La pedra a la sabata

Perquè Espanya ha de caminar permanentment amb una pedra a la sabata? Quina estranya i incomprensible raó fa que aquesta “incomoditat” es perpetuï en el temps? Que li deu passar pel cap a Espanya per tolerar, mantenir i acceptar una situació tan desagradable i incòmoda? Que fa que algú, poden canviar-la, segueixi convivint amb una conjuntura tan adversa? Espanya és sobirana i, en teoria, mestressa dels seus actes, perquè doncs no s’atura i es deslliura d’una vegada per totes de la maleïda pedra? Només ho entenc des d’una perspectiva cristiana d’acceptació del martiri i el sofriment per guanyar el cel o, en el millor dels casos, la terra promesa. Espanya, catòlica, apostòlica i romana; educada sota el signe de la creu, no entén de renuncies ni defalliments. La seva condició de creient fa que l’adversitat i el patiment s’assimilin com una prova divina i amb elles, a traves d’elles, conquerir el desitjat paradís. Espanya no pot, per essència, declinar el silici i l’autoflagelació i si no li ve donada, se la buscarà. Catalunya és una veritable pedra a la sabata d’Espanya, però Espanya no hi renunciarà. Sap, perquè ho té apamat, què amb Catalunya fotent-li la guitza, patirà el que no està escrit, però també sap què, amb el seu sacrifici, cada pas de dolor que doni l’acostarà més a Déu. La tortura catalana, santificarà Espanya. Al menys, així ho creuen i així ho confesen.