De pena, de pena màxima

Un partit de pena. Fluix, fluix fins la desesperació. I per si no n’hi havia prou, ens castiguen amb una pròrroga soporífera, Com que algú havia de passar, els pena…ls han decidit. De les poques coses que s’han salvat: no només que el Ronaldo no hagi marcat, sinó que a més, no ha pogut llençar el seu penal, que havia de donar-li la glòria eterna, i la cara de circumstàncies que se li ha quedat. En fi, Pepe i Ronaldo cap a casa. L’un a recuperar forces per seguir posant en perill la integritat física dels rivals i l’altre, a cultivar l’auto flagel•lació, el ressentiment i l’enveja malsana. El món és injust amb els cristians, de fet, sempre ho ha estat. Antigament, se’ls menjaven els lleons i ara, se’ls menja la gelosia. Per cert, molt bé les entrades del Xabi Alonso al Ronaldo que, sense exagerar, és l’únic bo que ha fet durant tot el partit (penal errat inclòs). Haurem d’esperar a diumenge per veure si la sort canvia de barri i se’ns acaba el suplici.