Nazionalitzar el futbol

Em fa molta gràcia, de fet, em fa moltíssima gràcia, tots aquells que insisteixen en voler deslligar futbol (esport en general) i política. La política, si anem al Diccionari de la Llengua, és, entre altres coses, la manera de governar i entendre la direcció dels afers públics. Atenent a aquesta definició, qui és l’hipòcrita que en quedaria al marge? Qui és aquell que no té una idea i/o opinió de com s’han i de com no s’han de fer les coses? Qui és el guapo que no gosa donar lliçons sobre quin és el camí correcte i qui el segueix i qui l’esquiva? Veure l’Eurocopa de futbol és l’exemple més clarificador de la política associada a l’esport i a l’inrevés. Cada Estat una bandera. Cada estat un himne que el representa. Cada competició una guerra. Cada partit una batalla. Cada Estat una selecció que vetllarà els seus interessos i lluitarà fins l’extenuació per defensar el seu orgull davant de l’enemic. Les seleccions de futbol, i alguns equips en particular, són una representació desarmada dels exercits respectius. Mercenaris (ho fan per diners) al servei d’un país que els fa dipositaris de les seves essències més tribals. I en aquesta guerra, en aquesta lluita ancestral, només importa la victòria al preu que sigui. Només val l’esclafament de l’adversari per preservar l’honor de la tribu i el domini del clan. Himnes, banderes, escuts nacionals al pit. Ministres, càrrecs públics i presidents a la llotja. Consignes patriòtiques, llenguatge bèl•lic. Subjectivitat exacerbada i orgull desmesurat. Tots els ingredients que envolten una suposada competició esportiva i que no tenen res a veure amb l’esport ni amb tot el que l’esport representa. Si l’esport és política, la política també és esport. Només cal veure els gols que els politics de torn ens marquen cada dia. I nosaltres, innocents, paguem l’entrada.