Doble o res

Dijous, tres de la tarda, carrer Aribau, Barcelona. Estic per agafar la moto i se’m planta davant un home, un home de mitjana edat i mirant-me fixament em pregunta: m’equivoco? no ets qui penso? No ho se, li responc. Em pensava que erets una altra persona, s’afanya a dir-me. Segur que et confons, perquè no et conec de res. Perdona, perdona, es disculpa, però és que ets clavat a un amic meu, clavat però que molt clavat. No hi fa res, cap problema, li dic per alliberar-lo i pujo tot seguit a la moto. Perdona de nou, insisteix el desconegut, però és que hagués jurat...No t’amoïnis, li etzibo per acabar, adéu, adéu i dono gas. A l’alçada del carrer Mallorca em giro discretament i encara el veig allí palplantat i fent insistentment que no amb el cap.
He de confessar que des d’aquell dia estic una mica trasbalsat i no dormo gaire bé. Si el meu desconegut interlocutor no pateix al·lucinacions, si no té cap trastorn mental o en la percepció, això vol dir que tinc un doble, que per Barcelona es passeja una persona igual que jo, que fa la mateixa cara que jo, fins el punt que els seus amics el confonen amb mi. No deixa de ser inquietant aquesta nova i inesperada situació. M’hauré de fer càrrec a partir d’ara de les seves accions i ell de les meves? M’hauré de responsabilitzar dels seus actes i ell dels meus? Fins a quin punt pot arribar el malentès?
Us asseguro que el carrer Aribau s’ha convertit, definitivament, en el passeig del neguit i no paro de donar-li voltes al cap imaginant que li diré, a un tipus com jo, si un dia me’l trobo al semàfor.