Un final made in Hollywood
Una Lliga que ha tingut un nus gordià al més pur estil del cinema clàssic americà, no podia tenir un desenllaç que no s’ajustés a les normes hollywoodenques. No sé qui ha estat l’autor del guió, ni conec la seva formació acadèmica, però s’ha de reconèixer el mèrit d’un bon artesà que domina a la perfecció tots els ressorts i girs argumentals necessaris per a desenvolupar una trama clàssica impecable. Si sou amatents i rasqueu una mica, veureu com tots els guions de l’època daurada de Hollywood tenien el mateix patró. La trama podia ser més o menys enrevessada. Els protagonistes passaven, sovint, per un munt d’adversitats i patien veritables plagues bíbliques, però els finals sempre eren morals. Quan millor eren els bons, pitjor eren els dolents. Quant més virtuosos, més se’ls feia patir. Rebien atacs constants i la seva desgràcia semblava no tenir aturador. Les situacions s’embolicaven fins l’extrem de témer el pitjor dels finals. Però el bé sempre guanyava, sempre s’acabava imposant. Fins i tot, una pel•lícula com Casablanca (sense doble sentit), té el final perfecte. Aparentment semblaria que el fet que Rick no es quedi amb Ilsa és un despropòsit, un error de càlcul, però si us ho mireu bé, és el final més adient i l’únic moralment possible. Hollywood va ser una enorme escola d’arguments al límit, amb finals justos i morals, per damunt de qualsevol altre consideració. Aquesta Lliga que acabem de tancar, també ha tingut, com aquells vells clàssics, un final feliç. La Lliga dels valors posats en entredit, de la persecució sense mesura, de la gespa que semblava un bosc, del tumor i la hèrnia, del dòping i la conspiració, de les mil i una mentida, del Jocker de Batman convertit en entrenador, de la baixesa sistemàtica i la manipulació consentida. Aquesta Lliga ha estat deutora de Hollywood en tots els sentits, però també, amb la seva particular cacera de bruixes, cacera orquestrada pel totpoderós McCarthino Pérez i els seus òrgans executors, que han escampat tanta porqueria com han pogut i han sigut capaços d’imaginar (i pagar). Ni la contra programació a última hora de la celebració de la copa del Rei Borbó per tapar l’èxit del Barça, com si es volgués oposar una peli de sèrie B a una obra mestra, ha pogut evitar l’esplendor a l’herba i l’admiració general per un dels finals més èpics i morals de la història del cinema, perdó del futbol. Un veritable final made in Hollywood. The End.
Una Lliga que ha tingut un nus gordià al més pur estil del cinema clàssic americà, no podia tenir un desenllaç que no s’ajustés a les normes hollywoodenques. No sé qui ha estat l’autor del guió, ni conec la seva formació acadèmica, però s’ha de reconèixer el mèrit d’un bon artesà que domina a la perfecció tots els ressorts i girs argumentals necessaris per a desenvolupar una trama clàssica impecable. Si sou amatents i rasqueu una mica, veureu com tots els guions de l’època daurada de Hollywood tenien el mateix patró. La trama podia ser més o menys enrevessada. Els protagonistes passaven, sovint, per un munt d’adversitats i patien veritables plagues bíbliques, però els finals sempre eren morals. Quan millor eren els bons, pitjor eren els dolents. Quant més virtuosos, més se’ls feia patir. Rebien atacs constants i la seva desgràcia semblava no tenir aturador. Les situacions s’embolicaven fins l’extrem de témer el pitjor dels finals. Però el bé sempre guanyava, sempre s’acabava imposant. Fins i tot, una pel•lícula com Casablanca (sense doble sentit), té el final perfecte. Aparentment semblaria que el fet que Rick no es quedi amb Ilsa és un despropòsit, un error de càlcul, però si us ho mireu bé, és el final més adient i l’únic moralment possible. Hollywood va ser una enorme escola d’arguments al límit, amb finals justos i morals, per damunt de qualsevol altre consideració. Aquesta Lliga que acabem de tancar, també ha tingut, com aquells vells clàssics, un final feliç. La Lliga dels valors posats en entredit, de la persecució sense mesura, de la gespa que semblava un bosc, del tumor i la hèrnia, del dòping i la conspiració, de les mil i una mentida, del Jocker de Batman convertit en entrenador, de la baixesa sistemàtica i la manipulació consentida. Aquesta Lliga ha estat deutora de Hollywood en tots els sentits, però també, amb la seva particular cacera de bruixes, cacera orquestrada pel totpoderós McCarthino Pérez i els seus òrgans executors, que han escampat tanta porqueria com han pogut i han sigut capaços d’imaginar (i pagar). Ni la contra programació a última hora de la celebració de la copa del Rei Borbó per tapar l’èxit del Barça, com si es volgués oposar una peli de sèrie B a una obra mestra, ha pogut evitar l’esplendor a l’herba i l’admiració general per un dels finals més èpics i morals de la història del cinema, perdó del futbol. Un veritable final made in Hollywood. The End.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada