¿Qué coño ha dicho? 

Mireu quina impressió fa quan, per la megafonia d’un ferry, s’obliden o prescindeixen de la teva llengua. Doncs bé, una colla d’espanyols indignats pel greuge, va patir aquesta inusual (per a ells) experiència en el trajecte entre Barcelona i Livorno. L’speker encarregat de donar les corresponents instruccions al passatge ho va fer, i per aquest ordre, en francès, àrab i anglès. Res d’espanyol! Quin escàndol per a aquells que no estan acostumats a la marginació i a la clandestinitat. Quin xoc emocional per als confiats espanyols que no són gens conscients de l’ostracisme que pot arraconar una llengua per la supremacia i/o utilitat d’una que no és la seva. Tot això sense tenir en compte la hostilitat, pressió, prepotència, imposició, voracitat i agressivitat d’una llengua que és afavorida pels òrgans de poder en detriment d’una altra que es pretén exterminar. 

En això, i sense que me n’hagi de sentir orgullós, els catalans els hi duem una certa avantatja. Acostumats, per raons obvies, a que la nostra llengua sigui bandejada arreu (i persistentment), no tenim la pell tan fina com els confiats espanyols. La nostra particular circumstància ens ha convertit en uns supervivents semàntics i ens ha obligat a buscar-nos la vida entre gramàtiques impròpies.

Els hi va bé als nostres veïns, altrament melic del món, traspassar les seves fronteres físiques i mentals i conèixer altres realitats que res tenen a veure amb la seva complaent condescendència. Està bé, molt bé, que tastin la impotència i la ràbia amb la que els catalans convivim a diari i treballin l’empatia. Una competència, una habilitat que, malauradament, no figura en el seu ADN.