L’exemple que cou

No he acabat mai d’entendre que la tan treballada i lluitada igualtat de generes, la tan desitjada i, segurament justa, equiparació entre dones i homes es tradueixi, a la pràctica, en acabar vestint a les dones com a homes i mai a l’inrevés. Voldrà dir això que el gènere a igualar, a imitar i, en definitiva superior, serà el masculí? No seria lògic que en aquest afany d’equilibrar estendards ens igualéssim a la baixa. Qui ha determinat, doncs, que el gènere masculí és el mereixedor de ser imitat i a la postra igualat? És realment el masculí el model ideal? Les dones en el seu legítim afany de superació han d’acabar per assemblar-se als homes en el seu comportament i en el seu aspecte? Perquè no haurien de tenir els homes el desig i l’objectiu d’assemblar-se a les dones? Seria això retrocedir evolutivament? Els escocesos ho tenen clar, vesteixen faldilles i ja els hi poden anar tocant la gaita. El seu futur no passa per enfundar-se uns pantalons i ni tan sols s’ho qüestionen.