Potser sí que estàs fins els collons de mi

Potser perquè no paro de molestar-te, de punxar-te, d’estirar-te.

Potser perquè t’anomeno pel nom i faig que tothom el repeteixi.

Potser perquè et demano amb insistència el que has fet i també el que no has fet.

Potser perquè em vas trair i jo sovint t’ho recordo.

Potser perquè t’ensenyo el mirall i no t’agrada el que veus.

Potser perquè escric veritats que tu converteixes en mentides.

Potser perquè explico mentides que semblen mentides i tu saps que van ser veritats.

Potser perquè et fa mal el record de la meva amistat i maldes per oblidar-la.

Potser perquè t’assenyalo els enemics que tu comptes com amics.

Potser perquè el temps no ho esborra tot i cada dia vius cinc minuts d’angoixa.

Potser perquè la meva finestra segueix obstinadament oberta i la llum que entra t’encega.

Potser perquè no faig res per evitar-te i ja no saps on amagar-te.

Potser perquè tinc la sensació que t’has perdut i cada cop és més fosc.

Potser perquè em deus, ens deus, una trucada i has esgotat el saldo.

Potser sí, potser sí que estàs fins els collons de mi.