Vaixell de Grècia 

Sabates al llindar. Vidres glaçats. Porta tancada. Privadesa absoluta. Les dones musulmanes resen apartades de mirades indiscretes. Tres metres més enllà, al mateix passadís: sabates al llindar, vidres transparents, portes obertes, exposició universal. Els homes musulmans compleixen amb les seves obligacions religioses a ulls de tothom i sense cap mena de reserva. 

Només tres metres separen les dues portes. Només tres metres entre dues maneres oposades d’observar els preceptes. Només tres metres i tot un món de distància. Només tres metres i l’única cosa que tenen en comú són les sabates a la porta.

“El habito no hace al monje”, vaig aprendre de petit. I si bé és cert que hi ha una gran part de raó en l’afirmació, de vegades, més sovint del que seria desitjable, l’hàbit és força revelador de la realitat que amaga. 

Al vaixell grec que va de Barcelona a Livorno, les dones cobertes fins les celles, resen d’amagat. Mentre els seus homes ho fan a cara descoberta amb orgull desafiant. Elles, les dones invisibles, partners sense text, actrius de repartiment que mai seran protagonistes, evidencien el nostre fracàs i escarneixen la nostra civilitat.

Aquesta música no és la dels darrers moments del Titànic, però el vaixell, aquest inquietant vaixell, també s’enfonsa sense indult.