De peons i reis

Sempre he tingut debilitat pels escacs, més que pel joc en sí mateix, per la simbologia, pel seu ric contingut i la seva translació metafòrica. Pocs, per no dir cap joc de taula, té la varietat de formes i moviments que tenen els escacs. Davant la monotonia de les dames, que funcionen per acumulació, on totes les seves fitxes tenen el mateix aspecte i totes, la mateixa funció; tenim aquest joc de filigrana, ple de formes imaginatives i on cada peça del tauler està dotada d’una vida pròpia, d’una singularitat estimulant, això sí, al servei del conjunt. Setze peces ordenades amb precisió quirúrgica al servei d’una estratègia col•lectiva i un objectiu comú: fer escac (no escaquejar). Un joc de conjunt on ningú guanya sol i on els sacrificis individuals són consubstancials al benefici general. Cada peça té el seu paper i res és sobrer ni accessori. Un peó que sap mantenir la posició pot ser clau per les diagonals de l’alfil i un cavall valent pot desfermar el pànic entre les línies enemigues. Una torre assenyada pot donar, si és necessari, cobertura al rei, mentre la reina planeja assestar el cop definitiu. Un joc solidari en el que totes les peces hi estan implicades. Un joc complementari on ningú és ningú sense el suport del company. Un joc intel•ligent que dóna llibertat de moviments a la reina. La partida es perd quan cau el rei. És la peça més determinant, però no la més valuosa. La victòria o la derrota, en el seu cas, dependrà directament de l’estratègia col•lectiva i del grau de compromís de totes i cadascuna de les peces del tauler. Que un rei sol, caigui, només és qüestió de temps. La força, la seva força, es troba en el conjunt, en la diferència de formes, capacitats i habilitats. Guanya el rei, i guanya l’equip, perquè el peó va fer allò que li tocava, en el lloc i en el moment que li tocava. Ni més ni menys.