Viviane Reding 

Que la senyora Reding, vicepresidenta de la Comissió Europea, es passegi per Barcelona demanant diàleg entre Espanya i Catalunya, suplicant entre sanglots que no ens separem, és el privilegi d’una europeista carregada de bones intencions, però, atenent el cas, d’una innocència ruboritzant. 

La senyora Reding, des de la seva desconcertada llunyania, ens hauria de concedir als catalans, com a mínim, el benefici de l’experiència i el coneixement. Una experiència que els catalans hem conreat a força de cops i avalada per 500 anys d’història. Bé, la història la feia Espanya i Catalunya la patia. 

Ho hem intentat senyora Reding. Per activa, quan hem pogut, i per passiva, quasi bé sempre. Ens hem esforçat per dialogar, hem fet àlgebra, logaritmes neperians i, fins i tot, equacions de segon grau per mirar de quadrar els comptes i mantenir un equilibri en correspondència, però el resultat, a la vista està, mai ha sigut el que tocava. 

Dos no s’entenen si un no vol i Espanya no és que parli una altra llengua, que també, Espanya és una analfabeta patològica amb la morfologia d’un mur de formigó. És vostè capaç, senyora Reding, de mantenir una conversa amb una paret? Provi-ho i desprès m'ho explica.

L’anàlisi que la vicepresidenta de la Comissió Europea fa de la situació i els seus consells, valdrien si Espanya fos un país “normal”, però Espanya no és un país amb múscul democràtic, Espanya té en el seu ADN l’estigma del colonitzador i sempre ha optat per la dominació abans que per l’entesa. És la seva manera de ser, és un fet contrastat i la culta senyora Reding no ho hauria d’ignorar. 

I per acabar, i posant a prova el seu missatge de concòrdia i d’unitat, proposaria a la senyora Reding un canvi, una permuta de situacions: que Catalunya ocupi el lloc de Luxemburg en el marc internacional i Luxemburg ocupi el de Catalunya, és a dir, que Luxemburg s’integri a l’Estat espanyol i comparteixi vivenda amb la dialogant Espanya. 

Li garanteixo a la senyora vicepresidenta una hora ben curta, com s’acostuma a dir popularment, seguida d’un malson estremidor. Luxemburg sota el jou d’Espanya? 500 anys de convivència? No li dono més de 500 hores i apostaria tot el que no tinc, a que la senyora Reding encapçalaria la separació.