Un senyor de l’Aragó

Un senyor què ve de l’Aragó i vol muntar una botiga a Barcelona, hauria de saber què, com a mínim, l’haurà de retolar en català. Ja no parlem d’atendre als seus futurs clients en català, fer els tràmits administratius en català, anar al cinema en català o veure la televisió en català. Res d’això últim se li exigirà. Podrà fer una vida perfectament “normal” en castellà i no haurà de perdre les seves arrels ni el seu idioma. Ara fem-ho al revés, un senyor de Matadepera què vulgui muntar una botiga a Guadalajara, posem per cas, l’haurà de retolar en castellà (i no gosarà denunciar-ho a les autoritats), atendrà als seus clients en castellà, farà tots els tràmits en castellà i anirà al cinema i veurà la tele (si li ve de gust) en castellà. Aquest senyor de Matadepera es veurà sotmès a una immersió lingüística de tres parells de collons i, segurament, acabarà perdent les seves arrels i el seu idioma (reduït a la intimitat). El senyor de Matadepera, malgrat tot, s’ho prendrà bé, perquè ell és conscient de la situació. Sap on va i la realitat que es trobarà. En canvi el senyor de l’Aragó no en té ni idea. Ningú no li ha explicat o li ha explicat malament, què la realitat de Catalunya és un xic diferent. Què a Catalunya, per tocar els ous, ens entossudim a parlar un idioma marginal. Què molt (massa) tímidament anem fent lleis què protegeixen i intenten salvar un idioma mil•lenari que sofreix una forta pressió colonitzadora. Què voldríem viure en català amb normalitat com un senyor de Móstoles viu en castellà, i no ho podem fer. Hauríem de fer entendre al senyor de l’Aragó, i per això cal posar els mitjans necessaris, què al venir a Catalunya aprendrà un nou idioma i noves costums i creixerà en el respecte i la tolerància de la mateixa manera com sí volgués muntar una botiga al centre de Paris on aprendria el francès i els seus costums de manera fluida i gens traumàtica.