¡Qué ascua de sardina! 

Em sembla molt bé que Espanya es construeixi la seva història segons li convingui. Em sembla molt bé que en faci la interpretació que més s’ajusti als seus interessos particulars i ho filtri tot des d’una perspectiva descaradament subjectiva. El que ja no em sembla tan bé és que s’autoproclamin garants de la història universal i pretenguin condicionar, dirigir i censurar la història del pròxim. 

Qui els hi ha concedit aquest privilegi? On està escrit que Espanya sigui el centre del món? Qui li ha atorgat la possessió de la raó absoluta? 

La veritat és, a part de tossuda, una i indivisible. I aquesta veritat no admet variacions en funció d’aquell que se la mira. El que si que pot variar, i de fet varia molt, és la interpretació d’aquesta realitat. Hi ha tantes versions, tantes realitats diferents com glossadors que ho cantin. 

Espanya pot acostar el ascua a su sardina fins que se li socarrimi, però ha d’entendre, i si més no, tolerar, que hi ha altres sardines al voltant del foc i que també tenen dret a la seva merescuda quota de brasa.