Unitat de ball buscant parella
dilluns, 29 de setembre del 2008
Que ha de fer un davanter? : definir
Pare Claret: sense pèls a la llengua
Sistrells: s’utilitzen per anar a buscar brolets
Pare Manyanet: hàbil en el bricolatge
Aragó: ahora vamos
Camèlies: entabanes
Berna: amb poca visibilitat
Maragall: gallina
Lesseps: de taronja o de llimona?
Girona: presó
Sarrià: es baixà la bandera
Ceuta: si estàs cansat
Saragossa: la Sara s’ho passa be
Madrit: que t’ha drit?
Diagonal: el dia que el polvo de Gonal sustituye al polvo tradicional
Carmel: cotxe dolç
Balmes: que no diguis res
Gran Via: també coneguda com avinguda Serrat (hoy puede ser un gran via...)
Pelai: masturbació amb dolor
Dante: de pell girada
Eivissa: a qui?
Colón: persona que no respecta les cues
Pare Claret: sense pèls a la llengua
Sistrells: s’utilitzen per anar a buscar brolets
Pare Manyanet: hàbil en el bricolatge
Aragó: ahora vamos
Camèlies: entabanes
Berna: amb poca visibilitat
Maragall: gallina
Lesseps: de taronja o de llimona?
Girona: presó
Sarrià: es baixà la bandera
Ceuta: si estàs cansat
Saragossa: la Sara s’ho passa be
Madrit: que t’ha drit?
Diagonal: el dia que el polvo de Gonal sustituye al polvo tradicional
Carmel: cotxe dolç
Balmes: que no diguis res
Gran Via: també coneguda com avinguda Serrat (hoy puede ser un gran via...)
Pelai: masturbació amb dolor
Dante: de pell girada
Eivissa: a qui?
Colón: persona que no respecta les cues
Laura (1944)
“Mai no va existir una dona com Laura” ens repetia, un i altre cop, la publicitat de la pel·lícula fins que varem acabar per integrar Laura dins el nostre subconscient per sempre. Laura, amb el rostre de Gene Tierney, va esdevenir una icona inoblidable i recurrent per a varies generacions de filmadictes, fins el punt de no tenir prou clar on començava la ficció i on acabava realment Laura.
Film de la Fox dirigit per Otto Preminger i que es va endur un oscar a la millor fotografia, en blanc i negre, per Joseph Lashelle i la nominació per al propi director.
Fent companyia, que no ombra, a Gene Tierney/Laura, trobem a un inadequat i tou Dana Andrews, a un inquietant Vincent Price i per damunt de tots, al meu estimat guia i mestre, Clifton Webb (anys desprès: Mr. Belvedere) .
diumenge, 28 de setembre del 2008
Àngels i dimonis
Així com al culte judeo-cristià hi ha tres àngels famosos, mediàtics en diríem ara, que han tallat tradicionalment el bacallà: l’àngel de la guarda, l’àngel exterminador i l’àngel caigut; també al CE Europa, fidel als valors occidentals, hi ha tres àngels principals: l’ Àngel Valero, intentant dirigir el primer equip com a responsable i entrenador; l’Àngel Gómez, director del futbol base, intentant posar ordre entre una multitud de joves futbolistes i les corresponents famílies i finalment, l’Àngel Garreta com a director/creador i “alma mater” d’una web que intenta ser alguna cosa semblant a la web oficial del Club. Tres àngels amb bons propòsits que guien les nostres vides per camins incerts. Tres àngels atípics que en lloc de viure al Paradís han triat, incomprensiblement, fer-ho en el Purgatori del CE Europa. Potser amb la penitència de redimir, no sabem quina estranya culpa, que els faci guanyar el cel i amb ell, la felicitat eterna.
Els hi desitjo a tots tres èxit en les seves trajectòries angelicals, al mateix temps que els hi voldria recordar, si ja ho saben, o be fer saber, sinó ho saben, que al CE Europa hi ha persones que sense ser àngels també fan una tasca divina i molts d’ells en silenci. Un silenci sovint desagraït i mal acolorit, que no té altra recompensa que el premi d’un infern quotidià ple de dimonis vermells bojos per organitzar una barbacoa.
En fi, un món d’àngels i dimonis perquè el Sr. Dan Brown és segueixi posant les botes amb un mediocre best –seller.
Així com al culte judeo-cristià hi ha tres àngels famosos, mediàtics en diríem ara, que han tallat tradicionalment el bacallà: l’àngel de la guarda, l’àngel exterminador i l’àngel caigut; també al CE Europa, fidel als valors occidentals, hi ha tres àngels principals: l’ Àngel Valero, intentant dirigir el primer equip com a responsable i entrenador; l’Àngel Gómez, director del futbol base, intentant posar ordre entre una multitud de joves futbolistes i les corresponents famílies i finalment, l’Àngel Garreta com a director/creador i “alma mater” d’una web que intenta ser alguna cosa semblant a la web oficial del Club. Tres àngels amb bons propòsits que guien les nostres vides per camins incerts. Tres àngels atípics que en lloc de viure al Paradís han triat, incomprensiblement, fer-ho en el Purgatori del CE Europa. Potser amb la penitència de redimir, no sabem quina estranya culpa, que els faci guanyar el cel i amb ell, la felicitat eterna.
Els hi desitjo a tots tres èxit en les seves trajectòries angelicals, al mateix temps que els hi voldria recordar, si ja ho saben, o be fer saber, sinó ho saben, que al CE Europa hi ha persones que sense ser àngels també fan una tasca divina i molts d’ells en silenci. Un silenci sovint desagraït i mal acolorit, que no té altra recompensa que el premi d’un infern quotidià ple de dimonis vermells bojos per organitzar una barbacoa.
En fi, un món d’àngels i dimonis perquè el Sr. Dan Brown és segueixi posant les botes amb un mediocre best –seller.
El manifest marxista III
Perquè i com ha arribat vostè a tenir vint fills en el seu matrimoni?
- Estimo al meu marit.
A mi també m’agrada molt el meu cigar, però de tant en tant
me’l trec de la boca.
- Tinc por que quan portem un temps casats, una bella jove aparegui a la teva vida i t’oblidis de mi.
- No siguis tonta, t’escriuré dos cops per setmana.
A qui creurà vostè, a mi o als seus ulls?
No permetré injustícies ni joc brut, però si atrapem a algú practicant la corrupció sense passar-me una comissió, l’afusellarem.
Perquè i com ha arribat vostè a tenir vint fills en el seu matrimoni?
- Estimo al meu marit.
A mi també m’agrada molt el meu cigar, però de tant en tant
me’l trec de la boca.
- Tinc por que quan portem un temps casats, una bella jove aparegui a la teva vida i t’oblidis de mi.
- No siguis tonta, t’escriuré dos cops per setmana.
A qui creurà vostè, a mi o als seus ulls?
No permetré injustícies ni joc brut, però si atrapem a algú practicant la corrupció sense passar-me una comissió, l’afusellarem.
Quan no pot ser i a més és impossible
La Salud Pere Gol 2 – Europa C 7
Aquesta tarda l’Europa ha començat la seva lliga particular davant un equip de segona, amb tots els respectes pels equips de segona, i ho ha fet en un camp de segona, i dic segona perquè no hi ha categories inferiors, per sota de segona ja no hi ha res, al marge del metro i les clavegueres, és clar. Lamentable el terreny de joc no apte per a la disputa de partits de futbol. Amb una mica de sort es podrien organitzar campionats de petanca o bé utilitzar-lo de sorral perquè els nens puguin fer castells quan surtin de l’escola. La Salud Pere Gol, que de salut en pot tenir molta però de gol molt poquet, ha estat especialment amatent en posar en perill la salut del rival amb una dedicació i un interès digne de ser destacat. Els seus “tècnics”, “entrenadors” i responsables (i responsables, separat, no junt) hauran d’ensenyar a aquests nois que en futbol el que s’ha de xutar és la pilota, cos esfèric ple d’aire, i no les cames de l’adversari. Per moments semblava el càsting dels Pastorets, onze “muñecas pataditas de Famosa” anant cap el Portal, per veure qui era l’escolli’t per abandonar el partit abans d’hora. Grans oradors, impenitents verborristes i de llengua fàcil fent oposicions per formar part, amb tots els honors, de la Real Academia Española de la Lengua; a poc que s’esforcin segur que ho aconseguiran.
Tràmit obligatori per l’Europa, resolt amb solvència i autoritat. Pàgina que es passa i no la tornaran a llegir. Partits lletjos amb molt poc futbol però que s’han de jugar i guanyar si es volen assolir els objectius. Tres punts, només tres punts, els primers tres punts absolutament merescuts i bravament lluitats. Em quedo amb la capacitat d’adaptació de l’Europa a un camp i a un rival molt allunyats dels standards al que estan acostumats i malgrat aquest handicap, generar els recursos suficients i adequats per endur-se el partit amb un clar i contundent resultat a favor.
Ha estat un dos a set que m’ha recordat sonorament aquell dau al set de Brossa i quin millor final que el proposat pel mestre:
Allò que comença és
Des d’aquest moment
Allò que acaba;
Allò que fineix és alhora
Allò que arrenca.
I això només és el principi...
La Salud Pere Gol 2 – Europa C 7
Aquesta tarda l’Europa ha començat la seva lliga particular davant un equip de segona, amb tots els respectes pels equips de segona, i ho ha fet en un camp de segona, i dic segona perquè no hi ha categories inferiors, per sota de segona ja no hi ha res, al marge del metro i les clavegueres, és clar. Lamentable el terreny de joc no apte per a la disputa de partits de futbol. Amb una mica de sort es podrien organitzar campionats de petanca o bé utilitzar-lo de sorral perquè els nens puguin fer castells quan surtin de l’escola. La Salud Pere Gol, que de salut en pot tenir molta però de gol molt poquet, ha estat especialment amatent en posar en perill la salut del rival amb una dedicació i un interès digne de ser destacat. Els seus “tècnics”, “entrenadors” i responsables (i responsables, separat, no junt) hauran d’ensenyar a aquests nois que en futbol el que s’ha de xutar és la pilota, cos esfèric ple d’aire, i no les cames de l’adversari. Per moments semblava el càsting dels Pastorets, onze “muñecas pataditas de Famosa” anant cap el Portal, per veure qui era l’escolli’t per abandonar el partit abans d’hora. Grans oradors, impenitents verborristes i de llengua fàcil fent oposicions per formar part, amb tots els honors, de la Real Academia Española de la Lengua; a poc que s’esforcin segur que ho aconseguiran.
Tràmit obligatori per l’Europa, resolt amb solvència i autoritat. Pàgina que es passa i no la tornaran a llegir. Partits lletjos amb molt poc futbol però que s’han de jugar i guanyar si es volen assolir els objectius. Tres punts, només tres punts, els primers tres punts absolutament merescuts i bravament lluitats. Em quedo amb la capacitat d’adaptació de l’Europa a un camp i a un rival molt allunyats dels standards al que estan acostumats i malgrat aquest handicap, generar els recursos suficients i adequats per endur-se el partit amb un clar i contundent resultat a favor.
Ha estat un dos a set que m’ha recordat sonorament aquell dau al set de Brossa i quin millor final que el proposat pel mestre:
Allò que comença és
Des d’aquest moment
Allò que acaba;
Allò que fineix és alhora
Allò que arrenca.
I això només és el principi...
dissabte, 27 de setembre del 2008
El último de la fila
Querida Milagros
Esta mañana al salir a patrullar,
hallamos muerto al soldado Adrián.
Como manda el reglamento procedimos a buscar
los objetos que llevara. Sólo hallamos esta carta:
"Querida Milagros, llevo seis días aquí.
Te echo de menos, no puedo vivir sin ti.
He visto las explosiones brillando a mi alrededor.
Tengo miedo, no lo oculto, sólo me queda tu amor.
Por ahora la suerte me ha sonreído;
necesito verte, aquí no hay amigos;
no estaría de más que alguien me explicara,
qué tiene esto que ver contigo y conmigo.
Querida Milagros, queda tanto por vivir.
Sería absurdo dejarse la piel aquí.
Querida Milagros, aún no he podido dormir.
un sueño frío me anuncia que llega el fin.
Cuando leas esta carta háblales a las estrellas,
desde que he llegado aquí sólo he hablado con ellas.
He visto a los hombres llorar como niños;
he visto a la muerte como un ave extraña,
planear en silencio sobre los caminos,
devorar a un sol que es tuyo y es mio.
"Querida Milagros, llevo seis días aquí.
Te echo de menos, no puedo vivir sin ti.
"Querida Milagros, llevo seis días aquí.
Muchos han muerto, casi todos moriran
Querida Milagros, me tengo que despedir
siempre te quiere:
tu soldado Adrián
Dedicada de tot cor a aquells que seuen a la darrera fila per estar més a prop de la porta i que no acaben de trovar el seu lloc al Paradís.
Milers de passades
"Una lliga de campions o una lliga nacional no s'aconsegueix guanyant un partit o marcant un gol en el moment oportú: és la conseqüència de milers i milers de passades. En un sol partit, en una mica més de noranta minuts, es fan centenars de passades. Una passada errònia pot desembocar en una derrota, i una d'oportuna pot donar el gol de la victòria. Per a mi, cada títol aconseguit és la suma de milers i milers de passades individuals amb mentalitat d'equip"
Extracte del pròleg de Frank Rijkaard en el llibre de Jil van Eyle, Teaming.
"Una lliga de campions o una lliga nacional no s'aconsegueix guanyant un partit o marcant un gol en el moment oportú: és la conseqüència de milers i milers de passades. En un sol partit, en una mica més de noranta minuts, es fan centenars de passades. Una passada errònia pot desembocar en una derrota, i una d'oportuna pot donar el gol de la victòria. Per a mi, cada títol aconseguit és la suma de milers i milers de passades individuals amb mentalitat d'equip"
Extracte del pròleg de Frank Rijkaard en el llibre de Jil van Eyle, Teaming.
A lligar!
Ara va de bo. S’han acabat les proves, els assajos més o menys experimentals, els dubtes i les variacions impossibles. S’han acabat les mitges tintes i les postures tèbies. Ara comença el que tots hem estat esperant durant els darrers tres mesos. L’hora de la veritat, el temps del tot o res i les pulsacions a 200 per minut. Comença la Lliga, possiblement la millor Lliga de les últimes Temporades i amb vosaltres, amb nosaltres, de protagonistes. No tindreu dobles que us resolguin la papereta ni us facin les escenes difícils, ho haureu d’abocar tot i potser una mica més per assolir els objectius, ara mateix, molt llunyans però tremendament excitants. Una pilota que comença a rodar, el company que l’espera, el rival que la disputa, la línia de fons i la ratlla de gol, l’àrbitre que pita, i el teu pare que crida, la pluja i el sol de justícia, els focus que s’encenen i les idees que s’apaguen, les errades, el dolor, la joia i l’esforç, l’alegria i la impotència, l’entrenador que l’encerta i l’entrenador que no en sap, els noranta minuts eterns i el final dramàtic. La vida en un rectangle i unes infinites ganes de viure-la.
Sort a tots i jo que ho pugui explicar.
Ara va de bo. S’han acabat les proves, els assajos més o menys experimentals, els dubtes i les variacions impossibles. S’han acabat les mitges tintes i les postures tèbies. Ara comença el que tots hem estat esperant durant els darrers tres mesos. L’hora de la veritat, el temps del tot o res i les pulsacions a 200 per minut. Comença la Lliga, possiblement la millor Lliga de les últimes Temporades i amb vosaltres, amb nosaltres, de protagonistes. No tindreu dobles que us resolguin la papereta ni us facin les escenes difícils, ho haureu d’abocar tot i potser una mica més per assolir els objectius, ara mateix, molt llunyans però tremendament excitants. Una pilota que comença a rodar, el company que l’espera, el rival que la disputa, la línia de fons i la ratlla de gol, l’àrbitre que pita, i el teu pare que crida, la pluja i el sol de justícia, els focus que s’encenen i les idees que s’apaguen, les errades, el dolor, la joia i l’esforç, l’alegria i la impotència, l’entrenador que l’encerta i l’entrenador que no en sap, els noranta minuts eterns i el final dramàtic. La vida en un rectangle i unes infinites ganes de viure-la.
Sort a tots i jo que ho pugui explicar.
divendres, 26 de setembre del 2008
dijous, 25 de setembre del 2008
A las barriadas
Negras tormentas agitan los aires,
Nubes oscuras nos impiden ver,
Aunque nos espere el dolor y la tierra
Contra el enemigo nos llama el deber.
A las barriadas, a las barriadas,
Por el triunfo de la única razón.
El bien más preciado es la victoria.
Hay que pelearla con fe y con valor.
Pongámonos en marcha jóvenes escapulados
Hay que derrotar al Pere Gol.
A las barriadas, a las barriadas,
Por el triunfo de la única razón.
Negras tormentas agitan los aires,
Nubes oscuras nos impiden ver,
Aunque nos espere el dolor y la tierra
Contra el enemigo nos llama el deber.
A las barriadas, a las barriadas,
Por el triunfo de la única razón.
El bien más preciado es la victoria.
Hay que pelearla con fe y con valor.
Pongámonos en marcha jóvenes escapulados
Hay que derrotar al Pere Gol.
A las barriadas, a las barriadas,
Por el triunfo de la única razón.
dimecres, 24 de setembre del 2008
Encantadora de serps
Em treus del cistellet amb la teva música dolça. Em fas dreçar orgullós malgrat el vent i els voltors que assetgen famèlics. M’hipnotitzes amb la teva mirada neta i ets l’antídot que desactiva el verí que habita en els meus ullals. Sóc serp fugida del Paradís i estic encantat amb tu. Puc moure’m pel pedregar i pujar aquest mont serrat fins al cim de la carena si tu m’ho demanes. I no m’importaria viure plegats al centre de Jamaa el Fna, encantadora encantadora de serps.
Em treus del cistellet amb la teva música dolça. Em fas dreçar orgullós malgrat el vent i els voltors que assetgen famèlics. M’hipnotitzes amb la teva mirada neta i ets l’antídot que desactiva el verí que habita en els meus ullals. Sóc serp fugida del Paradís i estic encantat amb tu. Puc moure’m pel pedregar i pujar aquest mont serrat fins al cim de la carena si tu m’ho demanes. I no m’importaria viure plegats al centre de Jamaa el Fna, encantadora encantadora de serps.
El polvo de Gonal
El polvo de Gonal es un tratamiento químico para la fecundación de las mujeres. Allí donde no llegue el polvo físico de Juan, José o Manuel, allí donde no surta efecto el derroche, el desparrame, la generosidad de fluidos engordantes, allí llegará el polvo de Gonal para dar solución a desencuentros amorosos. El polvo de Gonal es pura química y ya sabemos la importancia que puede llegar a tener una buena química en la relación de pareja. Se acabó el trauma de estar jodida para llegar al embarazo, ahora todo será más fácil para las mujeres y no tendrán porque aguantar un peso suplementario, perezoso y jadeante para conseguir su objetivo. El polvo de Gonal sustituye al polvo tradicional. Bienvenidos al futuro químicamente correcto.
El polvo de Gonal es un tratamiento químico para la fecundación de las mujeres. Allí donde no llegue el polvo físico de Juan, José o Manuel, allí donde no surta efecto el derroche, el desparrame, la generosidad de fluidos engordantes, allí llegará el polvo de Gonal para dar solución a desencuentros amorosos. El polvo de Gonal es pura química y ya sabemos la importancia que puede llegar a tener una buena química en la relación de pareja. Se acabó el trauma de estar jodida para llegar al embarazo, ahora todo será más fácil para las mujeres y no tendrán porque aguantar un peso suplementario, perezoso y jadeante para conseguir su objetivo. El polvo de Gonal sustituye al polvo tradicional. Bienvenidos al futuro químicamente correcto.
dilluns, 22 de setembre del 2008
L’ huracà i les angines
Europa C 4 – Sant Gabriel B 2
O de com despertar-se tard per acabar guanyant un partit que al descans es perdia per un inesperat 0 a 2. Ha de ser molt complicat jugar, en menys de 24 hores, contra el Barça i el Sangra respectivament, dos partits amb l’exigència i el desgast que això representa i fer-ho a un alt nivell durant els 180 minuts. Un partit, el d’ahir, que començava a les 9 del matí amb el xiulet de l’àrbitre però que per a l’Europa ho va fer 50 minuts més tard. No va ser fins desprès del descans que l’equip local va despertar de la seva letargia per aixecar un partit que els afeccionats del Sangra donaven per sentenciat amb ostensibles mostres d’eufòria mentre feien la cervesa de l’intermedi. No és que la primera part fos clarament dominada per l’equip visitant, però si que varen estar més desperts a l’hora d’aprofitar les poques ocasions de que disposaren, penalti inclòs. La segona part es va girar com un mitjó i va ser l’Europa el clar dominador del joc en totes les seves línies, domini que es va traduir, aquest cop sí, en gols. Els escapulats van passar com una tempesta tropical per damunt d’un Sangra que no va trobar aixopluc ni tan sols un trist paraigua per cobrir-se. La mullena dels nens i el seu naufragi va acabar per constipar a uns pares i familiars que van venir al Nou Sardenya poc abrigats. Tenir la boca oberta durant molta estona pot provocar molèsties de gola i fins i tot angines. Els hi desitjo sincerament, un ràpid restabliment.
Europa C 4 – Sant Gabriel B 2
O de com despertar-se tard per acabar guanyant un partit que al descans es perdia per un inesperat 0 a 2. Ha de ser molt complicat jugar, en menys de 24 hores, contra el Barça i el Sangra respectivament, dos partits amb l’exigència i el desgast que això representa i fer-ho a un alt nivell durant els 180 minuts. Un partit, el d’ahir, que començava a les 9 del matí amb el xiulet de l’àrbitre però que per a l’Europa ho va fer 50 minuts més tard. No va ser fins desprès del descans que l’equip local va despertar de la seva letargia per aixecar un partit que els afeccionats del Sangra donaven per sentenciat amb ostensibles mostres d’eufòria mentre feien la cervesa de l’intermedi. No és que la primera part fos clarament dominada per l’equip visitant, però si que varen estar més desperts a l’hora d’aprofitar les poques ocasions de que disposaren, penalti inclòs. La segona part es va girar com un mitjó i va ser l’Europa el clar dominador del joc en totes les seves línies, domini que es va traduir, aquest cop sí, en gols. Els escapulats van passar com una tempesta tropical per damunt d’un Sangra que no va trobar aixopluc ni tan sols un trist paraigua per cobrir-se. La mullena dels nens i el seu naufragi va acabar per constipar a uns pares i familiars que van venir al Nou Sardenya poc abrigats. Tenir la boca oberta durant molta estona pot provocar molèsties de gola i fins i tot angines. Els hi desitjo sincerament, un ràpid restabliment.
diumenge, 21 de setembre del 2008
dissabte, 20 de setembre del 2008
La meva Crema Catalana
Ingredients (4 persones)
2 ous
1 litre de mala llet
180 grams de sucre sense refinar
200 grams de rauxa
80 grams de seny
La pell d’una llimona
4 branques de canyella en rama
Una punta de geni
I una gran dosi de paciència
Com s’elabora:
Posem la llet a escalfar en un pot amb la pell de la llimona i les branques de canyella fins que bulli. Al mateix temps, mentre ens van remenant els ous, anem planificant l’estratègia amb els 80 grams de seny. Si cal se li pot posar una mica de llet per fer-ho més fluid.
Retirem la mala llet del foc i li afegim la punta de geni. Quan hagi emulsionat hi aboquem els 200 grams de rauxa fins que agafi la textura desitjada.
Passem la mescla per un colador xinès per eliminar les impureses externes i també internes.
Amb paciència ho posem tot en una terrina de fang i ho deixem reposar. Ho fiquem a la nevera fins que qualli coberta amb el text de l’Estatut lleugerament foradat perquè transpiri.
Desprès de sis hores la traurem de la nevera. Empolvorarem la part superior amb el sucre sense refinar i el cremarem amb la ràbia continguda durant molts anys.
Llesta per servir, només caldrà fer-ne bon us.
Nota: si el vostres convidats no són de menjar dolç, els hi podeu fer una botifarra, una llarga i gruixuda botifarra, amb seques això sí.
Ingredients (4 persones)
2 ous
1 litre de mala llet
180 grams de sucre sense refinar
200 grams de rauxa
80 grams de seny
La pell d’una llimona
4 branques de canyella en rama
Una punta de geni
I una gran dosi de paciència
Com s’elabora:
Posem la llet a escalfar en un pot amb la pell de la llimona i les branques de canyella fins que bulli. Al mateix temps, mentre ens van remenant els ous, anem planificant l’estratègia amb els 80 grams de seny. Si cal se li pot posar una mica de llet per fer-ho més fluid.
Retirem la mala llet del foc i li afegim la punta de geni. Quan hagi emulsionat hi aboquem els 200 grams de rauxa fins que agafi la textura desitjada.
Passem la mescla per un colador xinès per eliminar les impureses externes i també internes.
Amb paciència ho posem tot en una terrina de fang i ho deixem reposar. Ho fiquem a la nevera fins que qualli coberta amb el text de l’Estatut lleugerament foradat perquè transpiri.
Desprès de sis hores la traurem de la nevera. Empolvorarem la part superior amb el sucre sense refinar i el cremarem amb la ràbia continguda durant molts anys.
Llesta per servir, només caldrà fer-ne bon us.
Nota: si el vostres convidats no són de menjar dolç, els hi podeu fer una botifarra, una llarga i gruixuda botifarra, amb seques això sí.
El món contra Gràcia
Barça 5 – Europa C 1
Ni jugant amb dos sisos (6) l’Europa ha tingut opcions davant un Barça molt superior. Malgrat la diferència en el marcador i evidentment en el joc , tan individual com de conjunt, s’ha vist un bon partit a la Ciutat Esportiva Joan Gamper . Tot serveix si les lectures són les adequades i si és fa un anàlisi en positiu. Sempre s’aprèn del que en sap i el Barça, sobre tot en aquestes categories, en sap molt. Jugar contra una veritable selecció mundial, contra jugadors escollits i triats entre milers, d’ací i de fora, és un repte que agrada assolir i que no està a l’abast de tothom. L’Europa ha sortit cohibit, amb por, perquè el Barça impressiona i totes les precaucions que es puguin prendre són poques. L’Europa està creixent , aquest equip està creixent, consolidant un conjunt sòlid, malgrat la plaga de lesions, que serà difícil de batre en la Lliga real que comença el proper cap de setmana. Un digne 5 a 1 global, però un valuosíssim empat a 1 a la segona part em fa creure que tot és possible i que s’està en el camí correcte.
Barça 5 – Europa C 1
Ni jugant amb dos sisos (6) l’Europa ha tingut opcions davant un Barça molt superior. Malgrat la diferència en el marcador i evidentment en el joc , tan individual com de conjunt, s’ha vist un bon partit a la Ciutat Esportiva Joan Gamper . Tot serveix si les lectures són les adequades i si és fa un anàlisi en positiu. Sempre s’aprèn del que en sap i el Barça, sobre tot en aquestes categories, en sap molt. Jugar contra una veritable selecció mundial, contra jugadors escollits i triats entre milers, d’ací i de fora, és un repte que agrada assolir i que no està a l’abast de tothom. L’Europa ha sortit cohibit, amb por, perquè el Barça impressiona i totes les precaucions que es puguin prendre són poques. L’Europa està creixent , aquest equip està creixent, consolidant un conjunt sòlid, malgrat la plaga de lesions, que serà difícil de batre en la Lliga real que comença el proper cap de setmana. Un digne 5 a 1 global, però un valuosíssim empat a 1 a la segona part em fa creure que tot és possible i que s’està en el camí correcte.
divendres, 19 de setembre del 2008
Coitus interruptus
Amb tanta pilota i tant de futbol, la veritat és que em queda molt poc temps per ocupar-me dels temes sexuals. Però l’altre dia em va cridar l’atenció una noticia alarmant, el 65% de les noies en edat fèrtil no utilitzen cap mètode anticonceptiu en les seves relacions més profundes. Un cos a cos a pèl i sense precaucions sorprenent desprès d’anys i infinitat de campanyes publicitàries per conscienciar al personal d’evitar riscos innecessaris. La noticia acabava amb l’afirmació que la tècnica preferida i més utilitzada pels joves era el tradicional “coitus interruptus”. Si fa o no fa com abans de la revolució sexual dels anys seixanta. La ciència avança mentre l’esser humà s’encalla.
Un aclariment, si els pares us “pillan” al seu llit en mig d’un intercanvi de fluids amb la vostre parella, això no es coneix com a “coitus interruptus” , això és senzillament, una putada.
Amb tanta pilota i tant de futbol, la veritat és que em queda molt poc temps per ocupar-me dels temes sexuals. Però l’altre dia em va cridar l’atenció una noticia alarmant, el 65% de les noies en edat fèrtil no utilitzen cap mètode anticonceptiu en les seves relacions més profundes. Un cos a cos a pèl i sense precaucions sorprenent desprès d’anys i infinitat de campanyes publicitàries per conscienciar al personal d’evitar riscos innecessaris. La noticia acabava amb l’afirmació que la tècnica preferida i més utilitzada pels joves era el tradicional “coitus interruptus”. Si fa o no fa com abans de la revolució sexual dels anys seixanta. La ciència avança mentre l’esser humà s’encalla.
Un aclariment, si els pares us “pillan” al seu llit en mig d’un intercanvi de fluids amb la vostre parella, això no es coneix com a “coitus interruptus” , això és senzillament, una putada.
Pobre Simón Bolívar
Un estudi calentet, calentet fet pel Centre d’Estudis Sobiranistes assegura que un 35% dels catalans estan a favor de la independència. En números bruts serien al voltant de dos milions de persones que veurien amb bons ulls una separació d’Espanya. Curiosament el col·lectiu unionista, és a dir, aquells que no estan per la labor i voldrien seguir lligats de mans i peus al veí del toro i la pandereta, són bàsicament els immigrants llatinoamericans que viuen i treballen dins el territori català. I dic curiosament perquè els seus països d’origen varen ser tossudament independentistes respecte a la “madre patria” sense defallir en els seus propòsits de separació fins aconseguir-ho, desprès de molts episodis dramàtics i dolorosos. Els fills de Simón Bolívar, faltant a la memòria del seu heroi, han esdevingut novament esclaus i dependents d’un país irreversiblement colonialista, deixant en evidència dos-cents anys d’història i al pobre Simón amb el cul a l’aire. És com posar-li aigua al vi per rebaixar-lo, diluir-lo i que perdi la seva personalitat, les característiques que el defineixen i el fan un producte valuós.
Dos milions de persones pot ser poc o pot ser molt segons el raser que es faci servir. Però posats en fila, l’un darrera l’altre, jo seria incapaç de comptar-los.
Un estudi calentet, calentet fet pel Centre d’Estudis Sobiranistes assegura que un 35% dels catalans estan a favor de la independència. En números bruts serien al voltant de dos milions de persones que veurien amb bons ulls una separació d’Espanya. Curiosament el col·lectiu unionista, és a dir, aquells que no estan per la labor i voldrien seguir lligats de mans i peus al veí del toro i la pandereta, són bàsicament els immigrants llatinoamericans que viuen i treballen dins el territori català. I dic curiosament perquè els seus països d’origen varen ser tossudament independentistes respecte a la “madre patria” sense defallir en els seus propòsits de separació fins aconseguir-ho, desprès de molts episodis dramàtics i dolorosos. Els fills de Simón Bolívar, faltant a la memòria del seu heroi, han esdevingut novament esclaus i dependents d’un país irreversiblement colonialista, deixant en evidència dos-cents anys d’història i al pobre Simón amb el cul a l’aire. És com posar-li aigua al vi per rebaixar-lo, diluir-lo i que perdi la seva personalitat, les característiques que el defineixen i el fan un producte valuós.
Dos milions de persones pot ser poc o pot ser molt segons el raser que es faci servir. Però posats en fila, l’un darrera l’altre, jo seria incapaç de comptar-los.
dijous, 18 de setembre del 2008
Planificar la sort
Sr. Entrenador, jo que el veig treballar cada dia, que se del seu rigor, de la seva metodologia. Jo que intueixo les llarguíssimes hores de preparació i esforç i l’atenció al més petit detall perquè res s’escapi. Li vull dir, Sr. Entrenador, que malgrat tot, la planificació més curosa no substitueix a la pura sort.
Sr. Entrenador, jo que el veig treballar cada dia, que se del seu rigor, de la seva metodologia. Jo que intueixo les llarguíssimes hores de preparació i esforç i l’atenció al més petit detall perquè res s’escapi. Li vull dir, Sr. Entrenador, que malgrat tot, la planificació més curosa no substitueix a la pura sort.
dimecres, 17 de setembre del 2008
Eines bàsiques
La clau Allen III
El meu psicoanalista em va advertir que no sortís amb tu, però eres tan guapa que vaig canvia de psicoanalista.
Et vull explicar una història tremenda sobre l’anticoncepció oral: li vaig dir a una noia si volia fer l’amor amb mi i em va dir que no.
El meu cervell és el meu segon òrgan favorit.
No et fiquis amb la masturbació, és fer l’amor amb algú al que estimo.
Quan era petit patí d’incontinència. Dormia amb una manta elèctrica i em passava les nits electrocutant-me.
És brut el sexe? Només si es fa be.
La clau Allen III
El meu psicoanalista em va advertir que no sortís amb tu, però eres tan guapa que vaig canvia de psicoanalista.
Et vull explicar una història tremenda sobre l’anticoncepció oral: li vaig dir a una noia si volia fer l’amor amb mi i em va dir que no.
El meu cervell és el meu segon òrgan favorit.
No et fiquis amb la masturbació, és fer l’amor amb algú al que estimo.
Quan era petit patí d’incontinència. Dormia amb una manta elèctrica i em passava les nits electrocutant-me.
És brut el sexe? Només si es fa be.
dilluns, 15 de setembre del 2008
L’home il·lustrat
No fa tant de temps es tenia per una dona o un home il·lustrat a tota aquella persona llegida, instruïda i amb un alt nivell cultural. No fa tant de temps, insisteix-ho, la il·lustració anava per dins i era el producte d’hores d’estudi i una gran inquietud intel·lectual. Ara en canvi la il·lustració va per fora, arran de pell i està a l’abast de tothom sense esforç i per un mòdic preu. Ara la il·lustració forma part del nostre paisatge més proper i íntim i difícilment es correspon amb un nivell acceptable de coneixements. El tatuatge ha substituït a l’aprenentatge, si més no, en el concepte d’il·lustració. Canvien els temps vertiginosament, però no esta bé que les paraules ens canviïn el significat de les coses. Una persona il·lustrada ha de ser el que ha estat sempre i no un cúmul de guixots sobre una epidermis que no es mereix aquest càstig.
No fa tant de temps es tenia per una dona o un home il·lustrat a tota aquella persona llegida, instruïda i amb un alt nivell cultural. No fa tant de temps, insisteix-ho, la il·lustració anava per dins i era el producte d’hores d’estudi i una gran inquietud intel·lectual. Ara en canvi la il·lustració va per fora, arran de pell i està a l’abast de tothom sense esforç i per un mòdic preu. Ara la il·lustració forma part del nostre paisatge més proper i íntim i difícilment es correspon amb un nivell acceptable de coneixements. El tatuatge ha substituït a l’aprenentatge, si més no, en el concepte d’il·lustració. Canvien els temps vertiginosament, però no esta bé que les paraules ens canviïn el significat de les coses. Una persona il·lustrada ha de ser el que ha estat sempre i no un cúmul de guixots sobre una epidermis que no es mereix aquest càstig.
diumenge, 14 de setembre del 2008
Quina grua el meu estel
Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua!
de tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.
L'espurneig que em fereix l'ull
són els seus pits quan s'inclina:
si fa un mirall de l'escull
perleja a l'arena fina.
De la meva barca estant
dono al cordill tota mida.
I l'ala clara, sestant,
del gavot que passa i crida.
Oh, el seu flanc rosa i argent
i la trena que es deslliga!
Volar d'oronella al vent!
Cabell desfet de l'amiga!
Amiga del dolç turmell.
Com una vela s'enfila
espitllera de l'ocell:
si jo llenço el braç, vacil·la.
Vianant vora la mar
prega pels marins que arriben;
si veuen l'estel dansar
moren de tant que sospiren.
Vianant, puja al meu bot
que és lliure de la sentida,
però no diguis ni un mot
si no vols perdre la vida.
Vianant, no parlis, no,
que l'oreig l'acosta, i mira
que et prendrà l'amor senyor
que el mariner ja sospira.
Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua !
de tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.
Joan Salvat-Papasseit
Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua!
de tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.
L'espurneig que em fereix l'ull
són els seus pits quan s'inclina:
si fa un mirall de l'escull
perleja a l'arena fina.
De la meva barca estant
dono al cordill tota mida.
I l'ala clara, sestant,
del gavot que passa i crida.
Oh, el seu flanc rosa i argent
i la trena que es deslliga!
Volar d'oronella al vent!
Cabell desfet de l'amiga!
Amiga del dolç turmell.
Com una vela s'enfila
espitllera de l'ocell:
si jo llenço el braç, vacil·la.
Vianant vora la mar
prega pels marins que arriben;
si veuen l'estel dansar
moren de tant que sospiren.
Vianant, puja al meu bot
que és lliure de la sentida,
però no diguis ni un mot
si no vols perdre la vida.
Vianant, no parlis, no,
que l'oreig l'acosta, i mira
que et prendrà l'amor senyor
que el mariner ja sospira.
Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua !
de tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.
Joan Salvat-Papasseit
Hairspray
Europa D 4 – Mercantil 1
Sense despentinar-se, aplicant el mínim esforç sobre un rival molt tou, el Juvenil D del CE Europa segueix la seva exitosa preparació de pre-temporada. Partits per anar fent proves i greixant la màquina de cara a la primera jornada de lliga que cada cop està més a prop. Jugadors nous en procés d’adaptació, jugadors veterans assumint responsabilitats noves, líders emergents en rols determinants, tot encaixant per fer un equip, novament, amb serioses aspiracions al títol i a l’ascens. No es pot defugir la pressió i aquesta temporada, aquest equip, haurà de conviure amb ella. L’objectiu està molt clar i ningú s’ha de dur a engany. Caldrà esmerçar tots els esforços, fer el possible i també l’impossible. S’haurà de treure, aquest any sí, al Juvenil D del pou de segona divisió. Dos anys quedant-se a les portes del desitjat ascens és un càstig molt dur i segurament immerescut pel potencial futbolístic amb el que s’ha comptat. Esperem fer bona la dita: a la tercera va la vençuda; i que l’experiència acumulada en les darreres temporades serveixi de lliçó a tots els que hauran de passar examen. Aquest any no ens conformarem amb el notable, ni tan sols amb l’excel·lent , aquest any només ens val la matricula d’honor. Hi ha equip per aconseguir-ho, cal que tothom i clavi els colzes i que tothom faci be la seva feina. Res més.
Europa D 4 – Mercantil 1
Sense despentinar-se, aplicant el mínim esforç sobre un rival molt tou, el Juvenil D del CE Europa segueix la seva exitosa preparació de pre-temporada. Partits per anar fent proves i greixant la màquina de cara a la primera jornada de lliga que cada cop està més a prop. Jugadors nous en procés d’adaptació, jugadors veterans assumint responsabilitats noves, líders emergents en rols determinants, tot encaixant per fer un equip, novament, amb serioses aspiracions al títol i a l’ascens. No es pot defugir la pressió i aquesta temporada, aquest equip, haurà de conviure amb ella. L’objectiu està molt clar i ningú s’ha de dur a engany. Caldrà esmerçar tots els esforços, fer el possible i també l’impossible. S’haurà de treure, aquest any sí, al Juvenil D del pou de segona divisió. Dos anys quedant-se a les portes del desitjat ascens és un càstig molt dur i segurament immerescut pel potencial futbolístic amb el que s’ha comptat. Esperem fer bona la dita: a la tercera va la vençuda; i que l’experiència acumulada en les darreres temporades serveixi de lliçó a tots els que hauran de passar examen. Aquest any no ens conformarem amb el notable, ni tan sols amb l’excel·lent , aquest any només ens val la matricula d’honor. Hi ha equip per aconseguir-ho, cal que tothom i clavi els colzes i que tothom faci be la seva feina. Res més.
Indefinicions 20
Destraler: nan de la Blancaneus
Destructiu: directiu a la contra
Destruir: fer el més fàcil. Desfer el que altres fan amb tant d’esforç
Diable vermell: però és que n’hi ha d’un altre color?
Director de joc: responsable d’un Casino
Divisió d’honor: operació matemàtica d’alt nivell
Primera divisió: a l’escola quan tens 5 o 6 anys
Segona divisió: la que fas quan t’ha sortit be la primera
Tercera divisió: estàs llençat i desprès ja ve l’àlgebra
Doblet: el que molts homes volen fer en una nit i no ho aconsegueixen
Donar joc: repartir les cartes
Donar un bany: molt recomanable per mantenir la proximitat amb altres persones
Driblador: hàbil en esquivar problemes
Driblar: esquivar problemes, que no vol dir resoldre’ls
Dreta: illa de la Nediterrània
Dretà: posar l’accent en allò que no toca
Dorsal: porta gustosa
Escapada: esterilitzada. Sense ous
Destraler: nan de la Blancaneus
Destructiu: directiu a la contra
Destruir: fer el més fàcil. Desfer el que altres fan amb tant d’esforç
Diable vermell: però és que n’hi ha d’un altre color?
Director de joc: responsable d’un Casino
Divisió d’honor: operació matemàtica d’alt nivell
Primera divisió: a l’escola quan tens 5 o 6 anys
Segona divisió: la que fas quan t’ha sortit be la primera
Tercera divisió: estàs llençat i desprès ja ve l’àlgebra
Doblet: el que molts homes volen fer en una nit i no ho aconsegueixen
Donar joc: repartir les cartes
Donar un bany: molt recomanable per mantenir la proximitat amb altres persones
Driblador: hàbil en esquivar problemes
Driblar: esquivar problemes, que no vol dir resoldre’ls
Dreta: illa de la Nediterrània
Dretà: posar l’accent en allò que no toca
Dorsal: porta gustosa
Escapada: esterilitzada. Sense ous
divendres, 12 de setembre del 2008
Tirano Banderas contra la Guardia Urbana
És una tradició estesa i consolidada la de formular règims de conducta interna per els equips de futbol. Normes que entren en funcionament al inici de la Temporada i les desviacions o incompliments són castigats amb multes econòmiques d’import variable segons la gravetat de la falta comesa. Saber portar un equip sense multes econòmiques seria tot un repte i no està a l’abast de l’immensa majoria d’entrenadors actuals. Basar-ho tot en els diners és quedar-se molt curt en la formació dels joves i donar una pobre imatge de les capacitats dels que tenen que vetllar pel compliment de les regles establertes. Fiar-ho tot a la sanció monetària és copiar els tics recaptadors de la Guardia Urbana, per altra banda tan criticada per aquest fet, i no aconsegueixen eradicar ni reconduir les conductes inadequades. Que s’aconsegueix amb les multes econòmiques? Fer una guardiola que, normalment omplen els pares, i serveix per pagar un tòpic dinar a final de la Temporada. I poca cosa més.
Sense voler eliminar les normes, que em semblen absolutament necessàries, si que es podria canviar la manera de corregir les infraccions. Perquè no fer llegir una pàgina, dues, tres,...d’un llibre escollit per tot el grup, a aquell que hagi comès una falta? La quantitat de pàgines estaria en funció de la seva gravetat i es podria fer abans de cada entrenament o bé desprès mentre es fan els estiraments.
Si la infracció és comesa per un no llegidor, que coincidentment són els que més faltes cometen, l’efecte serà totalment dissuasori, per no haver de passar pel tràngol de llegir observarà una conducta exemplar i al mateix temps vigilarà que els demés tampoc cometin faltes per no haver d’aguantar el capítol de torn. En el pitjor dels casos, les infraccions serviran per ampliar la cultura i els coneixements de l’equip i qui sap si a algú se li desperta el interès per la lectura, ja que el futbol no dura eternament.
És una tradició estesa i consolidada la de formular règims de conducta interna per els equips de futbol. Normes que entren en funcionament al inici de la Temporada i les desviacions o incompliments són castigats amb multes econòmiques d’import variable segons la gravetat de la falta comesa. Saber portar un equip sense multes econòmiques seria tot un repte i no està a l’abast de l’immensa majoria d’entrenadors actuals. Basar-ho tot en els diners és quedar-se molt curt en la formació dels joves i donar una pobre imatge de les capacitats dels que tenen que vetllar pel compliment de les regles establertes. Fiar-ho tot a la sanció monetària és copiar els tics recaptadors de la Guardia Urbana, per altra banda tan criticada per aquest fet, i no aconsegueixen eradicar ni reconduir les conductes inadequades. Que s’aconsegueix amb les multes econòmiques? Fer una guardiola que, normalment omplen els pares, i serveix per pagar un tòpic dinar a final de la Temporada. I poca cosa més.
Sense voler eliminar les normes, que em semblen absolutament necessàries, si que es podria canviar la manera de corregir les infraccions. Perquè no fer llegir una pàgina, dues, tres,...d’un llibre escollit per tot el grup, a aquell que hagi comès una falta? La quantitat de pàgines estaria en funció de la seva gravetat i es podria fer abans de cada entrenament o bé desprès mentre es fan els estiraments.
Si la infracció és comesa per un no llegidor, que coincidentment són els que més faltes cometen, l’efecte serà totalment dissuasori, per no haver de passar pel tràngol de llegir observarà una conducta exemplar i al mateix temps vigilarà que els demés tampoc cometin faltes per no haver d’aguantar el capítol de torn. En el pitjor dels casos, les infraccions serviran per ampliar la cultura i els coneixements de l’equip i qui sap si a algú se li desperta el interès per la lectura, ja que el futbol no dura eternament.
dijous, 11 de setembre del 2008
Así, así, así gana Madrit
Amb molt poc, Madrid ho aconsegueix tot. Recorrent a la vella estratègia del “divide y venceras” , separar per debilitar i enfrontar per soscavar, la fràgil unitat dels partits politics catalans s’ha esfondrat com un castell de naips. Poc ha quedat en peus, i entre el poc, la convicció que la debilitat d’uns quants no pot ser la resignació de molts. Les renuncies d’una classe política segrestada emocionalment no pot mantenir-nos, ni un dia més, com una tribu submisa en aquesta reserva cada cop més àrida i empobrida del Far Est.
Little Big Horn en la memòria.
Amb molt poc, Madrid ho aconsegueix tot. Recorrent a la vella estratègia del “divide y venceras” , separar per debilitar i enfrontar per soscavar, la fràgil unitat dels partits politics catalans s’ha esfondrat com un castell de naips. Poc ha quedat en peus, i entre el poc, la convicció que la debilitat d’uns quants no pot ser la resignació de molts. Les renuncies d’una classe política segrestada emocionalment no pot mantenir-nos, ni un dia més, com una tribu submisa en aquesta reserva cada cop més àrida i empobrida del Far Est.
Little Big Horn en la memòria.
Ulisses torna a casa
Desprès d’un petit tour de cap de setmana on s’ha visitat al Badalona i al Masnou respectivament, el juvenil C de l’Europa torna a casa amb un balanç pobre en els resultats, però ric en experiències. Cinc gols en contra per tan sols dos a favor pot semblar un bagatge decebedor per les expectatives que ha aixecat aquest equip. Cal entendre que només és la pre- temporada, quan es perd i quan es guanya. És el temps de les proves, de la posada a punt, de l’acoblament, del rodatge i d’encaixar gols impossibles. Tot s’ha d’ajustar i aquest és el temps per fer-ho, el temps en que tot és corregible i millorable. Les sirenes amb els seus cants cridaran els seus habituals desastres i intentaran arrossegar la nau contra les roques per fer-la miques. Hi ha bona fusta, bones veles i uns navegants experimentats que conduiran el vaixell amb mà ferma. Ulisses va passar per un munt de dificultats i peripècies per acabar regnant en la seva estimada Itaca.
Desprès d’un petit tour de cap de setmana on s’ha visitat al Badalona i al Masnou respectivament, el juvenil C de l’Europa torna a casa amb un balanç pobre en els resultats, però ric en experiències. Cinc gols en contra per tan sols dos a favor pot semblar un bagatge decebedor per les expectatives que ha aixecat aquest equip. Cal entendre que només és la pre- temporada, quan es perd i quan es guanya. És el temps de les proves, de la posada a punt, de l’acoblament, del rodatge i d’encaixar gols impossibles. Tot s’ha d’ajustar i aquest és el temps per fer-ho, el temps en que tot és corregible i millorable. Les sirenes amb els seus cants cridaran els seus habituals desastres i intentaran arrossegar la nau contra les roques per fer-la miques. Hi ha bona fusta, bones veles i uns navegants experimentats que conduiran el vaixell amb mà ferma. Ulisses va passar per un munt de dificultats i peripècies per acabar regnant en la seva estimada Itaca.
Segueu arran (sentaros en el borde)
Sento no haver trobat una versió més curta dels segadors. Per contra, el fet de que sigui tan llarga, farà que molts de vosaltres no arribeu al final i us estalvieu unes imatges que podrien ferir algunes sensibilitats. Us poso també la lletra abreujada perquè podeu seguir la trama. És en castellà, ho sé, però cada cop és més difícil trobar versions originals i aprofito per dedicar-la al Sr. Jimy Palosantos, eminent jurista val·lisoletà i al meu amic Gilberto, equatorià d’origen i col·locador de parquet flotant, ambdós molt interessats en la cultura autòctona.
Cal, cal, cal, perquè hi ha massa sorra
Los segadores
¡Cataluña, triunfante,
volverá a ser rica y llena!
¡Atrás esta gente
tan ufana y tan soberbia!
¡Buen golpe de hoz!
¡Buen golpe de hoz,
defensores de la tierra!
¡Buen golpe de hoz!
¡Ahora es hora, segadores!
¡Ahora es hora de estar alerta,
Para cuando llegue otro junio
afilemos bien las herramientas!
(estribillo)
¡Que tiemble el enemigo
viendo nuestra enseña:
como hacemos caer espigas de oro,
cuando conviene segamos cadenas!
dimecres, 10 de setembre del 2008
Tens un e.mail
Tens un e.sopo
L’ase que carregava una imatge
A un ase li va tocar carregar la imatge d’un Déu pels carrers d’una ciutat per portar-la a un temple. I per allà on passava, la multitud es postrava davant la imatge.
L’ase, pensant que s’inclinaven per ell, es va inflar de vanitat i amb aires de grandesa es va negar a seguir caminant.
L’amo, en veure’l aturat, i al temps que li fuetejava l’esquena, li va dir:
Mira que seràs burro, encara no ha arribat el dia que els homes adorin els ases!
Mai prenguis com a propis els mèrits aliens.
Tens un e.sopo
L’ase que carregava una imatge
A un ase li va tocar carregar la imatge d’un Déu pels carrers d’una ciutat per portar-la a un temple. I per allà on passava, la multitud es postrava davant la imatge.
L’ase, pensant que s’inclinaven per ell, es va inflar de vanitat i amb aires de grandesa es va negar a seguir caminant.
L’amo, en veure’l aturat, i al temps que li fuetejava l’esquena, li va dir:
Mira que seràs burro, encara no ha arribat el dia que els homes adorin els ases!
Mai prenguis com a propis els mèrits aliens.
dimarts, 9 de setembre del 2008
La invasió dels innocents?
Els nens de tot el món estan profundament implicats en un joc emocionant que anomenen “la invasió”. Els pares pensen que és un joc inofensiu i entranyable fins que descobreixen que la invasió és certa, i que els extraterrestres estan utilitzant els nens per aconseguir el control de la Terra.
Aquest és l’argument d’un relat de Ray Bradbury i seria perfectament identificable en molts àmbits en els que ens movem habitualment. Estem envoltats de nens petits i no tan petits, persones immadures amb tics i comportaments infantils que amb els seus jocs, aparentment innocus, soscaven qualsevol dinàmica de treball fins el punt de desactivar-la. Aquests nens grans acostumen a ser egoistes i egocèntrics, sense capacitat per compartir i enormes dificultats per treballar en grup. Són indolents i destructius i fugen de les responsabilitats com el gat escaldat de l’aigua bullint. Són negatius i poc participatius si l’activitat que s’executa no va en la línia que els hi és satisfactòria, si el camí triat no és del seu gust, es mantenen al marge esperant que tot fracassi i no fan res per no equivocar-se. Aquests nens no tenen res d’innocent, els innocents som els que patim els seus continus estirabots. Es podria dir que el seu comportament correspon a no se sap quina estranya voluntat extraterrestre amb l’única intenció de quedar-se sols a la Terra i fer d’ella el lloc més trist, fosc, avorrit i terrible de tota la galàxia.
Aliè a aquests “aliens”, avui he fet dues coses bé i demà, demà intentaré fer-ne tres.
Els nens de tot el món estan profundament implicats en un joc emocionant que anomenen “la invasió”. Els pares pensen que és un joc inofensiu i entranyable fins que descobreixen que la invasió és certa, i que els extraterrestres estan utilitzant els nens per aconseguir el control de la Terra.
Aquest és l’argument d’un relat de Ray Bradbury i seria perfectament identificable en molts àmbits en els que ens movem habitualment. Estem envoltats de nens petits i no tan petits, persones immadures amb tics i comportaments infantils que amb els seus jocs, aparentment innocus, soscaven qualsevol dinàmica de treball fins el punt de desactivar-la. Aquests nens grans acostumen a ser egoistes i egocèntrics, sense capacitat per compartir i enormes dificultats per treballar en grup. Són indolents i destructius i fugen de les responsabilitats com el gat escaldat de l’aigua bullint. Són negatius i poc participatius si l’activitat que s’executa no va en la línia que els hi és satisfactòria, si el camí triat no és del seu gust, es mantenen al marge esperant que tot fracassi i no fan res per no equivocar-se. Aquests nens no tenen res d’innocent, els innocents som els que patim els seus continus estirabots. Es podria dir que el seu comportament correspon a no se sap quina estranya voluntat extraterrestre amb l’única intenció de quedar-se sols a la Terra i fer d’ella el lloc més trist, fosc, avorrit i terrible de tota la galàxia.
Aliè a aquests “aliens”, avui he fet dues coses bé i demà, demà intentaré fer-ne tres.
dilluns, 8 de setembre del 2008
Kapicci derrota Belvedere
El fins fa poc entrenador del Juvenil A del Mercat Nou Magória i ara responsable del Cadet D del CE Europa ha debutat aquest cap de setmana amb el seu nou equip amb dues victòries consecutives. Destacable doncs la ràpida adaptació del Sr. Kapicci que pel que sembla, i voldria no equivocar-me, pot quallar una excel·lent campanya en aquesta nova etapa que ara enceta. Tan be ho van fer, ell i els seus, que el Bellavista (belvedere) Milan, equip de les Franqueses, no va passar de ser un joguet trencat en mans d’un nen trapella. En aquest joc d’equilibris que és el futbol mai estàs segur si els fets es produeixen per mèrits propis o be per demèrits del rival. Crec que hi ha una mica de tot i cal treballar durament per aconseguir els objectius proposats i amb això, ben segur que, es faran mèrits suficients per provocar els demèrits en el rival. La Temporada està a les beceroles i si realment es vol tenir un “belvedere”, és a dir, una bella vista cal pujar quan més amunt millor encara que se’ns omplin de nafres els peus.
El fins fa poc entrenador del Juvenil A del Mercat Nou Magória i ara responsable del Cadet D del CE Europa ha debutat aquest cap de setmana amb el seu nou equip amb dues victòries consecutives. Destacable doncs la ràpida adaptació del Sr. Kapicci que pel que sembla, i voldria no equivocar-me, pot quallar una excel·lent campanya en aquesta nova etapa que ara enceta. Tan be ho van fer, ell i els seus, que el Bellavista (belvedere) Milan, equip de les Franqueses, no va passar de ser un joguet trencat en mans d’un nen trapella. En aquest joc d’equilibris que és el futbol mai estàs segur si els fets es produeixen per mèrits propis o be per demèrits del rival. Crec que hi ha una mica de tot i cal treballar durament per aconseguir els objectius proposats i amb això, ben segur que, es faran mèrits suficients per provocar els demèrits en el rival. La Temporada està a les beceroles i si realment es vol tenir un “belvedere”, és a dir, una bella vista cal pujar quan més amunt millor encara que se’ns omplin de nafres els peus.
diumenge, 7 de setembre del 2008
El joc de l’Àngel
El joc de l’Àngel ha estat, sens dubte, un dels llibres de l’estiu, més per l’enorme campanya publicitària que per la pròpia qualitat de la novel·la. Superada aquesta etapa i ara que anem deixant enrere el calor, els mosquits i les meduses de l’estiu, arriba per fi l’altre àngel, l’Àngel Gómez i l’estrena lliguera tan desitjada i en la que hi ha moltes esperances dipositades. Al saber fer del propi Àngel s’hi ha d’afegir el potencial del nou equip que ha aconseguit arborar, no sense dificultat, per afrontar la nova Temporada que ahir aixecava el teló. Sense fer soroll, sense marketing ni grans estridències s’han omplert de contingut les pàgines d’aquesta novel·la futbolística , s’ha bastit una trama molt ben estructurada que ens ha d’enganxar des del primer capítol. Espero i desitjo sincerament que aquesta història acabi bé, per fer-ne una novel·la rodona i que esdevingui l’èxit de l’any, un best seller llargament buscat i sobre tot, merescut, molt merescut: El joc de l’Àngel...de l’Àngel Gómez i el seu Juvenil A.
El joc de l’Àngel ha estat, sens dubte, un dels llibres de l’estiu, més per l’enorme campanya publicitària que per la pròpia qualitat de la novel·la. Superada aquesta etapa i ara que anem deixant enrere el calor, els mosquits i les meduses de l’estiu, arriba per fi l’altre àngel, l’Àngel Gómez i l’estrena lliguera tan desitjada i en la que hi ha moltes esperances dipositades. Al saber fer del propi Àngel s’hi ha d’afegir el potencial del nou equip que ha aconseguit arborar, no sense dificultat, per afrontar la nova Temporada que ahir aixecava el teló. Sense fer soroll, sense marketing ni grans estridències s’han omplert de contingut les pàgines d’aquesta novel·la futbolística , s’ha bastit una trama molt ben estructurada que ens ha d’enganxar des del primer capítol. Espero i desitjo sincerament que aquesta història acabi bé, per fer-ne una novel·la rodona i que esdevingui l’èxit de l’any, un best seller llargament buscat i sobre tot, merescut, molt merescut: El joc de l’Àngel...de l’Àngel Gómez i el seu Juvenil A.
Joder con la montaña!
Fa temps, quan vaig començar a escriure aquest blog i davant l’enorme interès suscitat per les meves aportacions, hi ha qui em va suggerir passar-me al castellà per obtenir més difusió i arribar a llocs on no ho podria fer mai amb el minoritari català. Francament va ser una proposta molt temptadora i que va fer trontollar els meus fonaments ètnics, ètics i estètics. M’imaginava aleshores penetrant en el continent americà abastant racons inimaginables fins el moment i conquerint amplis mercats reservats exclusivament a llengües majoritàries. Jo també seria un d’ells i em llegirien des de Los Angeles fins a Usuaia en una espiral impagable d’èxit i reconeixement.
Necessitava una coartada, un pretext per canviar el meu plantejament inicial. No em podia passar de la nit al dia i sense un motiu de pes al castellà sense afectar ni ferir sensibilitats incloent la meva pròpia. Vaig decidir, desprès de donar-li voltes, fer com Moisès, pujaria a una muntanya i des de la carena escoltaria la veu de Déu. Qui podria retreure’m el canvi d’idioma si Déu m’ho manava?
Ras i curt al dia següent estava al cim de la Pica d’Estats preparat per rebre les instruccions divines. Inflant els pulmons fins a la seva capacitat màxima vaig cridar: Dios del cielo y de la Tierra (ho deia en castellà per veure d’influir en la seva decisió), Dios que lo sabes todo, en mi blog puedo escribir en castellano? No, no, no...Va ser la resposta immediata, resposta que retronava per tots els racons de la vall fins perdre’s en la llunyania. Sense defallir vaig tornar a preguntar: Dios todopoderoso, puedo en mi blog escribir en castellano? No, no, no...La mateixa ràpida i contundent resposta. Per tercera vegada ho vaig intentar: Dios infalible y que nunca te equivocas (aixó ja era fruit de la desesperació, per veure si el commovia) dime, puedo en mi blog escribir en castellano? No, no, no, no...Aquest cop el numero de nos va ser més llarg fins que poc a poc es varen anar apagant en un xiuxiueig darrera els arbres. Decebut per la fermesa de la negativa vaig tancar els ulls mentre em passaven pel cap imatges de vaixells tornant d’Amèrica plens de somnis trencats.
Tres hores desprès tornava cap a casa intentant reconstruir els ponts per seguir treballant en una llengua petita i minoritària. Resignat, o quasi be, m’anava configurant el nou paisatge, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, aquest seria el nou escenari, el meu escenari fet a voluntat de Déu. Si ell ho manava, si ell ho volia jo li seria fidel fins a la fi dels temps.
I aquí em teniu, avui, editant en català, una llengua que no arriba gaire lluny i que no entén pràcticament ningú, però quan un es sent instrument del Senyor tot sacrifici és poc i un únic lector esdevé un apreciadíssim tresor.
De pura anècdota podríem qualificar, que poc desprès d’aquella manifestació divina, conegués el fenomen de l’eco, fenomen molt comú a alta muntanya i que consisteix en un efecte sonor que et retorna les ultimes síl·labes de les paraules llençades al vent. Pensar que si el castellà en comptes de pronunciar-se castellano es digues castellasi ara us estaria escrivint en el idioma de Cervantes. Que hi farem, les coses són com són i cal acceptar-les amb alegria i bon humor, or, or, or...
Fa temps, quan vaig començar a escriure aquest blog i davant l’enorme interès suscitat per les meves aportacions, hi ha qui em va suggerir passar-me al castellà per obtenir més difusió i arribar a llocs on no ho podria fer mai amb el minoritari català. Francament va ser una proposta molt temptadora i que va fer trontollar els meus fonaments ètnics, ètics i estètics. M’imaginava aleshores penetrant en el continent americà abastant racons inimaginables fins el moment i conquerint amplis mercats reservats exclusivament a llengües majoritàries. Jo també seria un d’ells i em llegirien des de Los Angeles fins a Usuaia en una espiral impagable d’èxit i reconeixement.
Necessitava una coartada, un pretext per canviar el meu plantejament inicial. No em podia passar de la nit al dia i sense un motiu de pes al castellà sense afectar ni ferir sensibilitats incloent la meva pròpia. Vaig decidir, desprès de donar-li voltes, fer com Moisès, pujaria a una muntanya i des de la carena escoltaria la veu de Déu. Qui podria retreure’m el canvi d’idioma si Déu m’ho manava?
Ras i curt al dia següent estava al cim de la Pica d’Estats preparat per rebre les instruccions divines. Inflant els pulmons fins a la seva capacitat màxima vaig cridar: Dios del cielo y de la Tierra (ho deia en castellà per veure d’influir en la seva decisió), Dios que lo sabes todo, en mi blog puedo escribir en castellano? No, no, no...Va ser la resposta immediata, resposta que retronava per tots els racons de la vall fins perdre’s en la llunyania. Sense defallir vaig tornar a preguntar: Dios todopoderoso, puedo en mi blog escribir en castellano? No, no, no...La mateixa ràpida i contundent resposta. Per tercera vegada ho vaig intentar: Dios infalible y que nunca te equivocas (aixó ja era fruit de la desesperació, per veure si el commovia) dime, puedo en mi blog escribir en castellano? No, no, no, no...Aquest cop el numero de nos va ser més llarg fins que poc a poc es varen anar apagant en un xiuxiueig darrera els arbres. Decebut per la fermesa de la negativa vaig tancar els ulls mentre em passaven pel cap imatges de vaixells tornant d’Amèrica plens de somnis trencats.
Tres hores desprès tornava cap a casa intentant reconstruir els ponts per seguir treballant en una llengua petita i minoritària. Resignat, o quasi be, m’anava configurant el nou paisatge, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, aquest seria el nou escenari, el meu escenari fet a voluntat de Déu. Si ell ho manava, si ell ho volia jo li seria fidel fins a la fi dels temps.
I aquí em teniu, avui, editant en català, una llengua que no arriba gaire lluny i que no entén pràcticament ningú, però quan un es sent instrument del Senyor tot sacrifici és poc i un únic lector esdevé un apreciadíssim tresor.
De pura anècdota podríem qualificar, que poc desprès d’aquella manifestació divina, conegués el fenomen de l’eco, fenomen molt comú a alta muntanya i que consisteix en un efecte sonor que et retorna les ultimes síl·labes de les paraules llençades al vent. Pensar que si el castellà en comptes de pronunciar-se castellano es digues castellasi ara us estaria escrivint en el idioma de Cervantes. Que hi farem, les coses són com són i cal acceptar-les amb alegria i bon humor, or, or, or...
dissabte, 6 de setembre del 2008
Amarcord (1973)
Federico Fellini va fer amb aquesta pel·lícula un exercici de nostàlgia brillant, va exorcitzar els seus dimonis i ens va regalar una obra mestra que millora amb el pas dels anys. Retrat d’una època però també un compendi ajustat de la manera de fer i entendre el cinema per part de Fellini. Pel·lícula plena de moments antològics i que restaran per sempre en l’imaginari dels amants del setè art. Nino Rota, genial com sempre, li posa la música per acabar d’arrodonir una inoblidable experiència.
No sempre és significatiu però cal saber que Amarcord va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa aquell any i que el poble de Rimini va quedar gravat per sempre en la memòria del GPS de molts viatgers sentimentals.
Federico Fellini va fer amb aquesta pel·lícula un exercici de nostàlgia brillant, va exorcitzar els seus dimonis i ens va regalar una obra mestra que millora amb el pas dels anys. Retrat d’una època però també un compendi ajustat de la manera de fer i entendre el cinema per part de Fellini. Pel·lícula plena de moments antològics i que restaran per sempre en l’imaginari dels amants del setè art. Nino Rota, genial com sempre, li posa la música per acabar d’arrodonir una inoblidable experiència.
No sempre és significatiu però cal saber que Amarcord va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa aquell any i que el poble de Rimini va quedar gravat per sempre en la memòria del GPS de molts viatgers sentimentals.
Amortigues
Ara fa uns quants dies vaig escriure una cosa que es deia Amorbol i feia referència a l’estima que senten algunes persones pel futbol i l’ incidència que té en la seva forma de ser. Ara em veig empès, desprès de profundes reflexions, a trencar una llança a favor de l’altre bàndol, de dur a terme la reparació d’un “greuge històric” en favor del punt de vista de la part de la parella que el pateix, és a dir, dels que no els hi agrada el futbol i en són víctimes passives. Em diuen, amb certa vehemència, que perquè elles (noies generalment) han d’acceptar de bon grat el futbol, les llargues hores de dedicació i els seus evidents danys col·laterals i en canvi la seva parella és incapaç d’entendre, compartir i, fins i tot, estimar anar de botigues. A mi - m’insisteixen- m’encanta passejar veient aparadors i entrar i sortir dels comerços per estar al dia de les darreres novetats, m’encanta la moda i les seves variants, tant com a la meva parella li pugui agradar el futbol. Se que ell no ho entén i possiblement no ho entengui mai, però no vull renunciar a la seva companyia en una de les coses que m’apassiona.
Totes les parelles en els seus inicis, en l’etapa de formació volen compartir el 100% del seu temps amb la persona triada. Ho volen fer tot junts, sense tenir en compte els gustos i les necessitats de l’altre. És molt difícil compartir i sobretot assumir les afeccions i les dèries del nou company/a, però és absolutament necessari trobar aquest punt d’equilibri, aquesta flexibilitat que permeti un encaix poc traumàtic. L’altre dia a Esterri em mirava el riu i vaig pensar que era una imatge molt gràfica i que exemplificava perfectament aquesta situació perquè el riu quan neix, quan comença la seva singladura a alta muntanya és brau, es mou en espais petits, entre un munt d’obstacles i ple d’accidents naturals. És Logic que hi hagi col·lisions i caigudes vertiginoses, tot fins arribar a la plana on el riu es diposita en un estany ample i tranquil, on hi ha espai per a tot i temps per a molt més. Cal trobar aquests espais d’equilibri on hi càpiga la relació de parella i també el creixement individual. On sigui possible les activitats en comú i les estrictament personals que no separin la unió sinó que l’enforteixin.
Us deixo, em crida la Montse per anar de botigues i no la vull fer esperar.
Per a la Y., t’ho devia.
Ara fa uns quants dies vaig escriure una cosa que es deia Amorbol i feia referència a l’estima que senten algunes persones pel futbol i l’ incidència que té en la seva forma de ser. Ara em veig empès, desprès de profundes reflexions, a trencar una llança a favor de l’altre bàndol, de dur a terme la reparació d’un “greuge històric” en favor del punt de vista de la part de la parella que el pateix, és a dir, dels que no els hi agrada el futbol i en són víctimes passives. Em diuen, amb certa vehemència, que perquè elles (noies generalment) han d’acceptar de bon grat el futbol, les llargues hores de dedicació i els seus evidents danys col·laterals i en canvi la seva parella és incapaç d’entendre, compartir i, fins i tot, estimar anar de botigues. A mi - m’insisteixen- m’encanta passejar veient aparadors i entrar i sortir dels comerços per estar al dia de les darreres novetats, m’encanta la moda i les seves variants, tant com a la meva parella li pugui agradar el futbol. Se que ell no ho entén i possiblement no ho entengui mai, però no vull renunciar a la seva companyia en una de les coses que m’apassiona.
Totes les parelles en els seus inicis, en l’etapa de formació volen compartir el 100% del seu temps amb la persona triada. Ho volen fer tot junts, sense tenir en compte els gustos i les necessitats de l’altre. És molt difícil compartir i sobretot assumir les afeccions i les dèries del nou company/a, però és absolutament necessari trobar aquest punt d’equilibri, aquesta flexibilitat que permeti un encaix poc traumàtic. L’altre dia a Esterri em mirava el riu i vaig pensar que era una imatge molt gràfica i que exemplificava perfectament aquesta situació perquè el riu quan neix, quan comença la seva singladura a alta muntanya és brau, es mou en espais petits, entre un munt d’obstacles i ple d’accidents naturals. És Logic que hi hagi col·lisions i caigudes vertiginoses, tot fins arribar a la plana on el riu es diposita en un estany ample i tranquil, on hi ha espai per a tot i temps per a molt més. Cal trobar aquests espais d’equilibri on hi càpiga la relació de parella i també el creixement individual. On sigui possible les activitats en comú i les estrictament personals que no separin la unió sinó que l’enforteixin.
Us deixo, em crida la Montse per anar de botigues i no la vull fer esperar.
Per a la Y., t’ho devia.
divendres, 5 de setembre del 2008
Deixar definitivament el grec
Nuñez i Navarro s’ha llatinitzat. Desprès de molts anys de mantenir la Y grega entre el Sr. Nuñez i la Sra. Navarro per fi s’han decidit a donar un aire de modernitat al rètol del carrer Urgell col·locant la I catalana allà on toca. Espero que aquests canvis no siguin només uns canvis de façana, d’estètica o d’aparença i afectin també els interiors. Que no sigui com aquella màxima del Principe de Salina, personatge de “El Gatopardo”, al que el seu autor Tomasi di Lampedusa li feia dir: “De tant en tant s’han de canviar petites coses perquè en el fons no canvií res”
Nuñez i Navarro s’ha llatinitzat. Desprès de molts anys de mantenir la Y grega entre el Sr. Nuñez i la Sra. Navarro per fi s’han decidit a donar un aire de modernitat al rètol del carrer Urgell col·locant la I catalana allà on toca. Espero que aquests canvis no siguin només uns canvis de façana, d’estètica o d’aparença i afectin també els interiors. Que no sigui com aquella màxima del Principe de Salina, personatge de “El Gatopardo”, al que el seu autor Tomasi di Lampedusa li feia dir: “De tant en tant s’han de canviar petites coses perquè en el fons no canvií res”
dijous, 4 de setembre del 2008
Tens un e.mail
Tens un e.sopo
L’ase juganera
Un ase va pujar al sostre d’una casa i saltant allà dalt, el va acabar enfonsant.
L’amo en veure’l el va fer baixar immediatament castigant-lo amb severitat .
Aleshores l’ase va dir: perquè em castigues, si ahir vaig veure al mono fer el mateix i tothom li reia les gràcies, com si estigués donant un gran espectacle?
Treballa sempre per al que t’has preparat, no facis el que no et pertoca.
Tens un e.sopo
L’ase juganera
Un ase va pujar al sostre d’una casa i saltant allà dalt, el va acabar enfonsant.
L’amo en veure’l el va fer baixar immediatament castigant-lo amb severitat .
Aleshores l’ase va dir: perquè em castigues, si ahir vaig veure al mono fer el mateix i tothom li reia les gràcies, com si estigués donant un gran espectacle?
Treballa sempre per al que t’has preparat, no facis el que no et pertoca.
Saber utilitzar la llengua
Ara fa 400 cents anys i en l’anomena’t “Siglo de Oro” espanyol, un enginyós escriptor i poeta feia les delícies dels seus conciutadans amb ocurrències d’extrema gosadia. Presti gitador del llenguatge i alquimista de les paraules duia aquest difícil art a límits inversemblants . Coneixedors d’aquestes habilitats els seus companys li varen proposar una juguesca arriscada. Donat que la Reina, la dona del Rei, patia un defecte físic evident: era coixa de naixement i tothom feia com si res, ningú gosava fer el més mínim comentari al respecte , seria capaç el nostre poeta de fer, en presència de la Reina, esment de la seva minusvalia? Com no podia ser d’una altra manera, l’escriptor va acceptar el repte, demanant com a única condició dos dies per executar el fet. Així va ser i al cap de dos dies va demanar audiència a la Reina, que gustosa va accedir, i davant de la primera dama li va mostrar dues flors, en una mà una rosa i en l’altre un clavell al temps que, amb veu solemne, li deia: “Entre el clavel y la rosa su Majestad escoja”. Un silenci de cementiri es va fer a tota la sala, silenci que va trencar la pròpia Reina quan, arrossegant la cama, va anar fins el poeta i donant-li les gràcies va escollir la rosa.
Poc temps desprès una nova proposta, aquesta suïcida, li va arribar al nostre personatge. Podria portar el llenguatge a l’extrem d’insultar a la Reina en públic? Seria capaç d’ultratjar-la i sortir-ne sa i estalvi? Evidentment , va ser la resposta del nostre poeta. Només demano una cosa, disposar de tot l'hivern per fer efectiva la juguesca. En aquell temps els hiverns eren molt rigorosos i tothom se’n constipava fins al punt que moltes persones no arribaven a veure la primavera. La Reina, malgrat el seu rang, també va caure i va caure fortament. La seva tos es podia sentir fins els límits més allunyats de la sagrera. El poeta va entendre que havia arribat el seu moment i va demanar audiència a la Cort per visitar a la Reina convalescent. Una vegada davant la Sobirana va poder veure com aquesta, entre grans esforços, estossegava arrencant flegmes que escopia dins un recipient de marbre, cosa que la relaxava i li permetia respirar amb certa normalitat. Apropant-se a la Reina amb respecte li va dir: “ Gracias a Dios que su Majestad esputa” .
La Reina va sobreviure a aquell hivern i el nostre poeta també.
Ara fa 400 cents anys i en l’anomena’t “Siglo de Oro” espanyol, un enginyós escriptor i poeta feia les delícies dels seus conciutadans amb ocurrències d’extrema gosadia. Presti gitador del llenguatge i alquimista de les paraules duia aquest difícil art a límits inversemblants . Coneixedors d’aquestes habilitats els seus companys li varen proposar una juguesca arriscada. Donat que la Reina, la dona del Rei, patia un defecte físic evident: era coixa de naixement i tothom feia com si res, ningú gosava fer el més mínim comentari al respecte , seria capaç el nostre poeta de fer, en presència de la Reina, esment de la seva minusvalia? Com no podia ser d’una altra manera, l’escriptor va acceptar el repte, demanant com a única condició dos dies per executar el fet. Així va ser i al cap de dos dies va demanar audiència a la Reina, que gustosa va accedir, i davant de la primera dama li va mostrar dues flors, en una mà una rosa i en l’altre un clavell al temps que, amb veu solemne, li deia: “Entre el clavel y la rosa su Majestad escoja”. Un silenci de cementiri es va fer a tota la sala, silenci que va trencar la pròpia Reina quan, arrossegant la cama, va anar fins el poeta i donant-li les gràcies va escollir la rosa.
Poc temps desprès una nova proposta, aquesta suïcida, li va arribar al nostre personatge. Podria portar el llenguatge a l’extrem d’insultar a la Reina en públic? Seria capaç d’ultratjar-la i sortir-ne sa i estalvi? Evidentment , va ser la resposta del nostre poeta. Només demano una cosa, disposar de tot l'hivern per fer efectiva la juguesca. En aquell temps els hiverns eren molt rigorosos i tothom se’n constipava fins al punt que moltes persones no arribaven a veure la primavera. La Reina, malgrat el seu rang, també va caure i va caure fortament. La seva tos es podia sentir fins els límits més allunyats de la sagrera. El poeta va entendre que havia arribat el seu moment i va demanar audiència a la Cort per visitar a la Reina convalescent. Una vegada davant la Sobirana va poder veure com aquesta, entre grans esforços, estossegava arrencant flegmes que escopia dins un recipient de marbre, cosa que la relaxava i li permetia respirar amb certa normalitat. Apropant-se a la Reina amb respecte li va dir: “ Gracias a Dios que su Majestad esputa” .
La Reina va sobreviure a aquell hivern i el nostre poeta també.
dimecres, 3 de setembre del 2008
De que viu un corresponsal de guerra quan no hi ha guerra?
Javier Vart (ex-corresponsal de guerra) és un habitual contertulià de programes de radio i televisió, programes especialitzats en la caça sistemàtica de bruixes, la persecució i dimonització de tot el que faci tuf de català i l’enaltiment i sobredimensió dels valors patris (espanyols clar). Doncs l’altre dia per error –escoltar-lo només cap dintre de l’error- deia, referint-se a les llengües que: “las lenguas no son patrimonio de los paises ni de los pueblos, las lenguas son de las personas”, i tot seguit afegia: “por esto no entiendo que en Cataluña (ho pronunciava amb ñ) la enseñanza sea en catalan y solo en catalan cuando la realidad de la calle es bilingüe” He de reconèixer que aquest cop el Sr. Vart l’ha clavat, el que ell diu, és justament el que jo sempre he pensat d’Espanya, de França, d’Alemanya, ...com és possible que en aquests països l’ensenyament es faci només en la llengua del país? No em quedat que les llengües no són patrimoni dels territoris sinó de les persones? Qualsevol persona hauria de poder estudiar en la seva llengua en el país que estigui. Acabem doncs amb les llengües pròpies dels països i que un espanyol pugui estudiar en el seu idioma encara que estigui a la Toscana i un català ho pugui fer en el seu encara que estigui a Fornillos de Aliste, província de Zamora.
Estimat Sr. Vart, deixant de banda les collonades i les tonteries pre-senils i malintencionades, és cert que les realitats són les que són, però una de les funcions de la política i dels creadors d’opinió és precisament modificar aquestes realitats per fer-les més justes i que es corresponguin a la voluntat dels pobles i evidentment de les persones. Quan una realitat no és satisfactòria o, simplement, ha estat imposada per la força i a llarg dels anys, aquesta realitat s’ha de poder canviar per eradicar les postures excloents i genocides.
Defensem les llibertats individuals i fem-ho sense hipocresies, però la de tots els individus Sr. Vart, no només les dels que pensen com vostè.
Javier Vart (ex-corresponsal de guerra) és un habitual contertulià de programes de radio i televisió, programes especialitzats en la caça sistemàtica de bruixes, la persecució i dimonització de tot el que faci tuf de català i l’enaltiment i sobredimensió dels valors patris (espanyols clar). Doncs l’altre dia per error –escoltar-lo només cap dintre de l’error- deia, referint-se a les llengües que: “las lenguas no son patrimonio de los paises ni de los pueblos, las lenguas son de las personas”, i tot seguit afegia: “por esto no entiendo que en Cataluña (ho pronunciava amb ñ) la enseñanza sea en catalan y solo en catalan cuando la realidad de la calle es bilingüe” He de reconèixer que aquest cop el Sr. Vart l’ha clavat, el que ell diu, és justament el que jo sempre he pensat d’Espanya, de França, d’Alemanya, ...com és possible que en aquests països l’ensenyament es faci només en la llengua del país? No em quedat que les llengües no són patrimoni dels territoris sinó de les persones? Qualsevol persona hauria de poder estudiar en la seva llengua en el país que estigui. Acabem doncs amb les llengües pròpies dels països i que un espanyol pugui estudiar en el seu idioma encara que estigui a la Toscana i un català ho pugui fer en el seu encara que estigui a Fornillos de Aliste, província de Zamora.
Estimat Sr. Vart, deixant de banda les collonades i les tonteries pre-senils i malintencionades, és cert que les realitats són les que són, però una de les funcions de la política i dels creadors d’opinió és precisament modificar aquestes realitats per fer-les més justes i que es corresponguin a la voluntat dels pobles i evidentment de les persones. Quan una realitat no és satisfactòria o, simplement, ha estat imposada per la força i a llarg dels anys, aquesta realitat s’ha de poder canviar per eradicar les postures excloents i genocides.
Defensem les llibertats individuals i fem-ho sense hipocresies, però la de tots els individus Sr. Vart, no només les dels que pensen com vostè.
dimarts, 2 de setembre del 2008
Quan madurin els caramels
Un estudi recent fet a Suïssa amb nens entre 4 i 7 anys per esbrinar el grau d’altruisme i generositat dels essers humans i quan i com comença a desenvolupar-se, ens ha donat resultats bastant previsibles. Es varen fer 2 grups, un amb nens de 4 i 5 anys i l’altre de 6 i 7. La prova consistia en donar a cada nen 2 caramels i preguntar-li, a soles, com pensava repartir els caramels amb el seu amic X, i se li mostrava una fotografia del seu millor amic. El grup de 4 i 5 anys va ser categòric i monolític en les seves respostes, tots sense excepció, van afirmar que no pensaven repartir els caramels, que es quedaven amb els 2. En canvi el grup de 5 i 6 anys es va mostrar objectivament més madur i l’immensa majoria estaven disposats a compartir el 50 % dels caramels, és a dir, donarien un caramel al seu amic. La cosa canviava lleugerament si la foto presentada era d’un altre nen de la classe, però no del seu amic, aleshores la generositat es girava en un cert recel i molts dels nens no estaven disposats a compartir el seu botí.
A la vista d’aquest estudi podem afirmar que l’altruisme i la generositat tenen una relació directa amb el grau de maduresa de les persones.
Portem-ho al futbol, al futbol de base per ser més concrets i a un equip de juvenils per encara ser-ho més. Observem tots els jugadors, els 20 o 25 d’un equip, i veiem com es mouen en un partit. Ràpidament i sense gaire esforç apreciarem aquells jugadors que passen la pilota, els que la passen poc o els que no la passen gens. Veurem molt clarament els que comparteixen i socialitzen el joc, els que juguen en equip i els “gana”, els que es queden amb tots els caramels de la bossa. Els jugadors amb una personalitat madura acostumen a passar la pilota, a entendre el joc col·lectivament , a ser altruistes i generosos. En canvi els jugadors emocionalment immadurs tendeixen instintivament a retenir la pilota en excés producte d’un creixement no resolt. Malgrat tot no cal arribar a l’extrem de donar la pilota al contrari, aquesta manca d’altruisme serà perfectament acceptat i perdonat. El futbol és un mirall, a voltes cruel, que ens retorna la imatge del que realment som sense possibilitat d’engany. Si som madurs repartirem els caramels per a gaudi de tots, si no ho som agafarem un dolorós empatx.
Un estudi recent fet a Suïssa amb nens entre 4 i 7 anys per esbrinar el grau d’altruisme i generositat dels essers humans i quan i com comença a desenvolupar-se, ens ha donat resultats bastant previsibles. Es varen fer 2 grups, un amb nens de 4 i 5 anys i l’altre de 6 i 7. La prova consistia en donar a cada nen 2 caramels i preguntar-li, a soles, com pensava repartir els caramels amb el seu amic X, i se li mostrava una fotografia del seu millor amic. El grup de 4 i 5 anys va ser categòric i monolític en les seves respostes, tots sense excepció, van afirmar que no pensaven repartir els caramels, que es quedaven amb els 2. En canvi el grup de 5 i 6 anys es va mostrar objectivament més madur i l’immensa majoria estaven disposats a compartir el 50 % dels caramels, és a dir, donarien un caramel al seu amic. La cosa canviava lleugerament si la foto presentada era d’un altre nen de la classe, però no del seu amic, aleshores la generositat es girava en un cert recel i molts dels nens no estaven disposats a compartir el seu botí.
A la vista d’aquest estudi podem afirmar que l’altruisme i la generositat tenen una relació directa amb el grau de maduresa de les persones.
Portem-ho al futbol, al futbol de base per ser més concrets i a un equip de juvenils per encara ser-ho més. Observem tots els jugadors, els 20 o 25 d’un equip, i veiem com es mouen en un partit. Ràpidament i sense gaire esforç apreciarem aquells jugadors que passen la pilota, els que la passen poc o els que no la passen gens. Veurem molt clarament els que comparteixen i socialitzen el joc, els que juguen en equip i els “gana”, els que es queden amb tots els caramels de la bossa. Els jugadors amb una personalitat madura acostumen a passar la pilota, a entendre el joc col·lectivament , a ser altruistes i generosos. En canvi els jugadors emocionalment immadurs tendeixen instintivament a retenir la pilota en excés producte d’un creixement no resolt. Malgrat tot no cal arribar a l’extrem de donar la pilota al contrari, aquesta manca d’altruisme serà perfectament acceptat i perdonat. El futbol és un mirall, a voltes cruel, que ens retorna la imatge del que realment som sense possibilitat d’engany. Si som madurs repartirem els caramels per a gaudi de tots, si no ho som agafarem un dolorós empatx.
dilluns, 1 de setembre del 2008
Doble o res
Dijous, tres de la tarda, carrer Aribau, Barcelona. Estic per agafar la moto i se’m planta davant un home, un home de mitjana edat i mirant-me fixament em pregunta: m’equivoco? no ets qui penso? No ho se, li responc. Em pensava que erets una altra persona, s’afanya a dir-me. Segur que et confons, perquè no et conec de res. Perdona, perdona, es disculpa, però és que ets clavat a un amic meu, clavat però que molt clavat. No hi fa res, cap problema, li dic per alliberar-lo i pujo tot seguit a la moto. Perdona de nou, insisteix el desconegut, però és que hagués jurat...No t’amoïnis, li etzibo per acabar, adéu, adéu i dono gas. A l’alçada del carrer Mallorca em giro discretament i encara el veig allí palplantat i fent insistentment que no amb el cap.
He de confessar que des d’aquell dia estic una mica trasbalsat i no dormo gaire bé. Si el meu desconegut interlocutor no pateix al·lucinacions, si no té cap trastorn mental o en la percepció, això vol dir que tinc un doble, que per Barcelona es passeja una persona igual que jo, que fa la mateixa cara que jo, fins el punt que els seus amics el confonen amb mi. No deixa de ser inquietant aquesta nova i inesperada situació. M’hauré de fer càrrec a partir d’ara de les seves accions i ell de les meves? M’hauré de responsabilitzar dels seus actes i ell dels meus? Fins a quin punt pot arribar el malentès?
Us asseguro que el carrer Aribau s’ha convertit, definitivament, en el passeig del neguit i no paro de donar-li voltes al cap imaginant que li diré, a un tipus com jo, si un dia me’l trobo al semàfor.
Dijous, tres de la tarda, carrer Aribau, Barcelona. Estic per agafar la moto i se’m planta davant un home, un home de mitjana edat i mirant-me fixament em pregunta: m’equivoco? no ets qui penso? No ho se, li responc. Em pensava que erets una altra persona, s’afanya a dir-me. Segur que et confons, perquè no et conec de res. Perdona, perdona, es disculpa, però és que ets clavat a un amic meu, clavat però que molt clavat. No hi fa res, cap problema, li dic per alliberar-lo i pujo tot seguit a la moto. Perdona de nou, insisteix el desconegut, però és que hagués jurat...No t’amoïnis, li etzibo per acabar, adéu, adéu i dono gas. A l’alçada del carrer Mallorca em giro discretament i encara el veig allí palplantat i fent insistentment que no amb el cap.
He de confessar que des d’aquell dia estic una mica trasbalsat i no dormo gaire bé. Si el meu desconegut interlocutor no pateix al·lucinacions, si no té cap trastorn mental o en la percepció, això vol dir que tinc un doble, que per Barcelona es passeja una persona igual que jo, que fa la mateixa cara que jo, fins el punt que els seus amics el confonen amb mi. No deixa de ser inquietant aquesta nova i inesperada situació. M’hauré de fer càrrec a partir d’ara de les seves accions i ell de les meves? M’hauré de responsabilitzar dels seus actes i ell dels meus? Fins a quin punt pot arribar el malentès?
Us asseguro que el carrer Aribau s’ha convertit, definitivament, en el passeig del neguit i no paro de donar-li voltes al cap imaginant que li diré, a un tipus com jo, si un dia me’l trobo al semàfor.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)