Antònim
dimarts, 31 de maig del 2011
Contaminacions nocturnes
Us imagineu el mal tràngol que van haver de passar els set nans dormint a la mateixa habitació que la Blancaneus? Un calvari. Encara que nans, no se’l s’hi podia negar la seva sexualitat. No es podien silenciar les seves pulsions primitives ni encotillar els seus instints. Cap gesta comparable a la contenció sobrehumana que practicaven en el més sacrificat dels silencis. Represió en estat pur, vorejant la frustració del plaer posposat. M’imagino la sinfonia de llits, el cruixir de somiers i el compassat balanceix de matalassos quan, finalment, s’apagaven els llums. Un veritable concert de desitjos insatisfets i de dreceres alternatives. I la Blancaneus, la recatada i mesurada Blancaneus, espectadora d’excepció d’un festival de testosterona a punt del col•lapse. Walt Disney era un sàtir.
Us imagineu el mal tràngol que van haver de passar els set nans dormint a la mateixa habitació que la Blancaneus? Un calvari. Encara que nans, no se’l s’hi podia negar la seva sexualitat. No es podien silenciar les seves pulsions primitives ni encotillar els seus instints. Cap gesta comparable a la contenció sobrehumana que practicaven en el més sacrificat dels silencis. Represió en estat pur, vorejant la frustració del plaer posposat. M’imagino la sinfonia de llits, el cruixir de somiers i el compassat balanceix de matalassos quan, finalment, s’apagaven els llums. Un veritable concert de desitjos insatisfets i de dreceres alternatives. I la Blancaneus, la recatada i mesurada Blancaneus, espectadora d’excepció d’un festival de testosterona a punt del col•lapse. Walt Disney era un sàtir.
dilluns, 30 de maig del 2011
I ara, què?
Està molt bé, francament bé, que la gent s’indigni. Que digui prou quan ja n’hi ha prou o, fins i tot, abans de que n’hi hagi prou. Que es trobin en àgores obertes per mostrar rebuig i un obstinat desencant. Que es plantegin el futur i es replantegin el present. Que sacsegin els fonaments fins que trontolli l’establishment. Que possin la casa potes enlaire i aixequin les catifes i obrin les finestres i que corri l’aire. Però quan les tendes es desplantin i els coloms tornin a la plaça, què farem? De res haurà servit la protesta si només es queda amb l’enderroc. És fàcil, o més fàcil, veure el que no està bé, el que no t’agrada, però, per avançar, calen propostes, nous objectius i metodologia per aconseguir-los. Sempre ha estat més senzill destruir que no pas construir. Fixeu-vos en l’exemple del futbol, qualsevol equip, per limitat que sigui, pot, aplicat en un joc destructiu, possar en serioses dificultats a equips més preparats i solvents. El problema és quan s’ha de construir, quan s’ha d’arribar a la porteria contraria mitjançant un joc asociatiu. Aleshores es quan s’evidencíen totes les limitacions i mancances. El repte, el veritable repte, consisteix en ser capaços de canviar les coses de manera real i pragmàtica i que no quedi tot en un recull de sentències, més o menys enginyoses i/o brillants, escampades pels contenidors de reciclatge.
Està molt bé, francament bé, que la gent s’indigni. Que digui prou quan ja n’hi ha prou o, fins i tot, abans de que n’hi hagi prou. Que es trobin en àgores obertes per mostrar rebuig i un obstinat desencant. Que es plantegin el futur i es replantegin el present. Que sacsegin els fonaments fins que trontolli l’establishment. Que possin la casa potes enlaire i aixequin les catifes i obrin les finestres i que corri l’aire. Però quan les tendes es desplantin i els coloms tornin a la plaça, què farem? De res haurà servit la protesta si només es queda amb l’enderroc. És fàcil, o més fàcil, veure el que no està bé, el que no t’agrada, però, per avançar, calen propostes, nous objectius i metodologia per aconseguir-los. Sempre ha estat més senzill destruir que no pas construir. Fixeu-vos en l’exemple del futbol, qualsevol equip, per limitat que sigui, pot, aplicat en un joc destructiu, possar en serioses dificultats a equips més preparats i solvents. El problema és quan s’ha de construir, quan s’ha d’arribar a la porteria contraria mitjançant un joc asociatiu. Aleshores es quan s’evidencíen totes les limitacions i mancances. El repte, el veritable repte, consisteix en ser capaços de canviar les coses de manera real i pragmàtica i que no quedi tot en un recull de sentències, més o menys enginyoses i/o brillants, escampades pels contenidors de reciclatge.
diumenge, 29 de maig del 2011
La resposta
Si fa poques setmanes algú es preguntava, perquè? Avui ha tingut la resposta. La resposta més contundent i inapelable. La resposta pública i a ulls de tothom. El món sencer ha contemplat extasiat el perquè de tots els perquès possibles. S’han acabat les preguntes perquè ha quedat absolutament clara la resposta. Dit en clau APM?: Ho haveu vist? Ho haveu vist? No hase falta desir nada mas. O potser si: que la sigan chupando i a aquells a qui els agrada el futbol, el futbol de veritat, que segueixin gaudint del major espectacle del món. Alguns han provat de diluir-ho i ho seguiran intentant. Però el futbol et torna el que li dónes i acaba per possar les coses al seu lloc i a cadascú, on li pertoca.
Si fa poques setmanes algú es preguntava, perquè? Avui ha tingut la resposta. La resposta més contundent i inapelable. La resposta pública i a ulls de tothom. El món sencer ha contemplat extasiat el perquè de tots els perquès possibles. S’han acabat les preguntes perquè ha quedat absolutament clara la resposta. Dit en clau APM?: Ho haveu vist? Ho haveu vist? No hase falta desir nada mas. O potser si: que la sigan chupando i a aquells a qui els agrada el futbol, el futbol de veritat, que segueixin gaudint del major espectacle del món. Alguns han provat de diluir-ho i ho seguiran intentant. Però el futbol et torna el que li dónes i acaba per possar les coses al seu lloc i a cadascú, on li pertoca.
dissabte, 28 de maig del 2011
27 de Maig
Perquè la policia, teoricament garant de l’ordre, s’obstina en crear el caos i escampar el desordre? Perquè els que manen una policia aparentment democràtica li encomanen una tasca inequivocament antidemocràtica? Perquè aquells que han de vetllar per la seguretat dels ciutadans són el paradigma de la inseguretat? Perquè tanta violència injustificada per atacar la pacífica convivència? Perquè es desperta l’odi allà on hi havia estuaris de comunió? Perquè tant acarnissament contra la convivència pacífica i la formulació excitant? Perquè tantes raons per la força contra la força de les raons? Perquè silenciar els debats amb la desmesura i la contundència dels bats? Perquè les armes? Perquè els lladrucs de la ràbia i el malaltís gust per la sang? Perquè la irracionalitat, sovint, s’imposa amb tanta naturalitat? Perquè la brutalitat dels que juguen a ser civilitzats? Perquè, malgrat l’obsesió per la neteja de la policia, avui Barcelona m’ha semblat una ciutat bruta, indecent?
Perquè la policia, teoricament garant de l’ordre, s’obstina en crear el caos i escampar el desordre? Perquè els que manen una policia aparentment democràtica li encomanen una tasca inequivocament antidemocràtica? Perquè aquells que han de vetllar per la seguretat dels ciutadans són el paradigma de la inseguretat? Perquè tanta violència injustificada per atacar la pacífica convivència? Perquè es desperta l’odi allà on hi havia estuaris de comunió? Perquè tant acarnissament contra la convivència pacífica i la formulació excitant? Perquè tantes raons per la força contra la força de les raons? Perquè silenciar els debats amb la desmesura i la contundència dels bats? Perquè les armes? Perquè els lladrucs de la ràbia i el malaltís gust per la sang? Perquè la irracionalitat, sovint, s’imposa amb tanta naturalitat? Perquè la brutalitat dels que juguen a ser civilitzats? Perquè, malgrat l’obsesió per la neteja de la policia, avui Barcelona m’ha semblat una ciutat bruta, indecent?
Autobiografia
Perquè, quan escric sobre una persona intel•ligent o brillant o simpàtica o enginyosa o solidaria o físicament atractiva o amb la potència sexual d’un jaguar, hom pensa que estic parlant d’un altre i, en canvi, quan escric sobre una persona maldestre o amb poques llums o antipàtica o rancuniosa o poc afavorida per la naturalesa o, senzillament, un cas perdut per a l’espècie humana, tothom, o quasi bé tothom, pensa que el text és autobiogràfic?
Perquè, quan escric sobre una persona intel•ligent o brillant o simpàtica o enginyosa o solidaria o físicament atractiva o amb la potència sexual d’un jaguar, hom pensa que estic parlant d’un altre i, en canvi, quan escric sobre una persona maldestre o amb poques llums o antipàtica o rancuniosa o poc afavorida per la naturalesa o, senzillament, un cas perdut per a l’espècie humana, tothom, o quasi bé tothom, pensa que el text és autobiogràfic?
dijous, 26 de maig del 2011
Ciutadans/anos del PP
Un dels fets sorprenents, o potser no tant, que ens ha deixat la darrera comtessa electoral, al marge de l’esfondrament de ERC, ha estat la desaparició de Ciutadans/anos. Encara que, si ens ho mirem bé, era un fet bastant previsible, una mort anunciada, un secret a veus que s’ha acabat consumant. Quin sentit podia tenir un partit clònic del PP amb l’única diferència visible de parlar habitual i desacomplexadament en castellà? Dos partits amb els mateixos orígens, amb el mateix discurs, amb el mateix ideari, amb els mateixos objectius, amb la mateixa lletra petita i amb les mateixes clàusules de cancel•lació, estava escrit que s’havien d’acabar diluint un dins de l’altre. Només ha calgut que el PP li perdés la por a expressar-se en la llengua en la que veritablement pensa i defensa, perquè els contraforts de Ciutadans/anos cedissin sense oposició. El més curiós del cas és que, el bilingüisme actiu de Jordi Hereu, li hagi donat arguments i desvergonyiment al monolingüisme del PP, que s’ha acabat cruspint al talibalingüisme dels ingenus Ciutadans/anos. Un final incert amb molta més llengua que paraules. I és que hi ha finals que no tenen principis.
Un dels fets sorprenents, o potser no tant, que ens ha deixat la darrera comtessa electoral, al marge de l’esfondrament de ERC, ha estat la desaparició de Ciutadans/anos. Encara que, si ens ho mirem bé, era un fet bastant previsible, una mort anunciada, un secret a veus que s’ha acabat consumant. Quin sentit podia tenir un partit clònic del PP amb l’única diferència visible de parlar habitual i desacomplexadament en castellà? Dos partits amb els mateixos orígens, amb el mateix discurs, amb el mateix ideari, amb els mateixos objectius, amb la mateixa lletra petita i amb les mateixes clàusules de cancel•lació, estava escrit que s’havien d’acabar diluint un dins de l’altre. Només ha calgut que el PP li perdés la por a expressar-se en la llengua en la que veritablement pensa i defensa, perquè els contraforts de Ciutadans/anos cedissin sense oposició. El més curiós del cas és que, el bilingüisme actiu de Jordi Hereu, li hagi donat arguments i desvergonyiment al monolingüisme del PP, que s’ha acabat cruspint al talibalingüisme dels ingenus Ciutadans/anos. Un final incert amb molta més llengua que paraules. I és que hi ha finals que no tenen principis.
dimecres, 25 de maig del 2011
Maig del 68
No tots recordem el Maig del 68. Alguns no el vàrem viure, altres no el volem recordar i d’altres, simplement, l’hem oblidat. Paris és una festa, sentíem. Aixequem les llambordes, sota estan les platges, dèiem. La imaginació al poder, proclamàvem. Prohibit prohibir, exigíem. La barricada tanca el carrer, però obre el món, pronosticàvem. Consignes noves, imaginatives, desesperades, per oposar a una situació d’asfíxia. Es van mobilitzar els estudiants, es va mobilitzar l’esquerra, es van mobilitzar els col•lectius de dones, i, finalment, els treballadors al marge dels sindicats oficials. Tot va ser moviment. Un moviment des del mateix epicentre del sistema per sacsejar un cos artrític que llanguia de vell. Un Maig per l’esperança del tot és possible i del tot està per fer. Ens urgia el canvi , ens seduïa la revolta, ens menava l’audàcia dels inconscients i dels que no tenen res a perdre. Vàrem guanyar els carrers i el cor de mig món. Vàrem guanyar la possibilitat de ser possibles, encara que fos per un període limitat. Vàrem guanyar petites batalles, però no vàrem guanyar la guerra. Varen perdre els estudiants que ara han d’estudiar molt per no trobar feina o, en el millor dels casos, cobrar sous de misèria. Varen perdre les dones que estan sobrecarregades i segueixen en un segon pla. Varen perdre els treballadors, a la cua de l’atur, pagant una crisi que no han provocat. I va guanyar una idea d’esquerra, que es passeja desvergonyida, amb flamants cotxes de luxe pel centre de Paris, de Barcelona, de Madrid...
No tots recordem el Maig del 68. Alguns no el vàrem viure, altres no el volem recordar i d’altres, simplement, l’hem oblidat. Paris és una festa, sentíem. Aixequem les llambordes, sota estan les platges, dèiem. La imaginació al poder, proclamàvem. Prohibit prohibir, exigíem. La barricada tanca el carrer, però obre el món, pronosticàvem. Consignes noves, imaginatives, desesperades, per oposar a una situació d’asfíxia. Es van mobilitzar els estudiants, es va mobilitzar l’esquerra, es van mobilitzar els col•lectius de dones, i, finalment, els treballadors al marge dels sindicats oficials. Tot va ser moviment. Un moviment des del mateix epicentre del sistema per sacsejar un cos artrític que llanguia de vell. Un Maig per l’esperança del tot és possible i del tot està per fer. Ens urgia el canvi , ens seduïa la revolta, ens menava l’audàcia dels inconscients i dels que no tenen res a perdre. Vàrem guanyar els carrers i el cor de mig món. Vàrem guanyar la possibilitat de ser possibles, encara que fos per un període limitat. Vàrem guanyar petites batalles, però no vàrem guanyar la guerra. Varen perdre els estudiants que ara han d’estudiar molt per no trobar feina o, en el millor dels casos, cobrar sous de misèria. Varen perdre les dones que estan sobrecarregades i segueixen en un segon pla. Varen perdre els treballadors, a la cua de l’atur, pagant una crisi que no han provocat. I va guanyar una idea d’esquerra, que es passeja desvergonyida, amb flamants cotxes de luxe pel centre de Paris, de Barcelona, de Madrid...
dimarts, 24 de maig del 2011
A voltes amb el final
Respecte a la meva entrada del passat Diumenge amb el títol: Final, voldria aclarir, per si no va quedar prou clar, que es tracta d’una opinió i no pas d’una rebequeria. Una opinió fonamentada en el coneixement real de la situació i dels seus protagonistes. No hi ha, en la formulació d’aquesta opinió, cap animadversió en vers les persones que han pres la decisió que critico, ans al contrari, la seva tasca global em sembla prou reeixida, amb molts més encerts que no desencerts, amb més llums que no pas ombres, però això no treu que alguns dels seus moviments siguin un monumental error. Es pot discrepar civilitzadament dels fets, mantenint intacte el respecte per les persones. El mateix dret que té la direcció del CE Europa en fer el que creu que ha de fer i defensar que la seva decisió és la correcta, el tenim els que pensem el contrari. La direcció del Club ha decidit que el millor entrenador pel Juvenil A per a la propera temporada és Mariano Angoy i jo no els hi trauré ni un bri de raó, perquè es tracta d’un criteri respectable. Amb el que no puc estar en absolut d’acord, és amb la indiferència, el menyspreu, la manca de suport i l’arbitrarietat amb la que s’ha tractat a unes persones que no s’ho mereixien. I això no és una opinió, això són, malauradament, uns fets reals i contrastats. Es poden i es deuen debatre les idees, en aquest marc totes les opinions hi caben, però no es poden passar per alt les injustícies, vinguin d’on vinguin, encara que tinguin denominació d’origen.
Respecte a la meva entrada del passat Diumenge amb el títol: Final, voldria aclarir, per si no va quedar prou clar, que es tracta d’una opinió i no pas d’una rebequeria. Una opinió fonamentada en el coneixement real de la situació i dels seus protagonistes. No hi ha, en la formulació d’aquesta opinió, cap animadversió en vers les persones que han pres la decisió que critico, ans al contrari, la seva tasca global em sembla prou reeixida, amb molts més encerts que no desencerts, amb més llums que no pas ombres, però això no treu que alguns dels seus moviments siguin un monumental error. Es pot discrepar civilitzadament dels fets, mantenint intacte el respecte per les persones. El mateix dret que té la direcció del CE Europa en fer el que creu que ha de fer i defensar que la seva decisió és la correcta, el tenim els que pensem el contrari. La direcció del Club ha decidit que el millor entrenador pel Juvenil A per a la propera temporada és Mariano Angoy i jo no els hi trauré ni un bri de raó, perquè es tracta d’un criteri respectable. Amb el que no puc estar en absolut d’acord, és amb la indiferència, el menyspreu, la manca de suport i l’arbitrarietat amb la que s’ha tractat a unes persones que no s’ho mereixien. I això no és una opinió, això són, malauradament, uns fets reals i contrastats. Es poden i es deuen debatre les idees, en aquest marc totes les opinions hi caben, però no es poden passar per alt les injustícies, vinguin d’on vinguin, encara que tinguin denominació d’origen.
dilluns, 23 de maig del 2011
Badalona m’esborrona, Baetulo em dóna pel...
Un cop acabada la jornada electoral, un representant del PPC va afirmar, davant les càmeres de TV3, que “l’electorat sap el que vota perquè és molt intel•ligent”. Com sempre, no hi estic gens d’acord. Em podeu dir que té d’intel•ligent l’electorat valencià votant majoritàriament el que voten? O el Balear, per seguir apostant per una fosca trama de corrupció? O l’electorat de Badalona què, qui conegui a fons Badalona, no necessita gaires pistes sobre el nivell intel•lectual d’una gran majoria dels seus habitants? No deixa de ser una paradoxa sorprenent que un partit benestant, d’elits sofisticades, d’ideari conservador i dirigents de la jet set, trobi el seu màxim suport en un substrat popular al límit de l’exclusió social i amb seriosos dèficits de comprensió, cultura i recursos humans. Es pot entendre que la intel•ligència de l’electorat creix en funció del que vota. Si el vot és favorable, l’electorat és extremadament intel•ligent. Si és desfavorable, es passa de puntetes sobre el tema i es deixa per una altra ocasió. Badalona, per aquesta raó de tres, i sempre seguint el discurs del PPC, s’ha convertit, de la nit al dia, en la població més intel•ligent de Catalunya. Un consell de franc, si us pica la curiositat i ho voleu tastar en persona, feu una volta pels barris de la Salut, Llefià, Lloreda, Bufalà, Sant Crist, Sistrells, Pomar,...i immediatament us fareu una idea exacta i precisa del que el PPC entén com a electorat intel•ligent.
Un cop acabada la jornada electoral, un representant del PPC va afirmar, davant les càmeres de TV3, que “l’electorat sap el que vota perquè és molt intel•ligent”. Com sempre, no hi estic gens d’acord. Em podeu dir que té d’intel•ligent l’electorat valencià votant majoritàriament el que voten? O el Balear, per seguir apostant per una fosca trama de corrupció? O l’electorat de Badalona què, qui conegui a fons Badalona, no necessita gaires pistes sobre el nivell intel•lectual d’una gran majoria dels seus habitants? No deixa de ser una paradoxa sorprenent que un partit benestant, d’elits sofisticades, d’ideari conservador i dirigents de la jet set, trobi el seu màxim suport en un substrat popular al límit de l’exclusió social i amb seriosos dèficits de comprensió, cultura i recursos humans. Es pot entendre que la intel•ligència de l’electorat creix en funció del que vota. Si el vot és favorable, l’electorat és extremadament intel•ligent. Si és desfavorable, es passa de puntetes sobre el tema i es deixa per una altra ocasió. Badalona, per aquesta raó de tres, i sempre seguint el discurs del PPC, s’ha convertit, de la nit al dia, en la població més intel•ligent de Catalunya. Un consell de franc, si us pica la curiositat i ho voleu tastar en persona, feu una volta pels barris de la Salut, Llefià, Lloreda, Bufalà, Sant Crist, Sistrells, Pomar,...i immediatament us fareu una idea exacta i precisa del que el PPC entén com a electorat intel•ligent.
diumenge, 22 de maig del 2011
Final
(puta calle)
S’ha acabat. S’ha acabat la Temporada pel Juvenil A del CE Europa i s’ha acabat amb l’anunciada decepció del “no ha pogut ser”. Però no només s’ha acabat pel Juvenil A, s’ha acabat per Toni Cosano i Angel Camacho, els tècnics que han liderat el projecte els darrers dos anys. Una etapa que arriba al seu final, abruptament, injustament. Amb el seu relleu a la grada, Toni Cosano ha dit adéu a l’Europa en un partit intranscendent pel que fa al joc, però d’una gran transcendència ètica pel que fa al seu final. Toni Cosano ha estat cessat d’una manera neutre i asèptica. Els executors complien ordres i ho han fet amb la correcció i oficialitat que tocava. No n’hi havia una altra. Però això no treu, ni amaga, l’arbitrarietat de la decisió. Una decisió presa per la direcció del Club fa molt de temps i que no ha tingut en compte cap atenuant. Res del que ha fet o hagués pogut fer Toni Cosano, ni tan sols la consecució de l’ascens, hagués fet variar la decisió. La decisió del canvi era irrevocable. No cal dir que aquesta actitud del Club ha acabat per afectar el desenvolupament de la Temporada. En lloc de sumar i remar tots en la mateixa direcció s’ha condemnat a un equip, a un col•lectiu, a un dels vaixells insígnies del Club a la deriva més injustificada i desconcertant. Des de la direcció i, amb una manca absoluta de coherència amb el discurs proposat, s’ha llençat premeditadament al Juvenil A contra les roques. Els cants de sirena d’una direcció irresponsable (si més no, en aquest afer) han fet la resta. Dos anys de compromís, de treball impagable, d’honradesa, de responsabilitat i de fidelitat sense esquerdes, han recollit el desagraïment, la manca de suport, la traïdoria i el “puta calle”. Un apunt final, no tinc res en contra del senyor Angoy, faltaria més, i li desitjo tota la sort del món, però si que tinc molt a favor, perquè s’ho han guanyat, de Toni Cosano i de Angel Camacho. Les coses no es fan així i, malauradament, els que ho han fet, ho saben. No és un bon final.
(puta calle)
S’ha acabat. S’ha acabat la Temporada pel Juvenil A del CE Europa i s’ha acabat amb l’anunciada decepció del “no ha pogut ser”. Però no només s’ha acabat pel Juvenil A, s’ha acabat per Toni Cosano i Angel Camacho, els tècnics que han liderat el projecte els darrers dos anys. Una etapa que arriba al seu final, abruptament, injustament. Amb el seu relleu a la grada, Toni Cosano ha dit adéu a l’Europa en un partit intranscendent pel que fa al joc, però d’una gran transcendència ètica pel que fa al seu final. Toni Cosano ha estat cessat d’una manera neutre i asèptica. Els executors complien ordres i ho han fet amb la correcció i oficialitat que tocava. No n’hi havia una altra. Però això no treu, ni amaga, l’arbitrarietat de la decisió. Una decisió presa per la direcció del Club fa molt de temps i que no ha tingut en compte cap atenuant. Res del que ha fet o hagués pogut fer Toni Cosano, ni tan sols la consecució de l’ascens, hagués fet variar la decisió. La decisió del canvi era irrevocable. No cal dir que aquesta actitud del Club ha acabat per afectar el desenvolupament de la Temporada. En lloc de sumar i remar tots en la mateixa direcció s’ha condemnat a un equip, a un col•lectiu, a un dels vaixells insígnies del Club a la deriva més injustificada i desconcertant. Des de la direcció i, amb una manca absoluta de coherència amb el discurs proposat, s’ha llençat premeditadament al Juvenil A contra les roques. Els cants de sirena d’una direcció irresponsable (si més no, en aquest afer) han fet la resta. Dos anys de compromís, de treball impagable, d’honradesa, de responsabilitat i de fidelitat sense esquerdes, han recollit el desagraïment, la manca de suport, la traïdoria i el “puta calle”. Un apunt final, no tinc res en contra del senyor Angoy, faltaria més, i li desitjo tota la sort del món, però si que tinc molt a favor, perquè s’ho han guanyat, de Toni Cosano i de Angel Camacho. Les coses no es fan així i, malauradament, els que ho han fet, ho saben. No és un bon final.
Una mica de filosofia
El filòsof francès Jean-Paul Sartre va agafar la idea de Kierkegaard sobre l’aïllament espantós de l’individu i va plantejar les implicacions que té per a la llibertat i la responsabilitat humanes. Jean-Paul ho va expressar així: “L’existència precedeix l’essència”, amb la qual cosa volia dir que els éssers humans no tenen una existència predeterminada com, per exemple, un penjador. Som indeterminats, sempre som lliures per reinventar-nos.
El filòsof francès Jean-Paul Sartre va agafar la idea de Kierkegaard sobre l’aïllament espantós de l’individu i va plantejar les implicacions que té per a la llibertat i la responsabilitat humanes. Jean-Paul ho va expressar així: “L’existència precedeix l’essència”, amb la qual cosa volia dir que els éssers humans no tenen una existència predeterminada com, per exemple, un penjador. Som indeterminats, sempre som lliures per reinventar-nos.
divendres, 20 de maig del 2011
El gran masturbador
Vist el que s’ha vist i escoltat el que s’ha escoltat en els darrers mesos, estic en condicions d’atribuir a Mourinho una conducta clarament masturbatòria. Perquè? Doncs, perquè tot en ell està pensat, ordenat i dirigit cap a l’autocomplaença. No busca mai el plaer de la parella. No es preocupa en absolut per les necessitats del pròxim i només el satisfà tot allò que nodreixi el seu propi ego i li proporcioni un gaudi personal. Només persegueix engrandir el seu currículum particular en lloc de procurar fer gran al club que el té contractat i li paga. Sempre buscant el plaer immediat, la resposta infantil de la compensació no diferida. Onanista convençut i militant, no coneix ni li preocupa tot allò que traspassi els límits del seu ego. Viu en una sagrera integrista on la pràctica de la masturbació és el primer i únic manament de la seva desvergonyida religió. I no és que jo estigui personalment en contra de la masturbació, que em sembla, salvant les distàncies, una pràctica gens menyspreable. No debades, la masturbació utilitzada convenientment, pot alliberar tensions i retornar l’equilibri momentàniament perdut. Malgrat la mala premsa que tradicionalment ha tingut, la masturbació no deixa de ser un acte d’amor amb algú a qui estimes íntima i profundament . Però no es pot viure sempre enganxat a ella i renunciar sistemàticament a la relació compartida. Amb la insistència d’aquesta conducta obsessiva es corre el risc de caure en l’aïllament, de perdre el contacte amb la realitat i entrar perillosament en el món de les psicopaties de difícil retorn. La masturbació pot ser un bon complement, un desfogament puntual, però mai una pràctica exclusiva i excloent. Mourinho ha pres com a hàbit masturbar-se públicament, amb l’agreujant de pretendre que li riguem les gràcies i li comprem el numeret. Cal triar el gra entre tanta palla.
Vist el que s’ha vist i escoltat el que s’ha escoltat en els darrers mesos, estic en condicions d’atribuir a Mourinho una conducta clarament masturbatòria. Perquè? Doncs, perquè tot en ell està pensat, ordenat i dirigit cap a l’autocomplaença. No busca mai el plaer de la parella. No es preocupa en absolut per les necessitats del pròxim i només el satisfà tot allò que nodreixi el seu propi ego i li proporcioni un gaudi personal. Només persegueix engrandir el seu currículum particular en lloc de procurar fer gran al club que el té contractat i li paga. Sempre buscant el plaer immediat, la resposta infantil de la compensació no diferida. Onanista convençut i militant, no coneix ni li preocupa tot allò que traspassi els límits del seu ego. Viu en una sagrera integrista on la pràctica de la masturbació és el primer i únic manament de la seva desvergonyida religió. I no és que jo estigui personalment en contra de la masturbació, que em sembla, salvant les distàncies, una pràctica gens menyspreable. No debades, la masturbació utilitzada convenientment, pot alliberar tensions i retornar l’equilibri momentàniament perdut. Malgrat la mala premsa que tradicionalment ha tingut, la masturbació no deixa de ser un acte d’amor amb algú a qui estimes íntima i profundament . Però no es pot viure sempre enganxat a ella i renunciar sistemàticament a la relació compartida. Amb la insistència d’aquesta conducta obsessiva es corre el risc de caure en l’aïllament, de perdre el contacte amb la realitat i entrar perillosament en el món de les psicopaties de difícil retorn. La masturbació pot ser un bon complement, un desfogament puntual, però mai una pràctica exclusiva i excloent. Mourinho ha pres com a hàbit masturbar-se públicament, amb l’agreujant de pretendre que li riguem les gràcies i li comprem el numeret. Cal triar el gra entre tanta palla.
dijous, 19 de maig del 2011
De peons i reis
Sempre he tingut debilitat pels escacs, més que pel joc en sí mateix, per la simbologia, pel seu ric contingut i la seva translació metafòrica. Pocs, per no dir cap joc de taula, té la varietat de formes i moviments que tenen els escacs. Davant la monotonia de les dames, que funcionen per acumulació, on totes les seves fitxes tenen el mateix aspecte i totes, la mateixa funció; tenim aquest joc de filigrana, ple de formes imaginatives i on cada peça del tauler està dotada d’una vida pròpia, d’una singularitat estimulant, això sí, al servei del conjunt. Setze peces ordenades amb precisió quirúrgica al servei d’una estratègia col•lectiva i un objectiu comú: fer escac (no escaquejar). Un joc de conjunt on ningú guanya sol i on els sacrificis individuals són consubstancials al benefici general. Cada peça té el seu paper i res és sobrer ni accessori. Un peó que sap mantenir la posició pot ser clau per les diagonals de l’alfil i un cavall valent pot desfermar el pànic entre les línies enemigues. Una torre assenyada pot donar, si és necessari, cobertura al rei, mentre la reina planeja assestar el cop definitiu. Un joc solidari en el que totes les peces hi estan implicades. Un joc complementari on ningú és ningú sense el suport del company. Un joc intel•ligent que dóna llibertat de moviments a la reina. La partida es perd quan cau el rei. És la peça més determinant, però no la més valuosa. La victòria o la derrota, en el seu cas, dependrà directament de l’estratègia col•lectiva i del grau de compromís de totes i cadascuna de les peces del tauler. Que un rei sol, caigui, només és qüestió de temps. La força, la seva força, es troba en el conjunt, en la diferència de formes, capacitats i habilitats. Guanya el rei, i guanya l’equip, perquè el peó va fer allò que li tocava, en el lloc i en el moment que li tocava. Ni més ni menys.
Sempre he tingut debilitat pels escacs, més que pel joc en sí mateix, per la simbologia, pel seu ric contingut i la seva translació metafòrica. Pocs, per no dir cap joc de taula, té la varietat de formes i moviments que tenen els escacs. Davant la monotonia de les dames, que funcionen per acumulació, on totes les seves fitxes tenen el mateix aspecte i totes, la mateixa funció; tenim aquest joc de filigrana, ple de formes imaginatives i on cada peça del tauler està dotada d’una vida pròpia, d’una singularitat estimulant, això sí, al servei del conjunt. Setze peces ordenades amb precisió quirúrgica al servei d’una estratègia col•lectiva i un objectiu comú: fer escac (no escaquejar). Un joc de conjunt on ningú guanya sol i on els sacrificis individuals són consubstancials al benefici general. Cada peça té el seu paper i res és sobrer ni accessori. Un peó que sap mantenir la posició pot ser clau per les diagonals de l’alfil i un cavall valent pot desfermar el pànic entre les línies enemigues. Una torre assenyada pot donar, si és necessari, cobertura al rei, mentre la reina planeja assestar el cop definitiu. Un joc solidari en el que totes les peces hi estan implicades. Un joc complementari on ningú és ningú sense el suport del company. Un joc intel•ligent que dóna llibertat de moviments a la reina. La partida es perd quan cau el rei. És la peça més determinant, però no la més valuosa. La victòria o la derrota, en el seu cas, dependrà directament de l’estratègia col•lectiva i del grau de compromís de totes i cadascuna de les peces del tauler. Que un rei sol, caigui, només és qüestió de temps. La força, la seva força, es troba en el conjunt, en la diferència de formes, capacitats i habilitats. Guanya el rei, i guanya l’equip, perquè el peó va fer allò que li tocava, en el lloc i en el moment que li tocava. Ni més ni menys.
dimecres, 18 de maig del 2011
El planeta dels simis
Gràcies a Pere Linx hem pogut tenir accés a la conversa integra entre Busquets i Marcelo i que ara reproduïm. El vídeo, fins que algú el despengi, està a Daylimotyon a disposició de tots aquells que ho vulguin. Imprescindible, això sí, saber llegir els llavis. La conversa és en español i així la mantenim per no desvirtuar-la i que se’ns pugui acusar de manipulació.
Aquí va.
Busquets: Mou nos ha jodido. Esto es una guerra.
Marcelo: Pues no veas lo que nos llega a meter en la cabeza.
Busquets: Ya se nota. Estáis salidos.
Marcelo: Si no os damos, nos somete a sesiones de electroshock.
Busquets: Antes era más divertido.
Marcelo: Ni que lo digas.
Busquets: Te acuerdas cuando hiciste el mono huyendo del Cata Díaz.
Marcelo: Joder que si me acuerdo. Aquello fue la hostia.
Busquets: Todo el mundo se partió el culo.
Marcelo: Fue para descojonarse.
Busquets: Hasta el árbitro lo encontró divertido y no lo apuntó en el acta.
Marcelo: Antes no había chivatos del Comité.
Busquets: Ni de la Uefa.
Marcelo: Perdona tío, voy un momento a pisar a Pedro y ahora vuelvo.
Busquets: ¿??
Marcelo: Es que si no Mou, no me deja vivir.
Fins aquí el tall de la conversa. Però aquesta conversa, com us podeu imaginar, no va ser l’única. Hem recollit talls de Pepe amb Messi debatent sobre física quàntica i el desplaçament dels cossos. De Arbeloa amb Villa, sobre la llei de la gravetat i de Sergio Ramos amb Pedro, al voltant de la resposta cerebral a situacions complexes. Totes elles, converses a 150 pulsacions per minut i amb un valor antropològic excepcional que reivindica la part més bàsica dels nostres orígens. Dit tot això, caldria que no ens avergonyíssim del nostre passat. Som el que som perquè venim d’on venim i els monos, no només són uns parents més propers del que ens podem imaginar, sinó un tronc comú del que hem evolucionat (uns més que altres) fins el nostre dubtós present. Una de les poques diferències entre ells i nosaltres, és que nosaltres juguem a futbol i ells no. Encara que alguns col•lectius humans s’entestin a practicar un futbol que oblida contínuament la pilota per penjar-se dels arbres i anar-se’n per les branques.
Gràcies a Pere Linx hem pogut tenir accés a la conversa integra entre Busquets i Marcelo i que ara reproduïm. El vídeo, fins que algú el despengi, està a Daylimotyon a disposició de tots aquells que ho vulguin. Imprescindible, això sí, saber llegir els llavis. La conversa és en español i així la mantenim per no desvirtuar-la i que se’ns pugui acusar de manipulació.
Aquí va.
Busquets: Mou nos ha jodido. Esto es una guerra.
Marcelo: Pues no veas lo que nos llega a meter en la cabeza.
Busquets: Ya se nota. Estáis salidos.
Marcelo: Si no os damos, nos somete a sesiones de electroshock.
Busquets: Antes era más divertido.
Marcelo: Ni que lo digas.
Busquets: Te acuerdas cuando hiciste el mono huyendo del Cata Díaz.
Marcelo: Joder que si me acuerdo. Aquello fue la hostia.
Busquets: Todo el mundo se partió el culo.
Marcelo: Fue para descojonarse.
Busquets: Hasta el árbitro lo encontró divertido y no lo apuntó en el acta.
Marcelo: Antes no había chivatos del Comité.
Busquets: Ni de la Uefa.
Marcelo: Perdona tío, voy un momento a pisar a Pedro y ahora vuelvo.
Busquets: ¿??
Marcelo: Es que si no Mou, no me deja vivir.
Fins aquí el tall de la conversa. Però aquesta conversa, com us podeu imaginar, no va ser l’única. Hem recollit talls de Pepe amb Messi debatent sobre física quàntica i el desplaçament dels cossos. De Arbeloa amb Villa, sobre la llei de la gravetat i de Sergio Ramos amb Pedro, al voltant de la resposta cerebral a situacions complexes. Totes elles, converses a 150 pulsacions per minut i amb un valor antropològic excepcional que reivindica la part més bàsica dels nostres orígens. Dit tot això, caldria que no ens avergonyíssim del nostre passat. Som el que som perquè venim d’on venim i els monos, no només són uns parents més propers del que ens podem imaginar, sinó un tronc comú del que hem evolucionat (uns més que altres) fins el nostre dubtós present. Una de les poques diferències entre ells i nosaltres, és que nosaltres juguem a futbol i ells no. Encara que alguns col•lectius humans s’entestin a practicar un futbol que oblida contínuament la pilota per penjar-se dels arbres i anar-se’n per les branques.
dimarts, 17 de maig del 2011
Midnight in ParisTorna Allen, torna el geni. Ara ho fa des de Paris amb un recull de postals turístiques (peatge de producció) i totes les seves dèries en estat pur. Un Paris sota la pluja on hi conviu el present més prosaic amb un passat de llegenda en el que tots hi voldríem ser-hi. Una pel•lícula que es pot veure sense les molestes ulleres 3D, però que té una profunditat, una dimensió per damunt de qualsevol nova tecnologia. A Woody Allen no li calen artificis estrafolaris per dotar als seus personatges d’un contingut excepcional. En els seus guions, en les seves histories no hi ha trampa ni efectes especials, tot es succeeix amb una reconfortant naturalitat. No hi ha profunditat de camp, ni objectes que surten de la pantalla per a sobresalt de l’espectador. Són els personatges, els que amb la seva complexa dimensió, t’arrosseguen dins la pantalla per a compartir amb ells els seus trasbalsos emocionals. Una pura delícia que sembla jugar amb el temps des de la perspectiva d’un creador que, sent conscient de tenir molts més records que projectes i molt més passat que futur, no deixa de sorprendre’ns amb la seva lucidesa, precisa com la cirurgia.
dilluns, 16 de maig del 2011
El Madrid desestimat
No contents en perdre clarament els seus enfrontaments contra el Barça dins el terreny de joc, el Madrid s’ha entestat en perdre, també clarament, als despatxos. Si no en tenia prou amb les derrotes esportives, ara se l’hi han d’afegir les derrotes burocràtiques. I és que els arguments que ha presentat a la UEFA són tan pobres, tan inconsistents, com els que presenta el seu futbol quan intenta competir contra el Barça. La UEFA no ha tingut més remei que donar-li la raó al Barça pel que fa als temes extra esportius, com la resta del món, li dóna en els aspectes purament esportius. Dos de dos. Dos denúncies presentades, dues derrotes consumades i el Madrid, una vegada més, fent el ridícul a Europa. És curiós, com un dels Clubs més suposadament estimats, ha passat, en qüestió de dues setmanes, a ser un dels més desestimats del planeta. I tot per mèrits (o incompetència) propis. El Madrid va perdre la denúncia per la targeta d’Iniesta, va perdre la denúncia pel suposat teatre de 7 jugadors del Barça, ha perdut la denúncia contra Busquets i perdrà totes les que presenti, perquè fa trampes, manipula i només el mou el ressentiment i l’enveja. Una estratègia covarda com a derivada del joc que practiquen. Per guanyar s’ha de tenir raó, arguments, pebrots i valors. I al Madrid li manquen 5 d’aquestes 4 coses.
No contents en perdre clarament els seus enfrontaments contra el Barça dins el terreny de joc, el Madrid s’ha entestat en perdre, també clarament, als despatxos. Si no en tenia prou amb les derrotes esportives, ara se l’hi han d’afegir les derrotes burocràtiques. I és que els arguments que ha presentat a la UEFA són tan pobres, tan inconsistents, com els que presenta el seu futbol quan intenta competir contra el Barça. La UEFA no ha tingut més remei que donar-li la raó al Barça pel que fa als temes extra esportius, com la resta del món, li dóna en els aspectes purament esportius. Dos de dos. Dos denúncies presentades, dues derrotes consumades i el Madrid, una vegada més, fent el ridícul a Europa. És curiós, com un dels Clubs més suposadament estimats, ha passat, en qüestió de dues setmanes, a ser un dels més desestimats del planeta. I tot per mèrits (o incompetència) propis. El Madrid va perdre la denúncia per la targeta d’Iniesta, va perdre la denúncia pel suposat teatre de 7 jugadors del Barça, ha perdut la denúncia contra Busquets i perdrà totes les que presenti, perquè fa trampes, manipula i només el mou el ressentiment i l’enveja. Una estratègia covarda com a derivada del joc que practiquen. Per guanyar s’ha de tenir raó, arguments, pebrots i valors. I al Madrid li manquen 5 d’aquestes 4 coses.
diumenge, 15 de maig del 2011
Mono
Davant de la ridícula polèmica sobre els suposats insults racistes de Busquets a Marcelo, jo faria una distinció entre el que realment és un insult i el que és una descripció. Un insult, segons el Diccionari de la Llengua Catalana, és ofendre amb actes o paraules ultratjoses. Per la seva banda , una descripció és, senzillament, l’acció de descriure. Suposant que Busquets hagués dit mono a Marcelo, està clar que es tractaria d’un fet purament descriptiu atenent els antecedents i el mateix tarannà del jugador madridista. Només cal recordar, per aquells que tinguin memòria, el comportament de Marcelo davant del Cata Díaz l’abril del 2009. Un comportament que va ser notícia de portada a la web no oficial del Real Madrid i on es podia veure un vídeo de la cadena Cuatro on Marcelo (textual) “feia el mono fugint de Cata Díaz”. Curiosament (o no) aquest vídeo ha estat despenjat de Youtube, però la noticia encara es pot llegir a la web anteriorment esmentada. El link és http://www.realmadridweb.com/el-siguiente-sancionado-debe-ser-marcelo/, però per a aquells que els hi faci mandra, reprodueix-ho el text íntegre i en versió original.
El siguiente sancionado debe ser Marcelo
Publicado el 24-04-2009
Video: Marcelo haciendo el mono y huyendo de Cata Díaz
Marcelo se ha librado por el Comité de Competición de una sanción porque el árbitro no reflejó nada en el acta, pero queda tan claro en este video… que el Real Madrid debe sancionarle… este tipo de comportamientos no debe permitirlo el mejor club del mundo, y aunque Marcelo sea un futbolista en clara progresión y que se está superando día a día… cosas así no las debemos permitir.
Davant de la ridícula polèmica sobre els suposats insults racistes de Busquets a Marcelo, jo faria una distinció entre el que realment és un insult i el que és una descripció. Un insult, segons el Diccionari de la Llengua Catalana, és ofendre amb actes o paraules ultratjoses. Per la seva banda , una descripció és, senzillament, l’acció de descriure. Suposant que Busquets hagués dit mono a Marcelo, està clar que es tractaria d’un fet purament descriptiu atenent els antecedents i el mateix tarannà del jugador madridista. Només cal recordar, per aquells que tinguin memòria, el comportament de Marcelo davant del Cata Díaz l’abril del 2009. Un comportament que va ser notícia de portada a la web no oficial del Real Madrid i on es podia veure un vídeo de la cadena Cuatro on Marcelo (textual) “feia el mono fugint de Cata Díaz”. Curiosament (o no) aquest vídeo ha estat despenjat de Youtube, però la noticia encara es pot llegir a la web anteriorment esmentada. El link és http://www.realmadridweb.com/el-siguiente-sancionado-debe-ser-marcelo/, però per a aquells que els hi faci mandra, reprodueix-ho el text íntegre i en versió original.
El siguiente sancionado debe ser Marcelo
Publicado el 24-04-2009
Video: Marcelo haciendo el mono y huyendo de Cata Díaz
Marcelo se ha librado por el Comité de Competición de una sanción porque el árbitro no reflejó nada en el acta, pero queda tan claro en este video… que el Real Madrid debe sancionarle… este tipo de comportamientos no debe permitirlo el mejor club del mundo, y aunque Marcelo sea un futbolista en clara progresión y que se está superando día a día… cosas así no las debemos permitir.
dissabte, 14 de maig del 2011
L’ombra de Cruyff
Estant absolutament d’acord que Pedro Dólera segueixi com a entrenador del Primer Equip de l’Europa la propera temporada i que aquesta renovació se l’hi hagi ofert fa quatre setmanes quan encara hi havia alguna opció de classificar-se pel play off i es torni a plantejar ara que tot està decidit, doncs partint d’aquesta base, no entenc que aquest criteri raonat i coherent no es segueixi en altres àmbits del Club. Perquè aquesta mateixa renovació no se l’hi ha ofert a Toni Cosano, entrenador del Juvenil A, amb el que ha fet una campanya més que digna i, a hores d’ara, encara amb opcions d’assolir la Divisió d’Honor? S’està esperant a veure com acaba la cosa per prendre una decisió amb el baix ventre en lloc de fer-ho amb el cap? El protocol i el sentit comú que s’aplica amb el primer equip no val per a les categories inferiors? O és que el problema es circumscriu només amb l’entrenador del Juvenil A que no és del gust de qui mana i ha estat qüestionat des del primer moment, negant-li el suport que institucionalment es mereixia i que l’ha fet remar sempre a contracorrent? Què haurien pogut fer Toni Cosano i Angel Camacho si se’ls hagués donat la mínima cobertura estrictament necessària i ja no parlem de l’ha que ha tingut el Primer Equip? Tant costa pensar només en present i oblidar-se, voluntària o involuntàriament, de preparar el futur amb intel•ligència i sentit comú? O és que tot plegat forma part d’una estratègia per fer un canvi de cromos i el futur ja està predeterminat de fa molt temps? L’ombra de Cruyff és allargada, molt i molt allargada.
Estant absolutament d’acord que Pedro Dólera segueixi com a entrenador del Primer Equip de l’Europa la propera temporada i que aquesta renovació se l’hi hagi ofert fa quatre setmanes quan encara hi havia alguna opció de classificar-se pel play off i es torni a plantejar ara que tot està decidit, doncs partint d’aquesta base, no entenc que aquest criteri raonat i coherent no es segueixi en altres àmbits del Club. Perquè aquesta mateixa renovació no se l’hi ha ofert a Toni Cosano, entrenador del Juvenil A, amb el que ha fet una campanya més que digna i, a hores d’ara, encara amb opcions d’assolir la Divisió d’Honor? S’està esperant a veure com acaba la cosa per prendre una decisió amb el baix ventre en lloc de fer-ho amb el cap? El protocol i el sentit comú que s’aplica amb el primer equip no val per a les categories inferiors? O és que el problema es circumscriu només amb l’entrenador del Juvenil A que no és del gust de qui mana i ha estat qüestionat des del primer moment, negant-li el suport que institucionalment es mereixia i que l’ha fet remar sempre a contracorrent? Què haurien pogut fer Toni Cosano i Angel Camacho si se’ls hagués donat la mínima cobertura estrictament necessària i ja no parlem de l’ha que ha tingut el Primer Equip? Tant costa pensar només en present i oblidar-se, voluntària o involuntàriament, de preparar el futur amb intel•ligència i sentit comú? O és que tot plegat forma part d’una estratègia per fer un canvi de cromos i el futur ja està predeterminat de fa molt temps? L’ombra de Cruyff és allargada, molt i molt allargada.
divendres, 13 de maig del 2011
LaportabellaLògica, natural i sintàctica la coalició Laporta/Portabella per a les properes Municipals. Si alguna cosa està predestinada, deixa-la fluir. De vegades, encara que costi d’entendre, hi ha determinades peces fetes expressament per encaixar. Dos noms propis amb inicials idèntiques i cognoms complementaris per a una política que ha de ser d’estrella (de cinc puntes) i no pas d’estrelles. Veurem si el taller de fusteria que han obert produeix bons mobles i ens podem muntar casa pròpia lluny de la tutela paterna. El repte? Què la coalició deixi de ser una porta bella per acabar sent un esplendorós i necessari arc de triomf.
dijous, 12 de maig del 2011
Un final made in Hollywood
Una Lliga que ha tingut un nus gordià al més pur estil del cinema clàssic americà, no podia tenir un desenllaç que no s’ajustés a les normes hollywoodenques. No sé qui ha estat l’autor del guió, ni conec la seva formació acadèmica, però s’ha de reconèixer el mèrit d’un bon artesà que domina a la perfecció tots els ressorts i girs argumentals necessaris per a desenvolupar una trama clàssica impecable. Si sou amatents i rasqueu una mica, veureu com tots els guions de l’època daurada de Hollywood tenien el mateix patró. La trama podia ser més o menys enrevessada. Els protagonistes passaven, sovint, per un munt d’adversitats i patien veritables plagues bíbliques, però els finals sempre eren morals. Quan millor eren els bons, pitjor eren els dolents. Quant més virtuosos, més se’ls feia patir. Rebien atacs constants i la seva desgràcia semblava no tenir aturador. Les situacions s’embolicaven fins l’extrem de témer el pitjor dels finals. Però el bé sempre guanyava, sempre s’acabava imposant. Fins i tot, una pel•lícula com Casablanca (sense doble sentit), té el final perfecte. Aparentment semblaria que el fet que Rick no es quedi amb Ilsa és un despropòsit, un error de càlcul, però si us ho mireu bé, és el final més adient i l’únic moralment possible. Hollywood va ser una enorme escola d’arguments al límit, amb finals justos i morals, per damunt de qualsevol altre consideració. Aquesta Lliga que acabem de tancar, també ha tingut, com aquells vells clàssics, un final feliç. La Lliga dels valors posats en entredit, de la persecució sense mesura, de la gespa que semblava un bosc, del tumor i la hèrnia, del dòping i la conspiració, de les mil i una mentida, del Jocker de Batman convertit en entrenador, de la baixesa sistemàtica i la manipulació consentida. Aquesta Lliga ha estat deutora de Hollywood en tots els sentits, però també, amb la seva particular cacera de bruixes, cacera orquestrada pel totpoderós McCarthino Pérez i els seus òrgans executors, que han escampat tanta porqueria com han pogut i han sigut capaços d’imaginar (i pagar). Ni la contra programació a última hora de la celebració de la copa del Rei Borbó per tapar l’èxit del Barça, com si es volgués oposar una peli de sèrie B a una obra mestra, ha pogut evitar l’esplendor a l’herba i l’admiració general per un dels finals més èpics i morals de la història del cinema, perdó del futbol. Un veritable final made in Hollywood. The End.
Una Lliga que ha tingut un nus gordià al més pur estil del cinema clàssic americà, no podia tenir un desenllaç que no s’ajustés a les normes hollywoodenques. No sé qui ha estat l’autor del guió, ni conec la seva formació acadèmica, però s’ha de reconèixer el mèrit d’un bon artesà que domina a la perfecció tots els ressorts i girs argumentals necessaris per a desenvolupar una trama clàssica impecable. Si sou amatents i rasqueu una mica, veureu com tots els guions de l’època daurada de Hollywood tenien el mateix patró. La trama podia ser més o menys enrevessada. Els protagonistes passaven, sovint, per un munt d’adversitats i patien veritables plagues bíbliques, però els finals sempre eren morals. Quan millor eren els bons, pitjor eren els dolents. Quant més virtuosos, més se’ls feia patir. Rebien atacs constants i la seva desgràcia semblava no tenir aturador. Les situacions s’embolicaven fins l’extrem de témer el pitjor dels finals. Però el bé sempre guanyava, sempre s’acabava imposant. Fins i tot, una pel•lícula com Casablanca (sense doble sentit), té el final perfecte. Aparentment semblaria que el fet que Rick no es quedi amb Ilsa és un despropòsit, un error de càlcul, però si us ho mireu bé, és el final més adient i l’únic moralment possible. Hollywood va ser una enorme escola d’arguments al límit, amb finals justos i morals, per damunt de qualsevol altre consideració. Aquesta Lliga que acabem de tancar, també ha tingut, com aquells vells clàssics, un final feliç. La Lliga dels valors posats en entredit, de la persecució sense mesura, de la gespa que semblava un bosc, del tumor i la hèrnia, del dòping i la conspiració, de les mil i una mentida, del Jocker de Batman convertit en entrenador, de la baixesa sistemàtica i la manipulació consentida. Aquesta Lliga ha estat deutora de Hollywood en tots els sentits, però també, amb la seva particular cacera de bruixes, cacera orquestrada pel totpoderós McCarthino Pérez i els seus òrgans executors, que han escampat tanta porqueria com han pogut i han sigut capaços d’imaginar (i pagar). Ni la contra programació a última hora de la celebració de la copa del Rei Borbó per tapar l’èxit del Barça, com si es volgués oposar una peli de sèrie B a una obra mestra, ha pogut evitar l’esplendor a l’herba i l’admiració general per un dels finals més èpics i morals de la història del cinema, perdó del futbol. Un veritable final made in Hollywood. The End.
dimecres, 11 de maig del 2011
El llop estepari IV
No ens ha d’estranyar, però, que un home culte i intel•ligent pugui creure’s un “llop estepari”, que pugui pretendre resumir tota la rica complexitat de la seva vida en una fórmula tan planera, brutal i primitiva. L’home té una capacitat intel•lectual limitada. Fins l’home més intel•ligent i instruït veu el món i ell mateix –¡sobretot ell mateix!- a través del vidre d’unes fórmules ingènues, simplistes i enganyoses. Perquè tot home sembla que té una necessitat innata i violenta d’entendre el seu jo com una unitat. Aquesta il•lusió trontollarà sovint i força però sempre es revifarà.
No ens ha d’estranyar, però, que un home culte i intel•ligent pugui creure’s un “llop estepari”, que pugui pretendre resumir tota la rica complexitat de la seva vida en una fórmula tan planera, brutal i primitiva. L’home té una capacitat intel•lectual limitada. Fins l’home més intel•ligent i instruït veu el món i ell mateix –¡sobretot ell mateix!- a través del vidre d’unes fórmules ingènues, simplistes i enganyoses. Perquè tot home sembla que té una necessitat innata i violenta d’entendre el seu jo com una unitat. Aquesta il•lusió trontollarà sovint i força però sempre es revifarà.
dimarts, 10 de maig del 2011
Els Miserables
El destí (o no) té cops genials que exemplifiquen determinades circumstàncies de manera gràfica i clara, molt clara. En plena ona expansiva de la campanya contra el Barça orquestrada des de Madrid i que ha omplert de merda el panorama futbolístic, no solament espanyol, sinó també l’internacional, s’anuncia la propera arribada a Barcelona de “Els Miserables”, l’exitosa producció de Cameron Mackintosh, basada en textos de Victor Hugo i que ha fet un llarg recorregut pels teatres de mig món. Ara que tant es parla de teatre, ara que gent que, segurament, mai ha trepitjat una platea s’omple la boca amb barbaritats escèniques i barreja miserablement les pomes amb els melons, just en aquest escenari, arriben “Els Miserables”, versió teatral. L’altra, la versió pseudo-periodística, ja fa temps que l’estem tastant, en butaca preferent i en sessió contínua. Els miserables que tots coneixem (fins ara), i en contra dels que ens arribaran al Setembre, són uns incompetents i maldestres. La seva música sona fatal, la partitura és repetitiva i l’argument brilla per absència. Desafinen sovint i en general fan més pena que una altra cosa. Tots i cadascun dels integrants d’aquesta troupe de freakis semblen el producte imperfecte d’un accident, com si en lloc de ser triats pel corresponent casting, haguessin patit un irreversible i dolorós castring que els invalida llastimosament. L’espectacle, com no podia ser d’altra manera, és patètic, d’una baixa qualitat moral i professional que tomba d’esquenes. Espero que els nous miserables, els que ens arribaran al Setembre, tinguin una música diferent i unes lletres més ajustades als mínims d’intel•ligència exigible. Certament, no ha de ser difícil, doncs el llistó està molt, però que molt, baix.
El destí (o no) té cops genials que exemplifiquen determinades circumstàncies de manera gràfica i clara, molt clara. En plena ona expansiva de la campanya contra el Barça orquestrada des de Madrid i que ha omplert de merda el panorama futbolístic, no solament espanyol, sinó també l’internacional, s’anuncia la propera arribada a Barcelona de “Els Miserables”, l’exitosa producció de Cameron Mackintosh, basada en textos de Victor Hugo i que ha fet un llarg recorregut pels teatres de mig món. Ara que tant es parla de teatre, ara que gent que, segurament, mai ha trepitjat una platea s’omple la boca amb barbaritats escèniques i barreja miserablement les pomes amb els melons, just en aquest escenari, arriben “Els Miserables”, versió teatral. L’altra, la versió pseudo-periodística, ja fa temps que l’estem tastant, en butaca preferent i en sessió contínua. Els miserables que tots coneixem (fins ara), i en contra dels que ens arribaran al Setembre, són uns incompetents i maldestres. La seva música sona fatal, la partitura és repetitiva i l’argument brilla per absència. Desafinen sovint i en general fan més pena que una altra cosa. Tots i cadascun dels integrants d’aquesta troupe de freakis semblen el producte imperfecte d’un accident, com si en lloc de ser triats pel corresponent casting, haguessin patit un irreversible i dolorós castring que els invalida llastimosament. L’espectacle, com no podia ser d’altra manera, és patètic, d’una baixa qualitat moral i professional que tomba d’esquenes. Espero que els nous miserables, els que ens arribaran al Setembre, tinguin una música diferent i unes lletres més ajustades als mínims d’intel•ligència exigible. Certament, no ha de ser difícil, doncs el llistó està molt, però que molt, baix.
dilluns, 9 de maig del 2011
Perquè un es fa de l’Español?
Ser d’un equip de futbol té un component eminentment esportiu. Un és, o es fa, d’un determinat equip per gaudir d’un bon espectacle i, mitjançant la competició, rebre el major número de satisfaccions possibles. No s’ha d’oblidar, però, el vessant emocional, no menys important, i que estructura el veritable sentiment de pertinença i identificació. El simbolisme, els trets diferencials, la idiosincràsia pròpia del club, la seva història, el seu compromís social, l’arrelament amb l’entorn i, sobre tot, el seu discurs vivencial, fan que els vincles que s’estableixen siguin pràcticament indestructibles. Per això és tan fàcil entendre com algú pugui ser del Barça o del Bilbao i, amb una mica més d’esforç, entendre, fins i tot, que algú es faci del Madrid, amb totes les reserves que us passin pel cap. També, si seguim aprofundint en l’esforç de comprensió i amb alguna que altra renúncia, és possible arribar a acceptar que hi hagi persones del València, del Saragossa,...El que no s’entén de cap manera, per més voltes que li donis, és el que porta a una persona normal a fer-se de l’Español. Quines estranyes raons, quins retorçats arguments, quins mecanismes condueixen a aquesta inexplicable decisió? Què fa que una persona a la que, en teoria li agrada el futbol, renunciï a ell? Perquè hi ha gent que actua per oposició i no per convicció? Comportaments certament estranys per a gaudi de la ciència i l’estudi del cervell humà.
Ser d’un equip de futbol té un component eminentment esportiu. Un és, o es fa, d’un determinat equip per gaudir d’un bon espectacle i, mitjançant la competició, rebre el major número de satisfaccions possibles. No s’ha d’oblidar, però, el vessant emocional, no menys important, i que estructura el veritable sentiment de pertinença i identificació. El simbolisme, els trets diferencials, la idiosincràsia pròpia del club, la seva història, el seu compromís social, l’arrelament amb l’entorn i, sobre tot, el seu discurs vivencial, fan que els vincles que s’estableixen siguin pràcticament indestructibles. Per això és tan fàcil entendre com algú pugui ser del Barça o del Bilbao i, amb una mica més d’esforç, entendre, fins i tot, que algú es faci del Madrid, amb totes les reserves que us passin pel cap. També, si seguim aprofundint en l’esforç de comprensió i amb alguna que altra renúncia, és possible arribar a acceptar que hi hagi persones del València, del Saragossa,...El que no s’entén de cap manera, per més voltes que li donis, és el que porta a una persona normal a fer-se de l’Español. Quines estranyes raons, quins retorçats arguments, quins mecanismes condueixen a aquesta inexplicable decisió? Què fa que una persona a la que, en teoria li agrada el futbol, renunciï a ell? Perquè hi ha gent que actua per oposició i no per convicció? Comportaments certament estranys per a gaudi de la ciència i l’estudi del cervell humà.
diumenge, 8 de maig del 2011
Realisme
Quan a mitjans del segle XIX va aparèixer amb força el Realisme, pocs s’imaginaven la variada i ràpida evolució amb la que aquest moviment ens obsequiaria. Tot va començar amb la necessitat de fugir del Romanticisme, que idealitzava i transformava la realitat, per aconseguir un nou marc racional i intentar plasmar-la objectivament, despullant-la de qualsevol accessori que l’embellís.
Del Realisme pur es va passar, a principis del segle XX, al Realisme Socialista o, més tard, Soviètic. Un Realisme carregat d’intencionalitat política i un fort component subjectiu que enfrontava les classes més desfavorides, a la burgesia dominant i els seus privilegis. El Realisme seguia mantenint el nom però l’essència es començava a pervertir.
A la segona dècada del segle XX va aparèixer el Surrealisme, un moviment trencador, en oposició al Realisme encotillat, que fugia d’una realitat condicionada i, profundament, interessada. Un corrent que subvertia les regles de l’observació i imaginava una realitat paral•lela molt allunyada dels convencionalismes habituals. La representació d’un món interior que interpretava la realitat des d’un punt de vista subjectiu i oníric. L’alliberament de l’esperit subvertint l’ordre lògic, l’estètica i la moral vigent.
A mitjans del segle XX, va sorgir a Itàlia un nou corrent anomenat Neorealisme i que va tenir la seva màxima expressió en el cinema. El Neorealisme, inspirat en el realisme poètic francès, pretenia recuperar la realitat tal com era i mostrar-la amb tota la seva cruesa amb un clar contingut social. La realitat sense subterfugis ni jocs d’artifici.
Finalment, per acabar aquest breu recorregut històric sobre l’evolució del realisme i les seves ramificacions, apareix, a principis del segle XXI, una nova variant, encara en formació, anomenada Mourealisme . El Mourealisme, en clara oposició al Neorealisme i al propi Realisme (que li dóna de menjar), és un moviment que té com objectiu deformar la realitat adaptant-la a la idiosincràsia de la persona que el practica. El Mourealisme construeix la realitat a través del propi discurs, independentment, i al marge, de qualsevol objectivitat. Un moviment multidisciplinari que pretén beure de les fonts del Surrealisme però fa trampes. No interpreta la realitat des d’un punt de vista personal i honest, sinó que la transforma a conveniència per enviar un missatge pervers que afavoreixi, única i exclusivament, els interessos de qui el practica. Haurem de veure cap on evoluciona aquest corrent i fins a quin punt pot acabar definitivament amb el Realisme que l’aixopluga.
Quan a mitjans del segle XIX va aparèixer amb força el Realisme, pocs s’imaginaven la variada i ràpida evolució amb la que aquest moviment ens obsequiaria. Tot va començar amb la necessitat de fugir del Romanticisme, que idealitzava i transformava la realitat, per aconseguir un nou marc racional i intentar plasmar-la objectivament, despullant-la de qualsevol accessori que l’embellís.
Del Realisme pur es va passar, a principis del segle XX, al Realisme Socialista o, més tard, Soviètic. Un Realisme carregat d’intencionalitat política i un fort component subjectiu que enfrontava les classes més desfavorides, a la burgesia dominant i els seus privilegis. El Realisme seguia mantenint el nom però l’essència es començava a pervertir.
A la segona dècada del segle XX va aparèixer el Surrealisme, un moviment trencador, en oposició al Realisme encotillat, que fugia d’una realitat condicionada i, profundament, interessada. Un corrent que subvertia les regles de l’observació i imaginava una realitat paral•lela molt allunyada dels convencionalismes habituals. La representació d’un món interior que interpretava la realitat des d’un punt de vista subjectiu i oníric. L’alliberament de l’esperit subvertint l’ordre lògic, l’estètica i la moral vigent.
A mitjans del segle XX, va sorgir a Itàlia un nou corrent anomenat Neorealisme i que va tenir la seva màxima expressió en el cinema. El Neorealisme, inspirat en el realisme poètic francès, pretenia recuperar la realitat tal com era i mostrar-la amb tota la seva cruesa amb un clar contingut social. La realitat sense subterfugis ni jocs d’artifici.
Finalment, per acabar aquest breu recorregut històric sobre l’evolució del realisme i les seves ramificacions, apareix, a principis del segle XXI, una nova variant, encara en formació, anomenada Mourealisme . El Mourealisme, en clara oposició al Neorealisme i al propi Realisme (que li dóna de menjar), és un moviment que té com objectiu deformar la realitat adaptant-la a la idiosincràsia de la persona que el practica. El Mourealisme construeix la realitat a través del propi discurs, independentment, i al marge, de qualsevol objectivitat. Un moviment multidisciplinari que pretén beure de les fonts del Surrealisme però fa trampes. No interpreta la realitat des d’un punt de vista personal i honest, sinó que la transforma a conveniència per enviar un missatge pervers que afavoreixi, única i exclusivament, els interessos de qui el practica. Haurem de veure cap on evoluciona aquest corrent i fins a quin punt pot acabar definitivament amb el Realisme que l’aixopluga.
dissabte, 7 de maig del 2011
Amposta-Masnou?
Davant un Barça-Madrid, no hi ha cap excusa raonable per triar un Amposta-Masnou, a no ser, està clar, que el teu fill es digui Fuster i jugui a l’equip del Maresme. És cert que contra gustos no hi ha res escrit i que n’hi ha d’haver per a tothom, però també és cert que, un dels avenços de la civilització, és l’educació del gust i el seu refinament. Qui gosaria triar Christina Rosenvinge en lloc de Mahler? Qui ho faria amb Torrente (qualsevol de les parts) a John Ford o Visconti? Qui triaria la rusticitat d’un “elements” o un “legea” en lloc de l’elegància d’un Toni Miró? Em respondreu ofesos: jo! I quedarà clar que encara queda un llarg camí per recórrer. Que, com diria Martí i Pol: tot està per fer. Però, alhora, i no cal desesperar, tot és possible. Traient que siguis la cosina de la Christina, el col•lega del Segura o el pare del Fuster, totes les altres situacions són corregibles, només cal temps i paciència, això sí, molta paciència.
Davant un Barça-Madrid, no hi ha cap excusa raonable per triar un Amposta-Masnou, a no ser, està clar, que el teu fill es digui Fuster i jugui a l’equip del Maresme. És cert que contra gustos no hi ha res escrit i que n’hi ha d’haver per a tothom, però també és cert que, un dels avenços de la civilització, és l’educació del gust i el seu refinament. Qui gosaria triar Christina Rosenvinge en lloc de Mahler? Qui ho faria amb Torrente (qualsevol de les parts) a John Ford o Visconti? Qui triaria la rusticitat d’un “elements” o un “legea” en lloc de l’elegància d’un Toni Miró? Em respondreu ofesos: jo! I quedarà clar que encara queda un llarg camí per recórrer. Que, com diria Martí i Pol: tot està per fer. Però, alhora, i no cal desesperar, tot és possible. Traient que siguis la cosina de la Christina, el col•lega del Segura o el pare del Fuster, totes les altres situacions són corregibles, només cal temps i paciència, això sí, molta paciència.
divendres, 6 de maig del 2011
Vampirs
Jo que he tingut, i de fet, tinc, una accentuada inclinació en jutjar la conducta dels altres. Que he desenvolupat una rara habilitat en escorxar el pròxim, en creure’m la mesura única de la seva ètica. Jo que he estat inclement amb els seus dèficits i intolerant amb les seves debilitats. Que m’he convertit en un oracle infalible per adreçar les consciències i corregir les seves marrades. Jo que he estat la referència del bé enfront de qualsevol mal. Que m’he sentit en possessió de la veritat absoluta i he negat sistemàticament l’esmena. Jo que he furgat fins l’esgotament l’ànima humana i la seva idiosincràsia, la seva complexitat i el seu model en permanent construcció. Jo que he fet sang sense atendre a raons i he pervertit la voluntat de la innocència. Sempre desterrant l’empatia i evitant la pell. Sempre al límit de la transgressió. Jo que sóc abusivament imperfecte, mereix-ho l’escarni de transitar per escenaris equivocats i diluir-me subvertint principis. Si el mirall en el que et mires no reflexa la teva imatge, o bé, no és un mirall o, senzillament, ets un vampir.
Jo que he tingut, i de fet, tinc, una accentuada inclinació en jutjar la conducta dels altres. Que he desenvolupat una rara habilitat en escorxar el pròxim, en creure’m la mesura única de la seva ètica. Jo que he estat inclement amb els seus dèficits i intolerant amb les seves debilitats. Que m’he convertit en un oracle infalible per adreçar les consciències i corregir les seves marrades. Jo que he estat la referència del bé enfront de qualsevol mal. Que m’he sentit en possessió de la veritat absoluta i he negat sistemàticament l’esmena. Jo que he furgat fins l’esgotament l’ànima humana i la seva idiosincràsia, la seva complexitat i el seu model en permanent construcció. Jo que he fet sang sense atendre a raons i he pervertit la voluntat de la innocència. Sempre desterrant l’empatia i evitant la pell. Sempre al límit de la transgressió. Jo que sóc abusivament imperfecte, mereix-ho l’escarni de transitar per escenaris equivocats i diluir-me subvertint principis. Si el mirall en el que et mires no reflexa la teva imatge, o bé, no és un mirall o, senzillament, ets un vampir.
dimecres, 4 de maig del 2011
Qüestió de números
31 faltes li van assenyalar al Madrid per 9 del Barça. Quan l’Osasuna, amb tots els respectes, no passa de les 20 per partit.
1 xut a porta en 90 minuts i 3 en 180, el bagatge d’un Madrid que havia d’aspirar a tot. L’equip més ric del món amb el joc més pobre de la seva Història.
8 ocasions de gol fa el Barça, per una del Madrid, en un partit que els blancs estaven obligats a guanyar per poder passar a la final.
1 regal del Barça, a la sortida de la pilota, concedeix l’única ocasió del Madrid i evita que es quedi novament en blanc.
3 gols havia de fer el Madrid i només va xutar 2 vegades a porta (una entre els tres pals).
3 agressions d’un trasbalsat Adebayor que, incomprensiblement, va acabar els dos partits.
2 expulsats (Pepe i Mourinho) contra 1 (Pinto) és en l’única cosa que ha guanyat el Madrid al Barça. I que consti que hauria d’haver guanyat el Madrid per golejada.
5 vegades es va deixar caure Ronaldo per fer palès el seu fair play. De futbol, futbol, poc, de teatre dolent, molt.
0 en conducta, zero en competència, zero en blanc i un final negre.
11 jugadors del Madrid van acabar el partit perquè l’àrbitre no va voler fer sang.
75 per cent de possessió del Barça, en el conjunt de l’eliminatòria, davant d’un Madrid posseït per la por.
Ni tan sols 16 centímetres de gespa seca van poder aturar al millor equip amb diferència.
1 sol gol, d’un defensa, en 180 minuts d’un super equip amb 7 davanters internacionals és un pobre balanç que abona el victimisme.
3 segons va trigar Karanka en vomitar el discurs oficial de la conspiració i la intoxicació.
Fins a 6 vegades el públic del Camp Nou en ple, va cantar amb sorna el “por qué, por qué, por qué”
11 persones, que en un altre temps van ser jugadors de futbol, abduïdes per 1 egòlatra pervers.
1 minut va jugar Afellay i va fer més que Kaká en 59.
7 jugadors del Barça volia expedientar el Madrid per tenir alguna opció de passar l’eliminatòria.
2 equips diametralment oposats en els fonaments, els valors i els conceptes.
1 gran manta necessitarà el Madrid per tapar-se les vergonyes davant l’opinió pública mundial.
1 temporada porta Mourinho al Madrid i ha aconseguit, en un sol any, enderrocar el que altres han trigat cent anys en aixecar.
400 milions d’euros més, necessitarà Florentino per seguir somiant.
2 coses encara li queden al Valdano: stock de gomina a la calaixera i una voluntat innegociable de seguir cobrant del Madrid tragant el que faci falta.
30 segons va trigar Amalfitano en explicar que el Madrid no havia estat víctima dels àrbitres, sinó dels seus propis errors i de la seva incompetència.
78 mentides, 3 fotografies trucades i 1 cinta de vídeo manipulada, el bagatge d’una estratègia llastimosa, lamentable i patètica.
113 excuses per tapar 1 gran fracàs.
2 diaris de Madrid s’imprimiran a partir d’ara en paper kleenex.
95.701 espectadors sense comptar els jugadors del Madrid.
5000 persones a canaletes i 200 a la Cibeles, curiosament totes amb els mateixos colors.
1 títol per a Mourinho, en la seva primera temporada al Madrid, no està gens malament, sobretot si es tracta de la Copa del Rei i la guanya el bufó de la cort.
Amb el 22, Eric Abidal.
60 minuts desprès d’acabar el partit l’autocar del Madrid recollia Mourinho a la porta del seu Hotel. Podem confirmar que Albert Einstein no hi va pujar.
28 de Maig és la data prevista per la final de Wembley. El Barça hi serà per jugar a futbol.
10 n’hi do.
Finalment s’ha pogut saber que el Madrid està preparant una gira pel pròxim orient amb la intenció de visitar Jerusalem per peregrinar al mur de les lamentacions.
31 faltes li van assenyalar al Madrid per 9 del Barça. Quan l’Osasuna, amb tots els respectes, no passa de les 20 per partit.
1 xut a porta en 90 minuts i 3 en 180, el bagatge d’un Madrid que havia d’aspirar a tot. L’equip més ric del món amb el joc més pobre de la seva Història.
8 ocasions de gol fa el Barça, per una del Madrid, en un partit que els blancs estaven obligats a guanyar per poder passar a la final.
1 regal del Barça, a la sortida de la pilota, concedeix l’única ocasió del Madrid i evita que es quedi novament en blanc.
3 gols havia de fer el Madrid i només va xutar 2 vegades a porta (una entre els tres pals).
3 agressions d’un trasbalsat Adebayor que, incomprensiblement, va acabar els dos partits.
2 expulsats (Pepe i Mourinho) contra 1 (Pinto) és en l’única cosa que ha guanyat el Madrid al Barça. I que consti que hauria d’haver guanyat el Madrid per golejada.
5 vegades es va deixar caure Ronaldo per fer palès el seu fair play. De futbol, futbol, poc, de teatre dolent, molt.
0 en conducta, zero en competència, zero en blanc i un final negre.
11 jugadors del Madrid van acabar el partit perquè l’àrbitre no va voler fer sang.
75 per cent de possessió del Barça, en el conjunt de l’eliminatòria, davant d’un Madrid posseït per la por.
Ni tan sols 16 centímetres de gespa seca van poder aturar al millor equip amb diferència.
1 sol gol, d’un defensa, en 180 minuts d’un super equip amb 7 davanters internacionals és un pobre balanç que abona el victimisme.
3 segons va trigar Karanka en vomitar el discurs oficial de la conspiració i la intoxicació.
Fins a 6 vegades el públic del Camp Nou en ple, va cantar amb sorna el “por qué, por qué, por qué”
11 persones, que en un altre temps van ser jugadors de futbol, abduïdes per 1 egòlatra pervers.
1 minut va jugar Afellay i va fer més que Kaká en 59.
7 jugadors del Barça volia expedientar el Madrid per tenir alguna opció de passar l’eliminatòria.
2 equips diametralment oposats en els fonaments, els valors i els conceptes.
1 gran manta necessitarà el Madrid per tapar-se les vergonyes davant l’opinió pública mundial.
1 temporada porta Mourinho al Madrid i ha aconseguit, en un sol any, enderrocar el que altres han trigat cent anys en aixecar.
400 milions d’euros més, necessitarà Florentino per seguir somiant.
2 coses encara li queden al Valdano: stock de gomina a la calaixera i una voluntat innegociable de seguir cobrant del Madrid tragant el que faci falta.
30 segons va trigar Amalfitano en explicar que el Madrid no havia estat víctima dels àrbitres, sinó dels seus propis errors i de la seva incompetència.
78 mentides, 3 fotografies trucades i 1 cinta de vídeo manipulada, el bagatge d’una estratègia llastimosa, lamentable i patètica.
113 excuses per tapar 1 gran fracàs.
2 diaris de Madrid s’imprimiran a partir d’ara en paper kleenex.
95.701 espectadors sense comptar els jugadors del Madrid.
5000 persones a canaletes i 200 a la Cibeles, curiosament totes amb els mateixos colors.
1 títol per a Mourinho, en la seva primera temporada al Madrid, no està gens malament, sobretot si es tracta de la Copa del Rei i la guanya el bufó de la cort.
Amb el 22, Eric Abidal.
60 minuts desprès d’acabar el partit l’autocar del Madrid recollia Mourinho a la porta del seu Hotel. Podem confirmar que Albert Einstein no hi va pujar.
28 de Maig és la data prevista per la final de Wembley. El Barça hi serà per jugar a futbol.
10 n’hi do.
Finalment s’ha pogut saber que el Madrid està preparant una gira pel pròxim orient amb la intenció de visitar Jerusalem per peregrinar al mur de les lamentacions.
Perdoneu les molèsties
Si dius alguna cosa i no molestes a ningú, és que no has dit absolutament res!
Michael Crichton
Tampoc es tracta de molestar a tothom sempre. Però que algú es molesti sempre que dius alguna cosa, entra dintre de lo exigible, i no està gens malament. Si el que dius és poc clar o, directament, no s’entén, la resposta serà nul•la, indiferent. De la mateixa manera, si el que dius és ensucrat, sabonós o se’n va per la tangent, no hi haurà la més mínima reacció i el temps dedicat al discurs haurà estat balder. Que algú es molesti és sinònim d’haver-la encertat, sobretot quan no dius noms i algú se sent identificat. Que algú es prengui la molèstia de fer-te saber que s’ha molestat, és una satisfacció que justifica les molèsties que t’has pres intentant molestar. Una persona molestada és una persona predisposada a la molèstia i amb la consciència evidentment intranquil•la. Una persona susceptible a la molèstia és una veritable molèstia difícil de satisfer. Per molt que la molestis mai es sentirà saciada perquè la seva capacitat de molestar-se no té límits. En atenció a aquestes persones avides de molèsties, acomplim els nostres designis i no defallim. Siguem persistents i saturem, amb alegria i encert, les seves necessitats.
Si dius alguna cosa i no molestes a ningú, és que no has dit absolutament res!
Michael Crichton
Tampoc es tracta de molestar a tothom sempre. Però que algú es molesti sempre que dius alguna cosa, entra dintre de lo exigible, i no està gens malament. Si el que dius és poc clar o, directament, no s’entén, la resposta serà nul•la, indiferent. De la mateixa manera, si el que dius és ensucrat, sabonós o se’n va per la tangent, no hi haurà la més mínima reacció i el temps dedicat al discurs haurà estat balder. Que algú es molesti és sinònim d’haver-la encertat, sobretot quan no dius noms i algú se sent identificat. Que algú es prengui la molèstia de fer-te saber que s’ha molestat, és una satisfacció que justifica les molèsties que t’has pres intentant molestar. Una persona molestada és una persona predisposada a la molèstia i amb la consciència evidentment intranquil•la. Una persona susceptible a la molèstia és una veritable molèstia difícil de satisfer. Per molt que la molestis mai es sentirà saciada perquè la seva capacitat de molestar-se no té límits. En atenció a aquestes persones avides de molèsties, acomplim els nostres designis i no defallim. Siguem persistents i saturem, amb alegria i encert, les seves necessitats.
dilluns, 2 de maig del 2011
Distorsió perillosa
Si bé admiro el treball, la dedicació i, perquè no, la genialitat, de totes aquelles persones dedicades a la producció de pel•lícules de dibuixos animats, no acabo d’entendre la seva obsessió per crear mons paral•lels als existents i fer-ho, en el millor dels casos, amb una gran dosi d’estupidesa. No és d’estranyar que, a conseqüència de les llargues estades “en captivitat” allunyats del món, persones aparentment normals, perdin un cert contacte amb la realitat i, producte del poc dormir, l’excés de cafè i alguna que altre substància inconfessable, s’imaginin coses extravagants i personatges al llindar de l’esquizofrènia. El pitjor del cas és que la cosa ve de lluny i no sembla que amb el pas del temps hagi de millorar. Taules que parlen, armaris que ballen, làmpades que somriuen i fan l’ull viu, grills que donen pel sac a base de taladrar la consciència, prínceps blaus que són de color de rosa, conills que juguen a les cartes, cavalls que expliquen acudits, lleons que canten, galls amb texans, gossos que s’enamoren a la llum de la lluna, porcs que toquen la guitarra i gats que destrossen el saxo. Tota una galeria de personatges que fa fredor i que acaba per donar una visió completament distorsionada de la realitat. Algú hauria de dir a aquests esforçats ninotaires, que el món que busquen ja existeix, que ha costat, déu i ajuda, arribar fins aquí i ara que, més o menys tenim la cosa controlada, no cal que segueixin jugant a la confusió. I sinó que li diguin als pares del Kevin, un nen de quatre anys, que li va intentar arrencar la llengua al seu gat perquè, el bandarra, no parlava.
Si bé admiro el treball, la dedicació i, perquè no, la genialitat, de totes aquelles persones dedicades a la producció de pel•lícules de dibuixos animats, no acabo d’entendre la seva obsessió per crear mons paral•lels als existents i fer-ho, en el millor dels casos, amb una gran dosi d’estupidesa. No és d’estranyar que, a conseqüència de les llargues estades “en captivitat” allunyats del món, persones aparentment normals, perdin un cert contacte amb la realitat i, producte del poc dormir, l’excés de cafè i alguna que altre substància inconfessable, s’imaginin coses extravagants i personatges al llindar de l’esquizofrènia. El pitjor del cas és que la cosa ve de lluny i no sembla que amb el pas del temps hagi de millorar. Taules que parlen, armaris que ballen, làmpades que somriuen i fan l’ull viu, grills que donen pel sac a base de taladrar la consciència, prínceps blaus que són de color de rosa, conills que juguen a les cartes, cavalls que expliquen acudits, lleons que canten, galls amb texans, gossos que s’enamoren a la llum de la lluna, porcs que toquen la guitarra i gats que destrossen el saxo. Tota una galeria de personatges que fa fredor i que acaba per donar una visió completament distorsionada de la realitat. Algú hauria de dir a aquests esforçats ninotaires, que el món que busquen ja existeix, que ha costat, déu i ajuda, arribar fins aquí i ara que, més o menys tenim la cosa controlada, no cal que segueixin jugant a la confusió. I sinó que li diguin als pares del Kevin, un nen de quatre anys, que li va intentar arrencar la llengua al seu gat perquè, el bandarra, no parlava.
diumenge, 1 de maig del 2011
Primer de Maig, desprès d’Abril
Perquè el dia del treball és festa?
Perquè el dia del treball només es manifesten els aturats i els sindicats, és a dir, els que no treballen?
Perquè en el dia del treball encara hi apareixen martells i falçs quan ara pràcticament totes les eines són elèctriques?
Perquè el dia del treball els sindicats van al davant de la manifestació quan la resta de l’any sempre van al darrera?
Perquè el dia del treball és festa?
Perquè el dia del treball només es manifesten els aturats i els sindicats, és a dir, els que no treballen?
Perquè en el dia del treball encara hi apareixen martells i falçs quan ara pràcticament totes les eines són elèctriques?
Perquè el dia del treball els sindicats van al davant de la manifestació quan la resta de l’any sempre van al darrera?
Ensopegar
Diu el Diccionari de la Llengua Catalana que, s’entén per ensopegar, el topar amb el peu contra un obstacle. Ajustant-nos a aquesta definició, haurem de convenir que no ensopega aquell que no es mou, aquell que roman estacat en una posició que li resulta més o menys còmoda. El moviment, l’aventura d’aquell que decideix moure’s és el que fa que el risc d’ensopegar s’accentuï. Tota iniciativa d’acció està condicionada per la probabilitat, més o menys elevada, d’ensopegar. Seguint amb l’etimologia de la definició, ensopegar és un acte sobre el que es té un cert control, és a dir, que no depèn de circumstàncies alienes que no es puguin preveure. L’objecte amb el que s’ensopega és un obstacle inert i que no fa res per provocar la nostra ensopegada. Som nosaltres els que, generalment, per manca d’atenció i altres renuncies, caiem en l’ensopegada. Una traveta no és una ensopegada. En una traveta hi ha intenció, en una ensopegada, només descuit. Curiosa la segona accepció de la paraula que dóna el mateix Diccionari, ensopegar: encertar a trobar. És a dir, quan s’ensopega amb alguna cosa, és que es troba allò que directa o indirectament es buscava. Entenc doncs, que de les ensopegades en podem treure un enorme profit, sempre, està clar, que tinguem la clarividència i la humilitat necessàries per saber-les llegir.
Diu el Diccionari de la Llengua Catalana que, s’entén per ensopegar, el topar amb el peu contra un obstacle. Ajustant-nos a aquesta definició, haurem de convenir que no ensopega aquell que no es mou, aquell que roman estacat en una posició que li resulta més o menys còmoda. El moviment, l’aventura d’aquell que decideix moure’s és el que fa que el risc d’ensopegar s’accentuï. Tota iniciativa d’acció està condicionada per la probabilitat, més o menys elevada, d’ensopegar. Seguint amb l’etimologia de la definició, ensopegar és un acte sobre el que es té un cert control, és a dir, que no depèn de circumstàncies alienes que no es puguin preveure. L’objecte amb el que s’ensopega és un obstacle inert i que no fa res per provocar la nostra ensopegada. Som nosaltres els que, generalment, per manca d’atenció i altres renuncies, caiem en l’ensopegada. Una traveta no és una ensopegada. En una traveta hi ha intenció, en una ensopegada, només descuit. Curiosa la segona accepció de la paraula que dóna el mateix Diccionari, ensopegar: encertar a trobar. És a dir, quan s’ensopega amb alguna cosa, és que es troba allò que directa o indirectament es buscava. Entenc doncs, que de les ensopegades en podem treure un enorme profit, sempre, està clar, que tinguem la clarividència i la humilitat necessàries per saber-les llegir.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)