Esperanza, quina Esperanza?

Esperanza la “cobarde”. La que fuig amb la cua entre les cames en el primer avió disponible. Com era allò de que el capità era la darrera persona a abandonar el vaixell que s’enfonsa. Un càrrec públic, un càrrec electe té, o ha de tenir, responsabilitat sobre els seus conciutadans. Un càrrec amb “mando” ha d’afrontar les situacions de crisi des del mateix lloc on es produeix la crisi, li va amb el càrrec i amb el sou, que no és poc. Deu ser molt més fàcil jugar a cuinetes en el seu Madrid idíl·lic, que enfrontar-se a una situació dramàtica lluny de casa. Aleshores, quan sorgeix un problema, és pot veure el grau d’implicació, l’alçada moral d’un dirigent incapaç de fer front a una situació que s’escapa a la seva quotidiana monotonia d’intrigues de la cort. Com n’és de sagnant la compareixença pública d’aquesta senyora explicant les seves cuites, quan a Bombai encara quedaven centenars de persones a les que ella, en teoria, representa, esperant un avió que no acabava d’arribar per poder tornar a casa.

Avis per a navegants, feu-vos amics o propers a la senyora Esperanza Aguirre, tindreu assegurat, davant de qualsevol conflicte, que sereu els primers en ser evacuats i els primers en ser retornats a la seguretat de la vostra llar per poder explicar, com caminàveu descalços en mig de bassals de sang.