De nou en 9

Algunes vegades la llengua ens explica, i no tant pel que diem sinó per com ho diem. La forma, en aquest cas, sí que fa la cosa. I no parlo de la forma física de la llengua, més aviat, de la seva forma gramatical. Veiem per cas el moment del canvi d’any i com ho verbalitzem nosaltres i també els nostres veïns peninsulars. Si per a ells l’arribada del nou any és “El fin de año”, per a nosaltres, és completament al revés: “El cap d’any”. Per a uns és el final, per a d’altres el principi. Per a uns és l’acabament de moltes coses, per a d’altres, en canvi, el principi d’una nova etapa. Igualment passa amb les setmanes, per a la llengua espanyola, el dissabte i el diumenge són “el fin de setmana”, per a la nostra llengua són “el cap de setmana”. Petits matisos, petites semàntiques que amaguen un concepte radicalment diferent de com entenen, els uns i els altres, la vida i les seves formes més simples.

Per això i, per moltes altres coses, defenso la meva llengua i el dret a viure amb ella. No vull un “fin de año” on tot sembla esgotat i s’arriba amb les forces justes. Vull el meu “Cap d’any” per engegar projectes, per renovar il·lusions i per poder creure que tot és possible i tot està per fer. La llengua per ella mateixa, com moltes altres coses, no ens resoldrà els problemes, però ens pot ensenyar quin és el camí i quines són les “formes”.