Ciutadans/anos del PP

Un dels fets sorprenents, o potser no tant, que ens ha deixat la darrera comtessa electoral, al marge de l’esfondrament de ERC, ha estat la desaparició de Ciutadans/anos. Encara que, si ens ho mirem bé, era un fet bastant previsible, una mort anunciada, un secret a veus que s’ha acabat consumant. Quin sentit podia tenir un partit clònic del PP amb l’única diferència visible de parlar habitual i desacomplexadament en castellà? Dos partits amb els mateixos orígens, amb el mateix discurs, amb el mateix ideari, amb els mateixos objectius, amb la mateixa lletra petita i amb les mateixes clàusules de cancel•lació, estava escrit que s’havien d’acabar diluint un dins de l’altre. Només ha calgut que el PP li perdés la por a expressar-se en la llengua en la que veritablement pensa i defensa, perquè els contraforts de Ciutadans/anos cedissin sense oposició. El més curiós del cas és que, el bilingüisme actiu de Jordi Hereu, li hagi donat arguments i desvergonyiment al monolingüisme del PP, que s’ha acabat cruspint al talibalingüisme dels ingenus Ciutadans/anos. Un final incert amb molta més llengua que paraules. I és que hi ha finals que no tenen principis.