¿Qué coño ha dicho? 

Mireu quina impressió fa quan, per la megafonia d’un ferry, s’obliden o prescindeixen de la teva llengua. Doncs bé, una colla d’espanyols indignats pel greuge, va patir aquesta inusual (per a ells) experiència en el trajecte entre Barcelona i Livorno. L’speker encarregat de donar les corresponents instruccions al passatge ho va fer, i per aquest ordre, en francès, àrab i anglès. Res d’espanyol! Quin escàndol per a aquells que no estan acostumats a la marginació i a la clandestinitat. Quin xoc emocional per als confiats espanyols que no són gens conscients de l’ostracisme que pot arraconar una llengua per la supremacia i/o utilitat d’una que no és la seva. Tot això sense tenir en compte la hostilitat, pressió, prepotència, imposició, voracitat i agressivitat d’una llengua que és afavorida pels òrgans de poder en detriment d’una altra que es pretén exterminar. 

En això, i sense que me n’hagi de sentir orgullós, els catalans els hi duem una certa avantatja. Acostumats, per raons obvies, a que la nostra llengua sigui bandejada arreu (i persistentment), no tenim la pell tan fina com els confiats espanyols. La nostra particular circumstància ens ha convertit en uns supervivents semàntics i ens ha obligat a buscar-nos la vida entre gramàtiques impròpies.

Els hi va bé als nostres veïns, altrament melic del món, traspassar les seves fronteres físiques i mentals i conèixer altres realitats que res tenen a veure amb la seva complaent condescendència. Està bé, molt bé, que tastin la impotència i la ràbia amb la que els catalans convivim a diari i treballin l’empatia. Una competència, una habilitat que, malauradament, no figura en el seu ADN.

Llum de terrat

N’hi ha cap altre?

Deixem-nos de jocs infantils. De números que s’inflen i de xifres que ballen. De majories silencioses i minories cridaires. De si jo la tinc més grossa i a tu no et serveix per a res. De si tu i jo som tres i d’hòsties en vinagre. Un referèndum ja i sortirem de dubtes. Digueu-me qui li té por a les urnes i us diré qui té clar que perdrà. De vegades ens compliquem en excés. O bé, hi ha interessos incomprensibles que s’escapen a tota racionalitat, o bé hi ha interessos massa evidents que s’escapen a tota civilitat. 

Tenim els mecanismes que ens permeten saber el que la gent pensa i el que la gent vol, perquè no els fem servir? Tan contradictori és crear-los per desprès no utilitzar-los? En democràcia la voluntat de la gent és la que mana, la que ordena i la que, per representació, fa les lleis. I les lleis, i no pot ser d’una altra manera, han d’estar al servei de la gent i no a l’inrevés. 

Perquè Catalunya, i la seva gent, no pot ser independent si així ho vol? Algú té algun argument mitjanament sostenible. Dels que he sentit fins ara, cap s’aguanta. N’hi ha cap altre?

Hi ha desastres. Hi ha plagues. Hi ha catàstrofes. 

I desprès ja vindria el Wert

Les illes afortunades no són les Canàries 

El nou curs escolar ha començat a les Balears i els mestres es neguen a aplicar la llei. I no una llei qualsevol, sinó la magnífica llei sobre la llengua que ha aprovat el Govern del senyor Bauza. Intolerable! Com poden uns ignorants docents contradir i oposar-se a les disposicions d’un erudit (i sensible) Govern que es desviu per la protecció del patrimoni cultural del territori i vetlla constantment per la riquesa lingüística dels seus administrats? 

El Govern del senyor Bauza, malgrat la injustificada oposició dels mestres, no necessita advocats, ha demostrat amb escreix la seva ferma voluntat de que la llengua pròpia del país ho segueixi sent per molts anys. No ha estalviat esforços, mitjans humans i materials perquè aquesta, i no una altra, fos la realitat. Què en sabran quatre desinformats que només han estudiat magisteri sobre les necessitats i la conveniència de determinades lleis? 

No s’arrugui senyor Bauza. Encara que tots els mestres s’hi oposin, aquesta llei és la solució més assenyada pel futur del model de país que vostè (i els que som com vostè) volem. Si he de fer-li una objecció, una única i minúscula objecció, és que, donada la particular conjuntura en la que es mou el territori, trobo a faltar l’alemany en aquest extraordinari projecte. Però entenc que això només és un començament i, amb el pas del temps, tot arribarà. Quan el català desaparegui definitivament ja hi haurà lloc per encabir una nova llengua. 

Canya als mestres subversius, amic Bauza, i pensi que, si persisteixen enrocats en aquesta aberrant objecció, sempre els podrà substituir per l’exèrcit o la mateixa Guardia Civil, dos col•lectius cultes, extraordinàriament ben preparats i amb un solvent domini de les llengües, que li resoldran el conflicte. Ànims i no defalleixi.

Postdata: perdoni que li escrigui en una llengua en vies d’extinció, però entendrà que jo no he tingut la sort d’estudiar sota la seva llei.

Spanish passport

Amb data de caducitat 

Hi ha casualitats que no ho són tant com semblen, si més no, tenen un component d’oportunitat extraordinàriament revelador i profètic. Sense anar més lluny, l’altre dia mentre preparava l’equipatge per les vacances vaig reparar en un detall, en principi anecdòtic, però carregat d’un simbolisme prou excitant. El passaport espanyol, el que tinc per imperatiu legal, em caduca l’any 2014. Una broma del destí? Un presagi? Un anunci? Una epifania? La llum al final del túnel. 

I ara què? Ara què faig? Me’l renovo i segueixo lligat contra natura a una situació forçada que em té segrestat sota una identitat que no és la meva o, per coherència i naturalitat, m’espero a tenir el que realment em correspon per voluntat, higiene i decència? Comença aquí el dret a decidir? Queda clar què el 2014, incomodi a qui incomodi, jo decidiré. 

Quina beneïda i oportuna casualitat! O, potser, no n’hi ha de casualitats i només són senyals en un emocionant joc de pistes.

Postdata: si la cosa s’allargués més del compte, sempre em quedarà l’alternativa del turisme interior. Què és com tenir vida interior, però amb desplaçament inclòs.

Llengua culta

Treure la llengua 

Algú em podria donar raons documentades i rigoroses de per a què serveix l’espanyol fora d’Espanya? Algú em pot il•lustrar sobre quina és la seva utilitat? Itàlia, França, Alemanya, Grècia, Portugal, Rússia, Holanda, Noruega, Àustria, Egipte, Marroc, Tunísia, Jordània, Turquia,...tot això excloent els països on l’anglès és la llengua oficial i, per lògica, és l’ idioma de referència. Doncs bé, la realitat és que en tota la llista dels primers països esmentats i tota una llarga llista que m’estalvio, la llengua espanyola no apareix en absolut i, si apareix, és en un lloc relegat a la cua d’un munt de llengües de segona fila.

És tan evident la marginació i l’obsolescència de l’espanyol que, fins i tot a Europa, llengües com l’àrab i el japonès li han passat per davant. Però la cosa no queda aquí, a països com Mèxic, Colòmbia o la pròpia Cuba cada cop els hi costa menys abandonar l’espanyol i passar-se a l’anglès. 

La llengua de coneixement, la llengua de comunicació i d’interacció al món és l’anglès, no hi ha cap mena de dubte. Ho hem de tenir prou clar per, quan arribi l’hora, fer que les nostres escoles s’adaptin i integrin aquesta realitat. El català es la nostra llengua vehicular, la pròpia i, per a ella, tots els privilegis, però sense relegar l’anglès que ha de ser la nostra segona llengua, la que ens connectarà i obrirà al món més enllà de llengües tronades i amb menys futur que el sistema betamax. Cal concentrar els esforços i els recursos en allò que ens pot fer avançar de manera clara i sense reserves. 

Oblidar l’espanyol? No seria aquesta la idea. No ens podem negar el coneixement i ens seria molt útil per llegir, donat el cas, el Quixot en versió original i seguir els impagables discursos del Rei d’Espanya sense subtítols. Pel que fa al seu aprenentatge es podria contemplar com una tercera llengua optativa al costat de l’àrab, el xinès, l’alemany o, fins i tot, un recuperat esperanto. El saber, ho diuen els (s)avis, no ocupa lloc.

Ben moguts

Claredat meridiana 

Ja sé que vaig una mica tard, però no em puc estar de comentar un fet força significatiu per la seva pedagogia. Si vareu tenir l’oportunitat de veure i escoltar, sobretot escoltar, el pregó que va fer Ferran Adrià per encetar les festes de la Mercè de Barcelona, convindreu amb mi que, malgrat les limitacions lingüístiques del personatge i la seva particular dicció, el discurs va ser un dels més clars que he tingut el privilegi d’escoltar. 

Arribat a aquest punt, la pregunta és evident: perquè a un paio amb aquestes especials característiques de comunicació i, perquè no, amb aquestes aparents limitacions, se li entén tot? Perquè el seu missatge arriba tan net, tan transparent i amb tanta força? Serà perquè té molt clar que vol dir i acompanya els seus arguments amb la voluntat de que realment s’entengui? Poques vegades, molt poques vegades, des d’una aparent dificultat s’ha arribat tan lluny en la seva comprensió. 

A les antípodes, i d’aquí la il•lustració pedagògica, tenim una classe especial de polítics que, amb suposades habilitats lingüístiques, riquesa de lèxic i dot de paraula, no se’ls hi entén mai res del que diuen. Construeixen polidament les frases, utilitzen varietat de paraules, vocalitzen correctament i amb un to fàcilment audible i, inexorablement, al final del seu discurs, ens entra el pànic. Un pànic paralitzador i depriment que ens fa sentir les persones més inútils del món. Tot perquè no hem entès res del que ens acaben d’explicar i la sensació que ens queda és la d’un fosc abisme obrint-se sota els nostres peus. Perquè unes persones tan ben dotades (i estudiades) per a la comunicació són incapaces de fer-se entendre. Com és possible que el seu missatge no arribi mínimament clar als destinataris als que va adreçat? 

Potser caldrà convenir que, mentre Ferran Adrià vol ser entès, els politics, alguns polítics, aposten pel contrari: que no s’entengui el que diuen per la inexistència de missatge, o, encara pitjor, per amagar-lo. 

Un exemple pràctic perquè l’exposició s’acabi d’entendre: escolteu, si us ve de gust, el pregó del Ferran i tot seguit la compareixença de la Cospedal intentat explicar l’acomiadament del Barcenas. I si no en teniu prou amb aquesta joia, amb aquest tresor de la transparència, endrapeu-vos la recent intervenció del Montoro al Congrés dels Diputats parlant dels sous dels espanyols. Bon profit!

Som-hi!

El Barça ens mostra el camí

Cañas: “No hi haurà consulta” 

Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, estic d’acord amb un fatxa. Jo tampoc vull la consulta. Trobo que és una pèrdua de temps innecessària, un pas que ens hem d’estalviar i que no ens fa cap falta. 

La consulta ha d’anar per via directa i s’ha de fer mitjançant unes eleccions on la ciutadania pugui decidir quin partit, en funció de les seves propostes, ens ha de governar. Que les forces polítiques que es presentin incorporin en els seus programes la seva postura davant la independència i que tothom pugui votar amb ple coneixement de causa. Que ningú es dugui a engany i que ningú pugui al•legar desconeixement. Les eleccions, en democràcia, estan justament per això. Per escollir el model de societat que es vol, el camí que s’ha de seguir per arribar i a qui se li encarregar la gestió de la voluntat popular. 

Si el manament de l’electorat és majoritàriament favorable a la independència ens haurem estalviat un llarg procés sobrer i una quantitat extraordinària d’esforços. El Parlament democràtic, seguint l’encàrrec del poble, haurà de proclamar unilateralment la independència, què, per altra banda, és com es proclamen totes les independències. La sobirania no es negocia, ni es pacta, ni es pidola. La sobirania, i més en el cas de Catalunya, s’aconseguirà, única i exclusivament, per via unilateral. 

Tal i com estan les coses, Espanya no renunciarà voluntàriament a la pèrdua del seu actiu més valuós. I, per tant, qualsevol moviment cap a la independència ha de quedar al marge d’aconseguir el seu (impossible) vist i plau. Una altra cosa serà negociar i arribar a acords sobre la forma i els serrells que pengin una vegada aconseguida la separació. Però això són figues d’un altre paner i ja tindrem temps de pensar-ho.

Estalviem-nos la consulta i anem directament al gra. El dret a decidir ja el tenim regulat mitjançant les eleccions, no cal perdre el temps reclamant-lo . Aprofitem els mecanismes democràtiques i anem a unes eleccions plebiscitàries, ja! 

Aprenguem de l’experiència del Barça i, quan el joc de toc resulta massa previsible i poc efectiu, busquem alternatives, proposem variables amb un futbol més directe que sorprengui el plantejament dels rivals, ens permeti superar les seves línies defensives amb una passada llarga i situem-nos dins l’àrea el més ràpidament possible per poder rematar la jugada amb les màximes garanties d’èxit.

Intel·ligència espanyola

PISA a la Plaça Catalunya

El portaveu parlamentari de Ciutadans, Jordi Cañas, calcula que la participació ciutadana en el 12-O s'ha multiplicat per cinc respecte l'any passat. 

La delegació del Govern espanyol a Catalunya xifra en 105.000 persones els assistents el 12-O a Barcelona.

L’organització del 12-O xifra en 160.000 persones els assistents a la Plaça de Catalunya. 

Per Nación Digital, 500.000 persones reivindiquen l’espanyolitat de Catalunya al cor de Barcelona. 

I ara entendreu, gràcies a l'informe PISA aparegut fa pocs dies, el perquè de tot plegat. He deixat els titulars en versió original, tal i com van aparèixer als diaris de Madrid, per no despertar sospites de manipulació. Aquí va: 

Los adultos españoles, últimos en matemáticas y a la cola en lectura. Pero hay, además, un 30% de españoles que se encuentran en el nivel 1 o por debajo del 1, lo que significa que sólo pueden leer textos cortos, comprender un vocabulario básico, realizar operaciones aritméticas sencillas o entender porcentajes muy simples. 

De hecho, somos el país que tiene un mayor porcentaje de personas con bajo rendimiento: el 27% en comprensión lectora frente al 15% de la media de la OCDE y el 31% en matemáticas frente al 19% de la OCDE. 

El PISA de adultos también deja a España a la cola de la OCDE. 

Veieu, tot acaba tenint una explicació.

Gran angular. Faves comptades

Barcelona 12.10.2013

Maleït CE Europa 

No els hi perdonaré mai 

Estic molt indignat, terriblement cabrejat amb els responsables del CE Europa. Ara que les aigües sembla que tornaven al seu lloc i la pau es preveia com una reconfortant possibilitat, quatre brètols ho han tornat a esgarrar. A quina ment privilegiada se li acut programar un partit de futbol de benjamins entre el CE Europa i el FC Barcelona el mateix dia i a la mateixa hora que la convocatòria nacionalista espanyola a la Plaça de Catalunya? Es pot ser incompetent o, senzillament, al•legar ignorància, ambdues excuses serien perfectament acceptables, però coneixent la cúpula esportiva del club gracienc i la mala llet que destil•len, no tinc cap dubte de la intencionalitat de l’acció. El CE Europa, un cop més, ha actuat amb premeditació i traïdoria mostrant una extrema pertorbació digna de persones, per anomenar-les d’alguna manera, al llindar de la infàmia. No els hi perdonaré mai. 

El resultat del greuge ha estat, com era previsible, d’una immoralitat extrema. El camp de l’Àliga s’ha omplert, com poques vegades, per veure el partit i, en conseqüència, ha restat assistència a la convocatòria patriòtica de la Plaça de Catalunya. Una vergonya que no s’hauria d’haver produït mai i de la que el CE Europa n’és objectivament responsable. Aquesta perversa estratègia ha aconseguit el seu objectiu i ha fet que el número de manifestants no passés dels trenta mil, omplint només la zona on els coloms habitualment mengen besses i sense haver de tallar el tràfic dels carrers adjacents. Un dolorós fracàs que no els hi perdonaré mai. 

Espero, pel bé de tothom i perquè no hagi d’inflar les xifres d’assistència, que l’Ambaixada espanyola, perdó, la delegació del govern espanyol a Catalunya en prengui bona nota i adopti les mesures oportunes per la convocatòria del proper any, amb el supòsit, és clar, de que encara es celebri a Barcelona la festa nacional d’Espanya. I en aquesta línia s’hauria de prohibir la programació de qualsevol acte paral•lel que resti assistència a la participació de l’acte. No val a badar. No anem bé si al poble se’l deixa triar entre dues opcions que li puguin crear dubtes i l’obliguin a decidir a quin acte assistiran. Desprès passen coses tan desagradables com que els Manolos (bons amics, per cert), en el mateix escenari i fa només un parell de setmanes, tinguin més audiència que l’ aconseguida pel nacionalisme espanyol en el que, suposadament, havia de ser el seu gran dia i on s’ho jugava tot. Una vergonya! Ara si, ara està molt clar que s’ha d’evitar la celebració de la consulta. A la vista del referèndum fet al carrer i les abismals diferències d’assistència, no hi ha res a fer. Cridem tots ben fort: la consulta pel dret a decidir és inconstitucional. Mentre no es voti encara queda alguna opció. 

I, de tot aquest desgavell, el CE Europa n’ha estat un actiu col•laborador. No els hi perdonaré mai.

Els gossos del descobriment

12 O…hhhhhh! 

Perquè els espanyols celebren la seva festa nacional el 12 d’octubre? Tot un misteri. Un desconcertant misteri si tenim en compte que Amèrica la va descobrir (pel món occidental) un català, porta el nom d’un portuguès i va prosperar amb els anglesos. Serà que en tot el seu patètic historial no hi ha una altra data mínimament acceptable que pugui representar les essències espanyoles i exaltar el seu esperit patriòtic? 

Fins i tot, en aquest discutible supòsit, no s’entén que Espanya triés, per presentar-se davant del món, una data tan poc espanyola i no, per exemple, la del 6 de febrer (any 1481) en la que es va celebrar el primer “auto de fe” en el que varen ser cremats a Sevilla els primers (de molts) heretges per part de la Inquisició espanyola. Uns fets que encaixen infinitament millor amb el tarannà espanyol com es pot comprovar al llarg de la seva tràgica, tortuosa i gens modèlica història. 

El genocidi americà no és un fet del que ningú se’n pugui sentir orgullós i, encara menys, faci del seu punt de partida el seu dia nacional. Clar que estem parlant d’Espanya i aquest espectre tòxic, aquest error de la naturalesa, no es regeix per les normes de conducta d’una societat civilitzada, respectuosa, democràtica i tolerant. 

Repasseu la història o, senzillament, observeu el present.

Molt aviat a la teva ciutat
Un espectacle...de por

Reveladora

Sóc català. Soy español 

L'esquizofrènia (del grec, "schizo": divisió i "phrenos": ment) és una malaltia mental caracteritzada per una pèrdua del judici de la realitat i una àmplia desorganització de la personalitat amb impossibilitat de motivar una conducta i establir propositivitat vital adequada. És causada, probablement, per un defecte bioquímic o microestructural cerebral que a hores d'ara encara no està aclarit del tot. Existeix una gran varietat de símptomes indicadors d'esquizofrènia. Entre aquests es troben alteracions del pensament, al•lucinacions, moviments anormals i alteracions de la motivació. Cap d'aquests símptomes, però, és patognomònic de la malaltia, la qual cosa genera moltes dificultats per a emetre un diagnòstic. Es postula que diversos factors intervenen en la seva aparició, entre ells l'herència genètica, alteracions en la migració de poblacions cel•lulars durant el desenvolupament embrionari, l'ús de drogues i l'estrès ambiental. És una malaltia crònica però pot millorar amb el tractament, sobretot farmacològic. 

El trastorn d'identitat dissociatiu és un diagnòstic descrit com l'existència d'una o més identitats o personalitats en un individu, cadascuna amb el seu propi patró de percebre i actuar amb l'ambient. Almenys dos d'aquestes personalitats han de prendre control del comportament de l'individu de forma rutinària, i associades també amb un grau de pèrdua de memòria més enllà de la falta de memòria normal. A aquesta perduda de memòria se li coneix amb freqüència com temps perdut o amnèsic. 

Ja ho deia, i amb molta gràcia per cert, Éric Rohmer a Les Nuits de la pleine lune (1984): “Qui té dues dones perd l’ànima. Qui té dues cases perd la raó” (proverbi de la Champagne)

Vies paral·leles que no es toquen, ni es tocaràn

No 

S’ha de prohibir la manifestació de l’ ultradreta del proper 12 d’octubre? 

Això preguntava El Punt-Avui als seus lectors i jo he decidit començar l’escrit per la resposta. No. Evidentment que no. Autoritzant la manifestació es té una fotografia exacta i molt precisa del perfil d’aquesta aberració sub-humana i també, que no és poc, de la seva dimensió real. Amb la prohibició només aconseguiríem inflar la qüestionable participació i augmentar la seva deplorable llegenda. No hi ha res més de clarificador, per als uns i per als altres, que saber qui és cadascú, el que es proposa, quins objectius es persegueixen, quins mètodes es defensen i quin suport es té. Amagant el feixisme no se’l fa desaparèixer. Cal visualitzar-lo i prendre consciència de la seva tràgica magnitud per no caure en l’error del desconeixement i la indiferència. 

Dit això, el que si que s’hauria de regular, perquè és un afer d’ordre públic i de seguretat ciutadana, és la seva ubicació. No cal que ningú prengui mal i, com que s’ha de vetllar per la gent de pau, seria prudent que aquests individus asocials disposin d’un espai tancat per a l’exercici del seu particular aquelarre. La plaça de toros Monumental estaria bé. És un espai amb prou significat com per acollir un acte d’aquesta mena i on, estic segur, es trobarien com a casa. Per l’aforament no cal patir, hi caben folgadament. Només caldria avisar als turistes despistats de que aquell dia el museu taurí romandrà tancat al públic per raons, o millor encara, per desraons incomprensibles i de difícil explicació. 

El problema, sempre ha d’haver algun problema, és que m’acabo d’assabentar que l’espai triat, l’espai ideal, està ocupat des del passat dia 5 pel Circ dels pallassos de la tele i, en conseqüència, no és gens recomanable ajuntar en un mateix recinte pallassos d’escoles tan diferents. 

En fi, s’haurà de buscar un altre espai i no descartaria que el zoo de Barcelona, el magnífic zoo de Barcelona, en tingués algun de disponible.

Blanc i negre sense opció de color

Absència d’autoritat 

Carles Mateu és un veí d’Almenara a qui l’any passat la Guàrdia Civil decidí retirar-li tots els punts del carnet de conduir amb una denúncia falsa pel simple fet de parlar a l’agent corresponent en valencià. 

El jutge, en primera instancia, va donar la raó a Carles Mateu. Ara, l’Audiència l’ha condemnat a sis mesos de presó per desobediència a l’autoritat. 

Tot això pel fet, única i exclusivament, de parlar en valencià. Us imagineu quin hagués estat el càstig, i la conseqüent transcendència mediàtica, si el bo d’en Carles s’hagués atrevit a parlar en català? A hores d’ara estaríem davant d’un delicte major i el bo d’en Carles excomunicat i condemnat a galeres de per vida. 

Tot i que no acabo d’entendre el motiu de la condemna: desobediència a l’autoritat; convindreu amb mi que un principi bàsic i irrenunciable de la condició humana és la insubmissió davant l’arbitrarietat. És a dir, desobeir l’autoritat quan aquesta és arbitrària és un comportament essencial per l’evolució humana i l’avenç de la civilització. No hi ha pas endavant sinó va precedit d’un rebuig frontal a l’arbitrarietat i una revolta contra l’autoritat de l’autoritari. 

La Guàrdia Civil, autoritat? Autoritat en què? 

Vergonya d’ignorant: civil té alguna cosa a veure amb cívic, civilitzat o civilització?

Girls going wild in red light district

Dimonis vindran...

Epíleg turístic 

Per ser un país en vies de descomposició. Un país que no interessa ningú. Un país que aviat serà expulsat d’Europa i, amb tota probabilitat, no entrarà mai a formar part de les Nacions Unides. Un país en permanent conflicte, dividit, esquinçat, trencat per la intolerància i l’ inestabilitat social. Un país on es parla, o s’intenta parlar, una llengua estranya i on l’hostilitat és costum i llei. Un país amb un present incert i un futur inexistent.

Doncs per ser un país amb tots aquests condicionants, déu n’hi do l’ interès turístic que desperta. Fins el passat mes d’agost només, només 11 milions de persones l’han visitat. Un resultat que representa un augment, en xifres absolutes, del 6,5% respecte al darrer any. Un bon indicatiu per els amants de les estadístiques i una confirmació contundent de que Catalunya sense Espanya no se’n sortirà. 

Queda perfectament clar, i no cal ser una lluminària, que l’enorme èxit turístic de Catalunya es deu, per damunt de qualsevol altre consideració, a l’imminent ocàs del territori i a la seva, més que probable, desaparició. Circumstància que ha fet que moltes persones no es vulguin perdre aquest moment històric i conèixer de primera mà un país en decadència abocat a un final anunciat, previsible i inevitable. 

La humanitat, tal i com la coneixem, ja es va perdre, per manca de planificació, l’extinció dels dinosaures. Ara és, la pròpia humanitat (o una gran part d’ella) la que no vol tornar a cometre el mateix error i s’ha conjurat per assistir en viu i en directe a una nova tragèdia juràssica de magnituds colossals i que ha de canviar per sempre la faç de la terra. 

Catalunya sense Espanya s’extingirà i els turistes més espavilats no s’han volgut perdre les últimes representacions d’una tragicomèdia irònica i llegendària.

Me'n vaig, però me'n porto el gos