Cinema en català

Diu la teòrica que l’Administració (en majúscules) ha de vetllar pels seus administrats. És a dir, ha de procurar posar els mitjans legislatius i de gestió per afavorir a tots aquells als que representa. Ho recordo perquè de vegades, només de vegades, aquest principi tan bàsic i lògic s’oblida. L’obliden els administradors, però també, malauradament, els administrats. Posem per exemple l’escandalós cas del cinema doblat en català. Un país amb un idioma propi que ha costat (i de fet, està costant) veritables esforços perquè no desaparegui sota la pressió asfixiant del castellà i tot l’aparell d’un estat bel•ligerant, un idioma en permanent escac com a conseqüència d’aquesta pressió exercida per la força de les armes en temps de guerra i per l’hàbil gestió de la demografia en temps de pau, amb la gens dissimulada intenció de convertir-lo en una peça de museu, en un vestigi del passat o en una altra llengua morta de les que s’estudien a les universitats. És, perquè m’entengueu, com l’efecte del musclo zebra o el silur a les terres de l’Ebre. Especies nouvingudes que estan modificant, de manera irreversible, l’ecosistema autòcton. El mecanisme és molt senzill: s’introdueix un depredador insaciable, ben preparat, ben dotat i amb tota la logística i suport que pugui necessitar per a dur a terme la seva tasca colonitzadora. Poc a poc, sense fer soroll i a esperar els resultats. I els resultats estan a la vista. Al meu país el cinema doblat al català no existeix. Tot el cinema que es projecta a les sales és en musclo zebra, és a dir, en l’ idioma impropi (no propi) del país. Quan en una societat “lliure”, l’Administració respecta les iniciatives privades sense intervenir en els seus afers i aquestes, en canvi, no només no són sensibles a la idiosincràsia de l’entorn on exerceixen la seva tasca sinó què a més vulneren els drets elementals dels ciutadans privant-los de la seva pròpia llengua, és aleshores, quan l’Administració (en majúscules) ha d’intervenir per preservar la carpa davant l’expansió del silur. Sí la iniciativa privada (negoci) lesiona els drets més elementals del país, l’Administració ha de crear lleis (i fer-les complir) correctores d’aquesta situació anòmala. Titllar a l’Administració d’intervencionista quan es limita a vetllar pels drets dels seus administrats és una actitud, pel cap baix, mesquina, farisea i hipòcrita. Sí els exhibidors, distribuïdors i tota la patuleia haguessin fet el correcte ara no tindríem aquest enorme musclo zebra instal•lat al Maremàgnum, al Cinesa Diagonal o al Grup Balaña. Sense aquest depredador voraç la vida al riu seria més normal i al meu país també.