Amortigues

Ara fa uns quants dies vaig escriure una cosa que es deia Amorbol i feia referència a l’estima que senten algunes persones pel futbol i l’ incidència que té en la seva forma de ser. Ara em veig empès, desprès de profundes reflexions, a trencar una llança a favor de l’altre bàndol, de dur a terme la reparació d’un “greuge històric” en favor del punt de vista de la part de la parella que el pateix, és a dir, dels que no els hi agrada el futbol i en són víctimes passives. Em diuen, amb certa vehemència, que perquè elles (noies generalment) han d’acceptar de bon grat el futbol, les llargues hores de dedicació i els seus evidents danys col·laterals i en canvi la seva parella és incapaç d’entendre, compartir i, fins i tot, estimar anar de botigues. A mi - m’insisteixen- m’encanta passejar veient aparadors i entrar i sortir dels comerços per estar al dia de les darreres novetats, m’encanta la moda i les seves variants, tant com a la meva parella li pugui agradar el futbol. Se que ell no ho entén i possiblement no ho entengui mai, però no vull renunciar a la seva companyia en una de les coses que m’apassiona.
Totes les parelles en els seus inicis, en l’etapa de formació volen compartir el 100% del seu temps amb la persona triada. Ho volen fer tot junts, sense tenir en compte els gustos i les necessitats de l’altre. És molt difícil compartir i sobretot assumir les afeccions i les dèries del nou company/a, però és absolutament necessari trobar aquest punt d’equilibri, aquesta flexibilitat que permeti un encaix poc traumàtic. L’altre dia a Esterri em mirava el riu i vaig pensar que era una imatge molt gràfica i que exemplificava perfectament aquesta situació perquè el riu quan neix, quan comença la seva singladura a alta muntanya és brau, es mou en espais petits, entre un munt d’obstacles i ple d’accidents naturals. És Logic que hi hagi col·lisions i caigudes vertiginoses, tot fins arribar a la plana on el riu es diposita en un estany ample i tranquil, on hi ha espai per a tot i temps per a molt més. Cal trobar aquests espais d’equilibri on hi càpiga la relació de parella i també el creixement individual. On sigui possible les activitats en comú i les estrictament personals que no separin la unió sinó que l’enforteixin.
Us deixo, em crida la Montse per anar de botigues i no la vull fer esperar.

Per a la Y., t’ho devia.