Inhibició dels esfínters

És condició humana cagar-se ràpida i visceralment en una cosa quan tens o creus tenir motius per fer-ho. És un fet habitual reaccionar escatològicament enfront d’un fet que ens és advers o desplaent. D’aquí la meva enorme sorpresa davant l’absència de reaccions a una Lliga (la Lliga espanyola, per als que són de fora) tan predeterminada com la que estem vivint, millor dit, patint, aquesta temporada. Deu ser que és de tal evidència la premeditació amb la que els uns i els altres actuen que fa que els esfínters s’inhibeixin. És tal la certesa de que no hi ha res a fer i és tan descarada la mecànica per acomplir les consignes que estan donades que han aconseguit una resignada acceptació d’abast poc menys que universal. Hem arribat a un punt d’indolència que ni la particularitat de l’escàndol, ni la seva magnitud, ni la cadència de la repetició ens fan reaccionar. Una immoralitat és vergonyosament visible, mentre que la seva repetició la converteix en normalitat. No hi ha res que funcioni tan bé per a la seva integració com fer-ho el més visible, descarat, freqüent, desacomplexat i estès possible. Ja ho deia Monsieur Verdoux: "es pot matar a un home i ser un assassí, se’n poden matar milers (a la guerra) i ser un heroi".