Cel rogent, pluja o vent
dissabte, 31 de març del 2012
Potser sí que estàs fins els collons de mi
Potser perquè no paro de molestar-te, de punxar-te, d’estirar-te.
Potser perquè t’anomeno pel nom i faig que tothom el repeteixi.
Potser perquè et demano amb insistència el que has fet i també el que no has fet.
Potser perquè em vas trair i jo sovint t’ho recordo.
Potser perquè t’ensenyo el mirall i no t’agrada el que veus.
Potser perquè escric veritats que tu converteixes en mentides.
Potser perquè explico mentides que semblen mentides i tu saps que van ser veritats.
Potser perquè et fa mal el record de la meva amistat i maldes per oblidar-la.
Potser perquè t’assenyalo els enemics que tu comptes com amics.
Potser perquè el temps no ho esborra tot i cada dia vius cinc minuts d’angoixa.
Potser perquè la meva finestra segueix obstinadament oberta i la llum que entra t’encega.
Potser perquè no faig res per evitar-te i ja no saps on amagar-te.
Potser perquè tinc la sensació que t’has perdut i cada cop és més fosc.
Potser perquè em deus, ens deus, una trucada i has esgotat el saldo.
Potser sí, potser sí que estàs fins els collons de mi.
Potser perquè no paro de molestar-te, de punxar-te, d’estirar-te.
Potser perquè t’anomeno pel nom i faig que tothom el repeteixi.
Potser perquè et demano amb insistència el que has fet i també el que no has fet.
Potser perquè em vas trair i jo sovint t’ho recordo.
Potser perquè t’ensenyo el mirall i no t’agrada el que veus.
Potser perquè escric veritats que tu converteixes en mentides.
Potser perquè explico mentides que semblen mentides i tu saps que van ser veritats.
Potser perquè et fa mal el record de la meva amistat i maldes per oblidar-la.
Potser perquè t’assenyalo els enemics que tu comptes com amics.
Potser perquè el temps no ho esborra tot i cada dia vius cinc minuts d’angoixa.
Potser perquè la meva finestra segueix obstinadament oberta i la llum que entra t’encega.
Potser perquè no faig res per evitar-te i ja no saps on amagar-te.
Potser perquè tinc la sensació que t’has perdut i cada cop és més fosc.
Potser perquè em deus, ens deus, una trucada i has esgotat el saldo.
Potser sí, potser sí que estàs fins els collons de mi.
divendres, 30 de març del 2012
Empatia
Empatia: facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d’identificació amb l’objecte, grup o individu amb què hom es relaciona.
Dit això, i ara que sabem perfectament (espero) que és l’empatia, m’atreveix-ho a afirmar que és tan fotut no tenir-ne gens com tenir-ne en excés. L’empatia que no es té, et fa allunyar-te del pròxim fins l’extrem de viure aïllat en un món propi de suficiència i supèrbia que fa impossible el creixement personal mitjançant les relacions. La manca d’empatia et fa un esser esquerp, egocèntric, asocial i força antipàtic. En l’altre extrem, en el que m’hi trobo, estem els sobrats d’empatia. Tan sobrats que la vida se’ns fa poc menys que insuportable. Entenc a tothom, comprenc a tothom, m’identifico amb tothom i, el pitjor dels extrems, tothom té raó. Amb aquesta predisposició, entendreu, que és impossible prendre partit o inclinar-se per qualsevol de les diferents opcions que conflueixen en una discrepància o conflicte.
La vaga d’ahir ha estat el darrer exemple d’una incapacitat congènita de presa de posició. Escolto als sindicats, als dirigents dels sindicats i, no només entenc la seva postura, sinó que la comparteix-ho sense fissures. Com no ser empàtic amb unes persones que s’estan jugant el seu “lloc de treball” per culpa d’una reforma salvatge? Si s’aplica la proposta del Govern aquests abnegats dirigents sindicals perdran els seus privilegis i la seva situació acomodada. Subscric la seva protesta i m’hi solidaritzo.
Per l’altra banda, escolto al Govern i no puc deixar d’atendre les seves raons. En qüestió de minuts he caigut de grapes a la xarxa ben trenada del seu argumentari. Cal la reforma? I tant! És absolutament necessari canviar el marc laboral perquè res de lo veritablement important no canviï. Qui gosaria posar objeccions a que els causants de la crisi (de totes les crisis) perdin els seus estalvis, els seus sucosos patrimonis i, sobretot, la capacitat per decidir quan i com s’acaba la crisi? Els que manen són els que han de prendre les decisions importants (i les altres també), per això han estat escollits lliure i democràticament pel poble que els ha votat. Tenen tota la confiança i el recolzament per prendre les mesures que ells creguin convenient per fer-nos la vida més fàcil, pròspera i feliç. És molt dur manar, estar al Govern d’un país, només la voluntat de servei i l’esperit de sacrifici pot fer el tràngol més suportable. Tot el que fan ho fan per nosaltres, pel nostre be. Me’ls escolto i me’ls crec.
I després estan els tercers en discòrdia. Els que sistemàticament es dediquen a rebentar qualsevol manifestació pacífica amb actes d’extrema violència i pillatge. Els anomenats antisistema que no troben el seu lloc en una societat injusta, insolidària, voraç i decebedorament materialista. Tant tens, tant vals. I ells, els que no encaixen, decidits a cremar-ho tot. Van carregats de ràbia i de raons indesxifrables. Són el mirall fosc en el que no ens agrada mirar-nos i en el que no ens volem reconèixer. Són vàndals, però són els nostres vàndals. Són els nostres fills, els nostres germans, els nostres amics,...Entre tots els hem fet i tenen els seus arguments, encara que, la immensa majoria, no entengui les seves raons.
Empatia: facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d’identificació amb l’objecte, grup o individu amb què hom es relaciona.
Dit això, i ara que sabem perfectament (espero) que és l’empatia, m’atreveix-ho a afirmar que és tan fotut no tenir-ne gens com tenir-ne en excés. L’empatia que no es té, et fa allunyar-te del pròxim fins l’extrem de viure aïllat en un món propi de suficiència i supèrbia que fa impossible el creixement personal mitjançant les relacions. La manca d’empatia et fa un esser esquerp, egocèntric, asocial i força antipàtic. En l’altre extrem, en el que m’hi trobo, estem els sobrats d’empatia. Tan sobrats que la vida se’ns fa poc menys que insuportable. Entenc a tothom, comprenc a tothom, m’identifico amb tothom i, el pitjor dels extrems, tothom té raó. Amb aquesta predisposició, entendreu, que és impossible prendre partit o inclinar-se per qualsevol de les diferents opcions que conflueixen en una discrepància o conflicte.
La vaga d’ahir ha estat el darrer exemple d’una incapacitat congènita de presa de posició. Escolto als sindicats, als dirigents dels sindicats i, no només entenc la seva postura, sinó que la comparteix-ho sense fissures. Com no ser empàtic amb unes persones que s’estan jugant el seu “lloc de treball” per culpa d’una reforma salvatge? Si s’aplica la proposta del Govern aquests abnegats dirigents sindicals perdran els seus privilegis i la seva situació acomodada. Subscric la seva protesta i m’hi solidaritzo.
Per l’altra banda, escolto al Govern i no puc deixar d’atendre les seves raons. En qüestió de minuts he caigut de grapes a la xarxa ben trenada del seu argumentari. Cal la reforma? I tant! És absolutament necessari canviar el marc laboral perquè res de lo veritablement important no canviï. Qui gosaria posar objeccions a que els causants de la crisi (de totes les crisis) perdin els seus estalvis, els seus sucosos patrimonis i, sobretot, la capacitat per decidir quan i com s’acaba la crisi? Els que manen són els que han de prendre les decisions importants (i les altres també), per això han estat escollits lliure i democràticament pel poble que els ha votat. Tenen tota la confiança i el recolzament per prendre les mesures que ells creguin convenient per fer-nos la vida més fàcil, pròspera i feliç. És molt dur manar, estar al Govern d’un país, només la voluntat de servei i l’esperit de sacrifici pot fer el tràngol més suportable. Tot el que fan ho fan per nosaltres, pel nostre be. Me’ls escolto i me’ls crec.
I després estan els tercers en discòrdia. Els que sistemàticament es dediquen a rebentar qualsevol manifestació pacífica amb actes d’extrema violència i pillatge. Els anomenats antisistema que no troben el seu lloc en una societat injusta, insolidària, voraç i decebedorament materialista. Tant tens, tant vals. I ells, els que no encaixen, decidits a cremar-ho tot. Van carregats de ràbia i de raons indesxifrables. Són el mirall fosc en el que no ens agrada mirar-nos i en el que no ens volem reconèixer. Són vàndals, però són els nostres vàndals. Són els nostres fills, els nostres germans, els nostres amics,...Entre tots els hem fet i tenen els seus arguments, encara que, la immensa majoria, no entengui les seves raons.
dijous, 29 de març del 2012
Igual, encara què més ràpid
Els viatges en tren donen per a molt. Sobre tot si us heu deixat el llibre i no teniu res a mà per fer passar l’estona. Obligats a observar, perquè la peli que fan no val res i sou incapaços de conciliar el son, podeu contemplar aquells detalls insignificants que tan sovint passen desapercebuts. Així vaig descobrir com els homes que viatgen sols, s’entretenen jugant. Juguen amb el mòbil, juguen amb el portàtil, amb l’IPAD, amb la tableta,...qualsevol andròmina és bona per a practicar el joc de torn. En canvi les dones, les dones que viatgen soles, escriuen. Escriuen missatges al mòbil amb una habilitat, persistència i varietat envejable. S’ha perdut la lectura. Ni homes ni dones, en el seu viatge en solitari, empren el seu temps en la tradicional i gratificant lectura. Jocs i missatges omplen les hores mortes. Els homes juguen, mentre les dones es comuniquen. Si fa o no fa, com ho han vingut fent des de la descoberta del foc. Hi ha coses que no canvien encara que es vagi a 300 quilòmetres per hora.
Els viatges en tren donen per a molt. Sobre tot si us heu deixat el llibre i no teniu res a mà per fer passar l’estona. Obligats a observar, perquè la peli que fan no val res i sou incapaços de conciliar el son, podeu contemplar aquells detalls insignificants que tan sovint passen desapercebuts. Així vaig descobrir com els homes que viatgen sols, s’entretenen jugant. Juguen amb el mòbil, juguen amb el portàtil, amb l’IPAD, amb la tableta,...qualsevol andròmina és bona per a practicar el joc de torn. En canvi les dones, les dones que viatgen soles, escriuen. Escriuen missatges al mòbil amb una habilitat, persistència i varietat envejable. S’ha perdut la lectura. Ni homes ni dones, en el seu viatge en solitari, empren el seu temps en la tradicional i gratificant lectura. Jocs i missatges omplen les hores mortes. Els homes juguen, mentre les dones es comuniquen. Si fa o no fa, com ho han vingut fent des de la descoberta del foc. Hi ha coses que no canvien encara que es vagi a 300 quilòmetres per hora.
dimecres, 28 de març del 2012
A que juguem?
No havíem quedat que el joc que li corresponia a l’Europa, aquell que es volia implementar, era l’associatiu, el de toc, el de combinació per damunt de qualsevol altre alternativa? No s’havia proposat fugir del joc directe, del pràctic, de l’auster, del que perseguia el resultat com a última i única finalitat? No havia de ser un model aplicable no sols al Primer Equip, sinó a tots i cadascun dels equips de base? No era aquest el plantejament a mig i llarg termini com a filosofia de Club que treballa la pedrera i que vol ser un referent del futbol català més enllà de la pròpia història? Amb quina facilitat es desmunten els bons propòsits i amb quin desvergonyiment es torcen voluntats i projectes. Què ha canviat? Que cony ha passat perquè ara es reclami insistentment que l’únic camí possible és el camí de la rigidesa i la severitat? S’ha tornat a perdre el rumb a l’afrontar les primeres borrasques. Fa tota la sensació que l’Europa és un vaixell fràgil, de timó incert i amb una brúixola força desorientada. Per molt que m’esforço no aconsegueix-ho trobar similituds entre el joc que fa el Primer Equip amb el que fa el Juvenil A o el Cadet B o l’Infantil C i això, per a un Club de pedrera, que s’omple la boca amb la seva vigència i que d’ella en fa bandera, és un pecat capital de primera magnitud. Només les samarretes, sent condescendents, hi tenen una certa semblança, encara que unes estan més suades que les altres. Si el que es volia des d’un bon principi és que el Primer Equip jugués pràctic, directe i auster, que no fos l’exemple a seguir i que cada equip de base fes la guerra pel seu compte i es busqués la vida de la millor manera possible, no calia vendre fum, ni fer volar coloms, ni pintar-nos la cara amb discursos que omplen el cap però buiden el cervell.
No havíem quedat que el joc que li corresponia a l’Europa, aquell que es volia implementar, era l’associatiu, el de toc, el de combinació per damunt de qualsevol altre alternativa? No s’havia proposat fugir del joc directe, del pràctic, de l’auster, del que perseguia el resultat com a última i única finalitat? No havia de ser un model aplicable no sols al Primer Equip, sinó a tots i cadascun dels equips de base? No era aquest el plantejament a mig i llarg termini com a filosofia de Club que treballa la pedrera i que vol ser un referent del futbol català més enllà de la pròpia història? Amb quina facilitat es desmunten els bons propòsits i amb quin desvergonyiment es torcen voluntats i projectes. Què ha canviat? Que cony ha passat perquè ara es reclami insistentment que l’únic camí possible és el camí de la rigidesa i la severitat? S’ha tornat a perdre el rumb a l’afrontar les primeres borrasques. Fa tota la sensació que l’Europa és un vaixell fràgil, de timó incert i amb una brúixola força desorientada. Per molt que m’esforço no aconsegueix-ho trobar similituds entre el joc que fa el Primer Equip amb el que fa el Juvenil A o el Cadet B o l’Infantil C i això, per a un Club de pedrera, que s’omple la boca amb la seva vigència i que d’ella en fa bandera, és un pecat capital de primera magnitud. Només les samarretes, sent condescendents, hi tenen una certa semblança, encara que unes estan més suades que les altres. Si el que es volia des d’un bon principi és que el Primer Equip jugués pràctic, directe i auster, que no fos l’exemple a seguir i que cada equip de base fes la guerra pel seu compte i es busqués la vida de la millor manera possible, no calia vendre fum, ni fer volar coloms, ni pintar-nos la cara amb discursos que omplen el cap però buiden el cervell.
dimarts, 27 de març del 2012
La mòmia congelada
El Museu d'Arqueologia de Barcelona recrea en una exposició la història d'Ötzi, l'home que va quedar atrapat al gel fa 5.000 anys. És una excel•lent oportunitat perquè l’actual jugador del Madrid pugui visitar un dels seus avantpassats i recuperar una part important, sinó molt important, dels seus orígens. Pel que s’ha pogut saber mitjançant les restes trobades al voltant de l’home d’Ötzi, es pot afirmar que va viure en un entorn hostil i que va ser víctima de la violència desfermada per a la que no estava preparat. Malgrat intentar fugir d’aquella realitat asfixiant va ser mort per l’esquena, a traïció, i va quedar colgat per la neu durant 5.000 anys fins que va ser descobert casualment per uns alpinistes. Ötzil faria bé de recuperar aquella història i amarar-se de les seves tràgiques conseqüències per tal d’evitar caure en els mateixos errors, si més no, desenvolupar mecanismes de defensa que el protegeixin de l’extrema violència del seu entorn. A Ötzil se l’ha vist darrerament en actituds poc ajustades a la seva personalitat. Massa afectat per l’espiral de desraó en la s’hi troba immers. Bo seria que prengui mesures que l’allunyin d’aquesta bogeria col•lectiva i que cap àrbitre el torni a expulsar per mirar-lo malament. Si no vol caure per l’efecte d’una fletxa traïdora, faria bé de visitar l’exposició de Montjuic i aprendre quins són els perills que l’encalcen i, en conseqüència, la manera d’evitar-los.
El Museu d'Arqueologia de Barcelona recrea en una exposició la història d'Ötzi, l'home que va quedar atrapat al gel fa 5.000 anys. És una excel•lent oportunitat perquè l’actual jugador del Madrid pugui visitar un dels seus avantpassats i recuperar una part important, sinó molt important, dels seus orígens. Pel que s’ha pogut saber mitjançant les restes trobades al voltant de l’home d’Ötzi, es pot afirmar que va viure en un entorn hostil i que va ser víctima de la violència desfermada per a la que no estava preparat. Malgrat intentar fugir d’aquella realitat asfixiant va ser mort per l’esquena, a traïció, i va quedar colgat per la neu durant 5.000 anys fins que va ser descobert casualment per uns alpinistes. Ötzil faria bé de recuperar aquella història i amarar-se de les seves tràgiques conseqüències per tal d’evitar caure en els mateixos errors, si més no, desenvolupar mecanismes de defensa que el protegeixin de l’extrema violència del seu entorn. A Ötzil se l’ha vist darrerament en actituds poc ajustades a la seva personalitat. Massa afectat per l’espiral de desraó en la s’hi troba immers. Bo seria que prengui mesures que l’allunyin d’aquesta bogeria col•lectiva i que cap àrbitre el torni a expulsar per mirar-lo malament. Si no vol caure per l’efecte d’una fletxa traïdora, faria bé de visitar l’exposició de Montjuic i aprendre quins són els perills que l’encalcen i, en conseqüència, la manera d’evitar-los.
dilluns, 26 de març del 2012
El CE Europa a Primera Catalana
A la meva etapa com a directiu del CE Europa, recordo haver-li comentat al president d’aleshores que, curiosament (o no), és el mateix d’ara, la tranquil•litat i estabilitat que donaria al Club el fet de que el Primer Equip de l’entitat jugués a Primera Catalana i no a Tercera com ho estava i ho està fent ara. Per pressupost, potencial, qualitat i filosofia (la que encara no s’ha acabat d’implantar, però és la que li tocaria), l’Europa s’hauria de batre el coure a una categoria on es sentís còmode i on les seves opcions estiguessin en consonància amb les seves prestacions. Recordo haver-li comentat, també, que no és bo per l’equip i, encara menys pel Club, viure per damunt de les seves possibilitats reals que no aporten més que angoixa i un permanent estrés molt difícil de gestionar. No es pot estirar més el braç que la màniga a risc de quedar-se amb el cul a l’aire i amb la sensació, desagradable sensació, d’estar en un àmbit estrany i gens satisfactori. Quina necessitat, li deia al president, tenim de ser infeliços i arrossegar en aquesta infelicitat a la gent que s’estima el Club i el seguirà allà on estigui. No podem vendre fum ni enganyar a ningú amb paradisos inexistents i promeses que mai podrem complir. Recordo que això li deia i recordo amb nitidesa que ell assentia. Potser haurà arribat l’hora que els fets ens donin la raó i que la realitat, que sempre va un pas per endavant de les intencions, faci que es replantegi l’estratègia i es formulin, d’una vegada per totes, les línies mestres a seguir. La Primera Catalana no és una tragèdia si al darrera hi ha un plantejament de Club amb visió de futur. El que si ho és i molt, és invertir diners i esforços (renovats cada any) per fer un llastimós paper a una categoria superior i no tenir res al darrera. És a dir, viure d’esquena a la gent de casa i a les possibilitats reals d’una planificació, a hores d’ara, inexistent. L’Europa ha de ser el producte de la seva pedrera i la categoria en la que competeixi ha de ser la que li correspongui per la seva qualitat. Fer volar coloms i gastar els diners que no es tenen, en sap tothom. Enganxar a la gent per coherència i una trajectòria nítida, transparent i recognoscible, no és tan fàcil i, sens dubte, és el que fidelitza i fa trempar al personal. Jugui on jugui l’Europa ho ha de fer amb gent de casa que hagin mamat el Club des de petits i que sentin els colors com els sent la seva soferta afició.
A la meva etapa com a directiu del CE Europa, recordo haver-li comentat al president d’aleshores que, curiosament (o no), és el mateix d’ara, la tranquil•litat i estabilitat que donaria al Club el fet de que el Primer Equip de l’entitat jugués a Primera Catalana i no a Tercera com ho estava i ho està fent ara. Per pressupost, potencial, qualitat i filosofia (la que encara no s’ha acabat d’implantar, però és la que li tocaria), l’Europa s’hauria de batre el coure a una categoria on es sentís còmode i on les seves opcions estiguessin en consonància amb les seves prestacions. Recordo haver-li comentat, també, que no és bo per l’equip i, encara menys pel Club, viure per damunt de les seves possibilitats reals que no aporten més que angoixa i un permanent estrés molt difícil de gestionar. No es pot estirar més el braç que la màniga a risc de quedar-se amb el cul a l’aire i amb la sensació, desagradable sensació, d’estar en un àmbit estrany i gens satisfactori. Quina necessitat, li deia al president, tenim de ser infeliços i arrossegar en aquesta infelicitat a la gent que s’estima el Club i el seguirà allà on estigui. No podem vendre fum ni enganyar a ningú amb paradisos inexistents i promeses que mai podrem complir. Recordo que això li deia i recordo amb nitidesa que ell assentia. Potser haurà arribat l’hora que els fets ens donin la raó i que la realitat, que sempre va un pas per endavant de les intencions, faci que es replantegi l’estratègia i es formulin, d’una vegada per totes, les línies mestres a seguir. La Primera Catalana no és una tragèdia si al darrera hi ha un plantejament de Club amb visió de futur. El que si ho és i molt, és invertir diners i esforços (renovats cada any) per fer un llastimós paper a una categoria superior i no tenir res al darrera. És a dir, viure d’esquena a la gent de casa i a les possibilitats reals d’una planificació, a hores d’ara, inexistent. L’Europa ha de ser el producte de la seva pedrera i la categoria en la que competeixi ha de ser la que li correspongui per la seva qualitat. Fer volar coloms i gastar els diners que no es tenen, en sap tothom. Enganxar a la gent per coherència i una trajectòria nítida, transparent i recognoscible, no és tan fàcil i, sens dubte, és el que fidelitza i fa trempar al personal. Jugui on jugui l’Europa ho ha de fer amb gent de casa que hagin mamat el Club des de petits i que sentin els colors com els sent la seva soferta afició.
diumenge, 25 de març del 2012
Quin escàndol!
Quin escàndol! Quina imatge més lamentable la de Guardiola veient com li expulsaven un jugador. Que el motiu per expulsar a Thiago fos inexistent i, en conseqüència, l’expulsió injusta, no pot justificar la sortida de to, el deplorable espectacle que va protagonitzar el tècnic del Barça a peu de gespa (o hauríem de dir “patatal”). El nostre futbol no es pot permetre que aquestes imatges donin la volta al món amb el descrèdit que li suposa. És evident que la tensió a aquestes alçades de la Temporada és màxima i els nervis estan a flor de pell. És molt el que uns i els altres es juguen. Però no és de rebut que a un entrenador se li giri el cervell i actuï de la manera tan grollera i agressiva com ho va fer Guardiola ahir a Son Moix. Que un equip que juga a futbol, en el sentit més pur de la paraula, que domina els temps i la possessió de la pilota amb estadístiques d’escàndol hagi rebut el doble d’expulsions aquesta temporada que la passada, no li dóna patent de cors a Guardiola per engegar una croada redemptora que acabi per trasbalsar a la pròpia banqueta, als jugadors i al Club. S’hauran de prendre mesures severes, exemplars i correctores, si no volem que això se’ns escapi de les mans. Són moltes les mirades, i una gran part infantils, com perquè les actituds violentes siguin l’exemple a seguir. Ens hi juguem massa per deixar-ho córrer com si res i hauríem de prendre consciència, i mesures, perquè l’actitud de l’entrenador del Barça, la dels seus jugadors i la del Club en general sigui castigada com es mereix. Que no es pot mantenir sota pressió un comportament exemplar? Teniu el Madrid com a exemple.
Quin escàndol! Quina imatge més lamentable la de Guardiola veient com li expulsaven un jugador. Que el motiu per expulsar a Thiago fos inexistent i, en conseqüència, l’expulsió injusta, no pot justificar la sortida de to, el deplorable espectacle que va protagonitzar el tècnic del Barça a peu de gespa (o hauríem de dir “patatal”). El nostre futbol no es pot permetre que aquestes imatges donin la volta al món amb el descrèdit que li suposa. És evident que la tensió a aquestes alçades de la Temporada és màxima i els nervis estan a flor de pell. És molt el que uns i els altres es juguen. Però no és de rebut que a un entrenador se li giri el cervell i actuï de la manera tan grollera i agressiva com ho va fer Guardiola ahir a Son Moix. Que un equip que juga a futbol, en el sentit més pur de la paraula, que domina els temps i la possessió de la pilota amb estadístiques d’escàndol hagi rebut el doble d’expulsions aquesta temporada que la passada, no li dóna patent de cors a Guardiola per engegar una croada redemptora que acabi per trasbalsar a la pròpia banqueta, als jugadors i al Club. S’hauran de prendre mesures severes, exemplars i correctores, si no volem que això se’ns escapi de les mans. Són moltes les mirades, i una gran part infantils, com perquè les actituds violentes siguin l’exemple a seguir. Ens hi juguem massa per deixar-ho córrer com si res i hauríem de prendre consciència, i mesures, perquè l’actitud de l’entrenador del Barça, la dels seus jugadors i la del Club en general sigui castigada com es mereix. Que no es pot mantenir sota pressió un comportament exemplar? Teniu el Madrid com a exemple.
dissabte, 24 de març del 2012
Simpatia pel diable
Si per als antics, els molt antics, el Paradís estava entre els rius Tigris i Èufrates, per als nostres contemporanis espanyols, l’ infern es troba, justament, entre els rius Besòs i Llobregat. És un fet absolutament contrastat que no hi ha lloc més demoníac per a Espanya que aquest racó de món situat a la plana de Barcelona. Tots els mals tenen el mateix origen i no hi ha justificació, ni argument per raonat que sigui, que els hi ho pugui treure del cap. Espanya pateix persistentment tot el que aquí es cou. L’espai delimitat entre el Besòs i el Llobregat és un cau satànic que crema la convivència espanyola i omple de sofre la seva torturada existència. El mal neix, creix i s’escampa des d’aquest llogaret sense que Déu hi posi remei. Caldria, pensen els espanyols assetjats per les flames, unes noves plagues bíbliques que assotessin Barcelona fins a l’extermini. Espanya no es pot permetre patir la influència i el destorb d’un infern que els hi cremi la casa, els camps i els ideals d’una nació única, gran i celestial. Em reconeix-ho força cremat per aquesta història.
Si per als antics, els molt antics, el Paradís estava entre els rius Tigris i Èufrates, per als nostres contemporanis espanyols, l’ infern es troba, justament, entre els rius Besòs i Llobregat. És un fet absolutament contrastat que no hi ha lloc més demoníac per a Espanya que aquest racó de món situat a la plana de Barcelona. Tots els mals tenen el mateix origen i no hi ha justificació, ni argument per raonat que sigui, que els hi ho pugui treure del cap. Espanya pateix persistentment tot el que aquí es cou. L’espai delimitat entre el Besòs i el Llobregat és un cau satànic que crema la convivència espanyola i omple de sofre la seva torturada existència. El mal neix, creix i s’escampa des d’aquest llogaret sense que Déu hi posi remei. Caldria, pensen els espanyols assetjats per les flames, unes noves plagues bíbliques que assotessin Barcelona fins a l’extermini. Espanya no es pot permetre patir la influència i el destorb d’un infern que els hi cremi la casa, els camps i els ideals d’una nació única, gran i celestial. Em reconeix-ho força cremat per aquesta història.
divendres, 23 de març del 2012
Azul oscuro casi negro
Quanta raó té en Guardiola quan diu que aquesta Lliga no la guanyarem. Té més raó que un independentista català, que per tenir-la, la té tota. Tots els senyals van en la mateixa direcció. Tot està formulat, dissenyat, estructurat, predeterminat, premeditat, calculat, pactat, ordenat i pagat perquè el Barça no guanyi aquesta Lliga. Tots els agents que intervenen en les preses de decisions, tots els que, d’una manera o altra, tenen una decisiva influència en que les coses vagin en un determinat sentit, tots, tots, estan perfectament ensinistrats per a no desviar-se ni un mil•límetre del pla dissenyat a risc de ser severament castigats. No es permeten defalliments, ni tebieses. El que s’equivoqui a favor del Barça i no tingui les idees clares, purgarà els seus pecats amb l’escarni públic i els seus ossos cremaran per sempre a l’ infern de l’ostracisme. El xampany està encarregat, l’orquestra contractada, els focs d’artifici reservats, el sol a punt i l’empresa que ha de reparar els lavabos del Bernabeu ja ha cobrat la paga i senyal preceptiva. Molts esforços individuals, molta gent al darrera, moltes voluntats sumades, els astres en conjunció, la línia clara i definida. Tot tal i com s’ha pensat. Perquè doncs, tinc la sensació de que alguna cosa no acaba d’anar bé? D’on li ve al Madrid aquest nerviosisme injustificat? Perquè aquesta follia macarra i quinqui? Si tot està escrit i sobrerament lligat, a que ve tanta histèria? Perquè perden els papers amb aquesta facilitat i sense motiu que ho empari? Com, davant del silenci dels que haurien de parlar, el portaveu de guàrdia del Madrid (un tal Pardeza), s’arrisca a demanar que vol pel seu equip el mateix tracte arbitral que se li dispensa al Barça. Que s’han begut l’enteniment! Si amb el tracte de favor que rep el Madrid no és capaç de gestionar les emocions, que no li passaria si rebés el maltracta que rep el Barça? No em puc creure que tot plegat sigui la darrera astúcia d’un Mourinho obsessionat en no donar-li, ni tan sols aquest cop, la raó a Guardiola. Que Guardiola afirma amb contundència que aquesta lliga no la guanyarà, Mourinho està disposat, amb no menys contundència, a portar-li la contraria. Coses més grosses s’han vist i venint de qui ve, no seria tan estrany. Per cert, arribats a aquest punt, potser us preguntareu a que ve l’encapçalament d’aquesta entrada, doncs molt senzill i significatiu: és el títol de la pel•lícula que Guardiola va veure mentre el Madrid es deixava 2 punts i la poca dignitat que li quedava al camp del Madrigal.
dijous, 22 de març del 2012
Com més conec als homes, més m’agraden les balenes
Just abans d’abandonar el nostre sistema solar, la NASA va ordenar a la Voyager que fes una fotografia del nostre planeta. Des d’aquella distancia, des dels confins de la galàxia, la Terra només era un punt blavós, no més gran que un gra de sorra. Observant detingudament la imatge amb la perspectiva que dóna la distància, un no es pot més que interrogar sobre la idoneïtat del comportament humà. Que dins d’un espai tan petit, tan insignificant, els seus habitants siguin incapaços de trobar l’estabilitat, que estiguin en permanent conflicte i que es barallin aferrissadament per la seva hegemonia, no s’acaba d’entendre. És sorprenent i alhora desconcertant, com el caos pot instal•lar-se (i desenvolupar-se) en mig d’un bastíssim cosmos en perfecte equilibri. És evident que no som conscients de la nostra pròpia dimensió, ni de la nostra intranscendent existència. Hauríem d’allunyar el punt de vista i, aleshores, allunyaríem el conflicte.
Just abans d’abandonar el nostre sistema solar, la NASA va ordenar a la Voyager que fes una fotografia del nostre planeta. Des d’aquella distancia, des dels confins de la galàxia, la Terra només era un punt blavós, no més gran que un gra de sorra. Observant detingudament la imatge amb la perspectiva que dóna la distància, un no es pot més que interrogar sobre la idoneïtat del comportament humà. Que dins d’un espai tan petit, tan insignificant, els seus habitants siguin incapaços de trobar l’estabilitat, que estiguin en permanent conflicte i que es barallin aferrissadament per la seva hegemonia, no s’acaba d’entendre. És sorprenent i alhora desconcertant, com el caos pot instal•lar-se (i desenvolupar-se) en mig d’un bastíssim cosmos en perfecte equilibri. És evident que no som conscients de la nostra pròpia dimensió, ni de la nostra intranscendent existència. Hauríem d’allunyar el punt de vista i, aleshores, allunyaríem el conflicte.
dimecres, 21 de març del 2012
Jo si fos Espanya, m’acostaria a Portugal
Cada cop es fa més evident que l’única sortida possible és la Independència. Cada cop està més clar i, la novetat, cada cop està més a prop. Espanya està escurçant els terminis. El que fins fa poc semblava una quimera, una utopia, un horitzó llunyà, s’ha convertit, de la nit al dia, en una més que propera realitat. Espanya, amb la seva permanent tibada de corda i una turpitud extrema, està aconseguint allò que només era un somni per a una minoria conscienciada i resistent: la separació d’Espanya. S’han despertat dorments, s’han activat letargies, s’han donat raons i s’han bastit arguments. La independència s’escampa com una taca d’oli i cada cop es fa més gran i persistent. Ara els meus veïns són independentistes i els amics dels meus veïns són independentistes, els del forn de pa són independentistes, els del “super” són independentistes i, per acabar-ho d’adobar, els del número 16 que acaben d’arribar, també són independentistes. La cosa no va de broma i aquesta embranzida sembla no tenir aturador. Espanya té un problema que no sap, ni vol solucionar. Catalunya té un problema que molt aviat deixarà de ser-ho. Ara sí!
Geografia urbana
A Barcelona, una Gran Via porta, en línea recta, de la Plaça d’Espanya a la Plaça de Catalunya. I una mica més enllà, només una mica més enllà, està la Plaça de les Glòries i el carrer de la Independència. No és un trajecte massa llarg i es pot fer perfectament a peu. No cal una condició física especial, ni una preparació mental específica. Només tenir ganes d’estirar les cames i gaudir d’aquella agradable sensació de ser amo i senyor de les teves pròpies passes. Ah! I no et sorprenguis si trobes gent que vol caminar amb tu, que vol fer el mateix trajecte. El camí és tan atractiu que molts han decidit apuntar-s’hi. Bon viatge!
A Barcelona, una Gran Via porta, en línea recta, de la Plaça d’Espanya a la Plaça de Catalunya. I una mica més enllà, només una mica més enllà, està la Plaça de les Glòries i el carrer de la Independència. No és un trajecte massa llarg i es pot fer perfectament a peu. No cal una condició física especial, ni una preparació mental específica. Només tenir ganes d’estirar les cames i gaudir d’aquella agradable sensació de ser amo i senyor de les teves pròpies passes. Ah! I no et sorprenguis si trobes gent que vol caminar amb tu, que vol fer el mateix trajecte. El camí és tan atractiu que molts han decidit apuntar-s’hi. Bon viatge!
dilluns, 19 de març del 2012
Taula reservada
M’encanta la gent que té una predisposició especial per fer-me agradable una ja de per si agradable tarda de diumenge. M’encanta la gent que fica el coll, i la llengua si cal, per fer-me sentir còmode i relaxat. M’encanta anar a dinar a un restaurant que atenen al públic en espanyol, anglès, francès,...i quan li demano al cambrer una senzilla amanida de ventresca, em respon que no entén el català. Així, ras i curt, amb total desimboltura i normalitat. Sense un exigible esbós de disculpa, ni un protocol•lari envermelliment de galtes. A Barcelona, al centre del meu país, soc més estrany i m’he sentit més estranger que els portuguesos de la taula del costat. M’encanta la gent que fa tot el que pot, i una mica més, perquè l’ idioma no sigui un obstacle, que malda per entendre i fer-se entendre, sempre, mentre no li demanis un bacallà amb alls tendres o un vigorós llobarro a la sal. M’encanta anar a dinar a llocs on treballen el sentit del gust i obliden llastimosament el sentit de la llengua. Em commou la diligència del cambrer servint saborosos postres en espanyol, anglès, francès,...i és incapaç d’endolcir la llengua del país que l’acull. Que pase el siguiente!
M’encanta la gent que té una predisposició especial per fer-me agradable una ja de per si agradable tarda de diumenge. M’encanta la gent que fica el coll, i la llengua si cal, per fer-me sentir còmode i relaxat. M’encanta anar a dinar a un restaurant que atenen al públic en espanyol, anglès, francès,...i quan li demano al cambrer una senzilla amanida de ventresca, em respon que no entén el català. Així, ras i curt, amb total desimboltura i normalitat. Sense un exigible esbós de disculpa, ni un protocol•lari envermelliment de galtes. A Barcelona, al centre del meu país, soc més estrany i m’he sentit més estranger que els portuguesos de la taula del costat. M’encanta la gent que fa tot el que pot, i una mica més, perquè l’ idioma no sigui un obstacle, que malda per entendre i fer-se entendre, sempre, mentre no li demanis un bacallà amb alls tendres o un vigorós llobarro a la sal. M’encanta anar a dinar a llocs on treballen el sentit del gust i obliden llastimosament el sentit de la llengua. Em commou la diligència del cambrer servint saborosos postres en espanyol, anglès, francès,...i és incapaç d’endolcir la llengua del país que l’acull. Que pase el siguiente!
diumenge, 18 de març del 2012
Amb poca definició
Ets, com t’ho diria, com una foto digital amb pocs píxels. De lluny encara dones el pego, però a mesura que t’acostes vas perdent definició, per acabar sent una taca borrosa difícil d’identificar. El teu gra és massa gros i no resisteix gens bé les ampliacions. I no perquè se’t vegi el defecte, sinó perquè no se’t veu res. Tot és tèrbol, poc concret. Et perdo els contorns i tot se’m barreja com dins d’una boira espessa. Hauríem d’haver mantingut les distàncies i la protocol•lària correcció. Abstenir-nos d’aventures de pell i proximitats massa reveladores. Retira’t un parell de metres, o millor, un centenar de metres, perquè tot torni a ser idíl•lic, perquè la teva foto recuperi la forma, i la nitidesa, la perfecta nitidesa, torni a habitar les teves faccions ara desenfocades. I queda’t allí, no et moguis, perquè pugui contemplar-te com quan t’abastava completa i com mai t’hauria d’haver deixat de veure.
Ets, com t’ho diria, com una foto digital amb pocs píxels. De lluny encara dones el pego, però a mesura que t’acostes vas perdent definició, per acabar sent una taca borrosa difícil d’identificar. El teu gra és massa gros i no resisteix gens bé les ampliacions. I no perquè se’t vegi el defecte, sinó perquè no se’t veu res. Tot és tèrbol, poc concret. Et perdo els contorns i tot se’m barreja com dins d’una boira espessa. Hauríem d’haver mantingut les distàncies i la protocol•lària correcció. Abstenir-nos d’aventures de pell i proximitats massa reveladores. Retira’t un parell de metres, o millor, un centenar de metres, perquè tot torni a ser idíl•lic, perquè la teva foto recuperi la forma, i la nitidesa, la perfecta nitidesa, torni a habitar les teves faccions ara desenfocades. I queda’t allí, no et moguis, perquè pugui contemplar-te com quan t’abastava completa i com mai t’hauria d’haver deixat de veure.
dissabte, 17 de març del 2012
Un equip ha guanyat la Lliga
Fer el correcte en futbol no sempre et garanteix guanyar. El que si que t’assegura és una satisfactòria tranquil•litat de consciencia. Hi ha altres factors, diferents a la resta d’activitats, que intervenen en el futbol i fan que no n’hi hagi prou amb una bona proposta i amb una pràctica adequada. La sort o la dissort, els petits detalls, els “accidents”,...tots ells, elements externs que no es poden (?) controlar i tenen una incidència determinant en un o altre sentit. Avui he vist guanyar la Lliga a un equip on el promig d’edat era de 7 anys. La primera Lliga de la seva curta vida per a tots i, possiblement, l’única Lliga que guanyaran, per a la gran majoria. Per a uns, pocs, serà un principi, la primera pedra de d’un edifici amb moltes plantes, la línia de sortida d’una carrera esplèndida. Per a altres, per a tots els altres, haurà estat una fita inesborrable i, desgraciadament irrepetible, que guardaran com un petit tresor en la memòria que haurà de venir. Però això és i serà una altra història. El cert és que l’actualitat mana, el present té la vigència que li correspon i, en aquest curt, però precís instant, hi ha una colla de nens merescudament feliços. Han fet el correcte i amb això ja han complert amb el principal manament, però és que han estat capaços d’afegir el que, sens dubte, els ha dut a la victòria. Han estat un grup per damunt de les individualitats, generosos i solidaris en l’esforç, han entès que el futbol és un joc d’equip i la pilota, la capriciosa pilota, els hi ha acabat donant la raó. Tots en són responsables, tots en tenen “la culpa”, però hi ha algú que els hi ha fet entendre els principis bàsics i la manera d’aplicar-los. Algú que ha cregut en ells i, el més important, els hi ha sabut transmetre l’essencial i els hi ha fet créixer exponencialment la seva autoestima. Enhorabona!
Fer el correcte en futbol no sempre et garanteix guanyar. El que si que t’assegura és una satisfactòria tranquil•litat de consciencia. Hi ha altres factors, diferents a la resta d’activitats, que intervenen en el futbol i fan que no n’hi hagi prou amb una bona proposta i amb una pràctica adequada. La sort o la dissort, els petits detalls, els “accidents”,...tots ells, elements externs que no es poden (?) controlar i tenen una incidència determinant en un o altre sentit. Avui he vist guanyar la Lliga a un equip on el promig d’edat era de 7 anys. La primera Lliga de la seva curta vida per a tots i, possiblement, l’única Lliga que guanyaran, per a la gran majoria. Per a uns, pocs, serà un principi, la primera pedra de d’un edifici amb moltes plantes, la línia de sortida d’una carrera esplèndida. Per a altres, per a tots els altres, haurà estat una fita inesborrable i, desgraciadament irrepetible, que guardaran com un petit tresor en la memòria que haurà de venir. Però això és i serà una altra història. El cert és que l’actualitat mana, el present té la vigència que li correspon i, en aquest curt, però precís instant, hi ha una colla de nens merescudament feliços. Han fet el correcte i amb això ja han complert amb el principal manament, però és que han estat capaços d’afegir el que, sens dubte, els ha dut a la victòria. Han estat un grup per damunt de les individualitats, generosos i solidaris en l’esforç, han entès que el futbol és un joc d’equip i la pilota, la capriciosa pilota, els hi ha acabat donant la raó. Tots en són responsables, tots en tenen “la culpa”, però hi ha algú que els hi ha fet entendre els principis bàsics i la manera d’aplicar-los. Algú que ha cregut en ells i, el més important, els hi ha sabut transmetre l’essencial i els hi ha fet créixer exponencialment la seva autoestima. Enhorabona!
divendres, 16 de març del 2012
La pedra a la sabata
Perquè Espanya ha de caminar permanentment amb una pedra a la sabata? Quina estranya i incomprensible raó fa que aquesta “incomoditat” es perpetuï en el temps? Que li deu passar pel cap a Espanya per tolerar, mantenir i acceptar una situació tan desagradable i incòmoda? Que fa que algú, poden canviar-la, segueixi convivint amb una conjuntura tan adversa? Espanya és sobirana i, en teoria, mestressa dels seus actes, perquè doncs no s’atura i es deslliura d’una vegada per totes de la maleïda pedra? Només ho entenc des d’una perspectiva cristiana d’acceptació del martiri i el sofriment per guanyar el cel o, en el millor dels casos, la terra promesa. Espanya, catòlica, apostòlica i romana; educada sota el signe de la creu, no entén de renuncies ni defalliments. La seva condició de creient fa que l’adversitat i el patiment s’assimilin com una prova divina i amb elles, a traves d’elles, conquerir el desitjat paradís. Espanya no pot, per essència, declinar el silici i l’autoflagelació i si no li ve donada, se la buscarà. Catalunya és una veritable pedra a la sabata d’Espanya, però Espanya no hi renunciarà. Sap, perquè ho té apamat, què amb Catalunya fotent-li la guitza, patirà el que no està escrit, però també sap què, amb el seu sacrifici, cada pas de dolor que doni l’acostarà més a Déu. La tortura catalana, santificarà Espanya. Al menys, així ho creuen i així ho confesen.
Perquè Espanya ha de caminar permanentment amb una pedra a la sabata? Quina estranya i incomprensible raó fa que aquesta “incomoditat” es perpetuï en el temps? Que li deu passar pel cap a Espanya per tolerar, mantenir i acceptar una situació tan desagradable i incòmoda? Que fa que algú, poden canviar-la, segueixi convivint amb una conjuntura tan adversa? Espanya és sobirana i, en teoria, mestressa dels seus actes, perquè doncs no s’atura i es deslliura d’una vegada per totes de la maleïda pedra? Només ho entenc des d’una perspectiva cristiana d’acceptació del martiri i el sofriment per guanyar el cel o, en el millor dels casos, la terra promesa. Espanya, catòlica, apostòlica i romana; educada sota el signe de la creu, no entén de renuncies ni defalliments. La seva condició de creient fa que l’adversitat i el patiment s’assimilin com una prova divina i amb elles, a traves d’elles, conquerir el desitjat paradís. Espanya no pot, per essència, declinar el silici i l’autoflagelació i si no li ve donada, se la buscarà. Catalunya és una veritable pedra a la sabata d’Espanya, però Espanya no hi renunciarà. Sap, perquè ho té apamat, què amb Catalunya fotent-li la guitza, patirà el que no està escrit, però també sap què, amb el seu sacrifici, cada pas de dolor que doni l’acostarà més a Déu. La tortura catalana, santificarà Espanya. Al menys, així ho creuen i així ho confesen.
dijous, 15 de març del 2012
Qüestió de magnetisme
No hi ha res com posar contra la paret a una persona, entitat o col•lectiu, perquè reaccioni. L’estratègia, un cop més, ha funcionat! Español i Europa han estat, aquesta setmana, objecte directe dels meus comentaris, de la meva atenció. Són tan primmirats amb les meves apreciacions que n’hi ha prou amb el pronòstic de les seves corresponents pèrdues de categoria, com perquè reaccionin a la primera oportunitat que disposen. És l’efecte adolescent que respon a una afirmació o a una proposta, fent tot el contrari. És el comportament normalitzat d’aquells individus immadurs que es mouen per oposició i a remolc de qualsevol iniciativa. Coneixent el teler és molt previsible saber quina mena de tela es teixeix. Amb l’Español i amb l’Europa, com amb tants d’altres, si vull que facin A, només he de dir B. Qüestió de magnetisme.
No hi ha res com posar contra la paret a una persona, entitat o col•lectiu, perquè reaccioni. L’estratègia, un cop més, ha funcionat! Español i Europa han estat, aquesta setmana, objecte directe dels meus comentaris, de la meva atenció. Són tan primmirats amb les meves apreciacions que n’hi ha prou amb el pronòstic de les seves corresponents pèrdues de categoria, com perquè reaccionin a la primera oportunitat que disposen. És l’efecte adolescent que respon a una afirmació o a una proposta, fent tot el contrari. És el comportament normalitzat d’aquells individus immadurs que es mouen per oposició i a remolc de qualsevol iniciativa. Coneixent el teler és molt previsible saber quina mena de tela es teixeix. Amb l’Español i amb l’Europa, com amb tants d’altres, si vull que facin A, només he de dir B. Qüestió de magnetisme.
CoriolàCoriolà va ser un general romà que va combatre als enemics de l’Imperi amb generositat extrema i fidelitat al seu país. Va ser aclamat en la victòria pel seu poble, va ser qüestionat en la pau pel seu poble, va ser acusat de tirà pel seu poble i va ser desterrat sense honor pel seu poble. Un poble canviant que es plega fàcilment als designis dels manipuladors i els corrents d’opinió que giren com el vent. Coriolà va vessar la seva sang per Roma i Roma el va trair. Ferit en el seu orgull va decidir aliar-se amb Aufidi, enemic acèrrim de Roma, i amb ell, al front d’un extraordinari exèrcit es va plantar a les portes de la ciutat. L’odi i la set de venjança cap a un poble desagraït i neci van enfrontar Coriolà amb la seva pròpia essència. Només les paraules commogudes de la seva mare van aturar el desastre. El desastre per a Roma, no per a Coriolà, que va caure ferit de mort sota les espases del colèric Aufidi. Us sona?
dimecres, 14 de març del 2012
Aprendre a guanyar
Molt bé, has guanyat la Lliga. I ara què? Et deixaràs anar? Et diràs a tu mateix que fins aquí has arribat i ja en tens prou. Que una vegada aconseguit l’objectiu ja no te’n queden més? Què això és el que volies i que desprès no hi ha res? Res que et motivi o et faci trempar? M’estàs dient que abaixes els braços, que deixes d’esforçar-te, que no et queden horitzons als que aproximar-te, ni camins per caminar? De debò que m’ho estàs dient? Guanyar un títol de qualsevol tipus i a qualsevol edat, és un luxe que no està a l’abast de tothom i menys encara, fer-ho als nou anys. Hi ha qui es passa la vida intentant-ho i no se’n surt. I tu, marrec insultant, que no aixeques un pam de terra, ho acabes de fer. No et trauré mèrits, ni t’aigualiré la festa. És una fita important, no t’ho negaré, i no toca, ni em toca, posar-li aigua al vi. Però vull que sàpigues, que a partir d’ara ho tindràs més difícil, molt més difícil que els teus companys que a la teva edat encara no han guanyat res. A ells, com a mínim, els hi queda la il•lusió i l’estímul de la motivació. Has guanyat, és cert, però no vull pensar que no has après a guanyar.
Molt bé, has guanyat la Lliga. I ara què? Et deixaràs anar? Et diràs a tu mateix que fins aquí has arribat i ja en tens prou. Que una vegada aconseguit l’objectiu ja no te’n queden més? Què això és el que volies i que desprès no hi ha res? Res que et motivi o et faci trempar? M’estàs dient que abaixes els braços, que deixes d’esforçar-te, que no et queden horitzons als que aproximar-te, ni camins per caminar? De debò que m’ho estàs dient? Guanyar un títol de qualsevol tipus i a qualsevol edat, és un luxe que no està a l’abast de tothom i menys encara, fer-ho als nou anys. Hi ha qui es passa la vida intentant-ho i no se’n surt. I tu, marrec insultant, que no aixeques un pam de terra, ho acabes de fer. No et trauré mèrits, ni t’aigualiré la festa. És una fita important, no t’ho negaré, i no toca, ni em toca, posar-li aigua al vi. Però vull que sàpigues, que a partir d’ara ho tindràs més difícil, molt més difícil que els teus companys que a la teva edat encara no han guanyat res. A ells, com a mínim, els hi queda la il•lusió i l’estímul de la motivació. Has guanyat, és cert, però no vull pensar que no has après a guanyar.
dimarts, 13 de març del 2012
La tria
Que tothom som iguals és una boutade que ni els propis comunistes ni els integristes cristians es creuen. Que tothom està fet de la mateixa pasta, pensa el mateix, té els mateixos sentiments, la mateixa formació, la mateixa sensibilitat, el mateix respecte per a ell mateix i per als altres i que es comporta de la mateixa manera, és una falsedat de l’alçada d’un campanar, per dir-ho en termes constructius. Evidentment, no som iguals. Només cal agafar dos exemples mediàtics i comparar-los. Guardiola i Mourinho s’assemblen com un ou a una castanya i per arribar a aquesta incontestable afirmació ni tan sols cal aprofundir gaire. Una altra cosa és que un d’ells, el propi Mourinho, s’hi vulgui assemblar a Guardiola i pensi, equivocadament, que cada cop està més a prop dels seu envejat model, i una altra, de molt diferent, és que aquesta semblança pugui algun dia fer-se realitat. Guardiola i Mourinho estan a anys llum l’un de l’altre. Viuen en galàxies oposades i la seva diferència és tot un repte per a la pròpia evolució humana. Ens caldrà saber quina opció triem, si volem que el món avanci positivament o involucioni cap a un embrutiment que ens retorni al primitivisme visceral dels nostres avantpassats.
Que tothom som iguals és una boutade que ni els propis comunistes ni els integristes cristians es creuen. Que tothom està fet de la mateixa pasta, pensa el mateix, té els mateixos sentiments, la mateixa formació, la mateixa sensibilitat, el mateix respecte per a ell mateix i per als altres i que es comporta de la mateixa manera, és una falsedat de l’alçada d’un campanar, per dir-ho en termes constructius. Evidentment, no som iguals. Només cal agafar dos exemples mediàtics i comparar-los. Guardiola i Mourinho s’assemblen com un ou a una castanya i per arribar a aquesta incontestable afirmació ni tan sols cal aprofundir gaire. Una altra cosa és que un d’ells, el propi Mourinho, s’hi vulgui assemblar a Guardiola i pensi, equivocadament, que cada cop està més a prop dels seu envejat model, i una altra, de molt diferent, és que aquesta semblança pugui algun dia fer-se realitat. Guardiola i Mourinho estan a anys llum l’un de l’altre. Viuen en galàxies oposades i la seva diferència és tot un repte per a la pròpia evolució humana. Ens caldrà saber quina opció triem, si volem que el món avanci positivament o involucioni cap a un embrutiment que ens retorni al primitivisme visceral dels nostres avantpassats.
dilluns, 12 de març del 2012
La vergonya dels que no en tenen
Que l’Español perdi escandalosament per 5 a 0 contra el Madrid i a la setmana següent guanyi amb solvència per 5 a 1 al Rayo Vallecano , no fa més que confirmar que els blanc i blaus són un club subsidiari dels blancs i que la seva existència només té un sentit: abaixar-se els pantalons, una vegada sí i una altra també, cada cop que s’enfronten al Madrid. Que l’Español perdi contra el Madrid no és un “tropiezo” com es comenta en petit comitè, que perdi l’Español és un costum perfectament normalitzat i d’una coherència aclaparadora al que ja hauríem d’estar acostumats. L’Español es ven al Madrid i adultera la competició. Ho fa descaradament, a ulls de tothom, sense embuts ni subterfugis i amb les càmeres de televisió com a solvent notari. L’Español fa trampes i té tics corruptes. Es venta dels seu comportament impropi i condemna la seva exigible ètica a la més gran de les vergonyes. O és que algú es creu un canvi d’imatge tan radical en sis dies?
Que l’Español perdi escandalosament per 5 a 0 contra el Madrid i a la setmana següent guanyi amb solvència per 5 a 1 al Rayo Vallecano , no fa més que confirmar que els blanc i blaus són un club subsidiari dels blancs i que la seva existència només té un sentit: abaixar-se els pantalons, una vegada sí i una altra també, cada cop que s’enfronten al Madrid. Que l’Español perdi contra el Madrid no és un “tropiezo” com es comenta en petit comitè, que perdi l’Español és un costum perfectament normalitzat i d’una coherència aclaparadora al que ja hauríem d’estar acostumats. L’Español es ven al Madrid i adultera la competició. Ho fa descaradament, a ulls de tothom, sense embuts ni subterfugis i amb les càmeres de televisió com a solvent notari. L’Español fa trampes i té tics corruptes. Es venta dels seu comportament impropi i condemna la seva exigible ètica a la més gran de les vergonyes. O és que algú es creu un canvi d’imatge tan radical en sis dies?
diumenge, 11 de març del 2012
Inhibició dels esfínters
És condició humana cagar-se ràpida i visceralment en una cosa quan tens o creus tenir motius per fer-ho. És un fet habitual reaccionar escatològicament enfront d’un fet que ens és advers o desplaent. D’aquí la meva enorme sorpresa davant l’absència de reaccions a una Lliga (la Lliga espanyola, per als que són de fora) tan predeterminada com la que estem vivint, millor dit, patint, aquesta temporada. Deu ser que és de tal evidència la premeditació amb la que els uns i els altres actuen que fa que els esfínters s’inhibeixin. És tal la certesa de que no hi ha res a fer i és tan descarada la mecànica per acomplir les consignes que estan donades que han aconseguit una resignada acceptació d’abast poc menys que universal. Hem arribat a un punt d’indolència que ni la particularitat de l’escàndol, ni la seva magnitud, ni la cadència de la repetició ens fan reaccionar. Una immoralitat és vergonyosament visible, mentre que la seva repetició la converteix en normalitat. No hi ha res que funcioni tan bé per a la seva integració com fer-ho el més visible, descarat, freqüent, desacomplexat i estès possible. Ja ho deia Monsieur Verdoux: "es pot matar a un home i ser un assassí, se’n poden matar milers (a la guerra) i ser un heroi".
És condició humana cagar-se ràpida i visceralment en una cosa quan tens o creus tenir motius per fer-ho. És un fet habitual reaccionar escatològicament enfront d’un fet que ens és advers o desplaent. D’aquí la meva enorme sorpresa davant l’absència de reaccions a una Lliga (la Lliga espanyola, per als que són de fora) tan predeterminada com la que estem vivint, millor dit, patint, aquesta temporada. Deu ser que és de tal evidència la premeditació amb la que els uns i els altres actuen que fa que els esfínters s’inhibeixin. És tal la certesa de que no hi ha res a fer i és tan descarada la mecànica per acomplir les consignes que estan donades que han aconseguit una resignada acceptació d’abast poc menys que universal. Hem arribat a un punt d’indolència que ni la particularitat de l’escàndol, ni la seva magnitud, ni la cadència de la repetició ens fan reaccionar. Una immoralitat és vergonyosament visible, mentre que la seva repetició la converteix en normalitat. No hi ha res que funcioni tan bé per a la seva integració com fer-ho el més visible, descarat, freqüent, desacomplexat i estès possible. Ja ho deia Monsieur Verdoux: "es pot matar a un home i ser un assassí, se’n poden matar milers (a la guerra) i ser un heroi".
dissabte, 10 de març del 2012
IncendisImperdible. Insubmisa. Imprescindible. Impossible d’ignorar. Impossible d’ignifugar. Il•lustrativa. Incòmoda. Impactant. Incestuosa. Immancable. Immensa. Irregular. Inquietant. Indeleble. Imperfecta. Implacable. Importuna i gens inoportuna. Imponent. Incisiva. Incandescent. Incommensurable. Increpatòria. Indefectible. Influent. Intel•ligent. Intensa. Impressionant. Intencionada, certament intencionada. Interpretada, excel•lentment interpretada. Irresistible. I...
Europa per a l’Español està a Gràcia
Per poder ser el màxim d’equànime possible i que no se’m pugui retreure el fet de pensar en calent, he deixat passar uns dies perquè l’encegament no condicionés els meus arguments i, perquè no, deixar que el meu cos es refés de les seqüeles patides després de dos dies de no poder parar de riure. Per a tots aquells ingenus que confiaven i desitjaven un miracle de l’Español al Bernabeu i que varen quedar retratats per la seva pròpia innocència, per a tots ells, la meva sentida condolença i animar-los, això si, a no defallir en les seves propostes utòpiques. Que segueixin, per molts anys, apostant per l’impossible, fins i tot, quan aquest impossible, a més, és antinatural. I pel que fa a l’Español, que dir? Poca cosa. Potser només, que ara entenc allò de: volem anar a Europa, o, estem a prop d’Europa. Veient el que s’ha vist, no hi ha cap mena de dubte. Quan els jugadors i directius de l’Español es referien a Europa, aquest “Europa” no era un altre que l’Europa del Nou Sardenya. Anar a Europa o jugar a Europa, per als pericos no és anar a Manchester o a Milà, anar a Europa per a l’Español és, senzillament, poder enfrontar-se a l’equip escapulat. Però, perquè això passi, caldrà veure si és l’Espanyol qui baixa o l’Europa el que puja. Molt m’ensumo que seran tots dos qui perdin la corresponent categoria i ens privin, un cop més, d’un espectacle apassionant. En fi,tot plegat, una veritable des-gràcia.
Per poder ser el màxim d’equànime possible i que no se’m pugui retreure el fet de pensar en calent, he deixat passar uns dies perquè l’encegament no condicionés els meus arguments i, perquè no, deixar que el meu cos es refés de les seqüeles patides després de dos dies de no poder parar de riure. Per a tots aquells ingenus que confiaven i desitjaven un miracle de l’Español al Bernabeu i que varen quedar retratats per la seva pròpia innocència, per a tots ells, la meva sentida condolença i animar-los, això si, a no defallir en les seves propostes utòpiques. Que segueixin, per molts anys, apostant per l’impossible, fins i tot, quan aquest impossible, a més, és antinatural. I pel que fa a l’Español, que dir? Poca cosa. Potser només, que ara entenc allò de: volem anar a Europa, o, estem a prop d’Europa. Veient el que s’ha vist, no hi ha cap mena de dubte. Quan els jugadors i directius de l’Español es referien a Europa, aquest “Europa” no era un altre que l’Europa del Nou Sardenya. Anar a Europa o jugar a Europa, per als pericos no és anar a Manchester o a Milà, anar a Europa per a l’Español és, senzillament, poder enfrontar-se a l’equip escapulat. Però, perquè això passi, caldrà veure si és l’Espanyol qui baixa o l’Europa el que puja. Molt m’ensumo que seran tots dos qui perdin la corresponent categoria i ens privin, un cop més, d’un espectacle apassionant. En fi,tot plegat, una veritable des-gràcia.
divendres, 9 de març del 2012
El nostre espai
Quan l’any 1977 la NASA va encarregar al prestigiós astrònom Carl Sagan crear un missatge per enviar a l’espai, un missatge explicatiu de com som, on som, que fem, com ens relacionem, quines coses ens agraden i quines no. Un missatge destinat a possibles éssers d’altres galàxies per establir un nexe de comunicació i estendre ponts de coneixement. Doncs quan es va elaborar aquest missatge entre experts triats meticulosament per treballar cadascú en un àmbit complementari, es va composar una salutació en 55 idiomes diferents, 55 idiomes entre els quals, evidentment, no estava el català. Perquè? Doncs senzillament perquè la persona encarregada de la tria ho va fer entre els idiomes representats a l’ ONU i, la nostra menystinguda llengua, no hi era. No hi era aleshores i segueix sense ser-hi. La nostra llengua no està representada a l’ ONU, ni a Brussel•les, ni viatja per l’espai en busca de llengües amigues que s’hi vulguin relacionar o que, senzillament vulguin escoltar-la. La nostra llengua no surt de casa i és tan fràgil i tan poca cosa que tres famílies, només tres famílies poden posar-la en escac. Veig la necessitat, i cada cop més clarament, que hauríem de ser capaços de gravar un disc d’or on ens expliquéssim tal com som, on som, que fem, com ens relacionem, quines coses ens agraden i quines no, ficar-lo en una andròmina voladora i llençar-lo al cosmos a la recerca del nostre anhelat i imprescindible espai.
Quan l’any 1977 la NASA va encarregar al prestigiós astrònom Carl Sagan crear un missatge per enviar a l’espai, un missatge explicatiu de com som, on som, que fem, com ens relacionem, quines coses ens agraden i quines no. Un missatge destinat a possibles éssers d’altres galàxies per establir un nexe de comunicació i estendre ponts de coneixement. Doncs quan es va elaborar aquest missatge entre experts triats meticulosament per treballar cadascú en un àmbit complementari, es va composar una salutació en 55 idiomes diferents, 55 idiomes entre els quals, evidentment, no estava el català. Perquè? Doncs senzillament perquè la persona encarregada de la tria ho va fer entre els idiomes representats a l’ ONU i, la nostra menystinguda llengua, no hi era. No hi era aleshores i segueix sense ser-hi. La nostra llengua no està representada a l’ ONU, ni a Brussel•les, ni viatja per l’espai en busca de llengües amigues que s’hi vulguin relacionar o que, senzillament vulguin escoltar-la. La nostra llengua no surt de casa i és tan fràgil i tan poca cosa que tres famílies, només tres famílies poden posar-la en escac. Veig la necessitat, i cada cop més clarament, que hauríem de ser capaços de gravar un disc d’or on ens expliquéssim tal com som, on som, que fem, com ens relacionem, quines coses ens agraden i quines no, ficar-lo en una andròmina voladora i llençar-lo al cosmos a la recerca del nostre anhelat i imprescindible espai.
dijous, 8 de març del 2012
Tràgica barreja
Molt, diu molt del 71 % dels argentins que no consideraran a Messi un ídol fins que no guanyi un Mundial. Posició perfectament coherent, i alhora preocupant, si tenim en compte a qui consideren un ídol aquest 71% d’argentins. El Maradona trampós que va liderar Argentina i que poc després lideraria el gremi dels toxicòmans, aquest sí, aquest és un veritable ídol pels argentins per als qui la fi justifica els mitjans i perdona amb benevolència les conductes impròpies per lamentables que aquestes siguin. El 71% dels argentins és un percentatge massa alt per pensar que es tracta d’una mera anècdota i sí, en canvi, una manera de ser, de pensar i d’entendre la vida flirtejant amb la neciesa. Que es podia esperar d’un poble fet a retalls amb la barreja de sang italiana i espanyola?
Molt, diu molt del 71 % dels argentins que no consideraran a Messi un ídol fins que no guanyi un Mundial. Posició perfectament coherent, i alhora preocupant, si tenim en compte a qui consideren un ídol aquest 71% d’argentins. El Maradona trampós que va liderar Argentina i que poc després lideraria el gremi dels toxicòmans, aquest sí, aquest és un veritable ídol pels argentins per als qui la fi justifica els mitjans i perdona amb benevolència les conductes impròpies per lamentables que aquestes siguin. El 71% dels argentins és un percentatge massa alt per pensar que es tracta d’una mera anècdota i sí, en canvi, una manera de ser, de pensar i d’entendre la vida flirtejant amb la neciesa. Que es podia esperar d’un poble fet a retalls amb la barreja de sang italiana i espanyola?
dimecres, 7 de març del 2012
El cervell rèptil
L’ instint ens mena i la raó s’exercita trobant raons per justificar-ho. Així de clar, així d’evident. Quan la raó vol intervenir, ja fa estona que el nostre instint ha decidit. És, aleshores, i amb la cosa ben definida, que la raó comença el seu joc per justificar allò que l’ instint ha determinat. D’aquest instint li diem familiarment: el cervell rèptil. Què fa aquest cervell, quin és el seu origen? Doncs no és més que aquell dispositiu primitiu que ens va salvar de les situacions més inversemblants i ens ha dut fins aquí. El cervell rèptil i no la raó és el que ens ha permès prendre les decisions correctes i en el mínim temps possible per fugir dels perills i trobar la millor sortida a situacions de risc on la raó tenia les de perdre. La raó, per contra, és un invent modern per a justificar i tranquil•litzar la consciència d’aquelles decisions que sovint prenem i no entenem. Però el cervell rèptil, amb tota la seva expertesa, és primari i no atén a raons. Així, i com exemple, trobem que un fumador mai parlarà de l’addicció al tabac i la seva dependència, i si ho farà, en canvi, en termes de llibertat, de la llibertat de fumar. La raó busca raons, per desconcertants que siguin, i s’esforçarà per donar cobertura a decisions instintives de difícil justificació.
L’ instint ens mena i la raó s’exercita trobant raons per justificar-ho. Així de clar, així d’evident. Quan la raó vol intervenir, ja fa estona que el nostre instint ha decidit. És, aleshores, i amb la cosa ben definida, que la raó comença el seu joc per justificar allò que l’ instint ha determinat. D’aquest instint li diem familiarment: el cervell rèptil. Què fa aquest cervell, quin és el seu origen? Doncs no és més que aquell dispositiu primitiu que ens va salvar de les situacions més inversemblants i ens ha dut fins aquí. El cervell rèptil i no la raó és el que ens ha permès prendre les decisions correctes i en el mínim temps possible per fugir dels perills i trobar la millor sortida a situacions de risc on la raó tenia les de perdre. La raó, per contra, és un invent modern per a justificar i tranquil•litzar la consciència d’aquelles decisions que sovint prenem i no entenem. Però el cervell rèptil, amb tota la seva expertesa, és primari i no atén a raons. Així, i com exemple, trobem que un fumador mai parlarà de l’addicció al tabac i la seva dependència, i si ho farà, en canvi, en termes de llibertat, de la llibertat de fumar. La raó busca raons, per desconcertants que siguin, i s’esforçarà per donar cobertura a decisions instintives de difícil justificació.
dimarts, 6 de març del 2012
Cobrar per jugar?
Donada la poca assistència de públic als camps de futbol de tercera divisió. Donat el poc interès que aquest suposat espectacle desperta entre la societat civil, com es pot justificar que els jugadors i entrenadors d’aquesta categoria cobrin per fer el que la majoria de mortals fan pagant? On és el varem, on és la mesura que determina quan s’ha de pagar i quan s’ha de cobrar per realitzar la mateixa activitat? Si tenim en compte els ingressos que genera un club de futbol de Tercera divisió un dia de partit i la part proporcional de les quotes dels escassos socis, amb tot plegat no arriba per pagar ni una cinquena part del sou d’un sol jugador. D’on surten o d’on han de sortir la resta de diners per fer front a unes despeses inassolibles, insostenibles i inexplicables? En el món laboral (i en qualsevol altre) per cobrar s’ha de generar ingressos i és evident que aquest no és el cas que ens ocupa. Què un jugador de futbol no és un treballador? Més al meu favor. Si només és un jugador que juga i no se’l pot considerar un treballador, no hauria de cobrar per realitzar una activitat lúdica i a la que no està obligat a exercir. Després passa el que tots sabem, els clubs han de fer mans i mànigues per quadrar uns números impossibles. Abocats a esprémer a espònsors de bona fe, organitzar atracaments en forma de rifes i, en el millor dels casos, muntar rendibles escoles de futbol per equilibrar les balances, tapar forats i eixugar dèficits monumentals. Diners innocents que omplen les butxaques de jugadors consentits i acomodats en una situació de privilegi ofensivament injusta.
Donada la poca assistència de públic als camps de futbol de tercera divisió. Donat el poc interès que aquest suposat espectacle desperta entre la societat civil, com es pot justificar que els jugadors i entrenadors d’aquesta categoria cobrin per fer el que la majoria de mortals fan pagant? On és el varem, on és la mesura que determina quan s’ha de pagar i quan s’ha de cobrar per realitzar la mateixa activitat? Si tenim en compte els ingressos que genera un club de futbol de Tercera divisió un dia de partit i la part proporcional de les quotes dels escassos socis, amb tot plegat no arriba per pagar ni una cinquena part del sou d’un sol jugador. D’on surten o d’on han de sortir la resta de diners per fer front a unes despeses inassolibles, insostenibles i inexplicables? En el món laboral (i en qualsevol altre) per cobrar s’ha de generar ingressos i és evident que aquest no és el cas que ens ocupa. Què un jugador de futbol no és un treballador? Més al meu favor. Si només és un jugador que juga i no se’l pot considerar un treballador, no hauria de cobrar per realitzar una activitat lúdica i a la que no està obligat a exercir. Després passa el que tots sabem, els clubs han de fer mans i mànigues per quadrar uns números impossibles. Abocats a esprémer a espònsors de bona fe, organitzar atracaments en forma de rifes i, en el millor dels casos, muntar rendibles escoles de futbol per equilibrar les balances, tapar forats i eixugar dèficits monumentals. Diners innocents que omplen les butxaques de jugadors consentits i acomodats en una situació de privilegi ofensivament injusta.
dilluns, 5 de març del 2012
La tecnologia no és la solució
Em deia la meva dona, que es mira el futbol des d’una certa distancia i una prevenció més que justificada, que això dels àrbitres espanyols clama al cel. La meva dona, que és de bona fe, no concep que persones, teòricament preparades, s’equivoquin amb tanta facilitat i, el pitjor del cas, que aquests errors no tinguin reparació i s’instal•lin, una vegada si i una altre també, en la més descarnada impunitat. No entén com una persona, un suposat jutge, pot condicionar el resultat d’un partit i, fins i tot, el signe d’un campionat. Diu, la meva dona, que seria molt fàcil corregir aquestes “errades” amb l’aplicació de la tecnològica i que no és propi del segle XXI acceptar resignadament que les equivocacions públiques no siguin corregides i/o reparades. Perquè no posen una persona darrera una càmera que pugui veure i analitzar en detall les jugades polèmiques? És que potser no hi ha prous càmeres en un estadi per veure l’escandalosa trepitjada de Pepe a Messi o els tres penals a l’àrea de l’Sporting o la injusta expulsió de Piqué o...? I tot queda impune. La meva dona és de bona pasta i no sap que no es tracta d’augmentar el número de jutges, sinó de les consignes que reben i la intencionalitat amb la que apliquen el reglament. Se’n podrien posar fins a 200 persones mirant una mateixa jugada que, si les instruccions tenen signe, totes elles coincidiran en la mateixa decisió. Quan la conxorxa és una realitat, no hi ha res a fer i, fins i tot, la mateixa tecnologia està al servei de la manipulació i els interessos del poder corrupte.
Em deia la meva dona, que es mira el futbol des d’una certa distancia i una prevenció més que justificada, que això dels àrbitres espanyols clama al cel. La meva dona, que és de bona fe, no concep que persones, teòricament preparades, s’equivoquin amb tanta facilitat i, el pitjor del cas, que aquests errors no tinguin reparació i s’instal•lin, una vegada si i una altre també, en la més descarnada impunitat. No entén com una persona, un suposat jutge, pot condicionar el resultat d’un partit i, fins i tot, el signe d’un campionat. Diu, la meva dona, que seria molt fàcil corregir aquestes “errades” amb l’aplicació de la tecnològica i que no és propi del segle XXI acceptar resignadament que les equivocacions públiques no siguin corregides i/o reparades. Perquè no posen una persona darrera una càmera que pugui veure i analitzar en detall les jugades polèmiques? És que potser no hi ha prous càmeres en un estadi per veure l’escandalosa trepitjada de Pepe a Messi o els tres penals a l’àrea de l’Sporting o la injusta expulsió de Piqué o...? I tot queda impune. La meva dona és de bona pasta i no sap que no es tracta d’augmentar el número de jutges, sinó de les consignes que reben i la intencionalitat amb la que apliquen el reglament. Se’n podrien posar fins a 200 persones mirant una mateixa jugada que, si les instruccions tenen signe, totes elles coincidiran en la mateixa decisió. Quan la conxorxa és una realitat, no hi ha res a fer i, fins i tot, la mateixa tecnologia està al servei de la manipulació i els interessos del poder corrupte.
diumenge, 4 de març del 2012
Des dels tharrats
Cada persona té una relació única amb la mentida. La més íntima és la que coneixem com autoengany. Solem posar-lo en pràctica sovint per por del potencial conflicte i pel dolor que ens produeix reconèixer els nostres propis sentiments i emocions. I invariablement, les mentides que expliquem als altres són un reflex de les mentides que ens expliquem a nosaltres mateixos. És tracta d’una inèrcia tan subtil com perjudicial que posem en marxa des de la infantesa. Mentim i ens mentim per eludir les frustracions que ens causa la nostra realitat. Ens enganyem a nosaltres mateixos i als altres quan no som capaços d’afrontar les veritats que ens contrarien. I també quan ens encega l’ interès per aconseguir un objectiu concret.
La Vanguardia
Cada persona té una relació única amb la mentida. La més íntima és la que coneixem com autoengany. Solem posar-lo en pràctica sovint per por del potencial conflicte i pel dolor que ens produeix reconèixer els nostres propis sentiments i emocions. I invariablement, les mentides que expliquem als altres són un reflex de les mentides que ens expliquem a nosaltres mateixos. És tracta d’una inèrcia tan subtil com perjudicial que posem en marxa des de la infantesa. Mentim i ens mentim per eludir les frustracions que ens causa la nostra realitat. Ens enganyem a nosaltres mateixos i als altres quan no som capaços d’afrontar les veritats que ens contrarien. I també quan ens encega l’ interès per aconseguir un objectiu concret.
La Vanguardia
La impunitat de l’escàndol també té límits
Hi ha qui no pot parlar perquè no té motius. Hi ha qui no vol parlar per no patir represàlies. Jo que no he de mantenir les formes, ni tinc l’obligació de ser políticament correcte, puc afirmar, amb coneixement de causa, fets demostrables i evidències inqüestionables, que els arbitres espanyols no són responsables del que està passant en aquesta lliga. No ho són, senzillament, perquè són uns irresponsables. Uns irresponsables sí, però no uns innocents. Són culpables, directa i conscientment culpables, de fer-li fàcil al Madrid el que al Barça li fan difícil. Fa temps que està decidit qui ha de guanyar aquesta Lliga i seria un greuge inacceptable que el Barça la tornés a guanyar per quart any consecutiu. L’orgull espanyol està ferit de mort i no aguantaria més un altre any de calvari i escarni. Espanya no s’ho pot permetre i per evitar-ho ha posat tota la carn a la graella. Una carn que vesteix de curt, que porta un xiulet i sempre “s’equivoca” en la mateixa direcció. Amb premeditació i fatxenderia el Madrid està predeterminat per a guanyar una Lliga que per mèrits propis ha estat incapaç de guanyar fins ara. Necessita, com ha quedat sobrerament demostrat, l’habitual corrupció espanyola per canviar una situació insostenible que cou com sal en una ferida oberta. Els àrbitres espanyols són un instrument, el fusell que executa la sentència amb la que ha estat condemnat el Barça. El que no saben, perquè són uns maldestres ignorants, és que la injustícia amb la que ens obsequien ens farà cada cop més forts. La impunitat de l’escàndol també té límits. Més enllà, està la vergonya pública que els acabarà colgant.
Hi ha qui no pot parlar perquè no té motius. Hi ha qui no vol parlar per no patir represàlies. Jo que no he de mantenir les formes, ni tinc l’obligació de ser políticament correcte, puc afirmar, amb coneixement de causa, fets demostrables i evidències inqüestionables, que els arbitres espanyols no són responsables del que està passant en aquesta lliga. No ho són, senzillament, perquè són uns irresponsables. Uns irresponsables sí, però no uns innocents. Són culpables, directa i conscientment culpables, de fer-li fàcil al Madrid el que al Barça li fan difícil. Fa temps que està decidit qui ha de guanyar aquesta Lliga i seria un greuge inacceptable que el Barça la tornés a guanyar per quart any consecutiu. L’orgull espanyol està ferit de mort i no aguantaria més un altre any de calvari i escarni. Espanya no s’ho pot permetre i per evitar-ho ha posat tota la carn a la graella. Una carn que vesteix de curt, que porta un xiulet i sempre “s’equivoca” en la mateixa direcció. Amb premeditació i fatxenderia el Madrid està predeterminat per a guanyar una Lliga que per mèrits propis ha estat incapaç de guanyar fins ara. Necessita, com ha quedat sobrerament demostrat, l’habitual corrupció espanyola per canviar una situació insostenible que cou com sal en una ferida oberta. Els àrbitres espanyols són un instrument, el fusell que executa la sentència amb la que ha estat condemnat el Barça. El que no saben, perquè són uns maldestres ignorants, és que la injustícia amb la que ens obsequien ens farà cada cop més forts. La impunitat de l’escàndol també té límits. Més enllà, està la vergonya pública que els acabarà colgant.
dissabte, 3 de març del 2012
Resposta sorprenent
Davant l’imminent enfrontament entre Madrid i Español d’aquest proper cap de setmana, un programa de televisió preguntava a la seva audiència les seves preferències. La pregunta, dirigida als socis i simpatitzants del Barça, deia així: en les actuals circumstàncies, qui preferiu que guanyi, el Madrid o l’Español? Lògicament un 90% dels enquestats es va posicionar per una victòria de l’Español (el 10% restant no va entendre la pregunta). Malgrat la claredat i contundència en el signe de la resposta, penso que la pregunta estava mal feta, millor dit, mal dirigida. Davant l’obvietat de la resposta, hagués sigut molt més interessant formular la mateixa pregunta als socis i simpatitzants de l’Español. Estic convençut que la resposta hagués estat sorprenent.
Davant l’imminent enfrontament entre Madrid i Español d’aquest proper cap de setmana, un programa de televisió preguntava a la seva audiència les seves preferències. La pregunta, dirigida als socis i simpatitzants del Barça, deia així: en les actuals circumstàncies, qui preferiu que guanyi, el Madrid o l’Español? Lògicament un 90% dels enquestats es va posicionar per una victòria de l’Español (el 10% restant no va entendre la pregunta). Malgrat la claredat i contundència en el signe de la resposta, penso que la pregunta estava mal feta, millor dit, mal dirigida. Davant l’obvietat de la resposta, hagués sigut molt més interessant formular la mateixa pregunta als socis i simpatitzants de l’Español. Estic convençut que la resposta hagués estat sorprenent.
La banda sonora de la frustració
Hi ha bones noticies. Hi ha molt bones noticies. Hi ha excel•lents noticies. I desprès, immediatament desprès, ja vindrien les derrotes del RCD Español. Perdoneu, però no puc evitar que se m’escapi el riure veient com la grada de Corneprat canta una i altra vegada el puta Barça oe oe, mentre a la gespa el Llevant fa dos gols, s’emporta els tres punts i els deixa amb una cara de tonto difícil de superar. Francament això de l’Español és un cas clínic amb totes les coordenades exigibles i les trobades de cap de setmana s’assemblen, cada cop més, a un aquelarre o, en el millor dels casos, a una frustrant teràpia de grup. Ha de ser força estimulant per a un jugador com Verdú, teòricament el cervell de l’equip i alhora culé convençut, sentir el que la grada canta, suposadament per animar-los. En lloc d’ajudar a l’equip amb consignes positives i ajustades al moment i al guió, es perden per clavegueres incomprensibles encomanant les seves dèries, neures i patologies a uns jugadors que no entenen res de res i acaben per contagiar-se de la manca d’autoestima d’una grada cada cop més psicòtica. Un Club petit, molt petit, lluny d’Europa, lluny del món i aquesta setmana toca baixada de pantalons. Ves que no acabin lluitant per la permanència! Perdoneu, però no puc evitar que se m’escapi el riure.
Hi ha bones noticies. Hi ha molt bones noticies. Hi ha excel•lents noticies. I desprès, immediatament desprès, ja vindrien les derrotes del RCD Español. Perdoneu, però no puc evitar que se m’escapi el riure veient com la grada de Corneprat canta una i altra vegada el puta Barça oe oe, mentre a la gespa el Llevant fa dos gols, s’emporta els tres punts i els deixa amb una cara de tonto difícil de superar. Francament això de l’Español és un cas clínic amb totes les coordenades exigibles i les trobades de cap de setmana s’assemblen, cada cop més, a un aquelarre o, en el millor dels casos, a una frustrant teràpia de grup. Ha de ser força estimulant per a un jugador com Verdú, teòricament el cervell de l’equip i alhora culé convençut, sentir el que la grada canta, suposadament per animar-los. En lloc d’ajudar a l’equip amb consignes positives i ajustades al moment i al guió, es perden per clavegueres incomprensibles encomanant les seves dèries, neures i patologies a uns jugadors que no entenen res de res i acaben per contagiar-se de la manca d’autoestima d’una grada cada cop més psicòtica. Un Club petit, molt petit, lluny d’Europa, lluny del món i aquesta setmana toca baixada de pantalons. Ves que no acabin lluitant per la permanència! Perdoneu, però no puc evitar que se m’escapi el riure.
divendres, 2 de març del 2012
Amsterdam? Ni ho somiïs, Rasquera!
Rasquera vol plantar cànnabis. L’alcalde de Rasquera, petita població de les terres de l’Ebre, ha decidit sortir de la crisi de la manera més autòctona possible i sent fidel als seus orígens. Rasquera ja era, a la prehistòria, un nucli força actiu de gent dedicada a les tasques del camp, tal i com les pintures que se’n conserven d’aquella època remota ens il•lustren. Rasquera vol ser sostenible i curosa amb el medi ambient i ha optat, decididament, per la regeneració del territori i l’eufòria col•lectiva. Una iniciativa lloable que posa de manifest el poder de la imaginació i l’enginy per a fer front a situacions complicades. Rasquera ha pres una determinació que, a ben segur, portarà cua. Cua de curiosos, i no tan curiosos, a la recerca d’un paradís a la terra i uns minutets de boirosa evasió ecològica. Davant la impossibilitat d’organitzar un Congrés Internacional de Telefonia Mobil, davant la negativa de l’autoritat competent a poder instal•lar al Municipi una rendible fàbrica d’armes, amb Eurovegas lluny del seu territori, en absència de centrals tèrmiques, sense un trist cementiri nuclear on poder enterrar les penes i, fins i tot, la deslocalització dels històrics templers, a Rasquera li han quedat poques opcions per sobreviure. Arròs, anguiles, bon temps i cànnabis. No em direu que la proposta no és infinitament més atractiva que la d’Amsterdam?
Rasquera vol plantar cànnabis. L’alcalde de Rasquera, petita població de les terres de l’Ebre, ha decidit sortir de la crisi de la manera més autòctona possible i sent fidel als seus orígens. Rasquera ja era, a la prehistòria, un nucli força actiu de gent dedicada a les tasques del camp, tal i com les pintures que se’n conserven d’aquella època remota ens il•lustren. Rasquera vol ser sostenible i curosa amb el medi ambient i ha optat, decididament, per la regeneració del territori i l’eufòria col•lectiva. Una iniciativa lloable que posa de manifest el poder de la imaginació i l’enginy per a fer front a situacions complicades. Rasquera ha pres una determinació que, a ben segur, portarà cua. Cua de curiosos, i no tan curiosos, a la recerca d’un paradís a la terra i uns minutets de boirosa evasió ecològica. Davant la impossibilitat d’organitzar un Congrés Internacional de Telefonia Mobil, davant la negativa de l’autoritat competent a poder instal•lar al Municipi una rendible fàbrica d’armes, amb Eurovegas lluny del seu territori, en absència de centrals tèrmiques, sense un trist cementiri nuclear on poder enterrar les penes i, fins i tot, la deslocalització dels històrics templers, a Rasquera li han quedat poques opcions per sobreviure. Arròs, anguiles, bon temps i cànnabis. No em direu que la proposta no és infinitament més atractiva que la d’Amsterdam?
dijous, 1 de març del 2012
El que jo sabia
El que jo sabia fa temps: que el CE Europa, un any més, no lluitarà per pujar a 2B, serà acceptat sense estridències per la mini massa social? Sabran i voldran resignar-se a romandre en el seu habitat natural, és a dir, un any més a Tercera? Tindrà paciència, la cada cop més despoblada grada del Nou Sardenya, per entendre que les coses són com són i no es pot estirar més el braç que la màniga? Tindrà el coneixement i la intel•ligència necessària per mantenir-se lúcida en moments de sotsobre? Serà capaç qui mana de mantenir la serenitat i la coherència de no fer caure a qui no té la culpa? S’arribarà a aquell punt de maduresa en el que es deixarà de fer volar coloms i es treballarà per tenir el colomar el més net i endreçat possible? Podrà abstenir-se la claca de sempre de cridar la dimissió del president de torn i la seva Junta Directiva en ple? Tindrà el president de torn i la seva Junta Directiva el valor d’explicar la situació del Club als socis, les seves possibilitats reals i el lloc que li pertoca dins el panorama actual del futbol? Massa preguntes per a tan poca capacitat de resposta.
El que jo sabia fa temps: que el CE Europa, un any més, no lluitarà per pujar a 2B, serà acceptat sense estridències per la mini massa social? Sabran i voldran resignar-se a romandre en el seu habitat natural, és a dir, un any més a Tercera? Tindrà paciència, la cada cop més despoblada grada del Nou Sardenya, per entendre que les coses són com són i no es pot estirar més el braç que la màniga? Tindrà el coneixement i la intel•ligència necessària per mantenir-se lúcida en moments de sotsobre? Serà capaç qui mana de mantenir la serenitat i la coherència de no fer caure a qui no té la culpa? S’arribarà a aquell punt de maduresa en el que es deixarà de fer volar coloms i es treballarà per tenir el colomar el més net i endreçat possible? Podrà abstenir-se la claca de sempre de cridar la dimissió del president de torn i la seva Junta Directiva en ple? Tindrà el president de torn i la seva Junta Directiva el valor d’explicar la situació del Club als socis, les seves possibilitats reals i el lloc que li pertoca dins el panorama actual del futbol? Massa preguntes per a tan poca capacitat de resposta.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)