Oscar Belis 

Oscar Belis és una persona persona que treballa, i quasi viu, al CE Europa. Des dels seus inicis com a jugador, passant per l’etapa d’entrenador i ara com a coordinador, ha destacat sempre per la seva integritat, coherència i, el més admirable, la seva indeleble empatia. 

Llarga, llarguíssima trajectòria en un club que li deu molt i en el que ha fet, gairebé, tots els papers de l’auca. Bé, li falta el de president, però a la vista de la nota de tall, no tinc cap mena de dubte sobre la seva solvència. 

Oscar Belis ha sigut, i és, un actiu imprescindible per al CE Europa i un clar exemple de perquè funcionen les coses de base malgrat les incerteses de les elits dirigents i els seus pertorbadors desconcerts. Hi ha persones persones que amb el seu saber fer i la seva capacitat de treball són capaces, per elles mateixes, de fer funcionar un engranatge al seu millor ritme. 

La trajectòria de l’Oscar al CE Europa, però, no ha estat un camí de roses. Ha passat per moments difícils i d’altres, encara més difícils. I allò que per a molts hagués estat la fi del món , el fins aquí hem arribat i aquí ho deixo, a ell li ha servit per madurar i créixer com a persona persona. I ho ha fet de manera natural, perquè en l’Oscar tot és natural, sense estridències, sense decibels sobrers i amb les paraules justes. Una experiència acumulada al llarg de tants anys, on li ha passat de tot, i que ara posa al servei de tots aquells que ho necessiten, li demanen i se li acosten. 

Sóc, i no sempre em complau, més aviat de critica que no pas de lloança, però amb l’Oscar Belis havia, per justícia, de fer una excepció. Obrir un parèntesi per reconèixer, pública i sonorament, la seva contrastada vàlua, la seva feina callada i la seva capacitat per moure simpaties més enllà de les estrictament obligades. 

El futbol pot ser una veritable jungla, però el futbol, a l’àrea petita de l’Oscar Belis, és un espectacle emocionant al que no voldràs (ni podràs) renunciar. 

Quina sort que té el CE Europa!

A cop de mejillón

Espècies invasores 

Les espècies invasores són animals, plantes o altres organismes , generalment transportats i introduïts pel ésser humà en llocs fora de la seva àrea de distribució natural i que han aconseguit establir-se i dispersar-se en la nova regió, on resulten perjudicials. 

Que una espècie invasora resulta nociva, vol dir que produeix canvis importants en la composició, l'estructura o els processos dels ecosistemes naturals o semi naturals, posant en perill la diversitat biològica nativa (en diversitat de espècies, diversitat dins de les poblacions o diversitat d' ecosistemes ). A causa dels seus impactes en els ecosistemes on han estat introduïdes aquestes espècies són considerades enginyers d’ecosistemes. 

Els canvis naturals o causats pels éssers humans en els ecosistemes de tot el planeta s'han redistribuït les espècies vegetals i animals de forma accidental o voluntària. Com a conseqüència d'aquests canvis certes espècies tenen un comportament invasiu en la seva localitat natural o d'introducció, sent més susceptibles els hàbitats alterats o degradats. Aquestes invasions porten associades diversos problemes: 

• A nivell ecològic destaca la pèrdua de diversitat autòctona i la degradació dels hàbitats envaïts. 

• Econòmicament són importants els efectes directes sobre les activitats agropecuàries i la salut pública. 

Un cop detectada la invasió, el seu control i eradicació són costosos i no sempre possibles. Identificar els invasors potencials i evitar el seu establiment és el millor camí per frenar un problema que s'incrementa al mateix ritme que la globalització.

Preneu nota.

Besties de foc

Els aliens 

No entenc, amb aquesta dèria de posar-li nom a les coses, el fet d’anomenar unionistes a aquells que, des de Catalunya, volen seguir sent espanyols. La cosa ja grinyola de base, el seu punt de partida és equivocat i el concepte que es pretén incorporar no té res a veure amb la relació actual entre Espanya i Catalunya. Perquè no dir les coses pel seu nom? A que ve aquest ús abusiu i desafortunat de l’eufemisme? Tant costa qualificar allò que es vol definir amb l’apel•latiu que li correspon? 

El mal anomenat unionisme del espanyols que viuen a Catalunya, però que mai seran catalans (per voluntat pròpia), s’hauria de denominar, per ser exactes i precisos, com a dependentisme. És això i només això el que pretenen amb el seu predicat i és això i només això el que volen mantenir per a ells, els seus fills i els fills dels seus fills. Perpetuar una forma de dependència que ja els hi va bé i els permet viure en un estat de semi inconsciència confortablement assumida. Gossos mesells lliurats a un amo que els sotmet i els manté estacats en una captivitat embrutidora. 

Els espanyols que viuen a Catalunya, i volen seguir depenent d’Espanya, no busquen la unió, sinó la uniformitat i, en el final del procés, diluir-se en una identitat tan aliena a la racionalitat com el monstre que martiritzava a la Sigourney Weaver a l’Alien de James Cameron.

Un altre joc

El cul pelat 

En tot procés d’independència hi ha un aspecte que sovint es passa per alt però que és d’una transcendència cabdal alhora d’aconseguir allò que es persegueix. Perquè un país sigui independent, calen amics. I com es tenen els amics? Doncs, fent-los. No hi ha cap altra manera. 

Catalunya està treballant, i està treballant bé, aquesta suma de complicitats que han d’acompanyar el procés de sobirania i decantar-lo quan arribi el moment decisiu. Constància, estratègia, intel•ligència i una bona dosi d’empatia està donant els seus resultats. Uns resultats que han de cristal•litzar en un explícit suport al nostre futur independent. 

Així s’entén el suport des de ERC a Gibraltar (llegeixis Gran Bretanya) davant els seus desacords amb Espanya. Així s’entén, també, l’aproximació del Govern de la Generalitat a EEUU via Israel. Així s’entén, la complicitat amb el Vaticà i tot el seu àmbit d’influència a través de Messi i la col•laboració de l’Abad de Montserrat (això del Vaticà, ja està fet). Així s’entén el lligam amb França mitjançant “la col•locació”, com a ministre de l’interior francès, d’un home nascut a Barcelona, fill de pare català i cosí del compositor de l’himne del Futbol Club Barcelona. Així s’entén el destí, gens casual, d’una icona mundial com Pep Guardiola, per actuar com ambaixador a Alemanya i influir en un dels principals motors d’Europa. Així s’entén la contractació de Neymar, el proper millor jugador del món i tota una referència en el seu país i l’àmbit sud-americà. Relacions amb Japó via Gaudí i Ferran Adrià. Relacions amb la Xina amb estrets lligams econòmics i el futbol. Relacions amb Egipte, Sudan, Marroc,...amb una treballada i amistosa xarxa de relacions esportives. Relacions de proximitat amb Sud-àfrica via François Piennar. I etc, etc, etc. 

No cal fer soroll, però cal treballar sense defallir. I d’això, en tenim el cul pelat.

Escolta Sepharad - Els homes no poden ser si no són lliures - 11S, Marx...

Escolta Sepharad

Espanya reconeixerà Catalunya 

Ara faré de futuròleg i, sense cap mena de bola de cristall, aventuraré allò que probablement passarà d’aquí a no res. 

Quan Catalunya hagi, per fi, aconseguit la independència, Espanya, la hostil Espanya, serà un dels països que més ràpidament la reconeixerà. I la reconeixerà, no per cortesia, sensibilitat, companyonia, bona voluntat, justícia o generositat, ho farà per una causa més bàsica, pràctica, prosaica i gens idealista, senzillament, per diners. 

Espanya pot ser un país anacrònic, intransigent, filibuster, despòtic, fatxenda, reaccionari i, per a molts, obsolet; però Espanya conserva un poderós instint de supervivència capaç de vendre’s l’ànima al diable per un misèrrim rosegó de pa. La pela és la pela, diu el Gènesi econòmic, i Espanya ho té molt clar des de que la terra és rodona. 

Espanya no posarà en risc la seva precària viabilitat amb la negació d’una evidència incontestable i amb una oposició contraproduent davant d’un fet consumat com la independència de Catalunya. I no ho farà per pura economia de supervivència que és, en definitiva, el que acaba determinant la relació entre els països. 

Una vegada hagi superat el dol de la pèrdua, Espanya no es podrà permetre el luxe de crear un conflicte que perjudiqui els seus interessos. Interessos com per exemple: el que més del 70% de les seves exportacions travessen territori català en el seu viatge cap al món. Limitarà Espanya el seu accés a Europa posant fronteres, aranzels i peatges allà on no n’hi ha i allà on no li convé? Està clar que no. De la mateixa manera que, amb el monstruós deute que acumula Espanya, no es pot permetre no reconèixer Catalunya, eximir-la d’aquest deute i assumir-lo tota sola. 

Espanya sense Catalunya no podrà mai eixugar el que deu i, per tant, necessita negociar amb una Catalunya independent un pacte econòmic que faci una mica més viable el compliment dels compromisos adquirits. El deute serà, sense cap mena de dubte, una moneda de canvi per arribar a acords fins ara impensables. 

És evident que, en aquestes circumstàncies, Espanya tindrà, tant o més interès que Catalunya, en que aquesta sigui reconeguda internacionalment i segueixi formant part de la UE com a Estat de ple dret.

A tota velocitat

¡Qué ascua de sardina! 

Em sembla molt bé que Espanya es construeixi la seva història segons li convingui. Em sembla molt bé que en faci la interpretació que més s’ajusti als seus interessos particulars i ho filtri tot des d’una perspectiva descaradament subjectiva. El que ja no em sembla tan bé és que s’autoproclamin garants de la història universal i pretenguin condicionar, dirigir i censurar la història del pròxim. 

Qui els hi ha concedit aquest privilegi? On està escrit que Espanya sigui el centre del món? Qui li ha atorgat la possessió de la raó absoluta? 

La veritat és, a part de tossuda, una i indivisible. I aquesta veritat no admet variacions en funció d’aquell que se la mira. El que si que pot variar, i de fet varia molt, és la interpretació d’aquesta realitat. Hi ha tantes versions, tantes realitats diferents com glossadors que ho cantin. 

Espanya pot acostar el ascua a su sardina fins que se li socarrimi, però ha d’entendre, i si més no, tolerar, que hi ha altres sardines al voltant del foc i que també tenen dret a la seva merescuda quota de brasa.

Sempre hi ha una finestra

El 25% 

La inacceptable sentència del Tribunal Superior de Justícia (quina paradoxa) sobre l’obligatorietat de fer el 25% de classes en castellà per garantir la seva presència a les escoles, només perquè una sola família ho ha demanat, no és una altra cosa que la materialització de la dictadura de les minories i la conseqüent perversió dels principis democràtics. 

Al marge de que un Tribunal de Justícia no és competent (gens competent) per establir quotes dins un àmbit en el que no té competències, ¿quina fórmula fa servir per establir que a 1 família li correspon un 25% d’influència sobre el conjunt d’una classe? On ha estudiat aquest Tribunal de Justícia i quina mena de matemàtiques avalen quests percentatges? Si a un alumne li correspon el 25%, vol dir que a dos alumnes li correspondria un 50% i a 4, el 100%?

Estranya manera de fer els càlculs, desprès, no és d’estranyar el resultat de les balances fiscals i la manera tan desequilibrada com interpreta Espanya la democràcia. 

El camí està obert, si a una sola persona li correspon el 25% del total, i així ho designen els Tribunals i ho avala Espanya, amb 4 catalans que apostin per la independència, ho tenim fet. Són les noves regles de tres dels necis i, amb elles, tenim el futur garantit. Noves matemàtiques, noves realitats.

"NUS" - Sota el pit (Video oficial HD)

Ulls a l'infern

Pilotes fora 

Ens diu Pere Navarro, que cada dia destil•la perles: -"Si el PSC desapareix, CiU o ERC estaran molt satisfets" 

Permeteu-me que discrepi, una vegada més, de la falsa perspectiva a la que el dirigent socialista ens té acostumats. Si el PSC desapareix, senyor Navarro, li garanteixo que ni CiU ni ERC estaran molt satisfets, tal i com vostè imprudent i ignorantment afirma. Qui realment estarà satisfet, perquè així ho està treballant sense desànim, és vostè senyor Navarro. Ningú més que vostè i els que són com vostè seran, i de fet són, els únics responsables de la liquació del PSC i de la seva, més que probable desaparició. 

No pot atribuir a d’altres el que només és mèrit seu i de tots aquells que, des de fa temps, han decidit que el PSC és una anomalia en l’encaix espanyol i que amb el PSOE ja n’hi ha prou. Són vostès, els que, amb l’excusa d’un federalisme impossible, basteixen una coartada que els hi va prou bé per dur a terme la seva “solució final”: la desaparició d’un partit històric que ha aixoplugat moltes sensibilitats i il•lusions i ara es veu abocat al desastre. Tot i tot, gràcies a vostè i a gent com vostè que obrirà cava quan l’objectiu s’aconsegueixi. 

Ni CiU, ni ERC, ni Iniciativa, ni la mare que els va parir. Només Pere Navarro i els de la seva corda seran extremadament feliços i comptaran, com no, amb l’etern agraïment de Ferraz i l’esperit de la cinquena columna. Com a mínim sigui honest senyor Navarro, ja sé que és molt demanar, i no tiri pilotes fora amb declaracions que ja no es creu ningú.

La vida ens dóna penes...i també alegries

El pelfut 

Que som una nació, ja ningú ho posa en dubte, és un estadi absolutament superat. Fixeu-vos que, fins i tot Espanya, que en podia ser refractària, ho té clar i així ho ha reconegut pública i reiteradament. Com s’entendria aquesta insistència en anomenar-nos nacionalistes sinó fóssim una nació? I nacionalista, per definició, és tot aquell que propugna o afavoreix la unitat o la independència de la seva nació. Per tant, si Espanya ens reconeix com a nacionalistes i no com a regionalistes, és perquè ens reconeix com a ciutadans d’una nació i no pas d’una regió. 

Arribats a aquest punt, i amb els reconeixements (i aclariments) pertinents, cal recordar el dret internacional que té tota nació a la seva autodeterminació i a decidir lliurement sobre el seu destí. Catalunya no és una regió com la pròpia Espanya reconeix i, en conseqüència, no són aplicables els arguments regionalistes amb els que ens volen fer combregar. 

Si Catalunya és una nació, que ho és, ha de tenir, per llei, els mateixos drets que qualsevol altra nació i és ella, i només ella, la que ha de decidir quina mena d’animal vol ser. On s’ha vist, i on està escrit, que hagi de demanar permís a una altra nació per auto determinar-se? És com si el meu veí de replà, pel fet de pertànyer a la mateixa comunitat, pogués decidir quina mena d’economia he de portar, quina dieta he de seguir i a quin sant m’he d’encomanar. 

Veïns, si. Bons veïns, també. Però jo he de poder comprar-me el pelfut que vulgui i, encara més, no tinc perquè pagar el pelfut del 3er. 2a. o el del 4art. 1a.

Catalunya a dieta

La dieta Dukan 

Vivint prop del Paral•lel em resulta relativament senzill (i atractiu) recórrer als paral•lelismes. Prenem, per exemple, el cas de Pierre Dukan i la seva “miraculosa dieta” 

Qui no coneix, per via directa o bé per un amic, veí, conegut o saludat, la dieta Dukan? Qui no ha sentit parlar o, fins i tot, l’ha posat en pràctica o ha tingut la temptació de posar-la? Segons el propi doctor, més de 40 milions de persones arreu del món segueixen, o han seguit en un moment de la seva vida, aquesta polèmica i nociva dieta. 

La “dieta miracle” Dukan combat l’obesitat d’una manera desequilibrada i gens científica amb conseqüències tràgiques per a la salut de les persones i amb efectes secundaris greus i irreversibles. Els desesperats (i abduïts) seguidors de la dieta perden pes amb relativa facilitat però a canvi de patir uns danys col•laterals crònics que deterioren la seva salut. 

I és en aquest escenari on podem aplicar el paral•lelisme. Catalunya està sotmesa, des de temps immemorials, a l’estricte règim de la dieta Dukan. La diferència, l’escandalosa diferència, és què la dieta de Catalunya no és voluntària sinó forçada des d’un Estat que l’aplica sense dret de rèplica i argumentant, és un dir, la bondat de la seva pràctica. 

Catalunya sota el jou de l’Estat Dukan i la seva “dieta miracle” no deixa de perdre pes. L’aprimament està tocant fons i li comencen a penjar les molles per tots els racons del cos. Catalunya s’està quedant en els ossos i, el que és pitjor, està desenvolupant patologies, tant físiques com mentals, a conseqüència d’una dieta restrictiva que provoca alteracions biològiques i psicològiques que interfereixen en el seu funcionament.

L’Espanya Dukan està entossudida a que Catalunya es pugui posar el biquini aquesta propera primavera i que els ronyons li deixin de funcionar a la tardor. De totes maneres alguna cosa falla: com és que aquesta nociva dieta aprima Catalunya i, en canvi, engreixa Espanya? En Pierre Dukan ens ho hauria d’explicar o, si més no, buscar una formula correctora. Encara que, coneixen el pa que es dóna i coneixent el personatge, dubto de la seva implicació i la conseqüent solució. 

I per acabar amb el paral•lelisme, destacar que el col•legi de metges francès ha fet pública l’expulsió del doctor Dukan per pràctiques que lesionen greument el codi ètic de la professió. 

Fixeu-vos com el col•legi de metges (paral•lelisme de la UE) no ha actuat contra els pacients sinó contra el metge , és a dir, ha actuat contra el causant del mal, l’ ideòleg de la dieta, i no contra els soferts pacients que la pateixen. 

Jurisprudència i paral•lelisme per a aquells que teoritzen sobre el sexe dels àngels.

Set Yourself Free

Passar per la pedra

Què Déu ens agafi confessats 

Perquè les cares visibles del PP, i moltes d’invisibles, temoroses de Déu, practiquen sense complexes l’egocentrisme en contra del primer manament (estimaràs Déu sobre totes les coses) del seu guia moral i el que dóna sentit a la seva existència? 

Perquè els líders del PP s’omplen la boca amb el nom de Déu per justificar els seus injustificables actes violant el segon manament (no prendràs el nom de Déu en va) del seu cap espiritual? 

Perquè un partit com el PP, un partit catòlic, apostòlic i romà fins el moll de l’os, es nega a santificar la festa de l’onze de Setembre, infringint deliberadament el tercer manament (santificaràs les festes) del decàleg del seu esser suprem? 

Perquè els membres i votants del PP, un partit profundament catòlic, estan a favor de la pena de mort i, en conseqüència, contra el cinquè manament (no mataràs) de l’Església que diuen seguir? 

Perquè un partit com el PP, obligat a la puresa per designi diví, es caracteritza per una aposta clara en favor dels actes impurs en forma de constitucions, lleis, decrets, bans i altres eufemismes per escarnir el pròxim, desatenent el sisè manament (no cometràs actes impurs) de la seva causa primera? 

Perquè els membres del PP, els seus acòlits, circumdants i familiars, tenen com a pràctica habitual el robatori i l’espoli del pròxim transgredint el setè manament (no robaràs) del dogma amb el que asseguren combregar? 

Perquè els membres del PP, un partit amb rectes conviccions religioses, no dubten a l’hora d’aixecar falsos testimonis i mentir de forma habitual, contravenint el vuitè manament (no diràs fals testimoni ni mentiràs) del Déu que diuen seguir? 

Perquè un partit tan capellaner com el PP, no només admet els pensaments i els desitjos impurs, sinó que del seu foment n’ha fet norma, desobeint el novè manament (no consentiràs pensaments ni desitjos impurs) de l’Altíssim? 

Perquè els membres i socis del PP, un partit cristianament integrista, no té cap escrúpol per apropiar-se dels bens del pròxim conculcant el desè (no desitjaràs els béns aliens) manament de les Taules de la Llei? 

Tots els manaments trepitjats per aquells que es presenten com la reserva moral d’Occident i que no tenen cap mena d’escrúpol en infringir-los segons la seva conveniència. Però quin respecte es pot esperar d’uns autèntics fills de Sodoma (quart manament: honraràs al teu pare i la teva mare)?

pepe rubianes -a la mierda la puta españa-

Son soneta vine a mi

Ni una hora de son

Què la possibilitat, remota possibilitat, de que l’UE expulsi d’Europa el futur Estat Català, no us tregui ni una hora de son. Segons he pogut saber d’aquells que saben, no d’aquells que menteixen per salvaguardar els seus interessos, la situació que plantejarà una Catalunya independent serà, si més no, una situació complexa. Això diuen els experts juristes de l’UE i així ho reafirmen els organismes judicials competents del Parlament Britànic. 

Les lleis de la Comunitat Europea no preveuen escenaris com l’escocès o el català. No hi ha res legislat al respecte i, en conseqüència, el que s’hagi de fer per regular la nova situació s’haurà de repensar. L’UE haurà d’adaptar la seva normativa per donar sortida a un nou escenari escrupolosament democràtic i pacífic. 

A l’UE, a la democràtica i civilitzada UE, no li convé obrir hostilitats amb alguns dels seus membres, i més si es té en compte la determinada voluntat europeista i la solvència contrastada d’aquests. A Europa, a l’UE li convé, i molt, l’encaix de Catalunya en el seu sí i farà tot el que calgui per mantenir un dels seus actius més solvent, còmplice i compromès. 

L’UE ha confessat, perquè ho té en els estatuts, que no farà fora a cap membre de la seva comunitat a no ser que aquest membre ho sol•liciti. Els ciutadans europeus de països que pertanyen a la UE són ciutadans de ple dret i, és en aquest sentit, que es podria donar la paradoxa, en el cas més extrem, de que Catalunya com a Estat hagués de passar un període de prova per tornar a ser membre, mentre els seus ciutadans, els ciutadans de Catalunya, ho seguirien sent sense cap mena de restricció. 

El que dèiem al principi, una situació força complexa, però, en cap cas, inquietant. Només qüestió de temps.

Ni una hora de son.

Imperdible

La peli

 

Pel•lícula recomanada pel cap de setmana:

La primera carga al machete 

Títol original La primera carga al machete 

Any 1969 

Durada 84 min. 

País Cuba 

Director Manuel Octavio Gómez 

Guió Alfredo del Cueto, Jorge Herrera, Manuel Octavio Gómez, Julio García Espinosa 

Música Leo Brouwer, Pablo Milanés 

Fotografia Jorge Herrera (B&W) 

Repartiment José Antonio Rodríguez, Adolfo Llauradó, Idalia Anreus, Omar Valdés, Eduardo Moure, Raúl Pomares, Pablo Milanés 

Productora ICAIC 

Gènere Drama 

Siglo XIX. Histórico 

Sinopsis El film reconstrueix, amb un tractament documental de vella crònica, fragments de la lluita independentista cubana iniciada el 1868, especialment la primera càrrega al matxet, encapçalada per Màxim Gómez, que converteix el matxet en una arma decisiva enfront del fort i poderós colonialisme espanyol. (FILMAFFINITY)

Film de culte