El mètode Mourinho

La solució final

El canal de televisió Marca tv ens ha anunciat, a bombo y platillo, la imminent estrena a Espanya de Football for Kids by Mourinho. Es tracta d’un programa que va enregistrar, el ara entrenador del Madrid, quan va sortir del Chelsea i on es pretén explicar el futbol als nens. Evidentment, i referint-se al futbol que practica Mourinho, aquest no pot ser un programa qualsevol. Amb la seva simpatia, humilitat, gran capacitat de comunicació i la seva més que demostrada empatia, segur que n’ aprendrem, i molt. Estic frisós per saber com ens explica tots aquells aspectes que, sense tenir res a veure amb l’ estrictament esportiu, tant i tan be practica. Si res té per ensenyar dins d’un terreny de joc on tot el que fa no és més que una copia del que ja està inventat, això si, amb excel•lents jugadors que li fan la feina, per contra, és un veritable mestre, i d’aquí el programa didàctic, en com utilitzar els recursos antiesportius per obtenir el màxim resultat de la seva impostada estratègia. I els mestres que fan? Ensenyar als nens. Aquí aprendran a ficar-li el dit a l’ull a un entrenador rival, però no de qualsevol manera, per l’esquena i amb traïdoria. Aquí aprendran a ser intolerants, de com menysprear un adversari, de com insultar-lo, de com utilitzar la falsedat i la mentida sense ser castigat per fer-ho. Aprendran també, tàctiques de descrèdit i desprestigi. Provocacions i escarnis al límit, que dic al límit, més enllà del límit de la indecència. Aprendran a ser grollers, estúpids i prepotents amb els companys, els mitjans de comunicació i el públic en general. I aprendran, finalment, a viure barallats amb el món que els envolta, sent el centre de l’Univers i amb possessió de la veritat absoluta. El programa va dirigit especialment als nens i els nens, ja se sap, aprenen ràpid. És aquest el millor mestre que ha trobat Marca tv per educar els nens? És aquest el mestre que volem per als nostres fills? És com si Joseph Goebbels donés classes de tolerància i Martin Bormann, d’ètica. Tot plegat un veritable despropòsit del que segur que no en sortirem indemnes.

Un euro per recepta

Déu vos guardi María, plena ets de gràcia.

El Senyor és amb tu;

beneïda ets entre totes les plantes,

i beneit és el fruit de la teva llavor.

Santa María, al jardí de Déu,

prega per nosaltres, pecadors,

ara i a l’hora de la nostra mort. Amén

Vol directe

La llengua al cul

Perquè algú s’entossudeix a dir que el català (perquè és català) que es parla a la franja és aragonès oriental i aquest mateix personatge, lúcid com pocs, mai gosaria dir que l’espanyol que es parla a Mèxic és mexicà? On és la diferència? Quin estrany argument, que no acabo d’entendre, pot justificar aquesta injustificable estupidesa? La varietat fonètica i la riquesa de vocabulari en les seves diferents formes, són motiu suficient per fer del mateix idioma, idiomes diferents? És l’andalús, en essència, igual que el lleonès, posem per cas? Us atreviríeu a dir que el portuguès només es parla al territori actual de Portugal i a Brasil es parla un idioma original i autòcton, sorgit dels antics indígenes? Quin desgavell! Són ganes de tocar els collons , posar de manifest una enorme ignorància i crear conflictes on no n’hi hauria d’haver. Hi ha qui desaprèn la llengua a consciència perquè ningú s’entengui.

L'ull bo

El gueto de Varsòvia

Alemanya cau a Varsòvia i es consuma la revenja històrica. El gueto aquest cop ha estat la tomba de les tropes alemanyes que han patit una inapel•lable derrota, molt més clara en el camp, que el resultat final en el marcador. Si ahir marxaven de vacances Gabi, Fofo i Miliki, més coneguts en el món del futbol amb els malnoms de Pepe, Ronaldo i Coentrao; avui ha estat el torn del duo Pimpinela, també coneguts com Ozil i Khedira i que hauran de veure la final, que ja tenien coll avall, des del saló de casa seva. Merkel, aquest cop, haurà de rescatar, no ja països insolvents i imprudents, sinó a la seva pròpia selecció dels estralls de la depressió. De tot plegat, una gran noticia, s’han esvaït els dubtes, tots els dubtes, finalment tinc un favorit clar, sense ombres que el distreguin. He reservat taula al Xemei, un restaurant italià al costat de casa i espero, sincerament, que la festa del proper diumenge sigui sonada. Ah! I que aquella noia que fa de periodista i que s’equivoca tant, ens narri la consumació de la tragèdia. Excitant!

Mal d'ull

De pena, de pena màxima

Un partit de pena. Fluix, fluix fins la desesperació. I per si no n’hi havia prou, ens castiguen amb una pròrroga soporífera, Com que algú havia de passar, els pena…ls han decidit. De les poques coses que s’han salvat: no només que el Ronaldo no hagi marcat, sinó que a més, no ha pogut llençar el seu penal, que havia de donar-li la glòria eterna, i la cara de circumstàncies que se li ha quedat. En fi, Pepe i Ronaldo cap a casa. L’un a recuperar forces per seguir posant en perill la integritat física dels rivals i l’altre, a cultivar l’auto flagel•lació, el ressentiment i l’enveja malsana. El món és injust amb els cristians, de fet, sempre ho ha estat. Antigament, se’ls menjaven els lleons i ara, se’ls menja la gelosia. Per cert, molt bé les entrades del Xabi Alonso al Ronaldo que, sense exagerar, és l’únic bo que ha fet durant tot el partit (penal errat inclòs). Haurem d’esperar a diumenge per veure si la sort canvia de barri i se’ns acaba el suplici.

Una finestra al mar

Semàntica

El terme mestre deriva de la paraula llatina magister, derivada de l'adverbi magis que significa més o el que més.

A Roma un magister era qui destacava per les seves habilitats o coneixements . 
El terme ministre deriva de la paraula llatina minister, derivada de l'adverbi minus que significa menys o el que menys. Un minister era el servent o subordinat, que tenia poques habilitats o coneixements. 
El llatí ens explica perquè qualsevol “soplagaitas” pot ser ministre però no mestre.

Pujar en globus per viure en un núvol

De naps i cols

Algú es podria pensar que el títol fa referència a l’actualitat tecnològica relacionada amb les apps dels smartphones. I algú, en la mateixa línea, ho lligaria a l’eclosió de la Barcelonaaps i el seu lideratge internacional sobre aplicacions metropolitanes. Res a veure. De naps i cols vol ser un petit homenatge a Cesc Fàbregas, un futbolista, que sense fer soroll, s’ha convertit en la peça clau d’una màquina especialment dissenyada per no deixar pensar ni actuar als rivals. Espanya, futbolísticament parlant, és diferent amb Fàbregas que sense Fàbregas. Mentre el d’Arenys, i aquí començareu a veure el lligam amb els naps i les cols, està en el terreny de joc, l’equip adversari pateix el síndrome de l’espectador incapaç d’actuar. Està, senzillament, curtcircuitat. Assistint impotent a una coreografia de formes imprevisibles. La pilota circula al seu voltant a una velocitat de vertigen i amb una precisió quirúrgica que fan impossible la seva neutralització. A Arenys, i ara ho explico, la nit de reis és tradició que els nois i les noies es declarin d’una forma, si més no, curiosa. Els nois, en colla, pengen naps amb notes picants als balcons i a les portes de les noies que els hi agraden, i el mateix fan les noies, també en colla, amb els nois. El balcó de Cesc Fàbregas està ple de naps i cols de multitud de persones enamorades del seu futbol. Això passa a Arenys i arreu on hi prevalgui el sentit comú.

Quin parell de ninots!

Penitència per a l’Espanya cristiana

Us imagineu per un moment, i per aquells capricis del destí, que Portugal elimina a Espanya de l’Eurocopa amb un solitari gol del Cristiano Ronaldo a les acaballes de la pròrroga? Us podeu seguir imaginant que el celebra al seu estil, amb vehemència, xuleria i forts cop al pit en el llenguatge no verbal de pura afirmació tribal? Us ho imagineu? I us imagineu, alhora, la cara desencaixada de la caverna mediàtica i les seves sagreres? De tots els mitjans espanyols que li han rendit homenatge i li han besat el cul fins a límits humiliants. Després de dos anys de riure-li totes les gràcies, perdonar-li l’imperdonable, tragar tota la seva fatxenderia i fer la vista grossa amb la seva conducta inadmissible. Desprès de posar-lo en un altar, vestir-lo de seda i beatificar la seva persona. La gran esperança blanca s’oblida de tot això i expulsa a “la roja” del paradís on, per si algú no ho tenia clar, només hi cap ell. El somni d’Espanya, de l’Espanya més racial, desballestat per un ídol amb peus de fang i la memòria d’un peix. Us ho podeu imaginar? Ronaldo fent fora a tots aquells que el veneren! Cridarà Messi, Messi, Messi,...l’afició espanyola present a l’estadi de Donest? Quines ganes tinc que arribi dimecres!

Temperatura de fusió

Fuck

Pura estadística

Nazionalitzar el futbol

Em fa molta gràcia, de fet, em fa moltíssima gràcia, tots aquells que insisteixen en voler deslligar futbol (esport en general) i política. La política, si anem al Diccionari de la Llengua, és, entre altres coses, la manera de governar i entendre la direcció dels afers públics. Atenent a aquesta definició, qui és l’hipòcrita que en quedaria al marge? Qui és aquell que no té una idea i/o opinió de com s’han i de com no s’han de fer les coses? Qui és el guapo que no gosa donar lliçons sobre quin és el camí correcte i qui el segueix i qui l’esquiva? Veure l’Eurocopa de futbol és l’exemple més clarificador de la política associada a l’esport i a l’inrevés. Cada Estat una bandera. Cada estat un himne que el representa. Cada competició una guerra. Cada partit una batalla. Cada Estat una selecció que vetllarà els seus interessos i lluitarà fins l’extenuació per defensar el seu orgull davant de l’enemic. Les seleccions de futbol, i alguns equips en particular, són una representació desarmada dels exercits respectius. Mercenaris (ho fan per diners) al servei d’un país que els fa dipositaris de les seves essències més tribals. I en aquesta guerra, en aquesta lluita ancestral, només importa la victòria al preu que sigui. Només val l’esclafament de l’adversari per preservar l’honor de la tribu i el domini del clan. Himnes, banderes, escuts nacionals al pit. Ministres, càrrecs públics i presidents a la llotja. Consignes patriòtiques, llenguatge bèl•lic. Subjectivitat exacerbada i orgull desmesurat. Tots els ingredients que envolten una suposada competició esportiva i que no tenen res a veure amb l’esport ni amb tot el que l’esport representa. Si l’esport és política, la política també és esport. Només cal veure els gols que els politics de torn ens marquen cada dia. I nosaltres, innocents, paguem l’entrada.

Escriure música

Un dubte existencial

Ni França, ni Espanya

Ves per on, ara tinc un problema. No es pot qualificar de greu, però si que m’incomoda. Sempre anant, per coherència i convicció, a favor de tots els rivals que s’enfronten a Espanya, i ara resulta que l’adversari de “la roja” és l’odiosa França. Sortir del foc per caure a les brases. I ara que faig? Com em posiciono? Em sap greu per Claude Rains, François Truffaut i Leo Ferré, però hauran d’entendre que no puc sentir cap simpatia per un Estat que s’ha dedicat tradicional, històrica i sistemàticament a donar pel sac al meu país. Hi ha coses que no s’obliden (i no és bo oblidar-les) encara que el rival sigui Espanya. No és gens fàcil i més si tenim en compte que en un partit de futbol, en uns quarts de final d’una competició, no poden perdre els dos equips que s’enfronten. Hi ha d’haver, per força, un guanyador i aquest és el meu drama. Hauré de fer una el•lipsi mental i esperar que el que passi, caigui en semifinals. Sempre em quedarà l’arcàngel Cristiano per brandar l’espasa de la justícia. Qui no es conforma és perquè no vol.

Sex o no sex?

Follar

Les meves trobades amb l’Oscar són sempre inquietants. L’altre dia, sense anar més lluny, em parlava de la seva vida sexual com el qui parla del temps. Que si les boires, que si les tamborinades, que si els anticiclons i les borrasques, que si els cumulonimbus i els fronts freds, que si l’oscil•lació de les temperatures, que si el marejol i el vent de llevant, que si les baixes pressions, que si la gota freda i els dimoniets, però sobre tot, el que més l’obsessionava era el cicle imprevisible de les pertorbacions. Un, amb el temps, es cansa de dependre de la meteorologia, em deia. De sortir al carrer pendent de si fa bo o no. De si la noia que has triat per compartir experiències estarà emboirada o atacada de tramuntana. Un, amb el temps, vol viure una certa calma i no dependre en gran mesura dels canvis sobtats de vent. Un ja no té edat de passar-se tota la nit fent-li la rosca a una noia, pagar-li el sopar, exalçar les seves virtuts i amagar els seus defectes, fer-se el tendre esperant que abaixi la guàrdia i tot, per fotre un efímer clau. Quant de temps perdut, quanta retòrica malgastada, quanta pasta invertida, quantes energies desaprofitades, es lamentava. Jo no surto al carrer pensant: mira, a aquella noia la vull fer feliç! No soc de cap ONG sexual. Només vull satisfer els meus instints primaris, els més bàsics, aquells que ens lliguen amb la natura i ens recorden d’on venim i qui som. Jo només vull follar sense cap mena de sofisticació ni coartada que ho excusi o ho justifiqui. Vull ser fidel al manament més salvatge, a aquell instint que em mena a la conservació de l’espècie i no estic per collonades. Tot un filòsof aquest Oscar! Amb un concepte particular del temps i dues poderoses raons.

Un animal intel·ligent

La negació d’Espanya  

Vull que quedi clar, si encara no ho estava, que per convicció vaig sempre a favor del rival d’Espanya sigui quin sigui. I no perquè vulgui que Espanya perdi, que seria reconèixer una certa visió negativa de les coses, sinó ans al contrari, perquè vull que els altres guanyin, que és molt diferent. Aquesta actitud camaleònica, lluny de ser un inconvenient que podria fer pensar en certa dispersió, és un enorme estímul per conèixer altres realitats mitjançant la identificació i la coincidència en un desig comú. No tenir una determinada selecció amb la que sentir-se representat et fa ser extremadament obert i viatjar constantment a través de tot el món al costat de països molt allunyats de la teva pròpia realitat. Dit això, i sense que sigui una contradicció, entenc perfectament a aquells que sent catalans, i no tenir selecció pròpia que els representi, optin per donar suport a la selecció espanyola per motius que no comparteix-ho però que em semblen absolutament legítims. De fet, aquesta presa de posició no està gaire allunyada d’aquells que, sent catalans, són seguidors i afeccionats d’equips com el Liverpool, Manchester, Arsenal,...per posar alguns casos dels més habituals. Quins motius poden tenir persones nascudes a Barcelona per ser d’equips d’altres ciutats i/o altres països? Doncs, en la resposta trobareu la clau.

En aquest moment no el puc atendre.

 Deixi el seu missatge desprès de sentir el senyal.

La maledicció de la mòmia

L’altre dia mentre remenava papers, millor dit, endreçava papers, vaig posar atenció en el currículum vitae de Natalia Astrain. Per aquells que no sabeu qui és, us diré que va ser una entrenadora del primer equip femení del CE Europa la temporada 2009-2010. Doncs, repassant els seus mèrits i certificant la seva extensa i excel•lent preparació, em va cridar l’atenció un aspecte que en el seu moment em va passar desapercebut. La Natalia, al marge de tots els títols d’entrenadora i ser llicenciada en Història per la Universitat de Navarra, també va estudiar un curs d’Egiptologia a la UAB i aquest fet, aparentment intranscendent en el seu moment, és el que, amb la distancia, ha pres la seva veritable dimensió. Tal i com va anar les coses, estic completament convençut que aquests coneixement sobre Egipte, les seves tradicions i la seva cultura van ser fonamentals i, alhora, determinants, per poder tractar amb els faraons del CE Europa, les seves mòmies, els seus sacerdots i el seu particular culte de la mort i les seves derivades. Un èxit relatiu que va durar poc temps donada la inexperiència i/o el absolut desconeixement de la Natalia sobre el comportament de l’Edat Mitjana, les seves intrigues, la seva cruesa, les lluites de poder i la irracionalitat que conduïa totes les seves accions. Egipte li va obrir una porta que les Croades li acabarien tancant.

No tot hi cap

Gens Dívar-tit

Al•lucinant, però no increïble. Quadra perfectament amb el tarannà de la persona i del seu entorn. La moral cristiana ja ho té això i fa que el comportament d’individus com el president del Tribunal Superior, Carlos Dívar, es corresponguin, fil per randa, a l’estàndard habitual. El senyor Dívar sospitós i acusat d’haver malbaratat fons públics en el seu propi benefici, és a dir, que ha utilitzat els teus i els meus diners en caps de setmana a tot luxe sense reparar en despeses, ara diu que està profundament trasbalsat. El senyor Dívar és un cristià de soca-rel, un personatge amb sòlides conviccions religioses i, en conseqüència, tot aquest afer, tota aquesta sospita i tot aquest escàndol públic, l’ha enfonsat. Seguint les pautes del comportament cristià, el senyor Dívar no està afectat per la seva conducta impròpia, sinó perquè aquesta s’hagi fet pública. El president del Tribunal Superior no ha tingut mai la sensació d’estar actuant malament, d’haver, en les seves paraules, comés un pecat mortal, per a ell només es tractava d’un pecat venial que, una vegada confessat, recuperaria el perdó i la seva plaça al cel. No està gens malament aquesta moral religiosa que et permet pecar tant com vulguis per desprès redimir els teus pecats amb un senzill acte de contrició. Quin gran invent. Llàstima que tota aquesta indecència l’haguem de pagar sempre la resta de mortals.

La taronja pelada

Van fatal

Diu l’Arsenal que Van Persie val 40 milions d’euros. Segur que ha de ser una broma. Han vist els directius de l’Arsenal algun dels tres partits de l’Eurocopa que ha fet Van Persie? Desprès es faran creus de la bombolla inmobiliaria i la inflació de determinats països i reclamaran que els preus s’ajustin al valor real de les coses. Si Van Persie val 40 milions, la meva mare en val 500 i, segurament, em quedo curt. Tal i com s’ha pogut veure a l’Eurocopa, el jugador holandès seguirà per molt de temps a l’Arsenal, a no ser que l’equip anglès aposti per les rebaixes i ofereixi sucosos incentius als desesperats de torn, que sempre n’hi ha. A aquestes alçades de la pel•lícula dubto que es trobi un comprador que ofereixi 40 milions, no ja per Van Persie, sinó per tot l’equip holandès, i això, en el millor dels casos. Anar-se’n de l’Eurocopa sense fer ni un sol punt, és un dels fracassos més estrepitosos d’una selecció acabada i d’uns jugadors sobrevalorats que han donat una imatge lamentable, impròpia del prestigi i dels diners que cobren. Holanda ha fet el ridícul i el taronja ha mudat en el vermell de la vergonya.

Si hi ha finestra, hi ha llum

No sense Grècia

Una part important de la societat grega veuria amb bons ulls sortir de la zona euro i abandonar la seva moneda. Una part important de la societat grega veu Europa com l’origen i la font principal de tots els seus mals. Tot això passa al mateix temps que la seva selecció es nega a dir adéu a l’Eurocopa de futbol contra pronòstic i vencent a la totpoderosa Rússia. Una part important del poble grec desconfia d’Europa i considera als seus integrants hereus maldestres de les seves grandeses clàssiques. Grècia mira amb recel i, un cert menyspreu, als seus veïns continentals i no vol entendre que els temps, no només han canviat, sinó que estan en permanent canvi. Grècia necessita Europa com Europa necessita Grècia perquè la suma d’esforços multiplica els recursos. Europa no està en disposició de restar membres que l’aboquin a una divisió involutiva. Una divisió que converteixi el territori dels somnis en l’erm dels somnàmbuls. Grècia haurà de resoldre les seves contradiccions i Europa ha de fer tot el possible per fer fàcil aquesta transició. Si és precís, i no estaria de més, que s’adobin les coses perquè Grècia guanyi aquesta Eurocopa. El futur s’ho val.

No diguis blat fins que no estigui al sac i ben lligat

Barça campió i els que havien dit blat, un altre cop serà

Aquesta lletra si que s'entén

Només per a coeficients d'intel·ligència alts

Sopa de lletres

No és per disculpar a Messi, perquè Messi es disculpa tot solet. Però he de dir en el seu favor, que si ell no se sap la lletra de l’himne d’Argentina, jo tampoc em sé la de l’himne espanyol i, us puc assegurar, que dormo la mar de tranquil. No tinc cap remordiment, ni el més petit sentiment de culpa, ni crec que ningú amb seny m’ho retregui. Cadascú serveix pel que serveix. Cadascú té les capacitats que té i no és cristià fer-ne befa, mofa o escarni. No tinc clar, però, que Messi no sàpiga la lletra del seu himne, ans al contrari, crec que la té perfectament memoritzada, però la seva timidesa i el seu caràcter humil i modest fa que deixi que siguin els seus companys de selecció els que assumeixin el protagonisme que desprès no tindran. Jo, en canvi, reconec que no he aconseguit aprendrem mai la lletra de l’himne espanyol i no serà perquè no ho he intentat. Soc incapaç de memoritzar-la perquè no entenc el seu vers, ni la seva rima, ni la seva mètrica. Però el que és pitjor, i aquí rau el major dels obstacles, soc incapaç de captar el seu missatge, interpretar el seu sentit i trobar-li la gràcia. I és que hi ha lletres que no em diuen absolutament res.

...o fracàs?

Per la porta del darrera

14 anys de la meva vida entregant cor i ànima per un club, i quan marxes que et diguin: dilluns no es necessari que tornis...no té preu.... Vaya impresentables!

Tiu els directius son uns fills de p.... Per ells nomes ets un numaru que va pagant quotes. 

Això, ho creieu o no, us asseguro que no és meu. No és de collita pròpia. Està tret del facebook i no cal ser molt llarg per saber llegir el desconsol, el desencís, la decepció i la ràbia que traspuen aquestes afirmacions. Un breu diàleg entre dos nois que s’han passat la vida en un club de futbol i que se’n van pensant el que verbalitzen. Catorze anys són molts anys. De moment, tota una vida per als que l’han viscuda. Es pot dir, sense marge d’error, que han crescut al seu abric i les han vist de tots els colors. És trist doncs que marxin amb aquesta sensació i que s’enduguin la pitjor de les imatges possibles. Que falla? Perquè desprès de tants anys el que queda és aquesta amargor dolorosa, aquest ressentiment que anirà creixent en la distància o s’enquistarà en un record immutable? Alguna cosa no es fa prou be perquè a l’hora del comiat, desprès de catorze anys de vivències compartides, el final sigui el pitjor dels finals imaginables. Dos clients menys, dos quotes menys, dos descontents més i dues ànimes perdudes per a tota l’eternitat.

Com diu Neruda: nosotros los de antes, ya no somos los mismos.

Sants innocents

Cadena perpètua

Si, segons Rajoy, de Guindos, els dirigents peperos i tota la patuleia de besaculos del govern, el rescat europeu és tant i tan bo, perquè collons no s’ha fet abans? Si és un bé de Déu i Espanya en sortirà sensiblement reforçada, perquè collons hem esperat tant de temps en negociar una mesura que clarament ens afavorirà? Sí realment és així, perquè el govern d’Espanya ha estat tan poc àgil i ha marejat la perdiu fins a extrems insostenibles? Però, i si no és com ens ho volen explicar i ens tornen a enganyar com quasi bé sempre, aleshores, on és la trampa? Quant ens costarà i com ho pagarem? El qui ho pagarà no m’ho pregunto, perquè de tot, és l’únic que tinc clar. Els rescats, sense saber-ne un borrall, no són gratuïts, mai són a canvi de res. Un es cansa de que el vulguin fer combregar sistemàticament amb rodes de molí i, no contents amb això, haver de donar les gràcies. Cinisme, incompetència i mentides d’uns polítics que ens prenen el pèl amb el nostre amansit consentiment. Hi ha rescats que són una condemna i viure sota el jou d’Espanya és cadena perpètua sense la més mínima possibilitat de redimir la pena.

Son d'Irlanda

La mel als llavis

Les raons del fantasma

Xavi no te raó

Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, no estic d’acord amb el que va dir Xavi Hernández respecte a que Mourinho no passaria a la Història i si que ho faria Pep Guardiola per la seva aportació al món del futbol. Malauradament les coses no funcionen així. A les pàgines de la història, i en tenim exemples per donar i vendre, hi ha persones i personatges de tota mena. Persones clau per fer avançar la Humanitat, però també personatges foscos, directament nefaris, que han estat rellevants pel la seva empremta negativa i/o tràgica en alguns casos. Un personatge anodí com l’anarquista Santiago Salvador que va llençar la bomba al Liceu. Un actor de segona fila com John Wilkes Booth que va assassinar al president Lincoln. Un metge embogit com Josef Mengele amb milers d’assassinats sobre la seva consciència (o hauríem de dir: inconsciència?). Un jutge com Lluis Pasqual Estevill convicte per prevaricació. Un polític sense escrúpols com Luis Roldán condemnat per delictes monetaris i conducta improcedent. I així un llarg etcètera d’exemples indignes que contradiuen les afirmacions de Xavi Hernández i fan témer que Mourinho si que passarà a la història com a protagonista i responsable d’alguns dels fets més lamentables del món del futbol. I, atenció, la cosa encara no s’ha acabat.

La processó va per dins

Irrenunciable

És España la teva selecció? Fantàstic! Em sembla fantàstic. Però no em demanis que sigui la meva perquè és, senzillament, un acte contra natura. És com si jo et demanés o, encara més, t’exigís que donessis suport a la selecció d’Aràbia Saudita, senzillament, perquè el teu país va estar ocupat durant 500 anys per la seva gent. Que el meu DNI diu: nacionalidad española? I què? Tu també tens un document on diu que estàs en atur i no hi vols estar-hi. O un altre en el que reconeixes una hipoteca amb Bankia i no la voldries tenir. O un llibre de família on asseguren que estàs casat o casada i el que estàs desitjant és sortir corrent. Tots, en alguna mesura, tenim documents que acrediten o ens obliguen a ser o fer coses que no volem, però això no pressuposa ni justifica el que hi estiguem d’acord. Jo, com tu, no renuncio a trobar feina algun dia, a liquidar la hipoteca quan abans millor i, perquè no, que el meu DNI s’ajusti realment al que soc i sento. Qüestió de principis i, espero que molt aviat, també de finals.

¡Menudos pájaros!

Harriba Hespaña!

Ja ens ho va advertir fa un parell de setmanes el ministre d’Asuntos Exteriores y de Cooperación de España, senyor José Manuel García Margallo, la xiulada als símbols espanyols a l’Estadi Vicente Calderón per part dels assistents no ens portaria res de bo. Fets tan lamentables com aquest podia, no només perjudicar els interessos de “la nación”, sinó que acabaria debilitant la “identidad nacional”. La profecia s’ha complert i, 15 dies desprès d’aquells incidents, España ha abaixat el cap, s’ha empassat l’orgull i ha claudicat davant Europa acceptant ser rescatada. Qui ho havia de dir, al marge del visionari Garcia Margallo, que “aquellas lluvias nos traerian estos lodos”, que una aparentment inofensiva xiulada ens portaria a ser la riota del nostre civilitzat entorn. Barça i Athletic, Athletic i Barça, al marge d’haver de fer front als costos derivats de la neteja, reparació i de l’ordre públic de la capital d’España durant la disputa de la final de Copa, ara seran assenyalats, per la seva conducta imprudent i temerària, com a únics responsables del fiasco de l’economia espanyola. Ni banquers, ni polítics, ni les grans fortunes que dirigeixen “la nación”, ni Poncio Pilatos tenen la més mínima quota de responsabilitat en tot el que ha passat. Es podran rentar les mans perquè els culpables han estat identificats. Harriba Hespaña! Molt més que un error gramatical.

La roja? Efectivament, l'arroja

Tot encaixa

Ramon Condal és l’amo del RCD Español. Ramon Condal és l’amo de la cadena de supermercats Condis. Ramon Condal s’ha destacat per fer tímids intents de reivindicar la catalanitat del RCD Español. Ramon Condal, mentre duri l’Eurocopa, ha vestit a tots els seus empleats (els de Condis, és clar) amb la samarreta d’España amb el número 12 a l’esquena. I és que hi ha gestos molt eloqüents, fins i tot, més que les pròpies paraules i les bones intencions. Español, España, tot lliga. Tot està relacionat i tot forma part d’una única raó de ser. El Condis et rebrà i t’atendrà aquests dies enfundat amb “la roja”. Res d’estrany si tenim en compte que l’Español, els seus socis i seguidors, fa més de cent anys que la vesteixen, la defensen i la veneren. Tot encaixa. On compraré ara els melons?

Una altra copa al sac

In...de...independen...cià

Cabòria

Cançons d’actualitat 

(malauradament)

El jorn dels miserables

Que poques paraules tinc,

i les que us dic són tan gastades.

Caldrà buscar nous camins

on no calguin les paraules.

Que poca força que tinc;

tants de cops l'he malmenada.

La vull tota per demà,

quan la gesta portí l'alba.

Quanta ràbia que tinc,

potser cal ser gos des d'ara;

quanta ràbia que tinc

i no vull pas oblidar-la.

Que poca esperança tinc,

i potser caldrà deixar-la,

que no sigui que esperar

ens allunyi més dels actes.

Quanta misèria que tinc

sota els peus damunt l'espatlla,

i la vull guardar amb mi

fins al jorn dels miserables.

Lluis Llach

Hi vols passar o t'hi vols quedar?

Forza Italia

Una giornata particolare

Amb el despertador en off, demà em llevaré quan se m’acabi el son, ni un minut abans, ni un minut desprès. Obriré de bat a bat les persianes de llibret del balcó i posaré al vell “tocata” l’Azzurro del Celentano per començar el dia amb l’energia que li cal. Esmorzaré un generós panettone portat expressament de Milà i el sucaré en un fumejant macciatto mentre fullejo la Gazzetta dello Sport. A mig matí, quan el sol estigui just damunt del Grec, sortiré a fer un giro fins el castell per veure si em poso en forma i puc, d’una vegada per totes, disputar la maglia rossa que tant se’m resisteix. Tornaré a casa assedegat i, com no, donaré compta d’una gelada Moretti mentre preparo un temptador risotto frutti di mare. A la radio sonarà la Maruzzella de Carosone que em dirà, amablement, com emplatar la burratta. La rucola, altiva ella, s’ho mirarà expectant. A taula, pensant en la Sophia, recordaré Marcello mentre li faig els honors al Principe di Corleone que esperarà pacientment ser decantat. Vindrà il canolo, i el deixaré venir. I ho conclouré rendit incondicionalment a una grappa Alexander que dissoldrà els darrers dubtes. Ja, escampat al sofà, sucumbiré a l’ànima fosca del ristreto mentre em disposaré a revisar, per enèsima vegada, Il Gattopardo de Visconti, això si, amb la mateixa exicitació del primer cop. Baixaré els ponts i m’abandonaré als seus irresistibles encants. Mentre s’acosta l’hora del partit, i per anar passant l’hora morta, afinaré un Vivaldi juganer fins que un xiulet estrident em desperti del somni. Decididament apostaré pels blaus. Ho tinc clar, de fet, sempre ho he tingut. I no perquè vulgui que perdi Espanya, sinó perquè, senzillament, vull que guanyi Itàlia. És molt diferent.

Els fitxatges per a la propera temporada

El moviment del cranc

Sempre endarrere, sempre endarrere. La cosa no millora, o, dit d’una altra manera, no millora en la direcció correcta. S’ha acabat la temporada i es prepara la nova. Fins aquí res de nou. Però a Can Europa es torna a escoltar la mateixa cançó avorrida de cada any: “la vida sigue igual”. Ball de fitxatges, tots de fora, evidentment. Cap incorporació de la base, evidentment. I, per acabar d’adobar-ho, a Eric Blasco, l’únic jugador que ha pujat al Primer Equip dels darrers 3000 anys, el volen cedir (que és una manera subtil de donar-li porta). Goig, farà realment goig la plantilla del CE Europa la propera temporada. Tant de goig que s’hauran de posar límits a la gran demanda de nous afiliats que intentaran fer-se d’un club que tant i tan bé els representa. Nois del futbol base, no desespereu. Penseu que mai es podrà estar pitjor. S’ha tocat fons (espero) i ara només es pot anar cap amunt. I en el millor dels casos sempre podreu anar a jugar al Castelldefels, Sant Andreu, Terrassa, Gavà,...i un llarg etcètera de Clubs que sabran apreciar el que l’Europa us nega. Algú sap l’objectiu del CE Europa per la propera temporada? Algú dels que mana ho té clar? I si ho té clar, ho podria fer públic? Sempre endarrere i amb la closca d’un cranc.

Anar de corcoll

Sagrades contradiccions

Educats en la tradició cristiana, hem après de petits que les virtuts de la modèstia i l’anonimat eren fonamentals per observar correctament els manaments del Nou Testament. Que no sàpiga la mà esquerra el que fa la teva mà dreta, és una de les seves màximes. Per altra banda, la mateixa doctrina ens incita i estimula a predicar amb l’exemple. I aquí rauen, justament, alguns dels meus dubtes. Com puc fer, per una banda, que ningú sàpiga el que faig, al mateix temps que he de predicar amb el meu comportament. Com poden les meves accions romandre en l’anonimat més discret i, alhora, que aquestes serveixin com a norma de conducta per a aquelles persones del meu entorn? Demanaria a aquells tocats per la gràcia de Déu, als escollits, als seus portaveus, als encarregats de fer-nos arribar el seu programari i marcar-nos les normes per on ha de transcórrer l’exercici del nostre comportament, que, si us plau, siguin una mica més precisos i s’abstinguin dels missatges contradictoris i de les fórmules confuses que no ajuden en res al nostre camí cap a l’excel•lència. Si alguna cosa necessitem en aquests temps foscos, si d’alguna cosa no anem sobrats, és de transparència i de claredat. Prenguin nota per evitar desorientació i esquizofrènies inoportunes.

En la pregunta està la resposta

Algú m’ho pot explicar?

Deixarà definitivament el CE Europa de llençar els diners que no té en fitxatges de fora, o es decidirà d’una vegada per totes a confiar en la gent de casa? Amb aquesta pregunta acabava un escrit anterior i amb aquesta pregunta començo l’escrit d’avui. I el començo perquè he rebut varies respostes de persones preocupades pel tema i, la majoria d’elles, coincidien en la impossibilitat de que l’Europa aposti per la gent de casa per la poca qualitat dels jugadors que pugen de juvenil. No hi ha res aprofitable, em deien. Cap juvenil que acaba aquest any té nivell per jugar al Primer Equip, em seguien dient. A les hores, si això és així, la cosa encara és pitjor del que em pensava. Com és possible que amb tanta pedrera, amb tants i tants nanos per triar i remenar no arribi cap jugador amb les mínimes condicions per jugar en un equip de Tercera (que en realitat és la Quarta)? Vol dir que tot el que es fa des de l’escola, passant per les categories inferiors fins arribar al Juvenil A no serveix de res? Si és realment així, algú em pot explicar el perquè?

Tot un art

Sí, vull pagar

Sí, jo vull pagar. Vull pagar per unes autopistes àgils, modernes i en condicions òptimes. Vull pagar per unes autopistes amb un manteniment acurat i amb millores constants que ens facin els desplaçaments més fàcils, ràpids i segurs.

Vull pagar per una escola potent, efectiva i eficient. Per una escola plena de continguts i coneixements i que els sàpiga transmetre. Vull pagar per una escola oberta, a l’abast de tothom i arriscada en les seves propostes. Una escola avançada al seu temps que ensenyi tot el que s’ha de saber i que ensenyi a aprendre. Vull pagar per una escola amb valors i sensibilitat, en permanent evolució. Sí, vull pagar.

Vull pagar per una sanitat universal, inquieta i de qualitat. Vull pagar per una sanitat en millora constant, compromesa en la investigació i permeable als avenços. Sí, vull pagar per una sanitat que combati la malaltia i faci les paus amb el malalt. Per una sanitat humanista que tracti persones més enllà de les seves circumstàncies. Una sanitat que sigui un servei públic que garanteixi els drets inalienables dels ciutadans en una societat civilitzada.

Tot això val diners i s’ha de pagar. No hi vull renunciar. Vull pagar per garantir el seu funcionament i la seva optimització. Per això vull que tots els diners vagin allà on han d’anar i no es perdin pel camí o agafin trencalls que no es corresponen amb l’objectiu que es persegueix. Sí, evidentment, que vull pagar, però no per la corbata del ministre de sanitat, pel cotxe oficial del ministre d’educació o per les vacances a les Maldives del ministre de transports. A veure si algú se n’assabenta.

Què has fet Teresa?

Desplomar

Seny perico

La cúpula de l’Español acaba de fer unes declaracions, no ja encertades, sinó encertadíssimes, perquè en elles hi va el ser o no ser dels banc i blaus, la seva pervivència. L’Español, han dit, no estirarà més el braç que lla màniga i si no podem fitxar jugadors d’Alemanya ja els trobarem a casa. Una decisió que aplaudeix-ho i subscric des del primer punt fins la darrera coma. Si l’Español vol seguir existint ha de ser extremadament curós amb la despesa i realista (com el seu nom indica) amb les seves possibilitats. Si no creix exponencialment el seu número de socis. Si no es fa gran en número de seguidors i aficionats. Si no augmenta en molt el seu volum d’ingressos, haurà d’adaptar-se a allò que la seva economia li permeti. Si els socis i aficionats volen fitxatges de renom, si volen aspirar a fites més ambicioses no queda un altre remei que fer més caixa. En cas contrari, com ha passat la darrera setmana amb més de 3000 baixes de socis, l’Español haurà de fer el que exacta i clarament ha proposat la seva direcció. Una gran noticia pels pericos tenir persones amb seny al front del club i que vetllaran en tot moment perquè no desaparegui. Serà capaç el CE Europa de seguir l’exemple? Deixarà definitivament de llençar els diners que no té en fitxatges de fora, o es decidirà d’una vegada per totes a confiar en la gent de casa? A veure si ara resulta que l’Español tindrà més seny que el CE Europa.

Bufar i fer ampolles

La razón de ser de los reyes Codos

L'im-pacte fiscal

Uns demanen la caixa. D’altres demanen la caixa i la clau de la caixa. D’altres demanen la caixa, la clau de la caixa i el pis que guarda la caixa. D’altres demanen la caixa, la clau de la caixa, el pis que guarda la caixa i, fins i tot, el solar on està el pis que guarda la caixa. D’altres demanen la caixa compartida amb el veí. D’altres fan veure que la volen, però en realitat no la volen. D’altres no saben que volen. D’altres que no la volen, perquè prefereixen viure de la caritat i de la providència. D’altres s’abstenen i fugen d’estudi. D’altres…Tot plegat, una olla de grills! És com viure a casa dels pares i intentar negociar, sense la més mínima possibilitat d’èxit, amb qui té la paella pel mànec. Amb lo fàcil que seria canviar el pany de la porta i deixar de discutir per collonades. El pis és meu, jo el pago, jo l’administro i el que hi ha en el seu interior forma part del meu patrimoni. I si algun dia, per estranyes raons decideix-ho llogar una habitació, ho faré cobrant i jo posaré les condicions d’ús. Faltaria més.

Dures relacions

Per tota l'esquadra

Guanyar i perdre al mateix temps

Es pot guanyar i perdre al mateix temps? Al Nou Sardenya, sí. A l’escola del CE Europa, desconec si a altres escoles també, hi ha una norma escrita on es pot llegir que si l’assistència per als partits no arriba a un mínim de 6 (parlem de futbol 7) jugadors, l’equip en inferioritat, encara que desprès guanyi el partit sobre el terreny de joc, el perd als despatxos. Si amb aquesta norma es pretén incentivar l’assistència i deixar clar que el compromís és, al marge d’important, transcendent per al resultat i que qualsevol jugador ha d’entendre que l’absentisme penalitza a tot l’equip, el que no tinc tan clar és que, aquesta manca d’assistència, penalitzi als que, fent gala d’aquest compromís, si que s’han presentat. Caldria preguntar-se quina de les decisions és més formativa que, en definitiva i fins que no es demostri el contrari, és el que pretén l’escola del CE Europa, com totes les altres escoles amb un mínim de sensibilitat. La manca de compromís, el mateix relaxament de la implicació i la no assumpció de responsabilitats, han de ser educades i corregides, però en cap cas sacrificant i penalitzant a aquells que tenen aquests valors plenament integrats. Donar per perdut un partit a un equip per manca d’efectius pot ser alliçonador en un primer moment, però a la llarga genera desunió, retrets i mala maror entre els companys. Al marge, i no és poc, de provocar una sensació d’injustícia, poc reconeixement i desmotivació per a tots aquells que s’aixequen molt d’hora, molt d’hora, encara que faci fred, faci vent, plogui o faci molta, molta son.

Preparant la nova temporada

Clàssics d'actualitat

Retallar la llengua

Quan els ignorants s’ajunten, la ignorància creix

El TSJC ha decretat que 4 nens siguin escolaritzats en espanyol a Catalunya. No cal dir que aquesta ha estat la resposta de l’organisme competent (?) a la sol•licitud de les 4 famílies que així ho havien demanat. La més sincera felicitació al Tribunal per l’encertada decisió de provocar la marginació d’uns nens que no s’ho mereixen i avalar, amb la seva inversemblant sentència, el foment de la ignorància i l’analfabetisme en una societat que es pressuposa avançada. En segon lloc, felicitar igualment, als pares dels respectius nens per fer-los ciutadans de segona categoria, limitant el seu aprenentatge, els seus coneixements, la seva preparació i la seva solvència acadèmica. Mancances que els deixaran, sense solució de continuïtat, en inferioritat de condicions respecte a la resta de companys de cara al seu futur professional i amb seriosos problemes de comunicació i de relació amb el seu entorn. Qui és el beneit que s’ha cregut que la justícia vetllava pels interessos dels ciutadans? I qui és el beneit que pot seguir pensant que els pares sempre volen el millor pels seus fills? Demostrat ha quedat. El ressentiment, la ignorància i l’odi d’uns pares egoistes cap a un país i la seva llengua ha pogut més que no pas el desitjable i exigible interès que haurien de tenir per procurar les millors condicions de futur dels seus fills, en tots els aspectes. Pares que retallen l’accés a la cultura i el coneixement als seus propis fills no poden rebre el suport còmplice d’un Tribunal que es fa dir: de justícia. Ni per cap altre.