Joder con la montaña!

Fa temps, quan vaig començar a escriure aquest blog i davant l’enorme interès suscitat per les meves aportacions, hi ha qui em va suggerir passar-me al castellà per obtenir més difusió i arribar a llocs on no ho podria fer mai amb el minoritari català. Francament va ser una proposta molt temptadora i que va fer trontollar els meus fonaments ètnics, ètics i estètics. M’imaginava aleshores penetrant en el continent americà abastant racons inimaginables fins el moment i conquerint amplis mercats reservats exclusivament a llengües majoritàries. Jo també seria un d’ells i em llegirien des de Los Angeles fins a Usuaia en una espiral impagable d’èxit i reconeixement.
Necessitava una coartada, un pretext per canviar el meu plantejament inicial. No em podia passar de la nit al dia i sense un motiu de pes al castellà sense afectar ni ferir sensibilitats incloent la meva pròpia. Vaig decidir, desprès de donar-li voltes, fer com Moisès, pujaria a una muntanya i des de la carena escoltaria la veu de Déu. Qui podria retreure’m el canvi d’idioma si Déu m’ho manava?
Ras i curt al dia següent estava al cim de la Pica d’Estats preparat per rebre les instruccions divines. Inflant els pulmons fins a la seva capacitat màxima vaig cridar: Dios del cielo y de la Tierra (ho deia en castellà per veure d’influir en la seva decisió), Dios que lo sabes todo, en mi blog puedo escribir en castellano? No, no, no...Va ser la resposta immediata, resposta que retronava per tots els racons de la vall fins perdre’s en la llunyania. Sense defallir vaig tornar a preguntar: Dios todopoderoso, puedo en mi blog escribir en castellano? No, no, no...La mateixa ràpida i contundent resposta. Per tercera vegada ho vaig intentar: Dios infalible y que nunca te equivocas (aixó ja era fruit de la desesperació, per veure si el commovia) dime, puedo en mi blog escribir en castellano? No, no, no, no...Aquest cop el numero de nos va ser més llarg fins que poc a poc es varen anar apagant en un xiuxiueig darrera els arbres. Decebut per la fermesa de la negativa vaig tancar els ulls mentre em passaven pel cap imatges de vaixells tornant d’Amèrica plens de somnis trencats.
Tres hores desprès tornava cap a casa intentant reconstruir els ponts per seguir treballant en una llengua petita i minoritària. Resignat, o quasi be, m’anava configurant el nou paisatge, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, aquest seria el nou escenari, el meu escenari fet a voluntat de Déu. Si ell ho manava, si ell ho volia jo li seria fidel fins a la fi dels temps.
I aquí em teniu, avui, editant en català, una llengua que no arriba gaire lluny i que no entén pràcticament ningú, però quan un es sent instrument del Senyor tot sacrifici és poc i un únic lector esdevé un apreciadíssim tresor.
De pura anècdota podríem qualificar, que poc desprès d’aquella manifestació divina, conegués el fenomen de l’eco, fenomen molt comú a alta muntanya i que consisteix en un efecte sonor que et retorna les ultimes síl·labes de les paraules llençades al vent. Pensar que si el castellà en comptes de pronunciar-se castellano es digues castellasi ara us estaria escrivint en el idioma de Cervantes. Que hi farem, les coses són com són i cal acceptar-les amb alegria i bon humor, or, or, or...