Si no falles, no saps el que et perds

Anar a València per falles és tot un ritual i un costum al que em costa renunciar. Justament l’altre dia, comentant-t’ho amb la Mafalda, la Mafalda és la meva dona, per veure si fèiem una escapada, es va despenjar amb un NO rotund i inesperat. -Ja n’estic farta de falles, cada any el mateix- va dir amb els ulls injectats en sang. –Falles, falles, falles! Fins i tot el nom m’avorreix – va continuar cada cop més encesa. – A més, si vull veure una falla, ja et tinc a tu, que ets capaç d’estar tot un any perdent el temps, les energies i els diners preparant un projecte per desprès cremar-ho en una nit. Tot el dia fent soroll i més soroll per acabar només en fum- va reblar. –Tens una visió grotesca de la realitat, veus a les persones com ninots estrafolaris condemnats a la foguera i ho ridiculitzes tot.- Jo me la mirava, amb la boca oberta i els ulls esbatanats. –Sonny (la meva dona em diu Sonny), ja va sent hora de créixer, de deixar de banda tanta rauxa i tanta banalitat, de construir alguna cosa que duri, d’encetar projectes que no es cremin i començar a encertar, encertar i encertar!- Però Mafalda...-vaig aconseguir articular, i abans de poder continuar, ella hi va tornar...-Sonny, has d’acabar amb aquesta música de comparsa i aquesta olor de pólvora que et persegueix per tot arreu. Posa una mica de transcendència a la teva vida i si et plau, deixa ja de fallar-me -.