1969-2009. Només fa 40 anys
dimarts, 31 de març del 2009
Treu-te la tovallola dels ulls
Un senyor jueu d’edat avançada es casa amb una dona més jove. Estan molt enamorats, però, faci el que faci el marit sexualment, la dona no arriba mai a l’orgasme. Com que una dona jueva té dret al plaer sexual, decideixen consultar-ho al rabí. El rabí escolta la seva història, s’acaricia la barba i els suggereix el següent:
-Contracteu un home jove i atractiu. Mentre feu l’amor, digueu al noi que faci onejar una tovallola per sobre vostre. Això estimularà la imaginació de l’esposa i li hauria d’acabar provocant un orgasme.
Marxen cap a casa i segueixen el consell del rabí. Contracten un noi molt ben plantat que fa onejar una tovallola per sobre seu mentre fan l’amor. No serveix de res i la dona continua insatisfeta.
Perplexos, se’n tornen a veure al rabí.
-D’acord –diu el rabí al marit-, intentem-ho a l’inrevés. Que el noi faci l’amor a la seva dona i vostè fa onejar la tovallola per sobre seu.
Un cop més, segueixen el consell del rabí.
El noi es fica al llit amb la dona i el marit fa onejar la tovallola. El noi s’hi posa amb un gran entusiasme i ben aviat la dona té un orgasme tan enorme que els crits fan tremolar l’habitació.
El marit somriu, es mira el noi i li diu triomfalment:
-Veus?, així és com es fa onejar una tovallola!
Un senyor jueu d’edat avançada es casa amb una dona més jove. Estan molt enamorats, però, faci el que faci el marit sexualment, la dona no arriba mai a l’orgasme. Com que una dona jueva té dret al plaer sexual, decideixen consultar-ho al rabí. El rabí escolta la seva història, s’acaricia la barba i els suggereix el següent:
-Contracteu un home jove i atractiu. Mentre feu l’amor, digueu al noi que faci onejar una tovallola per sobre vostre. Això estimularà la imaginació de l’esposa i li hauria d’acabar provocant un orgasme.
Marxen cap a casa i segueixen el consell del rabí. Contracten un noi molt ben plantat que fa onejar una tovallola per sobre seu mentre fan l’amor. No serveix de res i la dona continua insatisfeta.
Perplexos, se’n tornen a veure al rabí.
-D’acord –diu el rabí al marit-, intentem-ho a l’inrevés. Que el noi faci l’amor a la seva dona i vostè fa onejar la tovallola per sobre seu.
Un cop més, segueixen el consell del rabí.
El noi es fica al llit amb la dona i el marit fa onejar la tovallola. El noi s’hi posa amb un gran entusiasme i ben aviat la dona té un orgasme tan enorme que els crits fan tremolar l’habitació.
El marit somriu, es mira el noi i li diu triomfalment:
-Veus?, així és com es fa onejar una tovallola!
dilluns, 30 de març del 2009
Diccionari castellà/català
Caballo
En castellà: animal de quatre potes
En català: acció de ballar
Portal
En castellà: entrada
En català: acosta’l
Estancar
En castellà: detenir
En català: que val molts diners
Moldura
En castellà: guarniment
En català: que la tinc a punt
Trampa/à
En castellà: engany
En català: erecció
Estimar
En castellà: estafar
En català: donar amor
Escollo
En castellà: obstacle
En català: triar
Casanova
En castellà: faldiller
En català: estrenar pis
Mollar
En castellà: tendra
En català: fotre un clau
Mecha
En castellà: ble d’explosiu
En català: doctor en medicina
Escolta
En castellà: protecció
En català: acció d’escoltar
Autocar
En castellà: omnibus
En català: Cotxe alt de preu
Obra
En castellà: creació
En català: acció d’obrir
Cal
En castellà: guix
En català: és necessari
Arcada
En castellà: nàusea
En català: penjoll d’orella
Receta
En castellà: prescripció
En català: fer córrer la pilota arran de terra
Puja
En castellà: subhasta
En català: acció de pujar
Seta
En castellà: bolet
En català: darrera lletra de l’abecedari
Apestar
En castellà: empudegar
En català: ves a menjar herba!
Grada
En castellà: esgraó
En català: que està be
Inútil
És el mateix en castellà i en català
Caballo
En castellà: animal de quatre potes
En català: acció de ballar
Portal
En castellà: entrada
En català: acosta’l
Estancar
En castellà: detenir
En català: que val molts diners
Moldura
En castellà: guarniment
En català: que la tinc a punt
Trampa/à
En castellà: engany
En català: erecció
Estimar
En castellà: estafar
En català: donar amor
Escollo
En castellà: obstacle
En català: triar
Casanova
En castellà: faldiller
En català: estrenar pis
Mollar
En castellà: tendra
En català: fotre un clau
Mecha
En castellà: ble d’explosiu
En català: doctor en medicina
Escolta
En castellà: protecció
En català: acció d’escoltar
Autocar
En castellà: omnibus
En català: Cotxe alt de preu
Obra
En castellà: creació
En català: acció d’obrir
Cal
En castellà: guix
En català: és necessari
Arcada
En castellà: nàusea
En català: penjoll d’orella
Receta
En castellà: prescripció
En català: fer córrer la pilota arran de terra
Puja
En castellà: subhasta
En català: acció de pujar
Seta
En castellà: bolet
En català: darrera lletra de l’abecedari
Apestar
En castellà: empudegar
En català: ves a menjar herba!
Grada
En castellà: esgraó
En català: que està be
Inútil
És el mateix en castellà i en català
diumenge, 29 de març del 2009
Allunyar el tigre
Cada matí, la dona surt a l’entrada de casa i exclama:
-Déu vulgui que els tigres no ataquin aquesta casa!
Tot seguit, se’n torna cap a dins.
Finalment, li vam dir:
-Però a que ve això? Aquí no hi ha tigres en mil quilòmetres a la rodona.
-Ho veieu?-ens va contestar ella-: funciona!
Cada matí, la dona surt a l’entrada de casa i exclama:
-Déu vulgui que els tigres no ataquin aquesta casa!
Tot seguit, se’n torna cap a dins.
Finalment, li vam dir:
-Però a que ve això? Aquí no hi ha tigres en mil quilòmetres a la rodona.
-Ho veieu?-ens va contestar ella-: funciona!
A, B, C, D,...maaaambo!
Juvenils CE Europa
Bons resultats dels juvenils de l’Europa en una jornada, a priori, molt complicada i on s’han tret dos victòries a casa, les del B i D i dos empats a domicili, les de l’A i C.
L’empat del Juvenil A amb la Grama el deixa amb totes les opcions de mantenir la categoria i em consta que esmerçaran tots els esforços per aconseguir-ho. Fins el darrer alè, fins l’últim minut es deixaran la pell en l’ intent i aquesta actitud, a la força, ha de tenir premi.
La clara victòria del Juvenil B, davant el Manlleu, ha retornat la confiança a l’equip que poc a poc va aconseguint sortir del pou i ocupar el lloc que realment es mereix per qualitat i treball. Els resultats van arribant i cada cop es veu amb més optimisme el futur immediat. Caldrà mantenir la tensió fins el darrer minut del darrer partit i no caure en el desànim ni en la complaença.
El Juvenil C ha aconseguit un empat “in extremis”, amb l’Anguera , desprès d’anar perdent per un injust 2 a 0. Un resultat que, no sent excel·lent, el permet seguir, en solitari, l’estela del líder que la propera setmana visitarà el Nou Sardenya. Mentre hi ha vida hi ha esperança i aquest equip i els seus tècnics no són dels que acostumen a llençar la tovallola. Les inèrcies i les tendències són reversibles, tot està subjecte a canvi i res és per sempre. Cal estar molt a prop per a quan això passi, aprofitar-ho. I el Juvenil C ho estarà, no en tinc cap dubte.
A l’Àliga, el Juvenil D s’ha desfet amb molta facilitat del Catalònia i segueix posant pressió a un líder que comença a mostrar signes de debilitat. En poques jornades, el que semblava impossible fins fa molt poc, pot acabar passant. L’excés de confiança primer i el nerviosisme desprès, poden ser enemics imbatibles per a un equip mentalment fràgil i que va acumulant plom a les botes. Un líder circumstancial que sap, de ben segur, que acabarà sent atrapat per l’Europa i això pesa molt.
Cada cop més a prop, cada cop més amunt, cada cop millor!
Juvenils CE Europa
Bons resultats dels juvenils de l’Europa en una jornada, a priori, molt complicada i on s’han tret dos victòries a casa, les del B i D i dos empats a domicili, les de l’A i C.
L’empat del Juvenil A amb la Grama el deixa amb totes les opcions de mantenir la categoria i em consta que esmerçaran tots els esforços per aconseguir-ho. Fins el darrer alè, fins l’últim minut es deixaran la pell en l’ intent i aquesta actitud, a la força, ha de tenir premi.
La clara victòria del Juvenil B, davant el Manlleu, ha retornat la confiança a l’equip que poc a poc va aconseguint sortir del pou i ocupar el lloc que realment es mereix per qualitat i treball. Els resultats van arribant i cada cop es veu amb més optimisme el futur immediat. Caldrà mantenir la tensió fins el darrer minut del darrer partit i no caure en el desànim ni en la complaença.
El Juvenil C ha aconseguit un empat “in extremis”, amb l’Anguera , desprès d’anar perdent per un injust 2 a 0. Un resultat que, no sent excel·lent, el permet seguir, en solitari, l’estela del líder que la propera setmana visitarà el Nou Sardenya. Mentre hi ha vida hi ha esperança i aquest equip i els seus tècnics no són dels que acostumen a llençar la tovallola. Les inèrcies i les tendències són reversibles, tot està subjecte a canvi i res és per sempre. Cal estar molt a prop per a quan això passi, aprofitar-ho. I el Juvenil C ho estarà, no en tinc cap dubte.
A l’Àliga, el Juvenil D s’ha desfet amb molta facilitat del Catalònia i segueix posant pressió a un líder que comença a mostrar signes de debilitat. En poques jornades, el que semblava impossible fins fa molt poc, pot acabar passant. L’excés de confiança primer i el nerviosisme desprès, poden ser enemics imbatibles per a un equip mentalment fràgil i que va acumulant plom a les botes. Un líder circumstancial que sap, de ben segur, que acabarà sent atrapat per l’Europa i això pesa molt.
Cada cop més a prop, cada cop més amunt, cada cop millor!
dissabte, 28 de març del 2009
Anècdota de collons
Els Papes antigament, desconec sí també actualment, havien de mostrar els seus testicles al cardenal camarlenc per a demostrar la seva masculinitat. No fos cas que una dona arribes, per “error” , a ocupar el més alt càrrec de la jerarquia eclesiàstica. I el verb testificar deriva del gest romà d’agafar-se els testicles per donar paraula d’home.
Els Papes antigament, desconec sí també actualment, havien de mostrar els seus testicles al cardenal camarlenc per a demostrar la seva masculinitat. No fos cas que una dona arribes, per “error” , a ocupar el més alt càrrec de la jerarquia eclesiàstica. I el verb testificar deriva del gest romà d’agafar-se els testicles per donar paraula d’home.
Jo soc el meu rival
Can Buxeres 4 – Europa D 7
Cadet segona divisió
La falta de tensió i concentració acostuma a donar ales als rivals. La qualitat tècnica, tan individual com col·lectiva, de poc serveix si la predisposició no és l’adequada. Cert que no sempre es pot estar endollat al cent per cent, el desgast d’una llarga temporada i les situacions de visible superioritat fan que la motivació es relaxi, donant com a resultat que les opcions d’un i altre equip s’equilibrin.
Així ha estat durant els primers 40 minuts. Una primera part de despropòsits, on un Europa “generós” s’ha dedicat a regalar gols i ocasions al rival, al mateix temps que fallava, increïblement, les que generava davant la porteria local.
Un descans balsàmic i, segurament, unes indicacions oportunes per part del mister, han girat l’equip com un mitjó. Una sortida en tromba ha desballestat l’equip rival i ha doblegat la seva resistència d’una manera inqüestionable. Cinc gols, que podrien haver estat deu, en una segona part molt complerta on l’equip s’ha retrobat amb les bones sensacions i s’ho ha passat be, combinant, tocant i jugant a futbol.
El públic fidel, que ha suportat estoicament la fina i persistent pluja, ha gaudit d’un bon espectacle a estones i ha pogut comprovar que, quan aquest equip vol, quan aquest equip s’hi posa, és capaç de superar-se a sí mateix, que, en definitiva, i ho segueix-ho pensant, és el rival més perillós que tenen.
Can Buxeres 4 – Europa D 7
Cadet segona divisió
La falta de tensió i concentració acostuma a donar ales als rivals. La qualitat tècnica, tan individual com col·lectiva, de poc serveix si la predisposició no és l’adequada. Cert que no sempre es pot estar endollat al cent per cent, el desgast d’una llarga temporada i les situacions de visible superioritat fan que la motivació es relaxi, donant com a resultat que les opcions d’un i altre equip s’equilibrin.
Així ha estat durant els primers 40 minuts. Una primera part de despropòsits, on un Europa “generós” s’ha dedicat a regalar gols i ocasions al rival, al mateix temps que fallava, increïblement, les que generava davant la porteria local.
Un descans balsàmic i, segurament, unes indicacions oportunes per part del mister, han girat l’equip com un mitjó. Una sortida en tromba ha desballestat l’equip rival i ha doblegat la seva resistència d’una manera inqüestionable. Cinc gols, que podrien haver estat deu, en una segona part molt complerta on l’equip s’ha retrobat amb les bones sensacions i s’ho ha passat be, combinant, tocant i jugant a futbol.
El públic fidel, que ha suportat estoicament la fina i persistent pluja, ha gaudit d’un bon espectacle a estones i ha pogut comprovar que, quan aquest equip vol, quan aquest equip s’hi posa, és capaç de superar-se a sí mateix, que, en definitiva, i ho segueix-ho pensant, és el rival més perillós que tenen.
Camps de Mart
Escenaris de batalles, de lluites cos a cos, d’estratègies i pactes, de rendicions i encontres, de sang i fetge, d’esperances i finals, de solitud i tortura, de tempestes i calmes, de plenitud i èxtasi, de tendresa il·limitada i retrets afilats, de confidències i secrets, de silencis i gemecs. Escenaris que es desfan cada setmana, esperant que durin per sempre.
Escenaris de batalles, de lluites cos a cos, d’estratègies i pactes, de rendicions i encontres, de sang i fetge, d’esperances i finals, de solitud i tortura, de tempestes i calmes, de plenitud i èxtasi, de tendresa il·limitada i retrets afilats, de confidències i secrets, de silencis i gemecs. Escenaris que es desfan cada setmana, esperant que durin per sempre.
divendres, 27 de març del 2009
La Moreneta sota pressió
L’altre dia, l’entrenador del RCDE Espanyol, Mauricio Pochettino, va peregrinar fins a Montserrat per demanar-li a la Verge, perdó, a la Mare de Déu, que intercedís per ell i salvés a l’equip de baixar a segona divisió.
Desprès de ser rebut per l’Abad a les portes del monestir, va dirigir una sentida pregària a la Moreneta, pregària que tenim en exclusiva. Deia així:
Virgencita, virgencita estoy negro como tú,
sálvanos de este trance
y yo pondré a tu alcance
berberechos, almejas y vermú.
No nos dejes caer
en el pozo de segunda
no permitas que se hunda
el pibe que t’ha venido a ver.
Virgencita, virgencita estoy negro como tú
consigue que Dios nos libre
y te traigo al Sanchez Llibre
andando desde Corfú.
Us adoneu de la imprudència del bo de Pochettino, posant a la Mare de Déu en la tessitura d’haver de decidir entre actuar a favor de l’Espanyol o no fer-ho?
Sí no fa res, es manté al marge i deixa que passi el que hagi de passar, es podria posar en dubte la seva bondat i, fins i tot, el seu estatus de divinitat i els seus poders celestials. Deixar a l’Espanyol a la seva sort seria un acte reprovable difícil de perdonar. Com s’entendria que, amb els miracles que ha fet al llarg de tota la Història, fos incapaç de salvar a un Club de futbol?
En canvi, si decideix actuar, prendre cartes en l’afer i ajudar a l’Espanyol, ho faria en detriment d’altres Clubs, que a hores d’ara estan en la seva mateixa situació i que es veurien seriosament afectats i perjudicats per la Mare de Déu i això seria imperdonable i tremendament injust. Impropi d’una figura santa i que qüestionaria les creences i la fe de moltes persones.
En definitiva, un gran envolic que ens podríem haver estalviat si el bo de Pochettino hagués estat laic i no fiar-ho tot als miracles.
De totes maneres, també tindria nassos que, un dels símbols més potents i preuats de Catalunya, ajudés a l’espanyolisme a salvar-se. El món al revés.
L’altre dia, l’entrenador del RCDE Espanyol, Mauricio Pochettino, va peregrinar fins a Montserrat per demanar-li a la Verge, perdó, a la Mare de Déu, que intercedís per ell i salvés a l’equip de baixar a segona divisió.
Desprès de ser rebut per l’Abad a les portes del monestir, va dirigir una sentida pregària a la Moreneta, pregària que tenim en exclusiva. Deia així:
Virgencita, virgencita estoy negro como tú,
sálvanos de este trance
y yo pondré a tu alcance
berberechos, almejas y vermú.
No nos dejes caer
en el pozo de segunda
no permitas que se hunda
el pibe que t’ha venido a ver.
Virgencita, virgencita estoy negro como tú
consigue que Dios nos libre
y te traigo al Sanchez Llibre
andando desde Corfú.
Us adoneu de la imprudència del bo de Pochettino, posant a la Mare de Déu en la tessitura d’haver de decidir entre actuar a favor de l’Espanyol o no fer-ho?
Sí no fa res, es manté al marge i deixa que passi el que hagi de passar, es podria posar en dubte la seva bondat i, fins i tot, el seu estatus de divinitat i els seus poders celestials. Deixar a l’Espanyol a la seva sort seria un acte reprovable difícil de perdonar. Com s’entendria que, amb els miracles que ha fet al llarg de tota la Història, fos incapaç de salvar a un Club de futbol?
En canvi, si decideix actuar, prendre cartes en l’afer i ajudar a l’Espanyol, ho faria en detriment d’altres Clubs, que a hores d’ara estan en la seva mateixa situació i que es veurien seriosament afectats i perjudicats per la Mare de Déu i això seria imperdonable i tremendament injust. Impropi d’una figura santa i que qüestionaria les creences i la fe de moltes persones.
En definitiva, un gran envolic que ens podríem haver estalviat si el bo de Pochettino hagués estat laic i no fiar-ho tot als miracles.
De totes maneres, també tindria nassos que, un dels símbols més potents i preuats de Catalunya, ajudés a l’espanyolisme a salvar-se. El món al revés.
dijous, 26 de març del 2009
La paraula és capital
No m’agrada gens el caire que estan agafant les coses.
Tot lo que mos fa mal, mos cou.
Ummm, continua, segueix, no paris.
No facis més la camberra que t’està mirant tothom.
Alondres, pinsans i caderneres, de totes les aus, les primeres.
Tens una actitud incomprensiblement tirana amb la teva filla.
Ni cosia, ni cantaba, en realidad, no hacía nada.
Els ganivets que tallin els deixes al calaix.
Aquest nou cap que tens mana massa.
Te quito la falta porque me vale tu excusa.
Ja carta a la bústia i jo no tinc la clau.
Ankara que no t’agradi hi has d’anar.
És molt millor que te’n vagis a eskampa la boira.
Tinc un nou amman i em va de conya.
Cada vez que necesita algo, lusaka del armario.
Hemos subido hasta aquí para no ber na.
Para maribo, el Juan, que tiene más pasta.
I si fem que aquesta cantonera sigui roma?
Para tomar el te eran siete.
Ha noi, ja t’ho deia des de fa temps.
Mi papeete no se parece en nada a mi abueelete.
Hi ha cara cas que és per a llogar-hi cadires.
Li manca una mica d’experiència.
Os lo dije y no me hicisteis ni caso.
Estic gelat i tot ma cao de les mans.
Ba mako, fes-me un favor.
Aquest Banc no so fia de ningú.
Kigali que no estic.
Hara re todo lo que esté en mi mano.
Quan m’hi vaig adonar, ja estava cayenne.
Lo méjor que te puede pasar es que se acabe esta tonteria.
No m’agrada gens el caire que estan agafant les coses.
Tot lo que mos fa mal, mos cou.
Ummm, continua, segueix, no paris.
No facis més la camberra que t’està mirant tothom.
Alondres, pinsans i caderneres, de totes les aus, les primeres.
Tens una actitud incomprensiblement tirana amb la teva filla.
Ni cosia, ni cantaba, en realidad, no hacía nada.
Els ganivets que tallin els deixes al calaix.
Aquest nou cap que tens mana massa.
Te quito la falta porque me vale tu excusa.
Ja carta a la bústia i jo no tinc la clau.
Ankara que no t’agradi hi has d’anar.
És molt millor que te’n vagis a eskampa la boira.
Tinc un nou amman i em va de conya.
Cada vez que necesita algo, lusaka del armario.
Hemos subido hasta aquí para no ber na.
Para maribo, el Juan, que tiene más pasta.
I si fem que aquesta cantonera sigui roma?
Para tomar el te eran siete.
Ha noi, ja t’ho deia des de fa temps.
Mi papeete no se parece en nada a mi abueelete.
Hi ha cara cas que és per a llogar-hi cadires.
Li manca una mica d’experiència.
Os lo dije y no me hicisteis ni caso.
Estic gelat i tot ma cao de les mans.
Ba mako, fes-me un favor.
Aquest Banc no so fia de ningú.
Kigali que no estic.
Hara re todo lo que esté en mi mano.
Quan m’hi vaig adonar, ja estava cayenne.
Lo méjor que te puede pasar es que se acabe esta tonteria.
dimecres, 25 de març del 2009
La Junta Directiva i l’ornitorinc
Diu la saviesa popular que a totes les famílies hi ha una ovella negra. Com que l’afirmació té connotacions despectives cap el color negre i alhora marcadament racistes, prefereix-ho eliminar l’al·lusió al color de l’ovella i a la mateixa ovella i canviar-la per un ornitorinc.
És a dir, allà on diríem ovella negra, ho substituirem per ornitorinc, animal molt més ajustat al tema com veureu immediatament.
Doncs tornem a començar. Diu la saviesa popular que a totes les famílies hi ha un ornitorinc i jo afegiria, i a totes les Juntes Directives de Clubs de Futbol, també.
Per saber que cony és un ornitorinc, és preceptiu definir-lo i descriure algunes de les seves característiques més comuns i que el diferencien de la resta d’animals del seu entorn.
Entrem en matèria. Un ornitorinc és un animal originari de Tasmània, compatriota del mateix dimoni de Tasmània, i que s’anomena així, perquè només té un sol orifici de sortida corporal per on evacua totes les seves necessitats fisiològiques.
A primera ullada, sembla un caprici de la naturalesa, un ésser mal evolucionat o simplement, el producte d’un creuament entre animals de diferent espècie en una nit boja.
No té una boca corrent, sinó un bec corni com les tortugues i la majoria d’aus. Com les tortugues, es mou lentament, i com les aus, li agrada fer molt de soroll batent les seves ales i estarrufar-se davant l’audiència per donar-se importància.
Conserva característiques reptilianes i es reprodueix per ous mitjançant una cloaca i d’això n’ha fet llibre d’estil i un senyal identitari.
Es manté la major part del temps sota l’aigua i s’amaga en túnels, webs i fòrums de dubtosa integritat. I és aquí on acostuma a dipositar els seus ous i les seves defecacions.
No és un animal especialment actiu i la poca activitat que desenvolupa acostuma a ser de nit amb certes similituds vampíriques. De dia mandreja i passa figues.
S’alimenta de plantes, petits crustacis, cap-grossos i cucs de tot tipus. És voraç i en una sola nit pot cruspir-se l’equivalent al seu propi pes. El seu apetit no té límits.
Atenent a la descripció realitzada, a que tots teniu un ornitorinc a la família i ara us resulta més fàcil identificar-lo?
Diu la saviesa popular que a totes les famílies hi ha una ovella negra. Com que l’afirmació té connotacions despectives cap el color negre i alhora marcadament racistes, prefereix-ho eliminar l’al·lusió al color de l’ovella i a la mateixa ovella i canviar-la per un ornitorinc.
És a dir, allà on diríem ovella negra, ho substituirem per ornitorinc, animal molt més ajustat al tema com veureu immediatament.
Doncs tornem a començar. Diu la saviesa popular que a totes les famílies hi ha un ornitorinc i jo afegiria, i a totes les Juntes Directives de Clubs de Futbol, també.
Per saber que cony és un ornitorinc, és preceptiu definir-lo i descriure algunes de les seves característiques més comuns i que el diferencien de la resta d’animals del seu entorn.
Entrem en matèria. Un ornitorinc és un animal originari de Tasmània, compatriota del mateix dimoni de Tasmània, i que s’anomena així, perquè només té un sol orifici de sortida corporal per on evacua totes les seves necessitats fisiològiques.
A primera ullada, sembla un caprici de la naturalesa, un ésser mal evolucionat o simplement, el producte d’un creuament entre animals de diferent espècie en una nit boja.
No té una boca corrent, sinó un bec corni com les tortugues i la majoria d’aus. Com les tortugues, es mou lentament, i com les aus, li agrada fer molt de soroll batent les seves ales i estarrufar-se davant l’audiència per donar-se importància.
Conserva característiques reptilianes i es reprodueix per ous mitjançant una cloaca i d’això n’ha fet llibre d’estil i un senyal identitari.
Es manté la major part del temps sota l’aigua i s’amaga en túnels, webs i fòrums de dubtosa integritat. I és aquí on acostuma a dipositar els seus ous i les seves defecacions.
No és un animal especialment actiu i la poca activitat que desenvolupa acostuma a ser de nit amb certes similituds vampíriques. De dia mandreja i passa figues.
S’alimenta de plantes, petits crustacis, cap-grossos i cucs de tot tipus. És voraç i en una sola nit pot cruspir-se l’equivalent al seu propi pes. El seu apetit no té límits.
Atenent a la descripció realitzada, a que tots teniu un ornitorinc a la família i ara us resulta més fàcil identificar-lo?
dimarts, 24 de març del 2009
Características que definen: definicion
Presion
Implicacion
Vision
Persuasion
Motivacion
Imaginacion
Reverberacion
Superacion
Pacificacion
Satisfaccion
Asercion
Sensibilizacion
Emocion
Predisposicion
Moderacion
Tension
Precaucion
Estimacion
Prestacion
Gobernacion
Profesion
Revelacion
Observacion
Rebelion
Paladion
Participacion
Obstinacion
Sociabilizacion
Revolucion
Transicion
Pasion
Superacion
Integracion
………
Todas las acciones, todas las palabras acentuadas en ion, evidentemente.
Póntelo, pónselo.
Presion
Implicacion
Vision
Persuasion
Motivacion
Imaginacion
Reverberacion
Superacion
Pacificacion
Satisfaccion
Asercion
Sensibilizacion
Emocion
Predisposicion
Moderacion
Tension
Precaucion
Estimacion
Prestacion
Gobernacion
Profesion
Revelacion
Observacion
Rebelion
Paladion
Participacion
Obstinacion
Sociabilizacion
Revolucion
Transicion
Pasion
Superacion
Integracion
………
Todas las acciones, todas las palabras acentuadas en ion, evidentemente.
Póntelo, pónselo.
dilluns, 23 de març del 2009
Aprendre
Ara ja no estudio per guanyar-me la vida, ara estudio només per aprendre i això sí que és un luxe.
Aprenc per saber i vull saber per seguir aprenent indefinidament i sí amb això no n’hi ha prou, tornaré a començar.
Tenir el que ja he après i neguitejar-me per aprendre el que encara no sé.
Ordenar el que sé per a deixar espai pel que ha de venir i obrir la porta i convidar-lo a entrar.
Tenir la paciència justa per entendre el que he après i no descartar mai el que se’m resisteix.
Excitar el que s’acomoda per aprendre de les seves reaccions i no caure en temptacions.
Aprendre el que cal aprendre i una mica més.
Aprendre, finalment, per a saber-se desprendre.
Ara ja no estudio per guanyar-me la vida, ara estudio només per aprendre i això sí que és un luxe.
Aprenc per saber i vull saber per seguir aprenent indefinidament i sí amb això no n’hi ha prou, tornaré a començar.
Tenir el que ja he après i neguitejar-me per aprendre el que encara no sé.
Ordenar el que sé per a deixar espai pel que ha de venir i obrir la porta i convidar-lo a entrar.
Tenir la paciència justa per entendre el que he après i no descartar mai el que se’m resisteix.
Excitar el que s’acomoda per aprendre de les seves reaccions i no caure en temptacions.
Aprendre el que cal aprendre i una mica més.
Aprendre, finalment, per a saber-se desprendre.
diumenge, 22 de març del 2009
El meu fill és molt bo. L’entrenador no el fa jugar. Per tant, l’entrenador és dolent
Està clar que el futbol, el futbol de base, aquell que veiem perquè hi juguen els nostres fills, pot ser el millor paradís possible i també el pitjor infern, sense oblidar un, a vegades, llarg i tediós purgatori. És absolutament significatiu com afecta a la paternitat i també, en menor grau, a la maternitat, l’esport que practiquen els nostres fills.
La maternitat, és a dir les mares, reben l’impacte d’un partit de futbol on juga el seu fill, d’una manera epidèrmica, com una fiblada al centre neuràlgic del sistema nerviós provocant unes reaccions espasmòdiques, irracionals, histèriques i desmesurades que les desdibuixa i les transforma en esser cridaners fins que no s’acaba el partit. Ho criden tot, ho protesten tot, ho qüestionen tot, sense tenir la més mínima idea de les normes ni el sentit mateix del joc.
La paternitat, en canvi, es veu afectada d’una manera més interioritzada, més pedant i que toca de ple a la línia de flotació del sistema immunològic. Els pares acostumen a veure els partits de futbol on juga el seu fill, en dues dimensions, una, la dimensió del seu fill, clara, nítida, definida, la única vàlida i possible; l’altra, la dels demés, una dimensió borrosa, tèrbola, indefinida i on la seva existència sempre depèn de la primera. És proverbial la capacitat d’anàlisi del pare en funció de sí el seu fill juga o no juga, sí juga molts o pocs minuts, sí està sobre el terreny de joc o a la banqueta.
També és objecte d’aquest anàlisi prodigiós la figura de l’entrenador i la percepció de la seva vàlua. Sí l’entrenador compta amb el noi, és un gran entrenador. Sí el fa jugar habitualment, el pare en qüestió, es convertirà en el fan número 1 de l’entrenador i li riurà les gràcies. En canvi sí, aquest mateix entrenador, opta per no comptar amb el jugador, el pare, humiliat, serà el seu pitjor enemic. L’equació és fàcil: l’entrenador és bo, directament proporcional als minuts que juga el seu fill.
Com a resultat final, pares agreujats, pels que el futbol és un suplici, un calvari d’inabastables dimensions i penoses conseqüències. El futbol es converteix, aleshores, en un infern on cremen i es consumeixen totes les coses bones i transforma negativament a les persones.
Està clar que el futbol, el futbol de base, aquell que veiem perquè hi juguen els nostres fills, pot ser el millor paradís possible i també el pitjor infern, sense oblidar un, a vegades, llarg i tediós purgatori. És absolutament significatiu com afecta a la paternitat i també, en menor grau, a la maternitat, l’esport que practiquen els nostres fills.
La maternitat, és a dir les mares, reben l’impacte d’un partit de futbol on juga el seu fill, d’una manera epidèrmica, com una fiblada al centre neuràlgic del sistema nerviós provocant unes reaccions espasmòdiques, irracionals, histèriques i desmesurades que les desdibuixa i les transforma en esser cridaners fins que no s’acaba el partit. Ho criden tot, ho protesten tot, ho qüestionen tot, sense tenir la més mínima idea de les normes ni el sentit mateix del joc.
La paternitat, en canvi, es veu afectada d’una manera més interioritzada, més pedant i que toca de ple a la línia de flotació del sistema immunològic. Els pares acostumen a veure els partits de futbol on juga el seu fill, en dues dimensions, una, la dimensió del seu fill, clara, nítida, definida, la única vàlida i possible; l’altra, la dels demés, una dimensió borrosa, tèrbola, indefinida i on la seva existència sempre depèn de la primera. És proverbial la capacitat d’anàlisi del pare en funció de sí el seu fill juga o no juga, sí juga molts o pocs minuts, sí està sobre el terreny de joc o a la banqueta.
També és objecte d’aquest anàlisi prodigiós la figura de l’entrenador i la percepció de la seva vàlua. Sí l’entrenador compta amb el noi, és un gran entrenador. Sí el fa jugar habitualment, el pare en qüestió, es convertirà en el fan número 1 de l’entrenador i li riurà les gràcies. En canvi sí, aquest mateix entrenador, opta per no comptar amb el jugador, el pare, humiliat, serà el seu pitjor enemic. L’equació és fàcil: l’entrenador és bo, directament proporcional als minuts que juga el seu fill.
Com a resultat final, pares agreujats, pels que el futbol és un suplici, un calvari d’inabastables dimensions i penoses conseqüències. El futbol es converteix, aleshores, en un infern on cremen i es consumeixen totes les coses bones i transforma negativament a les persones.
dissabte, 21 de març del 2009
FRAN FRAN, LA TULIPERepartiment: Fran Rios, Fran Massó
Director : Jordi Vela
Durada: ????
Estrena: setembre 2008
Vestuari: deficient
Guió: el de sempre
Música: Wagner
Tema principal: As time goes by (Torna-la a tocar Fran)
Música de fons: La cançó de l’enfadós
Gènere: aventures perilloses
Distribuidora: Manga Films
Crítiques: les dels que no saben de que va la pel·lícula
Sinopsis
La historia transcorre a la Barcelona del segle XXI, quan la gent era feliç, les dones fàcils i els homes practicaven el seu esport favorit: el futbol, per a entreteniment del Rei i del públic en general. Fran i Fran, són dos nois aventurers que fugint de la mediocritat acaben contactant amb el Coordinador de l’Club Reial que els convenç per enrolar-se a les seves files. Els hi promet un equip de primera i autonomia, dins les directrius del Club, per a treballar amb llibertat. La complexitat de les estratègies futbolístiques i varis imprevistos, compliquen la situació, però el seus desitjos d’assolir els objectius són molt poderosos. Amb la seva valentia i fortalesa, Fran i Fran descobreixen un complot contra la Casa Reial, aconseguint la glòria i convencent a tothom que amb la força de la voluntat es pot canviar el destí.
You must remember this
A kiss is just a kiss, a sigh is just a sigh.
The fundamental things apply
As time goes by.
Ho has de recordar sempre
un petó només és un petó, un sospir només un sospir.
Les coses fonamentals succeeixen
a mesura que passa el temps.
divendres, 20 de març del 2009
20 de març
M'hauria agradat estar despert
aquell matí que amb un vestit verd
entre uns bladars
ell va arribar.
Venia xiulant, com un infant.
Tenia plenes d'ocells les mans
i cel amunt
els anava escampant.
El voltaven les abelles.
Duia un barret de roselles
i a la bandolera
em duia la primavera
el vint de Març.
M'hauria agradat estar despert
o haver deixat els balcons oberts
i en el meu son
intuir com...,
teules i branques s'omplen de nius
i el roc eixut torna a mullar-se al riu
i el crit agut
d'una perdiu.
I del conill la mirada
i olorar la matinada
que a la bandolera
ens va dur la primavera
el vint de Març.
M'hauria agradat estar despert.
Jeure damunt d'un roc com um lluert
de panxa al sol
i amb un flabiol,
i haver sortit a rebre'l com cal
i guarnir amb flors de paper els portals
com si fos temps
de carnaval.
Però aquell matí jo dormia
tranquil, perquè no sabia
que a la bandolera
em duia la primavera
el vint de Març.
Joan Manuel Serrat
M'hauria agradat estar despert
aquell matí que amb un vestit verd
entre uns bladars
ell va arribar.
Venia xiulant, com un infant.
Tenia plenes d'ocells les mans
i cel amunt
els anava escampant.
El voltaven les abelles.
Duia un barret de roselles
i a la bandolera
em duia la primavera
el vint de Març.
M'hauria agradat estar despert
o haver deixat els balcons oberts
i en el meu son
intuir com...,
teules i branques s'omplen de nius
i el roc eixut torna a mullar-se al riu
i el crit agut
d'una perdiu.
I del conill la mirada
i olorar la matinada
que a la bandolera
ens va dur la primavera
el vint de Març.
M'hauria agradat estar despert.
Jeure damunt d'un roc com um lluert
de panxa al sol
i amb un flabiol,
i haver sortit a rebre'l com cal
i guarnir amb flors de paper els portals
com si fos temps
de carnaval.
Però aquell matí jo dormia
tranquil, perquè no sabia
que a la bandolera
em duia la primavera
el vint de Març.
Joan Manuel Serrat
Ni escoles, ni pies“Entreu i descobriu la nostra proposta educativa” diu el cartell. Jo us animo a que si realment voleu veure, no la proposta, sinó el resultat de la proposta, assistiu a un partit de futbol de juvenils on jugui l’equip de les Escoles Pies. Nois de 16 a 18 anys que han crescut sota la disciplina Pia i que són el producte de la seva proposta educativa. Us adverteix-ho que l’espectacle al que assistireu no és apte per a pells sensibles i, evidentment, no està recomanat per a menors d’edat, ni tan sols acompanyats.
dijous, 19 de març del 2009
Aneu a la porra!
Gossos rabiosos, gossos perillosos
Haurem de convenir que la policia és, en sí mateixa i per definició, violenta? Sí justament és el model educatiu el que està en joc, el que s’està qüestionant ara mateix, i el que ens definirà quin model de societat volem, és, en aquest marc, necessària i justificada la violència gratuïta, la violència injustificada, la violència desproporcionada, com a mesura correctora d’unes propostes democràtiques? El diàleg s’educa amb el diàleg. La paraula vol paraula i només paraula. La força ha de ser la força de la raó i dels arguments i mai, la raó de la força. L’educació, el sistema educatiu en general, està en crisi i totes les crisis generen debat i és del tot inacceptable i anti-sistema avortar el debat a cop de porra.
El pla Bolonya és, amb tota seguretat, la punta de l’ iceberg d’un conflicte molt més important. Una crisi de valors, de necessitats, d’objectius, d’encaixos, d’utilitats,...que és transversal a la resta de la nostra societat. Voldrà formar part d’aquesta societat un estudiant que veu com aquell que es ventava d’haver estat perseguit per la policia per les seves idees, ara la dirigeix amb un acarnissament desmesurat? És aquest el futur dels nostres joves. Ocupar el lloc dels seus pares reproduint models de comportament contra els que ara lluiten? És aquest el missatge que han de percebre? És aquesta tota l’esperança que ens cal?
Canviarem el color de la paret perquè sembli que hem canviat de casa. Canviarem l’uniforme de la policia per donar una altra imatge. Canviarem la forma per no canviar el fons. Canviarem perquè, en el fons, res canviï.
Quina immensa decepció!
Finalment voldria fer un APM, és a dir, alguna pregunta més.
Com és que els maltractaments als nens està justament perseguit i penat i l’apallissament del joves, incentivat, tolerat i televisat?
Com és que Brussel·les es preocupa per acotar el risc de les festes populars i tanca els ulls davant els abusos i la brutalitat de la policia?
Com és que les drogues estan prohibides i en canvi els “porreros” són els amos del carrer?
Com és que els que haurien de ser els garants dels drets civils, se’ls passen pel forro dels pantalons?
D’on prové aquesta ràbia atàvica i recurrent dels policies cap els estudiants? Serà l’expressió de la seva frustració contra aquells que representen tot allò que ells no podran ser mai?
Cal realment anys d’acadèmia i una suposada preparació tècnica, física i psicològica per acabar reaccionant a la primera de canvi amb una absència absoluta d’autocontrol?
Les agressions tenen categories? Depenent de la persona que les comet, són més o menys tolerables?
Fins i tot, en el mon del futbol, que ja és un mon prou difícil, una agressió sense pilota és targeta vermella directa. Els estudiants de la Plaça Universitat no duien pilota, tan sols llibres i somnis i malgrat això, varen ser brutalment apallissats.
Que el Comitè de Competició actuï d’ofici i un càstig exemplar caigui sobre els agressors.
Gossos rabiosos, gossos perillosos
Haurem de convenir que la policia és, en sí mateixa i per definició, violenta? Sí justament és el model educatiu el que està en joc, el que s’està qüestionant ara mateix, i el que ens definirà quin model de societat volem, és, en aquest marc, necessària i justificada la violència gratuïta, la violència injustificada, la violència desproporcionada, com a mesura correctora d’unes propostes democràtiques? El diàleg s’educa amb el diàleg. La paraula vol paraula i només paraula. La força ha de ser la força de la raó i dels arguments i mai, la raó de la força. L’educació, el sistema educatiu en general, està en crisi i totes les crisis generen debat i és del tot inacceptable i anti-sistema avortar el debat a cop de porra.
El pla Bolonya és, amb tota seguretat, la punta de l’ iceberg d’un conflicte molt més important. Una crisi de valors, de necessitats, d’objectius, d’encaixos, d’utilitats,...que és transversal a la resta de la nostra societat. Voldrà formar part d’aquesta societat un estudiant que veu com aquell que es ventava d’haver estat perseguit per la policia per les seves idees, ara la dirigeix amb un acarnissament desmesurat? És aquest el futur dels nostres joves. Ocupar el lloc dels seus pares reproduint models de comportament contra els que ara lluiten? És aquest el missatge que han de percebre? És aquesta tota l’esperança que ens cal?
Canviarem el color de la paret perquè sembli que hem canviat de casa. Canviarem l’uniforme de la policia per donar una altra imatge. Canviarem la forma per no canviar el fons. Canviarem perquè, en el fons, res canviï.
Quina immensa decepció!
Finalment voldria fer un APM, és a dir, alguna pregunta més.
Com és que els maltractaments als nens està justament perseguit i penat i l’apallissament del joves, incentivat, tolerat i televisat?
Com és que Brussel·les es preocupa per acotar el risc de les festes populars i tanca els ulls davant els abusos i la brutalitat de la policia?
Com és que les drogues estan prohibides i en canvi els “porreros” són els amos del carrer?
Com és que els que haurien de ser els garants dels drets civils, se’ls passen pel forro dels pantalons?
D’on prové aquesta ràbia atàvica i recurrent dels policies cap els estudiants? Serà l’expressió de la seva frustració contra aquells que representen tot allò que ells no podran ser mai?
Cal realment anys d’acadèmia i una suposada preparació tècnica, física i psicològica per acabar reaccionant a la primera de canvi amb una absència absoluta d’autocontrol?
Les agressions tenen categories? Depenent de la persona que les comet, són més o menys tolerables?
Fins i tot, en el mon del futbol, que ja és un mon prou difícil, una agressió sense pilota és targeta vermella directa. Els estudiants de la Plaça Universitat no duien pilota, tan sols llibres i somnis i malgrat això, varen ser brutalment apallissats.
Que el Comitè de Competició actuï d’ofici i un càstig exemplar caigui sobre els agressors.
dimecres, 18 de març del 2009
L’exemple que cou
No he acabat mai d’entendre que la tan treballada i lluitada igualtat de generes, la tan desitjada i, segurament justa, equiparació entre dones i homes es tradueixi, a la pràctica, en acabar vestint a les dones com a homes i mai a l’inrevés. Voldrà dir això que el gènere a igualar, a imitar i, en definitiva superior, serà el masculí? No seria lògic que en aquest afany d’equilibrar estendards ens igualéssim a la baixa. Qui ha determinat, doncs, que el gènere masculí és el mereixedor de ser imitat i a la postra igualat? És realment el masculí el model ideal? Les dones en el seu legítim afany de superació han d’acabar per assemblar-se als homes en el seu comportament i en el seu aspecte? Perquè no haurien de tenir els homes el desig i l’objectiu d’assemblar-se a les dones? Seria això retrocedir evolutivament? Els escocesos ho tenen clar, vesteixen faldilles i ja els hi poden anar tocant la gaita. El seu futur no passa per enfundar-se uns pantalons i ni tan sols s’ho qüestionen.
No he acabat mai d’entendre que la tan treballada i lluitada igualtat de generes, la tan desitjada i, segurament justa, equiparació entre dones i homes es tradueixi, a la pràctica, en acabar vestint a les dones com a homes i mai a l’inrevés. Voldrà dir això que el gènere a igualar, a imitar i, en definitiva superior, serà el masculí? No seria lògic que en aquest afany d’equilibrar estendards ens igualéssim a la baixa. Qui ha determinat, doncs, que el gènere masculí és el mereixedor de ser imitat i a la postra igualat? És realment el masculí el model ideal? Les dones en el seu legítim afany de superació han d’acabar per assemblar-se als homes en el seu comportament i en el seu aspecte? Perquè no haurien de tenir els homes el desig i l’objectiu d’assemblar-se a les dones? Seria això retrocedir evolutivament? Els escocesos ho tenen clar, vesteixen faldilles i ja els hi poden anar tocant la gaita. El seu futur no passa per enfundar-se uns pantalons i ni tan sols s’ho qüestionen.
dimarts, 17 de març del 2009
Si no falles, no saps el que et perds
Anar a València per falles és tot un ritual i un costum al que em costa renunciar. Justament l’altre dia, comentant-t’ho amb la Mafalda, la Mafalda és la meva dona, per veure si fèiem una escapada, es va despenjar amb un NO rotund i inesperat. -Ja n’estic farta de falles, cada any el mateix- va dir amb els ulls injectats en sang. –Falles, falles, falles! Fins i tot el nom m’avorreix – va continuar cada cop més encesa. – A més, si vull veure una falla, ja et tinc a tu, que ets capaç d’estar tot un any perdent el temps, les energies i els diners preparant un projecte per desprès cremar-ho en una nit. Tot el dia fent soroll i més soroll per acabar només en fum- va reblar. –Tens una visió grotesca de la realitat, veus a les persones com ninots estrafolaris condemnats a la foguera i ho ridiculitzes tot.- Jo me la mirava, amb la boca oberta i els ulls esbatanats. –Sonny (la meva dona em diu Sonny), ja va sent hora de créixer, de deixar de banda tanta rauxa i tanta banalitat, de construir alguna cosa que duri, d’encetar projectes que no es cremin i començar a encertar, encertar i encertar!- Però Mafalda...-vaig aconseguir articular, i abans de poder continuar, ella hi va tornar...-Sonny, has d’acabar amb aquesta música de comparsa i aquesta olor de pólvora que et persegueix per tot arreu. Posa una mica de transcendència a la teva vida i si et plau, deixa ja de fallar-me -.
Anar a València per falles és tot un ritual i un costum al que em costa renunciar. Justament l’altre dia, comentant-t’ho amb la Mafalda, la Mafalda és la meva dona, per veure si fèiem una escapada, es va despenjar amb un NO rotund i inesperat. -Ja n’estic farta de falles, cada any el mateix- va dir amb els ulls injectats en sang. –Falles, falles, falles! Fins i tot el nom m’avorreix – va continuar cada cop més encesa. – A més, si vull veure una falla, ja et tinc a tu, que ets capaç d’estar tot un any perdent el temps, les energies i els diners preparant un projecte per desprès cremar-ho en una nit. Tot el dia fent soroll i més soroll per acabar només en fum- va reblar. –Tens una visió grotesca de la realitat, veus a les persones com ninots estrafolaris condemnats a la foguera i ho ridiculitzes tot.- Jo me la mirava, amb la boca oberta i els ulls esbatanats. –Sonny (la meva dona em diu Sonny), ja va sent hora de créixer, de deixar de banda tanta rauxa i tanta banalitat, de construir alguna cosa que duri, d’encetar projectes que no es cremin i començar a encertar, encertar i encertar!- Però Mafalda...-vaig aconseguir articular, i abans de poder continuar, ella hi va tornar...-Sonny, has d’acabar amb aquesta música de comparsa i aquesta olor de pólvora que et persegueix per tot arreu. Posa una mica de transcendència a la teva vida i si et plau, deixa ja de fallar-me -.
dilluns, 16 de març del 2009
diumenge, 15 de març del 2009
Tan se val el que sembli
PACIENT: Aquesta nit, he somiat que tenia Jennifer Lopez i Angelina Jolie al llit i que tots tres ens passàvem la nit fent l’amor.
PSIQUIATRE: Evidentment, vostè té un desig profundament arrelat d’anar-se’n al llit amb la seva mare.
PACIENT: Què?! Cap d’aquestes dues dones s’assembla ni de lluny a la meva mare.
PSIQUIATRE: Ho veu? Una formació reactiva! Evidentment, vostè reprimeix els seus desitjos reals.
PACIENT: Aquesta nit, he somiat que tenia Jennifer Lopez i Angelina Jolie al llit i que tots tres ens passàvem la nit fent l’amor.
PSIQUIATRE: Evidentment, vostè té un desig profundament arrelat d’anar-se’n al llit amb la seva mare.
PACIENT: Què?! Cap d’aquestes dues dones s’assembla ni de lluny a la meva mare.
PSIQUIATRE: Ho veu? Una formació reactiva! Evidentment, vostè reprimeix els seus desitjos reals.
L’altre cara de la moneda
Júpiter 1 – Europa C 2
Juvenil, primera divisió, grup 3
Per a guanyar, d’entrada s’ha de voler, desprès, la sort, les habilitats, les qualitats faran la resta, però l’objectiu i el propòsit són fonamentals per encetar el camí de l’èxit. El Juvenil C ho té clar i ho ha tingut clar des del principi, algunes vegades la sort o la vàlua del rival han fet la missió impossible però mai s’ha deixat d’intentar i aquest és un dels trets característics d’un equip ambiciós i amb una personalitat guanyadora cada cop més definida. Potser aquesta Lliga se’ls hi farà curta i no s’arribarà a atrapar a un Sants llepat que compta els seus partits per victòries, però estic convençut que amb aquest esperit, aquesta filosofia de treball i aquesta mentalitat, els resultats no trigaran en fer-se realitat, sí és que ja no ho són ara.
El Júpiter ha estat el darrer equip, de moment, en patir les conseqüències d’una proposta abassegadora, en tastar la fam d’un grup fagocitador de rivals i en rendir-se davant l’evidència d’una superioritat tècnica i mental contra la que no han pogut oposar cap resistència. Només un gol a les acaballes del partit ha maquillat, injustament, un resultat que hauria pogut ser d’escàndol. Un camp lleig, incòmode i en pèssimes condicions no ha estat obstacle perquè, el juvenil C, sumi una nova victòria que el manté a tir i a l’expectativa de qualsevol errada del líder.
Per a arribar s’hi ha d’estar i per a guanyar s’ha de voler, sembla fàcil però no tothom és capaç d’entendre-ho. Coses de la vida.
Júpiter 1 – Europa C 2
Juvenil, primera divisió, grup 3
Per a guanyar, d’entrada s’ha de voler, desprès, la sort, les habilitats, les qualitats faran la resta, però l’objectiu i el propòsit són fonamentals per encetar el camí de l’èxit. El Juvenil C ho té clar i ho ha tingut clar des del principi, algunes vegades la sort o la vàlua del rival han fet la missió impossible però mai s’ha deixat d’intentar i aquest és un dels trets característics d’un equip ambiciós i amb una personalitat guanyadora cada cop més definida. Potser aquesta Lliga se’ls hi farà curta i no s’arribarà a atrapar a un Sants llepat que compta els seus partits per victòries, però estic convençut que amb aquest esperit, aquesta filosofia de treball i aquesta mentalitat, els resultats no trigaran en fer-se realitat, sí és que ja no ho són ara.
El Júpiter ha estat el darrer equip, de moment, en patir les conseqüències d’una proposta abassegadora, en tastar la fam d’un grup fagocitador de rivals i en rendir-se davant l’evidència d’una superioritat tècnica i mental contra la que no han pogut oposar cap resistència. Només un gol a les acaballes del partit ha maquillat, injustament, un resultat que hauria pogut ser d’escàndol. Un camp lleig, incòmode i en pèssimes condicions no ha estat obstacle perquè, el juvenil C, sumi una nova victòria que el manté a tir i a l’expectativa de qualsevol errada del líder.
Per a arribar s’hi ha d’estar i per a guanyar s’ha de voler, sembla fàcil però no tothom és capaç d’entendre-ho. Coses de la vida.
dissabte, 14 de març del 2009
divendres, 13 de març del 2009
Abecedari numèric
1 Quin susto (versió numèrica)
2 Parella de fet
3 Parella amb suport extern. Infidelitat
4 Intercanvi de parelles
5 Metall de color blanc blavós
6 Plau. Mitja dotzena
6/7 Avi de l’estaca
7 Estrip a la roba
8 Sensació interna. Estat del frigorífic a final de mes
9 Quant surts d’una sauna. Fruit sec
10 On es caga molta gent
11 Organització de cecs espanyols. Mesura de pes
12 Una dotzena
13 12 més 1. Superstició
14 Acció de torçar
15Sa Capital de la República Democràtica del Congo
16 Jutges mengen fetge d’un penjat…
17 Seventeen. Sementinc
18 Majoria d’edat
1 Quin susto (versió numèrica)
2 Parella de fet
3 Parella amb suport extern. Infidelitat
4 Intercanvi de parelles
5 Metall de color blanc blavós
6 Plau. Mitja dotzena
6/7 Avi de l’estaca
7 Estrip a la roba
8 Sensació interna. Estat del frigorífic a final de mes
9 Quant surts d’una sauna. Fruit sec
10 On es caga molta gent
11 Organització de cecs espanyols. Mesura de pes
12 Una dotzena
13 12 més 1. Superstició
14 Acció de torçar
15Sa Capital de la República Democràtica del Congo
16 Jutges mengen fetge d’un penjat…
17 Seventeen. Sementinc
18 Majoria d’edat
dijous, 12 de març del 2009
El blanc és l’absència de color
Al final hauré de creure, a contracor, en l’existència d’un Força Divina, d’un esser superior que administra perfectament i amb mà de ferro, la justícia i el difícil l’art de l’equilibri. Com es podria entendre sinó el que ha passat en aquesta darrera jornada, jornada de tornada, dels vuitens de final de la Lliga de Campions? Es podria considerar producte de la casualitat tantes coincidències reparadores? O són producte d’una intervenció sobrenatural amb l’única i lloable missió de castigar la supèrbia dels fatxendes fins a treure’ls-hi els colors i deixar-los en blanc?
Com s’interpreta que les famoses, per penoses, declaracions de Mr. Boluda, allò del “chorreo”, hagi estat un boomerang de conseqüències devastadores? De fet l’únic que ha patit el “chorreo” no ha estat altre que el seu propi equip i per partida triple: al Bernabeu, a Anfield i avui al Nou Camp, amb tot el públic dempeus cridant: eo, eo, eo, això sí que és un “chorreo”.
Com s’interpreta que les declaracions d’alguns jugadors merengues desitjant l’eliminació del Barça hagin aconseguit l’efecte totalment contrari? I en canvi les declaracions del Keita, en el mateix sentit, desitjant l’eliminació dels blans hagin estat premiades amb un gol que tancava un immens partit de futbol?
Com s’interpreta que en aquesta darrera jornada el barcelonisme, agonitzant per a la premsa i mitjans de Madrid, s’hagi classificat brillantment i hagi fet 9 gols, 5 avui davant l’Olympique i 4 ahir...? Dos fantàstiques victòries i per golejada.
I per últim, de moment, com s’interpreta que els descerebrats ultrasur, desprès de profanar el santuari on el Beatles varen començar la seva carrera musical, el local “The Cavern” a Liverpool, cantant el “Cara al Sol”, aquests mateixos fatxes fossin, justa i abassegadorament, derrotats, hores desprès, pels “reds”, rojos en el nostre idioma? Els rojos, aquest cop, sí que varen passar i ho van fer per damunt d’aquestes hordes incolores, inodores i insípides.
Justícia Divina? Esser superior? Mà negre? Tan sols desastre blanc i èxit rotund dels colors vius.
Al final hauré de creure, a contracor, en l’existència d’un Força Divina, d’un esser superior que administra perfectament i amb mà de ferro, la justícia i el difícil l’art de l’equilibri. Com es podria entendre sinó el que ha passat en aquesta darrera jornada, jornada de tornada, dels vuitens de final de la Lliga de Campions? Es podria considerar producte de la casualitat tantes coincidències reparadores? O són producte d’una intervenció sobrenatural amb l’única i lloable missió de castigar la supèrbia dels fatxendes fins a treure’ls-hi els colors i deixar-los en blanc?
Com s’interpreta que les famoses, per penoses, declaracions de Mr. Boluda, allò del “chorreo”, hagi estat un boomerang de conseqüències devastadores? De fet l’únic que ha patit el “chorreo” no ha estat altre que el seu propi equip i per partida triple: al Bernabeu, a Anfield i avui al Nou Camp, amb tot el públic dempeus cridant: eo, eo, eo, això sí que és un “chorreo”.
Com s’interpreta que les declaracions d’alguns jugadors merengues desitjant l’eliminació del Barça hagin aconseguit l’efecte totalment contrari? I en canvi les declaracions del Keita, en el mateix sentit, desitjant l’eliminació dels blans hagin estat premiades amb un gol que tancava un immens partit de futbol?
Com s’interpreta que en aquesta darrera jornada el barcelonisme, agonitzant per a la premsa i mitjans de Madrid, s’hagi classificat brillantment i hagi fet 9 gols, 5 avui davant l’Olympique i 4 ahir...? Dos fantàstiques victòries i per golejada.
I per últim, de moment, com s’interpreta que els descerebrats ultrasur, desprès de profanar el santuari on el Beatles varen començar la seva carrera musical, el local “The Cavern” a Liverpool, cantant el “Cara al Sol”, aquests mateixos fatxes fossin, justa i abassegadorament, derrotats, hores desprès, pels “reds”, rojos en el nostre idioma? Els rojos, aquest cop, sí que varen passar i ho van fer per damunt d’aquestes hordes incolores, inodores i insípides.
Justícia Divina? Esser superior? Mà negre? Tan sols desastre blanc i èxit rotund dels colors vius.
dimecres, 11 de març del 2009
Cruces peligrosos
Siempre he creído en la sabiduría popular y en la experiencia atesorada por todos aquellos que, habiendo vivido lo pactado, han decidido morirse. Dicen, los que saben y siguen vivos, que a los cementerios se va para no volver, a no ser que vayas de visita y ciertamente son lugares ideales donde nunca te van a llevar la contraria. Los cementerios, siguen diciendo los sabios, son reservas de paz y silencio, faltaría más!, menudo sobresalto tendríamos si no fuera así. Lugares para el recogimiento y donde tomar conciencia de la insignificancia humana y sus límites. Espacios democráticos donde todo se iguala y nada resulta necesario. Lugares donde pace la eternidad en plena descomposición y sin agencias de viaje que te arreglen un crucero. Los cementerios son un bálsamo para el estrés aunque a mí siempre me han parecido lugares muy complicados para circular: están llenos de cruces y no hay ningún semáforo. Seguramente por eso los residentes se mueven tan poco.
Siempre he creído en la sabiduría popular y en la experiencia atesorada por todos aquellos que, habiendo vivido lo pactado, han decidido morirse. Dicen, los que saben y siguen vivos, que a los cementerios se va para no volver, a no ser que vayas de visita y ciertamente son lugares ideales donde nunca te van a llevar la contraria. Los cementerios, siguen diciendo los sabios, son reservas de paz y silencio, faltaría más!, menudo sobresalto tendríamos si no fuera así. Lugares para el recogimiento y donde tomar conciencia de la insignificancia humana y sus límites. Espacios democráticos donde todo se iguala y nada resulta necesario. Lugares donde pace la eternidad en plena descomposición y sin agencias de viaje que te arreglen un crucero. Los cementerios son un bálsamo para el estrés aunque a mí siempre me han parecido lugares muy complicados para circular: están llenos de cruces y no hay ningún semáforo. Seguramente por eso los residentes se mueven tan poco.
dimarts, 10 de març del 2009
Una gràcia merescuda
Un guerrer de la llum mai no oblida la gratitud.
Els seus companys comenten: “Quina sort que té!” Perquè, de vegades, el guerrer aconsegueix molt més que no permet la seva capacitat.
Per això, quan el sol es pon, s’agenolla i dóna les gràcies a la Capa Protectora que l’envolta.
Però la seva gratitud no es limita al món espiritual; ell mai no oblida els amics, perquè les seves sangs s’han mesclat al camp de batalla.
Un guerrer no necessita que ningú li recordi l’ajuda que li han proporcionat els altres; se’n recorda tot sol i comparteix amb ells la recompensa.
Un guerrer de la llum mai no oblida la gratitud.
Els seus companys comenten: “Quina sort que té!” Perquè, de vegades, el guerrer aconsegueix molt més que no permet la seva capacitat.
Per això, quan el sol es pon, s’agenolla i dóna les gràcies a la Capa Protectora que l’envolta.
Però la seva gratitud no es limita al món espiritual; ell mai no oblida els amics, perquè les seves sangs s’han mesclat al camp de batalla.
Un guerrer no necessita que ningú li recordi l’ajuda que li han proporcionat els altres; se’n recorda tot sol i comparteix amb ells la recompensa.
dilluns, 9 de març del 2009
Travessa
Babieca – Cavall de Troia 2
Seny – Rauxa x
Catalunya – Espanya 1
Apassionat – Indiferent 1
Cecil B. DeMille – John Ford 2
Diligència – Apatia 1
Ordre – Caos 1
2666 - Pantaleon y las visitadoras 1
Tren de rentat – Tren de viatgers 2
Amor – Sexe x
Barça – Espanyol 1
Independència – Autonomia 1
Treball – Oci x
Tolerància – Intolerància 1
Dialogar – Encegar 1
Educació – Conducció 1
Rolling Stones – Beatles 2
Teoria – Pràctica x
Europa – Sant Andreu 1
Encendre – Apaivagar 2
Torre de guaita – Peó de combat 2
Sumar – Restar 1
Pessimisme – Optimisme 2
Chaplin – Keaton 1
Tendresa – Duresa 1
Dreta – Esquerra 2
Parlar – Escoltar x
Futbol – Toros 1
Forma – Fons x
Assaig – Ficció x
Nació – Regió 1
Tom Waits – Bob Dylan x
Lleialtat – Traïció 1
Ponts – Túnels 1
Paraules – Fets x
Masclisme – Feminisme (suspès per pluja)
Babieca – Cavall de Troia 2
Seny – Rauxa x
Catalunya – Espanya 1
Apassionat – Indiferent 1
Cecil B. DeMille – John Ford 2
Diligència – Apatia 1
Ordre – Caos 1
2666 - Pantaleon y las visitadoras 1
Tren de rentat – Tren de viatgers 2
Amor – Sexe x
Barça – Espanyol 1
Independència – Autonomia 1
Treball – Oci x
Tolerància – Intolerància 1
Dialogar – Encegar 1
Educació – Conducció 1
Rolling Stones – Beatles 2
Teoria – Pràctica x
Europa – Sant Andreu 1
Encendre – Apaivagar 2
Torre de guaita – Peó de combat 2
Sumar – Restar 1
Pessimisme – Optimisme 2
Chaplin – Keaton 1
Tendresa – Duresa 1
Dreta – Esquerra 2
Parlar – Escoltar x
Futbol – Toros 1
Forma – Fons x
Assaig – Ficció x
Nació – Regió 1
Tom Waits – Bob Dylan x
Lleialtat – Traïció 1
Ponts – Túnels 1
Paraules – Fets x
Masclisme – Feminisme (suspès per pluja)
diumenge, 8 de març del 2009
El submarinista que volia jugar a futbol
Europa D 3 - Escolapis 1
Juvenil Segona Divisió, grup 13
Per a jugar un partit de futbol es necessita: un camp reglamentari, una pilota, un àrbitre i dos equips que hi vulguin jugar. Tots i cadascun d’aquests elements són imprescindibles i cap és sobrer.
Ahir, a l’Àliga, hi havia un camp força reglamentari, una pilota en condicions, un àrbitre més que correcte i en principi dos equips, o al menys això era el que semblava, quan varen sortir al terreny de joc amb l’ intenció de disputar un transcendent partit de futbol, que ens havia de dir moltes coses respecte al seu futur immediat en la carrera cap el títol. A l’hora de la veritat, només un equip va voler jugar, l’Europa, l’altre, els Escolapis, va ser una penosa caricatura de si mateix, una broma pesada que no va entendre ningú i la perfecta antítesi del que ha de ser un equip de futbol. Els Escolapis ens varen donar una magistral lliçó de mala educació, de conducta impròpia, de manca de recursos i sobretot, de com utilitzar aquest noble esport com a vehicle transmissor de frustracions.
La conducció, més que no pas l’educació, religiosa, no ha estat mai sant de la meva devoció, ni els seus mètodes, ni les seves propostes, ni els seus dogmes i encara menys, els seus resultats. Les devastadores conseqüències en les persones sotmeses a aquests tràgics tractaments no deixen cap mena de dubtes sobre la nocivitat de la seva existència. Veure el comportament d’alguns jugadors i tècnics dels Escolapis en un camp de futbol, veure la seva actitud agressiva, la seva manca absoluta de “fair play”, la seva supèrbia, el seu llenguatge més enllà de qualsevol límit tolerable, la seva ira desmesurada, la seva ràbia indiscriminada i els seus arguments violents no pot ser més que el resultat d’individus “educats” en la repressió i el culte a l’onanisme.
Us ben asseguro que la meva intenció era parlar de futbol, única i exclusivament de futbol, però els Escolapis no varen estar per la labor. Va ser un símil d’aquell jugador de tennis que surt a jugar el seu partit i davant es troba amb un rival vestit de submarinista i un pal de beisbol a les mans. Evidentment, l’escena dóna per a molt, però en cap cas, es podrà veure un partit de tennis. Doncs així va ser l’enfrontament entre un Europa que sap i volia jugar a futbol i un Escolapis vestit de “buzo” donant pals a tort i a dret i movent la cua compulsivament com un peix fora de l’aigua.
Aquesta fal·lera malaltissa dels capellans de preparar els joves per a la vida eterna els hi fa perdre el nord i s’obliden de preparar-los per a aquesta, que de moment és l’única que sabem amb tota certesa que existeix.
Pel que fa al partit, potser l’Europa no va fer el joc més vistós ni més brillant de la seva vida, però sens dubte, va ser un dels partits més seriosos i complerts en molt de temps d’aquest equip amb un futbol i una educació exquisida. La bellesa en el futbol només és un dels seus aspectes, els altres: la tenacitat, la lluita, la maduresa, la gestió de les emocions, el domini del tempo, la intensitat, el saber patir, la solidaritat, la intel·ligència aplicada i la conducta apropiada complementen i configuren el millor esport del món, d’aquest món es clar.
I com a penitència pels Escolapis, que d’això si que en saben, 3 parenostres i que mirin la classificació aquí a la terra i no al cel.
RIVALNOSTRE
Rival nostre que esteu a la gespa
sigui respectat el vostre nom.
Vingui a nosaltres el vostre esperit.
Faci's la vostra voluntat
aquí a la gespa,
com es fa a la terra.
El vostre joc de cada dia
doneu-nos Europa en el dia d'avui
i perdoneu les nostres culpes
ja que nosaltres som incapaços de fer-ho.
No permeteu que nosaltres
caiguem en temptació
ans ensenyeu-nos
a jugar a futbol. Amén.
Europa D 3 - Escolapis 1
Juvenil Segona Divisió, grup 13
Per a jugar un partit de futbol es necessita: un camp reglamentari, una pilota, un àrbitre i dos equips que hi vulguin jugar. Tots i cadascun d’aquests elements són imprescindibles i cap és sobrer.
Ahir, a l’Àliga, hi havia un camp força reglamentari, una pilota en condicions, un àrbitre més que correcte i en principi dos equips, o al menys això era el que semblava, quan varen sortir al terreny de joc amb l’ intenció de disputar un transcendent partit de futbol, que ens havia de dir moltes coses respecte al seu futur immediat en la carrera cap el títol. A l’hora de la veritat, només un equip va voler jugar, l’Europa, l’altre, els Escolapis, va ser una penosa caricatura de si mateix, una broma pesada que no va entendre ningú i la perfecta antítesi del que ha de ser un equip de futbol. Els Escolapis ens varen donar una magistral lliçó de mala educació, de conducta impròpia, de manca de recursos i sobretot, de com utilitzar aquest noble esport com a vehicle transmissor de frustracions.
La conducció, més que no pas l’educació, religiosa, no ha estat mai sant de la meva devoció, ni els seus mètodes, ni les seves propostes, ni els seus dogmes i encara menys, els seus resultats. Les devastadores conseqüències en les persones sotmeses a aquests tràgics tractaments no deixen cap mena de dubtes sobre la nocivitat de la seva existència. Veure el comportament d’alguns jugadors i tècnics dels Escolapis en un camp de futbol, veure la seva actitud agressiva, la seva manca absoluta de “fair play”, la seva supèrbia, el seu llenguatge més enllà de qualsevol límit tolerable, la seva ira desmesurada, la seva ràbia indiscriminada i els seus arguments violents no pot ser més que el resultat d’individus “educats” en la repressió i el culte a l’onanisme.
Us ben asseguro que la meva intenció era parlar de futbol, única i exclusivament de futbol, però els Escolapis no varen estar per la labor. Va ser un símil d’aquell jugador de tennis que surt a jugar el seu partit i davant es troba amb un rival vestit de submarinista i un pal de beisbol a les mans. Evidentment, l’escena dóna per a molt, però en cap cas, es podrà veure un partit de tennis. Doncs així va ser l’enfrontament entre un Europa que sap i volia jugar a futbol i un Escolapis vestit de “buzo” donant pals a tort i a dret i movent la cua compulsivament com un peix fora de l’aigua.
Aquesta fal·lera malaltissa dels capellans de preparar els joves per a la vida eterna els hi fa perdre el nord i s’obliden de preparar-los per a aquesta, que de moment és l’única que sabem amb tota certesa que existeix.
Pel que fa al partit, potser l’Europa no va fer el joc més vistós ni més brillant de la seva vida, però sens dubte, va ser un dels partits més seriosos i complerts en molt de temps d’aquest equip amb un futbol i una educació exquisida. La bellesa en el futbol només és un dels seus aspectes, els altres: la tenacitat, la lluita, la maduresa, la gestió de les emocions, el domini del tempo, la intensitat, el saber patir, la solidaritat, la intel·ligència aplicada i la conducta apropiada complementen i configuren el millor esport del món, d’aquest món es clar.
I com a penitència pels Escolapis, que d’això si que en saben, 3 parenostres i que mirin la classificació aquí a la terra i no al cel.
RIVALNOSTRE
Rival nostre que esteu a la gespa
sigui respectat el vostre nom.
Vingui a nosaltres el vostre esperit.
Faci's la vostra voluntat
aquí a la gespa,
com es fa a la terra.
El vostre joc de cada dia
doneu-nos Europa en el dia d'avui
i perdoneu les nostres culpes
ja que nosaltres som incapaços de fer-ho.
No permeteu que nosaltres
caiguem en temptació
ans ensenyeu-nos
a jugar a futbol. Amén.
dissabte, 7 de març del 2009
La targeta desmagnetitzada
L’altre dia vaig anar a trobar el meu amic Albert al que feia més de sis mesos que no veia. Havíem quedat en una concorreguda cafeteria del centre i quan vaig arribar ell ja hi era. Al veurem es va aixecar i em va abraçar emocionadament. Vam demanar dos cafès i abans que el sol·lícit cambrer ens els portés l’Albert em va dir:
-Estic fotut, molt fotut. Fa uns dies que no me’n se avenir. Fins fa poc jo era un home feliç, apreciat pels meus familiars i amics, valorat pel meu entorn i amb un sòlid reconeixement social. Tenia una Visa Or que m’obria totes les portes i me’n feia de noves allà on abans no n’hi havia.
-I ara, que t’ha passat?
-Una desgràcia, un terrible daltabaix, la Visa s’ha desmagnetitzat. He perdut el magnetisme i amb el magnetisme, el crèdit. De ser un subjecte observat, respectat i centre d’atenció he passat a ser un objecte invisible.
-No m’ho puc creure.
-En pots estar segur. Ja veuràs: -cambrer- em pot portar el compte si us plau?
El cambrer li va portar el compte i l’Albert va deixar la seva Visa al platet. Al poc, el cambrer va tornar i dirigint-se al meu amic li va etzibar: -perdoni senyor, la Visa no és vàlida, no tindrà pas una altra targeta?
Un Albert desfet , amb els ulls plorosos, una mirada suplicant i un filet de veu a punt de trencar-se em va demanar: -que em pots pagar el cafè? demà t’ho torno.
L’altre dia vaig anar a trobar el meu amic Albert al que feia més de sis mesos que no veia. Havíem quedat en una concorreguda cafeteria del centre i quan vaig arribar ell ja hi era. Al veurem es va aixecar i em va abraçar emocionadament. Vam demanar dos cafès i abans que el sol·lícit cambrer ens els portés l’Albert em va dir:
-Estic fotut, molt fotut. Fa uns dies que no me’n se avenir. Fins fa poc jo era un home feliç, apreciat pels meus familiars i amics, valorat pel meu entorn i amb un sòlid reconeixement social. Tenia una Visa Or que m’obria totes les portes i me’n feia de noves allà on abans no n’hi havia.
-I ara, que t’ha passat?
-Una desgràcia, un terrible daltabaix, la Visa s’ha desmagnetitzat. He perdut el magnetisme i amb el magnetisme, el crèdit. De ser un subjecte observat, respectat i centre d’atenció he passat a ser un objecte invisible.
-No m’ho puc creure.
-En pots estar segur. Ja veuràs: -cambrer- em pot portar el compte si us plau?
El cambrer li va portar el compte i l’Albert va deixar la seva Visa al platet. Al poc, el cambrer va tornar i dirigint-se al meu amic li va etzibar: -perdoni senyor, la Visa no és vàlida, no tindrà pas una altra targeta?
Un Albert desfet , amb els ulls plorosos, una mirada suplicant i un filet de veu a punt de trencar-se em va demanar: -que em pots pagar el cafè? demà t’ho torno.
divendres, 6 de març del 2009
Sopa de lletres
A : Exclamació
B: Una manera de fer les coses
C: Imperatiu del saber
D : relatiu a pertinença
E: Advertència
F : Infantil on juguen els fills de la Lupe
G : El punt més excitant
H : El cognom d’Eva
I : Afegeix, suma
J : Ball regional
K : Mitja merda
L : Acompanyament flamenc
LL : Eufòria flamenca
M : Thompson
N : Volcà de Sicilia
O : Admiració. També, dubte
P : Actriu espanyola guanyadora d’un Oscar
Q : El pare dels gadgets de James Bond
R : Falla
S : Corba perillosa
T : Infusió originaria de l’Índia
U : Donar un “susto”
V : Una manera de fer les coses a la baixa
W : Molt bé
X : Peli porno
Y : Afegir per darrera
Z : En català, bolet
A : Exclamació
B: Una manera de fer les coses
C: Imperatiu del saber
D : relatiu a pertinença
E: Advertència
F : Infantil on juguen els fills de la Lupe
G : El punt més excitant
H : El cognom d’Eva
I : Afegeix, suma
J : Ball regional
K : Mitja merda
L : Acompanyament flamenc
LL : Eufòria flamenca
M : Thompson
N : Volcà de Sicilia
O : Admiració. També, dubte
P : Actriu espanyola guanyadora d’un Oscar
Q : El pare dels gadgets de James Bond
R : Falla
S : Corba perillosa
T : Infusió originaria de l’Índia
U : Donar un “susto”
V : Una manera de fer les coses a la baixa
W : Molt bé
X : Peli porno
Y : Afegir per darrera
Z : En català, bolet
Subscriure's a:
Missatges (Atom)