Espanya/penitència: tot lliga), ha quedat en un meritori penúltim lloc. Cedint, generosament, la darrera plaça al representant irlandès. 

El que em costa d’entendre, al marge de la mateixa celebració d’un espectacle obsolet, és el procediment de la tria. Com s’escull una cançó en lloc d’un altra i com es reparteixen els vots si totes les cançons sonen igual i tenen el mateix perfil (baix)? Quin criteri es segueix per determinar qui guanya i qui no? Qui queda en primera posició i qui en la darrera? Tot un misteri que se m’escapa i, fidel a la veritat, no estic disposat a fer res per atrapar-lo. 

Constatant la vigència d’esdeveniments d’aquesta mena i el ressò mundial que tenen, friso per veure Catalunya integrada de ple dret en aquest “festival” una vegada hagi assolit la seva independència. Us imagineu: Catalònia, hundred points. Spain, two points. Ni la mateixa Massiel ho podrà aturar. Glòria eterna a Eurovisió!

De vert a podrit sense madurar

¡Werte a la mierda! 

T’ho diré en espanyol normatiu perquè vegis que domino el teu idioma i que no tinc cap mancança al respecte: ¡Werte a la mierda! 

Ja sé que aquesta mena de llenguatge no fa per mi i que els diners que varen invertir els meus pares en la meva educació no mereixen aquesta sortida de to ni aquest vocabulari groller, però la situació és la que és i hi ha coses que no es poden dir d’una altra manera, sobretot, si pretenc que el missatge arribi al seu destinatari i, si no és molt demanar, que l’entengui. 

No us penseu que, malgrat aquesta incorrecció lingüística, no he estat atent a la moderació. Si fos pel Jordi, en encès debat, la formulació hagués estat més contundent: ¡Werte a tomar por el culo! proposava el meu company. Un suggeriment i/o una invitació a la que m’hi vaig negar en rodó, per trobar-la massa explícita i amb la que es corria el risc de que, no només fos acceptada pel destinatari, sinó que, coneixent al personatge, acabés per agradar-li i li proporcionés un plaer extra que no es mereix. 

Conscient que el wertgonyós ministre no estarà per la labor i es farà l’orni, no ens quedarà més remei que pagar-li amb la mateixa moneda que ell fa servir: ignorar-lo i seguir fent el que toca.

Centauros del desierto

Título original: The Searchers 

Año: 2013

Duración: 1.576.800 m. (3 años) 

País: España 

Director Florentino Pérez 

Guión: Tito Vilanova (Novela: Pep Guardiola) 

Música: Gustav Mahler 

Fotografía: Tomas Roncero 

Reparto: Iker Casillas, Sergio Ramos, Pepe, Adam, Higuain, Benzemá, Kaká, Morata. 

Productora: Bankia i ACS 

Género: Western, Drama, Ciencia ficción, Comedia 

Sinopsis: Madrid. En 2013, tres años después de su llegada al Santiago Bernabéu, José Mourinho, un hombre solitario, vuelve derrotado a su hogar. La persecución de los comanches que han secuestrado la hegemonía del futbol se convertirá en un modo de vida para él y para Karanka, un muchacho mestizo adoptado por su familia. 

Críticas:  Un hombre parte en busca de los indios que se llevaron la Liga. Este es el -aparentemente- simple argumento de un viaje al centro del odio y la intolerancia a cargo del mejor José Mourinho. En la mirada cansada de José, el racismo late poco a poco, casi sin notarse; ojos caídos de un perdedor que apenas puede esconder un desprecio tan brutal como poco explícito. El maestro Florentino volvió a demostrar por qué es el mejor director de la historia del futbol en un genial relato lleno de fuerza, amargura, poesía y perfección. Un obra de arte.

Carrers buits 

 

Balmes

Mitre

República Argentina

Ronda de Dalt

Insòlit aspecte dels carrers de Barcelona a la mateixa hora que es disputava, al Nou Sardenya, el partit de futbol entre l’equip local, l’Europa i La Pobla de Mafumet. Aquesta ha estat la resposta de la conscienciada ciutadania a la crida del Club gracienc per omplir la graderia del seu Estadi.

Èxit total, no es pot qualificar de cap altra manera, de la motivadora campanya engegada per la Directiva escapulada i on s’ha fet evident la gran implicació de la gent de Gràcia, en particular, i la de Barcelona, en general, amb el Club Centenari. 

Per facilitar l’assistència de tothom, el Club havia canviat els horaris dels partits de futbol base i havia suspès qualsevol activitat paral•lela per evitar la dispersió i/o la fragmentació de la seva parròquia. 

Una encertada decisió que ha contribuït, i de quina manera, a l’immillorable aspecte del que ha gaudit el Nou Sardenya en un dels partits més transcendents dels darrers 10 anys. Tot el futbol base: jugadors, familiars, amics i amics dels amics, ningú no ha faltat a la cita i han deixat molt clara quina és la seva relació amb el Club que els acull. 

És tanta, en quantitat i qualitat, la interacció entre els diferents estaments del Club, que no es podria entendre els uns sense els altres. 

Aquesta és, sense cap mena de dubte, una de les claus que fa i farà que l’Europa disposi del potencial necessari per assolir reptes que per a altres són inimaginables, alhora, inconqueribles.

Resistència

Simbologia digital

Renunciar a la glòria

Final previsible

Les instruccions? Clares: l’Europa ha de perdre el seu partit per evitar tràgiques caramboles que el poguessin fer pujar directament a 2ª. B. Ja s'ha anat massa lluny i la cosa es pot descontrolar, se'ns pot escapar de les mans. 

Amb una derrota pròpia s’evita qualsevol especulació i es depèn d’un mateix per defugir l’ascens. Amb aquesta necessària mesura es guanya temps (i raons) per dissenyar l’estratègia més convenient per continuar un any més a Tercera. 

Desprès vindran els play-off i serà més fàcil “ensopegar” sense quedar en evidència i venent la idea de que s’ha intentat fins el darrer moment, però que ha estat impossible. Es quedarà bé per la foto. El Club traurà pit. Els mitjans lloaran la gesta. Els 4 socis quedaran contents i “la vida sigue igual” que cantava Julio Iglesias. 

La Junta Directiva, per boca del seu President ja ho ha deixat clar: o romanticisme o societat anònima. Obrir el paraigua quan plou és, malgrat la seva simplicitat, un gest representatiu d’un estat evolucionat d’intel•ligència. 

Les elits poden, a la pràctica, dirigir un club de barri, però no podran mai identificar-se amb la seva personal idiosincràsia.

La coronació

Al Cèsar el que és del Cèsar 

Malgrat el seu balanç globalment negatiu, se li ha de reconèixer a Mourinho, algunes aportacions força significatives pel Barça, en particular, i pel món del futbol, en general. Ara que la seva fracassada etapa al Madrid sembla haver arribat al final (i em sap molt de greu), cal ser honestos i donar al Cèsar el que és del Cèsar. 

En primer lloc, destacar el que fins fa poc semblava una tasca impossible, Mourinho ha aconseguit, des de dins, el que altres no havien aconseguit des de fora: la divisió del madridisme en un cisma agra i profund de difícil restauració. 

En segon lloc, i ben travat, la demostració de que els diners del senyor Florentino, pel que fa al futbol, només són paper mullat. Dilapidar una fortuna per aconseguir una miserable super-copa en tota una temporada, no està a l’abast de tothom. Només els escollits poden, amb tan escàs resultat, dominar l’escenari i disposar de tant poder com el que ha aconseguit acaparar l’il•luminat portuguès. 

En tercer lloc, i com a conseqüència de la segona fita, provocar-li una úlcera al mandatari madridista que trigarà lustres en cicatritzar. La ferida, diuen, els que l’han tractat, s’assembla sorprenentment a la falla de San Andrés (res a veure amb el bo d’Iniesta) i ha canviat la vida al magnat de la construcció. 

En quart lloc, i transcendental, despullar al Madrid de tota aquella aureola mítica que, primer el franquisme i desprès el post franquisme, li havien conferit. Convertint-lo, a la vista de tothom, en un Club vulgar, malcarat, busca-raons, malforjat, patibulari i tots aquells adjectius que s’han anat sumant durant les tres darreres temporades. 

I per últim, i no menys important, l’exaltació per comparació. Al costat d’aquest Madrid, del Madrid de Mourinho, tots els altres equips han pujat exponencialment en la seva valoració davant del món del futbol. Aquest Madrid, per demèrits propis, ha fet bons tots els seus rivals. 

I com a cirereta del pastís, no vull renunciar a destacar l’última aportació del fènix de Setúbal: treure a Pepe dels terrenys de joc i enviar-lo a la grada. Genial! Mai no li agrairem prou.

La divisió mai multiplica

Conseqüència lògica

La dècima, finalment, la dècima! Tant demanar la dècima i la dècima ha arribat en el pitjor moment, en el pitjor escenari i amb el pitjor (o quasi) rival. L’imperi s’ensorra, els precaris arguments s’esvaeixen, el Madrid en caiguda lliure i camí de l’ infern de la mà del seu paranoic Dante. 

Mourinho auto expulsat i fracassat. Ronaldo trasbalsat i expulsat. Ramos, Alonso, Coentrao,...histèrics sota els efectes de la psicodèlia. Un Madrid terminal que perd fins i tot contra Azerbaijan. Es veia venir. Final de cicle per a un cicle que no ha arribat a començar. Final de trajecte, i de la pitjor manera possible, per a una banda desballestada en irreversible descomposició. Una imatge lamentable per al Madrid més patètic de la Història. 

Diuen, els analistes del partit, que el Madrid no ha guanyat perquè ha tingut tres pals. Cert: el pal de la Lliga, el pal de la Champions i ara, el pal de la Copa. Tot plegat, un pal, un veritable pal, un pal monumental per a una infausta temporada en blanc i amb un futur molt i molt negre. 

Siembra vientos y recogeras tempestades, diuen els espanyols. Res més lògic i res més conseqüent. Tot el que ha passat, i seguiran passant en els propers dies, no és més que la conseqüència lògica d’un plantejament inacceptable i d’una actitud patibulària indigna d’essers suposadament civilitzats. Es veia venir.

Permeteu-me la irreverència: ja, ja, ja! 

Amb la cara pintada

Cervell que no has d’utilitzar, deixa’l escapar 

Ves per on, a la Núria Parlon, només li calen 7 segons per donar suport a la iniciativa de Ciudadanos en la seva croada contra el català. Ves per on, la Parlon, qui ho diria, és tot un model de contenció lingüística i amb una sola síl•laba, amb “un error”, ho té tot resolt. Ves per on, a la Parlon, els debats sobre la llengua li fan una mandra monumental, sobre tot, si la llengua és la catalana en la seva lluita desigual per ocupar l’espai que li pertoca. Ves per on, la senyora Parlon, en representació de les noves fornades socialistes, cada cop s’assembla més als nacionalistas Ciudadanos i cada cop costa més trobar punts de discrepàncies entre ells. Ves per on, la parlamentaria Parlon, no s’ha equivocat votant en contra del català, és la naturalesa la que s’ha equivocat amb la senyora Parlon, atorgant-li un cervell que no sap utilitzar i, endemés, li ha caducat la garantia.

Cromos

Cromo 18 

I ara, la veritat: Veus, això no ho havia pensat.

Efecte óptic

Alícia al país de les meravelles 

Minino, podries dir-me, per favor, quin camí he de fer per sortir d'aquí? 

Minino: això depèn en gran part del lloc al que vols arribar -va dir el gat 

No m'importa molt el lloc ... va dir Alícia 

Llavors tampoc importa molt el camí que prenguis -va dir el gat - 

... Sempre que arribi a algun lloc -va afegir Alícia com a explicació. - 

Oh, sempre arribes a algun lloc! Va rematar el gat -si camines prou!

Cadires buides

Divorci a la grenya 

Pot una mateixa persona, espanyola of course, exigir la seva participació en el dret a decidir dels catalans i, alhora, imposar la no intervenció dels catalans en la defensa del català a la Franja? Perquè els espanyols reclamen que en la decisió dels catalans també han d’intervenir els espanyols, és a dir, ha d’intervenir tota Espanya, i en canvi, els catalans no poden votar sobre el canvi de nom del català de la Franja? 

Perquè en el procés d’autodeterminació d’un poble ha d’intervenir aquell del qual un es vol independitzar? És obvi que cap Estat ha cedit mai voluntàriament l’emancipació d’un territori del que en treu sucosos beneficis i que satisfà amb escreix les seves dèries colonialistes. Les declaracions d’independència sempre són unilaterals per part d’aquella nació que es vol sobirana. Espanya no es resignarà fàcilment a perdre la gallina dels ous d’or i quedar-se amb un galliner deprimit i agònic. La separació amistosa i de mutu acord entre Catalunya i Espanya és una quimera. Això només passa quan les dues parts són madures i intel•ligents i, en el cas d’Espanya, no es donen cap dels dos supòsits.

Deixeu de fumar

Desfilada militar 

Ja va sent habitual, massa i tot, que els diputats del PP, encapçalats per la inclassificable Camacho, abandonin el Parlament abans del debat que no els hi agrada. Els populars, acostumats com estan a la imposició i al “real decreto”, no toleren el debat ni, pel que es veu, tenen la genètica adaptada per exercir-lo. Defugen les idees i el joc democràtic de defensar-les. Si allò que es proposa no s’ajusta a la seva esbiaixada perspectiva ni encaixa en el seu artrític ideari, no val. Debatre? Mai de la vida. A la Camacho i els populars, els hi és més familiar tot allò que estigui relacionat amb la intolerància, l’acatament, la uniformitat, el monoteisme i el monolingüisme. El pluralisme i els debats no són sants de la seva devoció. La pregunta és: que hi fa aquesta gent en un Parlament, quan el seu habitat natural és una desfilada militar?

Mossegar-se la llengua

LETAL 

Anava a començar aquesta entrada amb un “em sorprèn”, però el cert és que, venint d’Espanya, ja no em sorprèn quasi bé res. Arrel del canvi de nomenclatura del català de la Franja, que ara es diu LAPAO, s’han aixecat veus irades (espanyoles totes elles) defensant la legitimitat del Govern aragonès en la presa d’aquesta, si més no, polèmica mesura. Segons aquestes “autoritzades” opinions, la competència sobre el català, el canvi de nom i, poc a poc, la seva desaparició, correspon a l’Aragó i només a l’Aragó i, en lògica conseqüència, Catalunya i les altres zones de parla catalana no hi tenen res a dir. El Govern d’Aragó té, segons aquesta argumentació, tot el dret en matèria lingüística i sobirania exclusiva sobre la llengua. 

Perquè això mateix no passa a Catalunya? Perquè no deixen de tocar-nos els ous amb la llengua? Perquè ens tomben, una vegada sí i una altra també, totes les competències sobre la nostra pròpia llengua? Perquè des de fora han de decidir i decideixen quin ha de ser l’ús de la nostra llengua i com i de quina manera i on s’ha de fer servir? Perquè els mateixos espanyols que defensen a capa i espasa els drets del Govern d’Aragó no ho fan amb el de Catalunya? Està clar, oi? 

Tot plegat no deixa de ser un graó més en la llarga escala de greuges a Catalunya, la seva llengua, el seu territori i la seva gent. Amb tot, ens queda fer el que han fet a l’Argentina (on ja no es parla espanyol, sinó argentí): canviar-li el nom a l’espanyol que es parla en territori català i anomenar-lo pel seu veritable significat:  LETAL, Lengua Extranjera Toxica Abyectamente Lesiva.

Tridimensional

Campions en sabatilles 

Algú em pot explicar com s’atreveix Canal + a promocionar l’Español - Real Madrid com “el partidazo del plus”? Lo del plus ho puc arribar a entendre per obvi, però lo del “partidazo” no hi ha per on agafar-ho. 

El Barça, en sabatilles i davant la tele, guanya la seva quarta lliga de les darreres cinc temporades i ho fa, segons els experts, davant el millor Madrid de la història i amb el millor entrenador del món. I si el Madrid és el millor, qui guanya al millor que és? 

No està gens malament, per a un equip que des de fa 5 temporades està immers en un evident fi de cicle, guanyar la seva quarta lliga al millor Madrid de la història a 4 jornades del final. Si les coses han d’anar així, si us plau, que aquest fi de cicle s’allargui i/o perpetuï fins que Di Stefano es torni a casar. 

I per acabar, gràcies Mourinho per fer-nos la feina bruta i enhorabona per la teva habilitat en cobrar quantitats indecents per fer-ho.

El planeta Lara

L’ara o l’endemà 

Lara diu ara que s'endurà Planeta a Sevilla si Catalunya no atura el procés.
Considera que es prendria la independència de Catalunya com una expulsió, perquè "no té sentit tenir una editorial en llengua espanyola en un país on la llengua oficial no fos espanyola" 

Al marge de que aquest personatge sigui un xantatgista i el membre menys dotat de la família, caldria puntualitzar que té tot el dret a portar el seu Planeta a la galàxia que més li plagui. Ara, a la vista dels darrers esdeveniments, que vagi molt en compte el lloc que tria. 

Jo no estaria tan segur que Sevilla sigui el lloc idoni per fer aterrar el seu imperi en decadència. Espanyol a Sevilla? Ves que no li canviïn el nom i es faci dir: Andalús o Morisc o Magrebí del Nord i el senyor Lara es quedi amb un pam de nas. 

Queda clar però, que, coneixent el personatge i la situació econòmica i social de l’empresa, aquesta “despenjada” només és una cortina de fum per amagar els greus problemes que pateix el seu Planeta. Un planeta en hores baixes amb poc oxigen i, si s’acompleixen les previsions, amb les hores comptades. 

Anar a Sevilla o a Matalascañas, seria una sortida, una fugida endavant que taparia el seu fracàs i, personalment, la seva congènita incompetència.

Bunyol de carabassa, 

altrament dit: Constitución Española

Autocràcia 

Al marge de la injustificable, inoportuna, patètica, improcedent i sorprenent decisió del Tribunal Constitucional de suspendre, per primera vegada a la historia, la resolució d’un Parlament democràtic, escollit democràticament i garant de la representació democràtica de tot un poble. Ha quedat prou clar amb aquesta mesura execrable que el marc democràtic està absolutament pervertit i no serveix per a res, ans al contrari, la Constitució està al servei d’interessos particulars per segrestar i copejar la democràcia. Alguna cosa no funciona quan un reduït nombre de persones pot posar en escac l’essència primigènia de la democràcia amb arguments insostenibles i absolutament sectaris. Si el que decideix un Parlament democràtic no és constitucional, aleshores, el que s’ha de canviar, és la pròpia Constitució per negar els drets bàsics dels ciutadans en el lliure exercici de la seva sobirana voluntat. Una Constitució que no admet el dret a decidir i la consulta democràtica és una Constitució inconstitucional i els seus membres uns nocius servidors de la intolerància i l’autocràcia.

Blanc en decadència

El pagès i l'escurçó

Arribat l'hivern, un pagès va trobar un escurçó gelat de fred. Apiadat d'ell, el va recollir i el va guardar en el seu pit. Reanimat per la calor, l'escurçó, va recobrar els seus sentits i va matar al seu benefactor, el qual, sentint-se morir, va exclamar: - Bé m'ho mereixo per haver-me compadit d'un ésser malvat! 

No et confiïs del malvat, creient que fent-li un favor canviaràs la seva naturalesa.

Fuerza nueva

Extrema-dura 

Algú em pot explicar d’on treuen els presidents de la comunitat autònoma d’Extremadura?

Cromos

Cromo 17  

I ara, la veritat: no t’enganyis Curri, ni recuperant competències series més competent. 

És recurrent l’obsessió que tenen els espanyols pels tancs i per enviar-los al primer que gosi contradir-los. Començo a pensar que els tancs són el que realment dóna consistència a la seva identitat.

No deixeu que marxi

Ser Climent 

Vosaltres creieu que una persona honorable que dedica el seu temps lliure (i part del que no ho és) a servir altruistament una causa, sense cap recompensa material, no es mereix un protocol•lari encaix de mans i/o uns animosos copets a l’esquena? Vosaltres realment creieu que una persona venerable, alhora que una gran persona, es mereix suportar en el desenvolupament de la seva tasca, improperis, insults, agressions i amenaces de mort sense el més mínim suport d’aquells als qui representa? Vosaltres creieu que aquesta persona, magnífica persona, pot posar en perill la seva seguretat jugant-se el físic i la respectabilitat per un Club que li dóna l’esquena, desconeix la seva vàlua i, en alguns sagnants casos, fins i tot el seu nom? Es pot entendre que una persona, exemplar persona, dedicada en cos i ànima a servir al Club des de fa més de 7 anys i sempre assumint la seva quota de responsabilitat, pugui ser objecte del “silenci administratiu”, del menyspreu departamental i l’oblit oficial? 

L’Europa que jo conec, i reconec, és l’Europa de la gent com el Climent Boixadera. És l’Europa real, el de la gent que es bat el coure i defensa el nom del Club per tots els racons de la nostra torturada geografia. Són els meus herois particulars que, encara que alguns ho ignorin, donen al Club la consistència i el prestigi que altres aprofiten. 

Per això deu ser que guardo amb extraordinària cura el cromo del Climent. Un cromo que em recorda, en tot moment, el Club que m’estimo i les persones que el fan possible.

Arxiu TVE Catalunya - Glupss

• Arxiu TVE Catalunya - Glupss

Més voltes dóna la vida

Mourinho al Barça

De fonts ben informades he arribat a saber que Mourinho està en negociacions per fitxar pel Barça les properes dues temporades. De moment només es tracta d’un rumor, però ja se sap que totes les noticies comencen amb un rumor, i la majoria de vegades, un rumor inversemblant. La brama ha arribat a Madrid i s’ha estès com la pólvora per tots els racons de la caverna. Es comenta que el pànic s’està apoderant d’amplis sectors del madridisme i ja s’han vist els primers desesperats intentant saltar des dels balcons emulant el tràgic crack del 29 de Wall Street. 

Que el millor entrenador del món fitxi pel millor equip del món dels darrers trenta anys és un cop duríssim que ha de fer, per força, trontollar totes les estructures, ja de per sí malmeses, d’un Madrid en plena crisi d’identitat. Diuen, les mateixes fonts, que l’etapa de Mourinho al Madrid no ha estat més que una estratègia perfectament planificada des de can Barça per desestabilitzar al rival i que, a la vista dels resultats, ha estat tot un èxit. 

El pla hauria estat dissenyat per la Junta de Jan Laporta i va comptar, en el moment de la gestació, amb el suport d’influents personatges a l’ombra i brillants estrategs que varen posar tots els seus coneixements al servei de la causa. Al pla se’l va anomenar “Cavall de Troia” en referència al reconegut fet històric on els grecs varen aconseguir, des de dins, doblegar la resistència del seu ancestral enemic. Troia, ja sabem com va acabar la història, mai més va tornar aixecar el cap. 

Aquest possible fitxatge de Mourinho pel Barça formaria part de la segona fase del pla i seria el reconeixement a la feina ben feta i el pagament als serveis prestats d’un personatge que ha estat brillant i eficaç en el desenvolupament del seu encàrrec.

De moment només és un rumor.

Velázquez ho tenia clar

Borratxo 

L’exportaveu del govern d’Aznar , Miguel Angel Rodríguez, va ser detingut a Madrid arran de xocar amb el seu cotxe contra tres vehicles aparcats i comprovar-se que quadruplicava la taxa d’alcohol en sang permesa.

Fins aquí la noticia. I ara, per fi, entendreu perquè aquest senyor pensa, diu i fa el que fa. Més d’hora que tard sempre acaba surant la veritable raó que ens explica. Que justifica, amb tot luxe de detalls, perquè som d’una determinada manera i no d’una altra. Miguel Angel beu. I pel que es veu, beu molt. I és clar, l’excés d’alcohol acaba per passar factura. Una factura que es paga a terminis cada cop més tèrbols, incongruents, incoherents i patètics. Clar que, tenint a Aznar com a cap de govern, el més lògic era que el seu portaveu fos de la mateixa corda. Només cal recordar els episodis etílics de Don Jose Maria per entendre l’afinitat dels dos personatges. Tenir els mateixos gustos i les mateixes debilitats enforteix la complicitat més enllà de qualsevol adversitat. El que l’alcohol uneix, que l’home no ho separi.

Algú ho havia de dir

...i dir no, amics meus, no és això

Massa tard

i molt forçada 

"La junta directiva de CE Europa vol felicitar i a la vegada fer un agraïment públic als jugadors, 'staff' tècnic, familiars i acompanyants i delegat de l'Europa B per l'èxit esportiu aconseguit i per la seva resposta actitudinal constructiva, mantinguda en molts dels camps difícils que els ha tocat competir. 

El seu compromís amb el club ha estat exemplar en tot moment, tant a l'hora d'assolir amb molt d'esforç el repte esportiu com a l'hora de la demanda racional de recursos materials. Sou un magnífic exemple del que significa implicació desinteressada i estima sincera a uns colors. 

Moltes gràcies per la vostra implicació! 

CE Europa Junta Directiva" 

Aquesta, diguem-ne, oportuna circular apareguda a la web del Club, només corregeix en part, en una petitíssima part, l’enorme injustícia que ha patit l’Europa B (i no és l’únic) dins d’una entitat que es vanta de la seva cohesió interna i de la curosa atenció a totes les persones que en formen part. Un comportament, per altra banda, gens nou i que ve a ser un mal endèmic, pel que es veu, molt difícil de corregir. 

La circular de la Junta Directiva dirigida a l’Europa B, arriba tard i ho fa pel camí que no toca. Fer “públic” el seu reconeixement no serveix més que per tranquil•litzar unes consciències que, sembla, acaben de despertar sobtadament d’un malson. Han tingut tot un any per adonar-se del seu error i de la seva indolència i no han estat capaços de fer-ho. Cap “responsable” ha estat a l’alçada del seu càrrec i cap “responsable” ha actuat amb la responsabilitat mínimament exigida.

Demanar disculpes públicament a la web, que és el que s’està fent amb aquesta circular, serveix de ben poc quan, a hores d’ara, els subjectes als que va dirigit aquest “agraïment” no han rebut cap mostra personal d’afecte i segueixen tant o més sols que fa quatre dies. El moviment es demostra caminant i els dirigents del CE Europa pateixen una llarga, endèmica i profunda artrosi. 

Que aquest reconeixement a uns jugadors que han picat molta pedra i, literalment, s’han partit la cara per un Club que els ha ignorat des del mateix dia de la seva refundació, és una situació, no per repetida, força incomprensible. 

Per altra banda, i per acabar, no vull pensar que aquesta circular de la Junta Directiva hagi estat provocada pels meus comentaris de fa uns dies. Si fos així, realment ho lamentaria, perquè no em voldria imaginar que hagués passat (o no passat) si aquests comentaris no s’haguessin fet. A hores d’ara no hi hauria cap comunicat i les consciències de la Directiva (i d’altres col•lectius) seguirien al limbe dels feliços ignorants.

Cromos

Cromo 16 

I ara, la veritat: des de fa tres cents anys el castellà ha estat una arma, no només d’oposició, sinó de substitució del català. Una arma que ha estat imposada, sovint per la força de les armes, i que ha sigut extremadament bel•ligerant contra la llengua pròpia del país ocupat. Tres cents anys de genocidi lingüístic que, malgrat els esforços i els mitjans esmerçats en l’afany, no han aconseguit el seu objectiu. 

Des de fa trenta anys el català és, com en qualsevol altre país normal, la llengua que s’ensenya en les escoles i, en cap cas, és un arma contra res, sinó una eina d’aprenentatge imprescindible en qualsevol societat civilitzada. Sense renunciar a l’ incorporació de cap idioma, la llengua pròpia del país ha de ser la llengua vehicular a l’escola i la llengua comuna en tots i cadascun dels àmbits que li corresponguin territorialment. 

Tal i com estan les coses, el castellà és a Catalunya, com el musclo zebra al Delta de l’Ebre: una espècie invasora i molt competitiva, que s’enganxa a les plantes aquàtiques i als altres musclos. Això provoca una pertorbació i un perill per a la diversitat dels ecosistemes. 

Perquè aquest diari és diu La razón?

Sense títol

La festa com a teràpia 

Un altre mite que cau. Una altre falla que s’ensorra. Cansats d’escoltar des de Madrid, i des dels cercles madridistes, que el calendari sempre afavoria al Barça i que perjudicaven greument els interessos dels merengues, no ha calgut gaire temps per veure quina era la crua realitat. El precari argument de Mourinho s’ha esfondrat. La cantarella del portuguès que, a força de repetir-la, havia fet forat entre la seva abduïda parròquia, ha durat menys que un caramel a la porta d’una escola o l’orgasme d’un conill. S’ha tornat a demostrar que Mourinho sempre menteix. Veieu el darrer exemple. Després de l’eliminació del Madrid de la Champions, l’afició blanca ha tingut 5 dies de festa (1, 2, pont, dissabte i diumenge) per refer-se del pal. Cinc dies de relax total per purgar les penes i carregar bateries. El Barça, en canvi, l’afició del Barça, no ha pogut pair la desfeta amb tranquil•litat i recolliment. Atonyinada el dimecres per la nit i, sense pietat ni misericòrdia, l’endemà laborable a tots els efectes. Ni un minut de respir, ni un instant de pau, ni un dia de festa. Quin tracte més injust, quina convalescència més diferent, quins pal•liatius tan extremadament dispars per a un mateix diagnòstic. Encara que mirant-ho bé, en aquests casos potser és millor estar ocupat i no tenir gaire temps per pensar en allò que no et pots treure del cap. El que no es conforma és perquè no vol.

Blanc sobre fons negre

La dècima

 de bolsillo

Per cert, tant i tant parlar de la décima, voleu saber que és realment una décima? Segons el diccionari, el de debò, no el succedani blanc, una décima és, genèricament, una estrofa construïda per 10 versos octosíl•labs. 

I per a mostra un exemple en castellà perquè no s’invoqui ignorància i/o desconeixement:

Cuentan de un sabio que un día

tan pobre y mísero estaba

que sólo se sustentaba

de unas yerbas que cogía.

"¿Habrá otro -entre sí decía-

más pobre y triste que yo?" 

Y cuando el rostro volvió 

halló la respuesta, 

viendo que iba otro sabio cogiendo 

las hojas que él arrojó.

La vida es sueño

Pedro Calderón del Barça