El CE Europa a Primera Catalana
A la meva etapa com a directiu del CE Europa, recordo haver-li comentat al president d’aleshores que, curiosament (o no), és el mateix d’ara, la tranquil•litat i estabilitat que donaria al Club el fet de que el Primer Equip de l’entitat jugués a Primera Catalana i no a Tercera com ho estava i ho està fent ara. Per pressupost, potencial, qualitat i filosofia (la que encara no s’ha acabat d’implantar, però és la que li tocaria), l’Europa s’hauria de batre el coure a una categoria on es sentís còmode i on les seves opcions estiguessin en consonància amb les seves prestacions. Recordo haver-li comentat, també, que no és bo per l’equip i, encara menys pel Club, viure per damunt de les seves possibilitats reals que no aporten més que angoixa i un permanent estrés molt difícil de gestionar. No es pot estirar més el braç que la màniga a risc de quedar-se amb el cul a l’aire i amb la sensació, desagradable sensació, d’estar en un àmbit estrany i gens satisfactori. Quina necessitat, li deia al president, tenim de ser infeliços i arrossegar en aquesta infelicitat a la gent que s’estima el Club i el seguirà allà on estigui. No podem vendre fum ni enganyar a ningú amb paradisos inexistents i promeses que mai podrem complir. Recordo que això li deia i recordo amb nitidesa que ell assentia. Potser haurà arribat l’hora que els fets ens donin la raó i que la realitat, que sempre va un pas per endavant de les intencions, faci que es replantegi l’estratègia i es formulin, d’una vegada per totes, les línies mestres a seguir. La Primera Catalana no és una tragèdia si al darrera hi ha un plantejament de Club amb visió de futur. El que si ho és i molt, és invertir diners i esforços (renovats cada any) per fer un llastimós paper a una categoria superior i no tenir res al darrera. És a dir, viure d’esquena a la gent de casa i a les possibilitats reals d’una planificació, a hores d’ara, inexistent. L’Europa ha de ser el producte de la seva pedrera i la categoria en la que competeixi ha de ser la que li correspongui per la seva qualitat. Fer volar coloms i gastar els diners que no es tenen, en sap tothom. Enganxar a la gent per coherència i una trajectòria nítida, transparent i recognoscible, no és tan fàcil i, sens dubte, és el que fidelitza i fa trempar al personal. Jugui on jugui l’Europa ho ha de fer amb gent de casa que hagin mamat el Club des de petits i que sentin els colors com els sent la seva soferta afició.
A la meva etapa com a directiu del CE Europa, recordo haver-li comentat al president d’aleshores que, curiosament (o no), és el mateix d’ara, la tranquil•litat i estabilitat que donaria al Club el fet de que el Primer Equip de l’entitat jugués a Primera Catalana i no a Tercera com ho estava i ho està fent ara. Per pressupost, potencial, qualitat i filosofia (la que encara no s’ha acabat d’implantar, però és la que li tocaria), l’Europa s’hauria de batre el coure a una categoria on es sentís còmode i on les seves opcions estiguessin en consonància amb les seves prestacions. Recordo haver-li comentat, també, que no és bo per l’equip i, encara menys pel Club, viure per damunt de les seves possibilitats reals que no aporten més que angoixa i un permanent estrés molt difícil de gestionar. No es pot estirar més el braç que la màniga a risc de quedar-se amb el cul a l’aire i amb la sensació, desagradable sensació, d’estar en un àmbit estrany i gens satisfactori. Quina necessitat, li deia al president, tenim de ser infeliços i arrossegar en aquesta infelicitat a la gent que s’estima el Club i el seguirà allà on estigui. No podem vendre fum ni enganyar a ningú amb paradisos inexistents i promeses que mai podrem complir. Recordo que això li deia i recordo amb nitidesa que ell assentia. Potser haurà arribat l’hora que els fets ens donin la raó i que la realitat, que sempre va un pas per endavant de les intencions, faci que es replantegi l’estratègia i es formulin, d’una vegada per totes, les línies mestres a seguir. La Primera Catalana no és una tragèdia si al darrera hi ha un plantejament de Club amb visió de futur. El que si ho és i molt, és invertir diners i esforços (renovats cada any) per fer un llastimós paper a una categoria superior i no tenir res al darrera. És a dir, viure d’esquena a la gent de casa i a les possibilitats reals d’una planificació, a hores d’ara, inexistent. L’Europa ha de ser el producte de la seva pedrera i la categoria en la que competeixi ha de ser la que li correspongui per la seva qualitat. Fer volar coloms i gastar els diners que no es tenen, en sap tothom. Enganxar a la gent per coherència i una trajectòria nítida, transparent i recognoscible, no és tan fàcil i, sens dubte, és el que fidelitza i fa trempar al personal. Jugui on jugui l’Europa ho ha de fer amb gent de casa que hagin mamat el Club des de petits i que sentin els colors com els sent la seva soferta afició.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada