Maig del 68

No tots recordem el Maig del 68. Alguns no el vàrem viure, altres no el volem recordar i d’altres, simplement, l’hem oblidat. Paris és una festa, sentíem. Aixequem les llambordes, sota estan les platges, dèiem. La imaginació al poder, proclamàvem. Prohibit prohibir, exigíem. La barricada tanca el carrer, però obre el món, pronosticàvem. Consignes noves, imaginatives, desesperades, per oposar a una situació d’asfíxia. Es van mobilitzar els estudiants, es va mobilitzar l’esquerra, es van mobilitzar els col•lectius de dones, i, finalment, els treballadors al marge dels sindicats oficials. Tot va ser moviment. Un moviment des del mateix epicentre del sistema per sacsejar un cos artrític que llanguia de vell. Un Maig per l’esperança del tot és possible i del tot està per fer. Ens urgia el canvi , ens seduïa la revolta, ens menava l’audàcia dels inconscients i dels que no tenen res a perdre. Vàrem guanyar els carrers i el cor de mig món. Vàrem guanyar la possibilitat de ser possibles, encara que fos per un període limitat. Vàrem guanyar petites batalles, però no vàrem guanyar la guerra. Varen perdre els estudiants que ara han d’estudiar molt per no trobar feina o, en el millor dels casos, cobrar sous de misèria. Varen perdre les dones que estan sobrecarregades i segueixen en un segon pla. Varen perdre els treballadors, a la cua de l’atur, pagant una crisi que no han provocat. I va guanyar una idea d’esquerra, que es passeja desvergonyida, amb flamants cotxes de luxe pel centre de Paris, de Barcelona, de Madrid...