Amb data de caducitat 

Hi ha casualitats que no ho són tant com semblen, si més no, tenen un component d’oportunitat extraordinàriament revelador i profètic. Sense anar més lluny, l’altre dia mentre preparava l’equipatge per les vacances vaig reparar en un detall, en principi anecdòtic, però carregat d’un simbolisme prou excitant. El passaport espanyol, el que tinc per imperatiu legal, em caduca l’any 2014. Una broma del destí? Un presagi? Un anunci? Una epifania? La llum al final del túnel. 

I ara què? Ara què faig? Me’l renovo i segueixo lligat contra natura a una situació forçada que em té segrestat sota una identitat que no és la meva o, per coherència i naturalitat, m’espero a tenir el que realment em correspon per voluntat, higiene i decència? Comença aquí el dret a decidir? Queda clar què el 2014, incomodi a qui incomodi, jo decidiré. 

Quina beneïda i oportuna casualitat! O, potser, no n’hi ha de casualitats i només són senyals en un emocionant joc de pistes.

Postdata: si la cosa s’allargués més del compte, sempre em quedarà l’alternativa del turisme interior. Què és com tenir vida interior, però amb desplaçament inclòs.