Saber utilitzar la llengua

Ara fa 400 cents anys i en l’anomena’t “Siglo de Oro” espanyol, un enginyós escriptor i poeta feia les delícies dels seus conciutadans amb ocurrències d’extrema gosadia. Presti gitador del llenguatge i alquimista de les paraules duia aquest difícil art a límits inversemblants . Coneixedors d’aquestes habilitats els seus companys li varen proposar una juguesca arriscada. Donat que la Reina, la dona del Rei, patia un defecte físic evident: era coixa de naixement i tothom feia com si res, ningú gosava fer el més mínim comentari al respecte , seria capaç el nostre poeta de fer, en presència de la Reina, esment de la seva minusvalia? Com no podia ser d’una altra manera, l’escriptor va acceptar el repte, demanant com a única condició dos dies per executar el fet. Així va ser i al cap de dos dies va demanar audiència a la Reina, que gustosa va accedir, i davant de la primera dama li va mostrar dues flors, en una mà una rosa i en l’altre un clavell al temps que, amb veu solemne, li deia: “Entre el clavel y la rosa su Majestad escoja”. Un silenci de cementiri es va fer a tota la sala, silenci que va trencar la pròpia Reina quan, arrossegant la cama, va anar fins el poeta i donant-li les gràcies va escollir la rosa.
Poc temps desprès una nova proposta, aquesta suïcida, li va arribar al nostre personatge. Podria portar el llenguatge a l’extrem d’insultar a la Reina en públic? Seria capaç d’ultratjar-la i sortir-ne sa i estalvi? Evidentment , va ser la resposta del nostre poeta. Només demano una cosa, disposar de tot l'hivern per fer efectiva la juguesca. En aquell temps els hiverns eren molt rigorosos i tothom se’n constipava fins al punt que moltes persones no arribaven a veure la primavera. La Reina, malgrat el seu rang, també va caure i va caure fortament. La seva tos es podia sentir fins els límits més allunyats de la sagrera. El poeta va entendre que havia arribat el seu moment i va demanar audiència a la Cort per visitar a la Reina convalescent. Una vegada davant la Sobirana va poder veure com aquesta, entre grans esforços, estossegava arrencant flegmes que escopia dins un recipient de marbre, cosa que la relaxava i li permetia respirar amb certa normalitat. Apropant-se a la Reina amb respecte li va dir: “ Gracias a Dios que su Majestad esputa” .
La Reina va sobreviure a aquell hivern i el nostre poeta també.