Quan no pot ser i a més és impossible
La Salud Pere Gol 2 – Europa C 7

Aquesta tarda l’Europa ha començat la seva lliga particular davant un equip de segona, amb tots els respectes pels equips de segona, i ho ha fet en un camp de segona, i dic segona perquè no hi ha categories inferiors, per sota de segona ja no hi ha res, al marge del metro i les clavegueres, és clar. Lamentable el terreny de joc no apte per a la disputa de partits de futbol. Amb una mica de sort es podrien organitzar campionats de petanca o bé utilitzar-lo de sorral perquè els nens puguin fer castells quan surtin de l’escola. La Salud Pere Gol, que de salut en pot tenir molta però de gol molt poquet, ha estat especialment amatent en posar en perill la salut del rival amb una dedicació i un interès digne de ser destacat. Els seus “tècnics”, “entrenadors” i responsables (i responsables, separat, no junt) hauran d’ensenyar a aquests nois que en futbol el que s’ha de xutar és la pilota, cos esfèric ple d’aire, i no les cames de l’adversari. Per moments semblava el càsting dels Pastorets, onze “muñecas pataditas de Famosa” anant cap el Portal, per veure qui era l’escolli’t per abandonar el partit abans d’hora. Grans oradors, impenitents verborristes i de llengua fàcil fent oposicions per formar part, amb tots els honors, de la Real Academia Española de la Lengua; a poc que s’esforcin segur que ho aconseguiran.

Tràmit obligatori per l’Europa, resolt amb solvència i autoritat. Pàgina que es passa i no la tornaran a llegir. Partits lletjos amb molt poc futbol però que s’han de jugar i guanyar si es volen assolir els objectius. Tres punts, només tres punts, els primers tres punts absolutament merescuts i bravament lluitats. Em quedo amb la capacitat d’adaptació de l’Europa a un camp i a un rival molt allunyats dels standards al que estan acostumats i malgrat aquest handicap, generar els recursos suficients i adequats per endur-se el partit amb un clar i contundent resultat a favor.

Ha estat un dos a set que m’ha recordat sonorament aquell dau al set de Brossa i quin millor final que el proposat pel mestre:

Allò que comença és
Des d’aquest moment
Allò que acaba;
Allò que fineix és alhora
Allò que arrenca.

I això només és el principi...