A que juguem?

No havíem quedat que el joc que li corresponia a l’Europa, aquell que es volia implementar, era l’associatiu, el de toc, el de combinació per damunt de qualsevol altre alternativa? No s’havia proposat fugir del joc directe, del pràctic, de l’auster, del que perseguia el resultat com a última i única finalitat? No havia de ser un model aplicable no sols al Primer Equip, sinó a tots i cadascun dels equips de base? No era aquest el plantejament a mig i llarg termini com a filosofia de Club que treballa la pedrera i que vol ser un referent del futbol català més enllà de la pròpia història? Amb quina facilitat es desmunten els bons propòsits i amb quin desvergonyiment es torcen voluntats i projectes. Què ha canviat? Que cony ha passat perquè ara es reclami insistentment que l’únic camí possible és el camí de la rigidesa i la severitat? S’ha tornat a perdre el rumb a l’afrontar les primeres borrasques. Fa tota la sensació que l’Europa és un vaixell fràgil, de timó incert i amb una brúixola força desorientada. Per molt que m’esforço no aconsegueix-ho trobar similituds entre el joc que fa el Primer Equip amb el que fa el Juvenil A o el Cadet B o l’Infantil C i això, per a un Club de pedrera, que s’omple la boca amb la seva vigència i que d’ella en fa bandera, és un pecat capital de primera magnitud. Només les samarretes, sent condescendents, hi tenen una certa semblança, encara que unes estan més suades que les altres. Si el que es volia des d’un bon principi és que el Primer Equip jugués pràctic, directe i auster, que no fos l’exemple a seguir i que cada equip de base fes la guerra pel seu compte i es busqués la vida de la millor manera possible, no calia vendre fum, ni fer volar coloms, ni pintar-nos la cara amb discursos que omplen el cap però buiden el cervell.