Perquè un es fa de l’Español?

Ser d’un equip de futbol té un component eminentment esportiu. Un és, o es fa, d’un determinat equip per gaudir d’un bon espectacle i, mitjançant la competició, rebre el major número de satisfaccions possibles. No s’ha d’oblidar, però, el vessant emocional, no menys important, i que estructura el veritable sentiment de pertinença i identificació. El simbolisme, els trets diferencials, la idiosincràsia pròpia del club, la seva història, el seu compromís social, l’arrelament amb l’entorn i, sobre tot, el seu discurs vivencial, fan que els vincles que s’estableixen siguin pràcticament indestructibles. Per això és tan fàcil entendre com algú pugui ser del Barça o del Bilbao i, amb una mica més d’esforç, entendre, fins i tot, que algú es faci del Madrid, amb totes les reserves que us passin pel cap. També, si seguim aprofundint en l’esforç de comprensió i amb alguna que altra renúncia, és possible arribar a acceptar que hi hagi persones del València, del Saragossa,...El que no s’entén de cap manera, per més voltes que li donis, és el que porta a una persona normal a fer-se de l’Español. Quines estranyes raons, quins retorçats arguments, quins mecanismes condueixen a aquesta inexplicable decisió? Què fa que una persona a la que, en teoria li agrada el futbol, renunciï a ell? Perquè hi ha gent que actua per oposició i no per convicció? Comportaments certament estranys per a gaudi de la ciència i l’estudi del cervell humà.