Els Miserables
El destí (o no) té cops genials que exemplifiquen determinades circumstàncies de manera gràfica i clara, molt clara. En plena ona expansiva de la campanya contra el Barça orquestrada des de Madrid i que ha omplert de merda el panorama futbolístic, no solament espanyol, sinó també l’internacional, s’anuncia la propera arribada a Barcelona de “Els Miserables”, l’exitosa producció de Cameron Mackintosh, basada en textos de Victor Hugo i que ha fet un llarg recorregut pels teatres de mig món. Ara que tant es parla de teatre, ara que gent que, segurament, mai ha trepitjat una platea s’omple la boca amb barbaritats escèniques i barreja miserablement les pomes amb els melons, just en aquest escenari, arriben “Els Miserables”, versió teatral. L’altra, la versió pseudo-periodística, ja fa temps que l’estem tastant, en butaca preferent i en sessió contínua. Els miserables que tots coneixem (fins ara), i en contra dels que ens arribaran al Setembre, són uns incompetents i maldestres. La seva música sona fatal, la partitura és repetitiva i l’argument brilla per absència. Desafinen sovint i en general fan més pena que una altra cosa. Tots i cadascun dels integrants d’aquesta troupe de freakis semblen el producte imperfecte d’un accident, com si en lloc de ser triats pel corresponent casting, haguessin patit un irreversible i dolorós castring que els invalida llastimosament. L’espectacle, com no podia ser d’altra manera, és patètic, d’una baixa qualitat moral i professional que tomba d’esquenes. Espero que els nous miserables, els que ens arribaran al Setembre, tinguin una música diferent i unes lletres més ajustades als mínims d’intel•ligència exigible. Certament, no ha de ser difícil, doncs el llistó està molt, però que molt, baix.
El destí (o no) té cops genials que exemplifiquen determinades circumstàncies de manera gràfica i clara, molt clara. En plena ona expansiva de la campanya contra el Barça orquestrada des de Madrid i que ha omplert de merda el panorama futbolístic, no solament espanyol, sinó també l’internacional, s’anuncia la propera arribada a Barcelona de “Els Miserables”, l’exitosa producció de Cameron Mackintosh, basada en textos de Victor Hugo i que ha fet un llarg recorregut pels teatres de mig món. Ara que tant es parla de teatre, ara que gent que, segurament, mai ha trepitjat una platea s’omple la boca amb barbaritats escèniques i barreja miserablement les pomes amb els melons, just en aquest escenari, arriben “Els Miserables”, versió teatral. L’altra, la versió pseudo-periodística, ja fa temps que l’estem tastant, en butaca preferent i en sessió contínua. Els miserables que tots coneixem (fins ara), i en contra dels que ens arribaran al Setembre, són uns incompetents i maldestres. La seva música sona fatal, la partitura és repetitiva i l’argument brilla per absència. Desafinen sovint i en general fan més pena que una altra cosa. Tots i cadascun dels integrants d’aquesta troupe de freakis semblen el producte imperfecte d’un accident, com si en lloc de ser triats pel corresponent casting, haguessin patit un irreversible i dolorós castring que els invalida llastimosament. L’espectacle, com no podia ser d’altra manera, és patètic, d’una baixa qualitat moral i professional que tomba d’esquenes. Espero que els nous miserables, els que ens arribaran al Setembre, tinguin una música diferent i unes lletres més ajustades als mínims d’intel•ligència exigible. Certament, no ha de ser difícil, doncs el llistó està molt, però que molt, baix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada