Midnight in Paris

Torna Allen, torna el geni. Ara ho fa des de Paris amb un recull de postals turístiques (peatge de producció) i totes les seves dèries en estat pur. Un Paris sota la pluja on hi conviu el present més prosaic amb un passat de llegenda en el que tots hi voldríem ser-hi. Una pel•lícula que es pot veure sense les molestes ulleres 3D, però que té una profunditat, una dimensió per damunt de qualsevol nova tecnologia. A Woody Allen no li calen artificis estrafolaris per dotar als seus personatges d’un contingut excepcional. En els seus guions, en les seves histories no hi ha trampa ni efectes especials, tot es succeeix amb una reconfortant naturalitat. No hi ha profunditat de camp, ni objectes que surten de la pantalla per a sobresalt de l’espectador. Són els personatges, els que amb la seva complexa dimensió, t’arrosseguen dins la pantalla per a compartir amb ells els seus trasbalsos emocionals. Una pura delícia que sembla jugar amb el temps des de la perspectiva d’un creador que, sent conscient de tenir molts més records que projectes i molt més passat que futur, no deixa de sorprendre’ns amb la seva lucidesa, precisa com la cirurgia.